La campanya de Henry George del 1886.– L’acció política independent havia estat adoptada i intentada nombroses vegades i amb resultats variables per part del treball organitzat quan la Federació Americana del Treball es formà el 1886. La Federació representava, com hem vist, un retorn a l’acció econòmica. Sindicats locals, però, retenien ací i allà el llur antic entusiasme polític, malgrat que eren dividits pel que fa a la tàctica política. Alguns d’ells negociaven amb els demòcrates; d’altres amb els republicans; i encara d’altres s’uniren amb els socialistes en un esforç per formar un partit independent.
Un exemple colpidor del treball en la política local fou fornit per la campanya espectacular que Henry George menà a New York per la batllia el 1886. George no era socialista, però recolzava en l’impost únic com a panacea per a la pobresa. No era ni tan sols un sindicalista convençut. Com George Henry Evans, el líder agrari dels quaranta, posava el principal èmfasi en la propietat privada de la terra com la font de tot mal. Aplega en suport seu un nombre de radicals de classe mitjana i professionals i fou nominat com el candidat obrer a batlle. S’uní a George en la campanya el Pare McGlynn, un sacerdot irlandès que, després d’endur-se amb ell la majoria dels seus parroquians assalariats i d’agitar la comunitat fins al fons, fou excomunicat.
El treball organitzat fou particularment actiu en aquesta campanya perquè els sindicats de New York tot just havien estat derrotats en una batalla legal als tribunals. Per l’ús del boicot havien estat condemnats en els tribunals i fortament multats. Eren delerosos ara de cercar en la política un redreçament. En gran mesura pels llurs esforços, Henry George aconseguí el segon lloc en la cursa per a batlle amb un vot de 68.000 contra els 90.000 aplegats per Hewitt, el candidat reeixit. Com a resultat del gran vot, el treball de New York fou encoratjat per l’experiment. Tingué la satisfacció de veure una llarga llista de legislació laboral aprovada en la sessió següent de la legislatura estatal. Aquesta llista inclogué la creació d’un «consell de mediació i arbitratge, la regulació de cases de lloguer, la provisió d’etiquetatge i comercialització de béns fets per convictes, el perfeccionament del vincle dels mecànics, regulació de l’ocupació de dones i infants, regulació de les hores de feina en el carrer, superfície i ferrocarrils elevats, l’esmena del famós codi penal amb la prohibició dels patrons, aïllats o en combinació, de coaccionar empleats perquè no s’unesquen a una organització sindical».
Aquesta onada obrera fou, però, efímera. George aviat es cansà del nom «laborista» vinculat al partit polític independent, i les demandes de treball retrocediren cap al fons. Els intel·lectuals interessats en una «panacea» es refredaven a mesura que el treball pressionava per una legislació més i més específica. De fet, la crida de la següent convenció contenia tan poques referències a les reivindicacions del treball que els socialistes que hi eren afiliats menaren una guerra oberta contra el domini del moviment pels intel·lectuals. El propi George preferia el nom de partit del «Sòl Lliure» o de la «Terra Lliure», i això amplià l’esquerda. Els sindicalistes alemanys feren costat als socialistes, el partit laborista local s’escindí, i després d’una segona campanya, George es retirà del camp..
Attitud de la Federació Americana del Treball.—El senyor Gompers contemplà la batalla política a New York amb profund interès però refusà de quedar-hi sobrepassat. Manifestà així la seua posició: «El moviment obrer, per tal de reeixir políticament, ha de treballar per resultats presents i tangibles. Mentre mantenim a la vista un ideal elevat, hem d’avançar-hi a través de passes pràctiques, preses amb una consideració intel·ligent per les necessitats urgents. Crec amb els pensadors més avançats en els objectius finals, incloent-hi l’abolició del sistema salarial... Tal com molts de nosaltres l’entenem, la teoria del senyor George de la taxació de la terra no promet una reforma present, ni tampoc una solució definitiva». Fou confirmat en la seua estricta política sindical pel naufragi de l’organització del partit laborista de New York. En refusar de permetre la Federació d’arrossegar-se oficialment a la tasca de formar un partit polític independent seguia una política que creia justificada per l’experiència.
Mentre la Federació s’abstenia oficialment de la política, molts dels seus membres continuaven a presentar-se a eleccions i sindicats locals eren més o menys actius en política. El 1894 la revista de la Federació, El Federacionista, imprimia una llista de 300 noms de sindicalistes que eren candidats a càrrecs. D’aquest nombre tan sols mitja dotzena foren elegits finalment. Tals experiments servien també per a confirmar el senyor Gompers en la solidesa de la seua posició en relació a l’acció política independents.
Intents d’arrossegar la Federació Americana cap a la política.—No fou fins a principi dels noranta que un partit nacional projectat en línies nacionals i que cridava particularment el treball a entrar en llistes polítiques—és a dir, el Partit Socialista del Treball, presentà un candidat a la presidència dels Estats Units el 1892. Hi havia hagut és clar un moviment socialista de feia molt de temps però havia estat local en activitats i organització. Aquest Partit Socialista del Treball cercà l’afiliació dins de la Federació Americana del Treball, però fou refusat per raó de no ésser una organització sindical, com la constitució requeria. El 1894 els socialistes intentaren aconseguir una adhesió al socialisme de part de la Federació Americana, i foren vençuts de nou. El senyor Gompers liderà la lluita contra ells, assenyalant el petit vot laborista i la derrota recent dels candidats laboristes i socialistes com a prova que l’acció política independent era futil. Amb regularitat persistent els membres socialistes de la Federació Americana del Treball cercaren d’arrencar-hi una resolució que aprovàs doctrines socialistes i una acció política independent de part del treball. Durant trenta anys de presidència el senyor Gompers mantingué la posició, guanyant a cada convenció successiva l’aprovació de la base de la seua organització.
Demandes legislatives de la Federació Americana que implicaven acció política.—El refús de la Federació Americana del Treball a adoptar el socialisme i l’acció política independent no volia dir que la Federació no afavorís mesures que requerien l’acció de legislatures estatals i del Congrés dels Estats Units. De tant en tant la Federació en la seua convenció anual adoptava propostes com la iniciativa, referèndum, i revocació, la revocació de jutges, elecció popular dels senadors dels Estats Units, compensació de treballadors, restricció de la immigració, lleis uniformes de protecció de la vida i la salut, en mines i fàbriques, l’establiment d’oficines laborals estatals, l’establiment d’un Departament del Treball nacional, restricció del treball de convictes, limitació de l’ús de la injucció en vagues, l’exempció dels sindicats de les previsions de la llei anti-trust de Sherman del 1890 que penalitzava combinacions de restricció de negocis, sufragi femení per esmena federal (1890), abolició del treball infantil, paga igual per treball igual (1894), l’establiment d’un Departament d’Educació nacional, llibertat cívica i política per a empleats públics, exclusió del treball oriental, responsabilitat dels empleadors i lleis de seguretat, assegurança social voluntària, pensions de vellesa (1909), propietat governamental dels telègrafs, propietat o regulació governamental d’altres serveis, oposició a la legislació anti-vagues. Recolzava en la persuasió i cercava d’evitar controvèrsies polítiques.
La primera batalla sobre la injunció.—Amb tot, el treball de nou entrà en conflicte amb els tribunals. La qüestió ara era la injunció. Una injunció és una interlocutòria o escrit emès per un jutge d’un tribunal que ordena una persona, corporació, o combinacions de persones a realitzar un cert acte o sèries d’actes o de renunciar a fer certa cosa o certes coses. La injunció és una antiga mesura legal que prengué relleu en la vaga ferroviària del 1877 i després en relació amb la gran vaga de Pullman a Chicago. En la darrera ocasió el jutge del districte federal local emeté una injunció general o en blanc a Eugene V. Debs i a totes les altres persones implicades en la disputa laboral, ordenant-los d’abstindre’s d’interferir amb la transmissió de correus o amb el comerç interestatal de qualsevol forma. El líder, el senyor Debs, fou arrestat, multat i empresonat per refusar d’obeir l’ordre judicial. Fou castigat per menyspreu al tribunal, una acció que no exigia un judici amb jurat sinó merament la vista d’un jutge.
Líders obrers foren profundament commoguts pel que anomenaven «una nova forma de tirania judicial» per la qual les vagues podrien ésser trencades a través de l’empresonament de líders sense judici amb jurat. En conseqüència el poder dels tribunals d’emetre interoluctòries fou dut a la política pel treball organitzat. Malgrat que els republicans en la llur plataforma del 1908 prometeren legislació que restringís l’ús de la interlocutòria, foren els demòcrates els qui prestaren una oïda més amistosa a la demanda del treball de limitacions dràstiques de l’emissió de l’escrit pels tribunals. El 1896 la plataforma demòcrata denunciava «el govern amb interlocutòria com una forma nova i altament perillosa d’opressió amb la qual jutges federals amb menyspreu de les lleis dels estats i els drets dels ciutadans, esdevenien alhora legisladors, jutges i executors». Com a remei els demòcrates prometeren restingir per llei les mans de jutges federals i de procurar un judici amb jurat en casos de desacatament.
La campanya del 1896.—L’attitud més amistosa del Partit Demòcrata del 1896 atregué un gran suport de files obreres. En aquella època una organització radical de grangers, el Partit Populista, era en plena sintonia amb una sèrie d’idees que eren acceptables pel treball organitzat. La nominació del senyor Bryan pels demòcrates i la seua adopció per la majoria dels populistes generaren un fort atractiu per al vot obrer. En aquella campanya els demòcrates denunciaren vigorosament «capitalisme i poder monetari», i arrengleraren les masses contra les classes. Proposaven impostos de la renda als rics, argent lliure o una abundància de diners en circulació, limitació de les interlocutòries, i altres mesures que resultaven atractives als sindicalistes en la llur lluita contra poderosos empleadors de treball, i especialment contra els gsans consorcis amb els quals s’havien vist incapaços de tractar en termes iguals. Si bé el senyor Gompers refusà de permetre a la Federació d’entrar en la política d’una forma independent, privadament treballà per a l’elecció del senyor Bryan. Al tancament de la campanya la seua conducta i política foren discutides en una sessió secreta de càrrecs de la Federació i aprovada pels membres presents. En el 1908 el senyor Gompers es declarà obertament pel senyor Bryan, i afirmà que un vuitanta per cent dels membres amb vot de la Federació Americana havien dipositat la papereta del candidat demòcrata. Dos anys més tard la Federació resolgué «donar suport lleial als nostres amics, oposar-se i derrotar els nostres enemics, tant si són candidats a president, al Congrés, o a altres càrrecs, siguen executius, legislatius o judicials».
Aquesta política donà fruit el 1914 amb l’aprovació de la llei anti-consorci de Clayton que limitava severament l’ús d’interlocutòries en disputes laborals i preveia el judici amb jurat en cas de desactament comès fora del tribunal. La mesura fou saludada pel senyor Gompers com un triomf poderós i «la Carta Magna del treball». La seua seguretat en aquest punt fou certament somoguda, però, el 1919, quan el Jutge Anderson del tribunal federal de districte d’Indiana emeté una interlocutòria contra els miners en vaga. Aquesta acció es basava en la llei Lever aprovada durant la Gran Guerra amb l’objectiu d’evitar la interferència amb indústries, i retallades de producció. La Federació Americana havia rebut garanties de càrrecs responsables del govern federal que la llei no s’aplicaria a sindicats. Allò que semblava resolt, doncs, no ho era.
La col·lisió amb la llei anti-trust de Sherman.—El 1890 el Congrés aprovà la famosa llei anti-trust de Sherman, ostensiblement dirigida contra els grans trusts i combinacions en negocis, prohibint totes les combinacions en restricció del comerç interestatal i exterior. Pensaven els líders obrers que el Congrés no pretenia aplicar aquesta llei als sindicats, però en el famós cas dels barreters de Danbury començà en el tribunal federal a Hartford, Connecticut, el 1903, s’assabentaren que s’equivocaven. En aquest cas el Tribunal Suprem dels Estats Units en la revisió trobà per primera vegada que «els boicots poden assolir-se sota les provisions de la llei anti-trust de Sherman, i que els sindicats, declarats culpables de combinar-se per limitar el mercat de béns transportats d’un estat a l’altre, són responsables amb el pagament de tres vegades els danys»1. Com a resultat d’aquesta acció de part del tribunal, la Federació Americana del Treball combinà la seua guerra contra la interlocutòria amb una batalla contra la llei anti-trust de Sherman. Reeixí el 1914 en aconseguir del Congrés (entre els termes de la llei Clayton esmentada abans) l’exempció dels sindicats dels efectes de la llei Sherman.
1. Vegeu Laidler, Boycotts and the Labor Struggle.