Mary Beard

Una breu història del moviment obrer americà

(1921)

CAPÍTOL XI

FILOSOFIA I TÀCTICA REVOLUCIONÀRIES

1. SIGNIFICAT DEL TERME «REVOLUCIONARI»

El terme «revolucionari» com s’utilitza en aquest capítol no es limita a moviments radicals que cerquen d’assolir els llurs objectius amb vessament de sang. El mot revolució és sovint malentès. No implica sempre, ni tan sols principalment, terror i execucions com els que acompanyaren la Revolució Francesa ni la destrucció de vida i propietat amb violència. Hi pot haver revolucions pacífiques. El famós filòsof polític anglès, Edmund Burke, en una ocasió remarcà els majors canvis que de vegades poden introduir-se en la societat imperceptiblement durant un període d’anys que els que pot precipitar una acció sobtada i violent en breu temps.

El mot revolució significa un canvi fonamental o radical en el fonament de les coses. La conquesta de la independència americana fou assolida per una «revolució» violenta que substituí amb l’autoritat del poble americà la del rei i parlament britànics. El canvi gradual des de la societat agrícola i feudal del segle XVIII fins a la societat manufacturera del segle XIX precipitada pel vapor i la maquinària és anomenada la «Revolució Industrial». De nou quan el vell partit federalista fou enderrocat el 1800 amb el triomf de la democràcia jeffersoniana, el capgirament fou saludat com la «Gran Revolució».

Així hi ha revolucions que signifiquen violència i vessament de sang; hi ha revolucions que es condueixen insensiblement i gradualment com esculls coral·lins són construïts per l’acció de petits insectes; i hi ha revolucions conduïdes amb l’enderrocament política d’una classe dominant, com la noblesa o el clergat. Els canvis mereixen el nom de revolució, però, tan sols quan són radicals, dràstics, i de llarg abast. L’enderrocament d’una monarquia i la substitució per una república és una revolució; la transformació d’Amèrica d’un país purament agrícola en una gran nació manufacturera i una potència mundial és una revolució; si els socialistes guanyaren l’elecció, es trobassen en possessió del poder de govern, i introduir propietat pública de recursos naturals i indústries, això seria una revolució, fins i tot malgrat que cap tipus de violència no acompanyàs el procés.

Els moviments obrers revolucionaris tractats en aquest capítol són els qui refusen el sistema industrial actual i proposen canvis dràstics en la forma com aliments, indumentària, i allotjament són produïts i com el producte total és distribuït entre els productors. A l’Edat Mitjana i fins vora mitjan segle XVIII aquestes coses eren produïdes per treballadors manuals per a ús més que no pas per a benefici i tot el procés de producció era controlat per gremis i legislació. Llavors arribà la introducció de vapor i maquinària, l’ascens de la classe capitalista, dels obrers industrials, dels mercats mundials, conflictes industrials i moltes altres manifestació d’un ordre industrial nou i revolucionari. Alexander Hamilton, en defensar la introducció de manufactures a gran escala als Estats Units, era de fet proposant una revolució en els afers americans; mentre que Thomas Jefferson, que volia mantindre els tallers a Europa i una Amèrica gairebé completament agrícola, era de fet conservador. Hi ha hagut líders revolucionaris en el món obrer durant els darrers cent anys que han volgut anar enrere cap a la vella forma de produir aliment, roba i allotjament, la forma que dominava en l’era dels oficis i de la diligència. Hi ha hagut altres líders revolucionaris que han proposat «anar endavant» com diuen cap a una època nova en la qual la maquinària de la producció no pertanyerà a persones privades sinó als obrers col·lectivament. Després hi ha hagut molts agitadors irresponsables plens de pur odi a l’ordre existent que han advocat la destrucció sense oferir cap programa definit a canvi. Un «revolucionari» pot ésser doncs una persona molt pràctica; pot ésser un mer teòric; pot profetitzar quelcom que ha d’arribar; o pot ésser un criminal. Siga quin siga el seu tipus, sempre és amb nosaltres.

2. EL NOBLE ORDE DELS CAVALLERS DEL TREBALL

La primera organització obrera revolucionària de proporcions i influència nacionals als Estats Units fou la Noble Orde dels Cavallers del Treball fundada a Philadelphia el 1869 per Uriah Smith Stevens i altres obrers tèxtils locals. Hi havia hagut pensadors i agitadors revolucionaris en el moviment obrer abans de llavors – comunistes, cooperativistes, agraris, i anarquistes—però no fou fins aquesta data que aparegué un gran moviment organitzat.

Caràcter secret de l’organització.—Els Cavallers eren al principi un ordre secret local. Els llurs estranys símbols cabalístics guixats en les voreres i tanques eren tan aterradors per als profans com els caràcters de la mà negra d’anys abans. El ritual dels Cavallers declarava que «en haver fracassat l’associació oberta i pública després d’una lluita de segles per a protegir o promoure els interessos del treball, hem constituït legalment aquesta assemblea i en utilitzar aquest poder d’esforç i cooperació organitzats no fem més que imitar l’exemple del capital, ja que en totes les multiformes branques de negoci, el capital té les seues combinacions i, amb intenció o no, esclafa les esperances virils del treball i arrossega la pobra humanitat pel terra». En mantindre el secret els Cavallers esperaven preservar la llur organització «tancada pel vel impenetrable de ritual, signe, salutació, i mot de pas, de forma que cap espia del patró puga trobar via dins de la sala de la lògia per trair els seus companys». No fou fins que l’hostilitat de l’Església Catòlica, la premsa, i el púlpit s’agreujà fins a l’extrem que els Cavallers abandonaren el caràcter secret de la llur organització el 1881.

La filosofia obrera dels Cavallers del Treball.—Com els socialistes, els Cavallers del Treball defensaven la propietat pública de totes les infrastructures públiques com ferrocarrils, obres hidràuliques, plantes de gas. Creien també en afegir, a la propietat pública d’infrastructures, institucions cooperatives per a la producció i distribució de béns. Així organitzacions privades de gent treballadora s’havien d’acoblar a la propietat governamental en la nova societat que esperaven crear.

La forma d’organització dels Cavallers era simple. Creien que tots els treballadors -qualificats i no-qualificats, homes, dones, blancs, i negres- havien d’unir-se en una poderosa organització sense distincions de ram i ofici. Creien que aquesta gran unió havia de treballar per a la comunitat cooperativa. «Un atac a un és cosa de tots» era la llur constant declaració de fe.

Era en l’atractiu respecte dels treballadors menys pagats i qualificats que els Cavallers desenvoluparen un caràcter amenaçador i revolucionari. Naturalment atreien radicals de tota mena, incloent-hi intel·lectuals no-assalariats que sempre planen en el límit del món obrer. Així atreien defensors de tota mena de panacees: greenbackisme, cooperativistes, socialisme, reforma agrària, i altres «ismes». En no ésser lligats com el sindicat a la rutina de l’organització, captació de quotes, negociacions salarials, i similars, els Cavallers deixaven anar especulacions revolucionàries. Negaven tota identitat d’interès entre l’empresari i l’empleat, i no proposaven cap negociació col·lectiva com a mitjà de pau industrial. «Assenyalar un camí per destruir completament el sistema [salarial] em seria un plaer», exclamava el Gran Mestre Obrer Powderly, líder durant molt de temps dels Cavallers.

Amb tot, l’element de classe obrera bona fide en els Cavallers, forçat per la necessitat a guanyar-se la vida en el sistema dominant de producció, insistia constantment en la importància de «davallar a la terra», duent a terme vagues per a salaris millors, i fer negociacions salarials amb patrons. Aquest element «pràctic» guanyà la mà en la dècada dels vuitanta; però els teòrics i utòpics foren sempre nombrosos i forts. Entre els dos el Noble Orde fou esparracat. Els càrrecs, atrapats entre les dues grans faccions, intentaven d’apaivagar-les totes dues amb activitats polítiques i humanitàries d’una banda i guerra econòmic en línies salarials i sindicals de l’altra.

Els Cavallers en el camp nacional.—El creixement dels Cavallers era lent al principi. El 1873 tenien tan sols sis assemblees, totes a Philadelphia. Llavors la idea fou assumida per obrers d’altres ciutats i continuadament s’escampà per les regions industrials. El 1875 els Cavallers convocaren una convenció nacional a Tyrone, Pennsylvania, estenent una invitació a altres organitzacions obreres perquè s’hi unissen. El Partit Social Democràtic de Nord-Amèrica, que tot just arrencava, acceptà la invitació. Així els socialistes amb la llur hostilitat decidida al sistema capitalista de producció participaren activament per primera vegada com a grup en el moviment obrer americà.

Llençat a escala nacional, els Cavallers cresqueren a salts i bots en afiliació i força. Començaren una campanya agressiva per a un nivell de vida superior, menant vagues en tots els fronts. Una de les llurs conteses més severes i reeixides fou amb el sistema ferroviari de Gould el 1885. En aquesta batalla introduïren el sabotage, malgrat que aquell nom no havia estat encara triat per a aquesta espècie de guerra industrial; incapacitaven locomotores ferroviàries en retirar-ne parts vitals. En haver arruïnat el sistema ferroviari foren capaços d’aconseguir reconeixement i concessions del capitalista més poderós de l’època, Jay Gould, i aquesta vaga els donà una reputació mundial de gosadia i poder industrial. El llur triomf fou rebut amb alarma i sorpresa per la premsa i el públic en general. Les bases declaraven que la vaga de Gould representava merament una fase en el «conflicte mortal» entre capital i treball. Tan radicals esdevingueren que bandejaren els càrrecs que cercaven restringir el llur ardor revolucionari. Fins i tot la pèrdua d’una sèrie de vagues per la mateixa època no els convenceren que hi havia límits a les possibilitats del llur ordre.

El conflicte dels Cavallers amb la Federació Americana del Treball.—Just en aquest període la Federació Americana del Treball entrava en el camp, basada en idees directament oposades a les sostingudes pels Cavallers, és a dir, el sindicat d’ofici o ram (excloent els no-organitzats i no-qualificats), negociació salarial, i abstenció d’acció política i teories revolucionàries. El 1886 les dues organitzacions tenien una afiliació de gairebé un milió, dels quals 700.000 eren Cavallers. Els darrers, molt més forts des del punt de mira dels nombres, eren principalment interessats en els no-qualificats. Si calia, eren disposats a anivellar a la baixa els qualificats en l’esforç d’elevar al treballador casual. Els Cavallers, però, tractaven debades d’aconseguir i conservar la simpatia i suport dels sindicalistes d’oficis qualificats, perquè sabien que sense l’ajut d’aquests no podien anar lluny. Històricament, com hem vist, els homes qualificats d’ofici ressentien la invasió de la indústria per l’adult no-qualificat i l’aprenent inexpert, de forma que no era tasca petita que els Cavallers es fessen valdre.

En aquesta contesa els obrers qualificats refusaven contínuament l’amalgama amb els Cavallers, l’element més feble de la indústria, insistint que tal unió endarreriria el llur propi desenvolupament. El destí dels homes d’ofici qualificats era massa incert en aquest període per a ells per arriscar-se a una expansió per tot el camp industrial. Sostenien des del principi que la tendència dels oficis qualificats era «enfonsar-se fins el nivell del treball pobre». L’autopreservació havia estat el llur instint i el 1886 prengueren fermament aquesta posició: «Per a protegir el treball qualificat d’Amèrica d’ésser reduït a la mendicitat i sostindre el nivell de la professionalitat americana, s’han establert els sindicats d’Amèrica». Diluir el sindicat d’ofici amb una massa flotant de treball no-qualificat els semblava el començament de la ruïna de tot el treball.

Debades els Cavallers cercaven d’aconseguir el suport dels oficis. El 1886 s’adreçaven als obrers del ferro i de l’acer amb el següent llenguatge: «En l’ús d’invencions meravelloses... la vostra organització juga un paper ben important. Naturalment abasta dins dels seus rengles una proporció molt gran de treballadors d’un alt grau de destresa i intel·ligència. Amb aquesta destresa de mà, guiada per un pensament intel·ligent, arriba el dret de demanar aquell excés de compensació pagat el treball qualificat per damunt del no-qualificat. Però el treball no-qualificat ha de rebre atenció, o en l’hora de la dificultat el patró no dubtarà en emprar-lo per fer davallar la compensació que rebeu. Pel tal que el treball qualificat o no-qualificat no es trobe ja desorganitzat, us demanam d’ajuntar el vostre gran i poderós cos a l’exèrcit principal de manera que puguem lluitar la batalla sota una bandera».

La crida no tingué efecte. Es feren llavors esforços en la cooperació en la forma de «el bescanvi de cartes de treball, l’adopció d’un plan pel qual totes les organitzacions obreres podrien protegir-se d’homes injustos, expulsar homes, suspendre’ls, sota multa si fossen culpables de prendre llocs d’homes sindicats o de Cavallers del Treball mentre fossen en vaga o patissen un locaut en la feina, l’adopció d’un nivell uniforme d’homes i salaris... un sistema de conferències conjuntes i d’una acció comuna contra patrons amb la idea que en la resolució de qualsevol controvèrsia entre patrons i empleats les organitzacions representades en la negociació serà parts de l’acord». Tal cooperació era difícil, ja que els béns no-sindicats condemnats pels sindicats regulars eren sovint fets per Cavallers del Treball. Així les dues organitzacions realment feien d’«esquirols» de l’altra, i la fricció era constant. L’octubre del 1886 els Cavallers declararen una guerra oberta contra Federació Americana del Treball que alhora ràpidament hi respongué.

Declivi dels Cavallers del Treball.—En guerra amb poderosos sindicats d’ofici, abandonats en el camp industrial, els Cavallers es desintegraren ràpidament. Les llurs vagues agressives fracassaven generalment. L’arbitratge era refusat per patrons que empraven la «llista negra», el «vestit de ferro» (un jurament de no pertànyer a cap organització obrera), i detectius Pinkerton per derrotar-los. L’agència Pinkerton fou realment la força repressiva més efectiva. L’agència anunciava entre els patrons que «corporacions i individus delerosos d’esbrinar el sentiment dels llurs empleats i de si és probable que s’impliquen en vagues o s’unesquen a cap organització obrera secreta amb la intenció d’imposar condicions a corporacions o patrons, poden aconseguir, amb sol·licitud al superintendent d’alguna de les oficines, d’un detectiu adient que associar amb els llurs empleats i aconseguir aquesta informació». Així el sistema d’espionatge que havia dut a l’existència al secret Orde dels Cavallers del Treball continuà i fins i tot sobrevisqué la societat fundada per resistir-lo.

Malgrat les llurs dificultats, però, els Cavallers havien fet un treball organitzatiu molt reeixit en el llur moment. Molts sindicats febles com els dels barbers, els ferroviaris de tracció a cavall, miners, confeccionadors de troncs i confeccionadors d’arnesos havien estat reorganitzats pels Cavallers i posats dempeus. Els Obrers de Cerveseries Units, establerts el 1884, foren entre les unitats més fortes de l’Orde. El 1893 els Oficis Hebreus Units de New York City s’hi uniren. Tan efectiva havia estat l’obra dels Cavallers que molts dels llurs sindicats, incloent-hi alguns sindicats industrials i alguns sindicats d’obrers semi-qualificats, foren conduïts a la Federació Americana del Treball. A més, la Federació era sovint forçada a adaptar el sindicalisme industrial a allò que ha estat anomenat «sindicats federals»; és a dir, sindicats d’obrers de ciutat que representen oficis miscel·lanis de cadascun dels quals cap no té el seu propi sindicat d’ofici nacional.

Els Cavallers també exerciren influència sobre la legislació. Foren lobbistes reeixits i foren principalment responsables de la primera llei restrictiva d’immigració—la llei laboral Anti-Contracte del 2 de febrer del 1885—i d’un cos considerable de legislació obrera estatal. Malgrat que els Cavallers no eren a favor de lleis estrictes d’aprenentatge com les que defensaven els sindicalistes qualificats, eren contra l’ús de trenca-vagues introduïts al país per contracte i a favor d’altres mesures beneficioses per a tot el grup de treballadors americans.

La cooperació, que havia estat entre les primeres idees dels Cavallers, no fou mai negligida. Molts Cavallers, especialment entre els homes la destresa dels quals era amenaçada per la introducció de maquinària, dedicaren tots els esforços a la cooperació productiva¹. Aquesta ala dels Cavallers no havia estat «conscient de classe», ja que era integrada per homes que aspiraven a ésser petits empresaris o que ja ho eren. Havien entrat en l’organització amb l’esperança que tot el pes dels Cavallers s’adreçaria a l’organització de societats cooperatives. Sempre que fracassaven les vagues o arrencava una depressió industrial, hi arribava una onada d’entusiasme per formar petits tallers productius posseïts i operats per grups dels seus mateixos treballadors. De vegades, com deia el Comissari del Treball d’Illinois, «els assalariats són forçats a la cooperació per raó de la discriminació que els fan els patrons. Especialment això és cert d’empreses productives, moltes de les quals són el resultat directe de vagues no reeixides i de les llistes negres que en segueixen».

La majoria d’aquestes empreses cooperatives fracassaren per una raó o una altra, i els experiments reeixits aparentment foren companyies accionarials conjuntes més que no pas les fraternitats cooperatives organitzades en línies idealistes. Malgrat esforços heroics de part dels Cavallers per educar els llurs membres en els principis de la cooperació, l’entusiasme s’esvaí entre els treballadors organitzats. En tot cas ja no semblava una panacea. Així derrotats en els intents de vèncer el sistema capitalista amb la cooperació, en guerra amb poderosos sindicats d’ofici organitzats sota la Federació Americana del Treball, els Cavallers desaparegueren en els noranta. Així la primera «gran unió nacional d’obrers industrials», tot inclusiva i revolucionària, passà al limbo dels experiments morts. La Federació Americana del Treball i obrers qualificats se’n quedaren el terreny.

3. EL MOVIMENT SOCIALISTA

El socialisme és un terme vague que té un significat diferent d’època a època i de grup a grup. La seua implicació essencial, però, és clara: proposa substituir amb una forma de propietat col·lectiva dels mitjans de producció i distribució el sistema actual de propietat privada. Alguns socialistes creuen que l’instrument a través del qual s’ha de fer efectiva i continuada la propietat col·lectiva és l’estat o el govern tal com existeix ara. Aquests són socialistes estatals. Altres creuen que cada grup d’obrers hauria de posseir i gestionar els recursos i maquinària amb la qual treballen; és a dir, que els miners haurien de posseir les mines, els ferroviaris els ferrocarrils, i així. Tal és, en breu, la fe dels «socialistes gremials». Encara d’altres sostenen que l’actual estat polític o govern arribà a la fi i serà substituït per un nou òrgan col·lectiu, com un «soviet», o consell de delegats de grups d’obrers i pagesos. Es veurà que l’essència de tots aquests plans és l’abolició de propietat privada en els mitjans fonamentals de producció i la substitució per la propietat, gestió, i distribució col·lectives. Tant si l’instrument és el govern, el gremi o el soviet, és un òrgan col·lectiu que representa els obrers col·lectivament, o una federació de grups o oficis.

Si els socialistes es divideixen pel que fa al significat el terme, també són dividits pel que fa als mètodes pels quals s’ha d’assolir la comunitat socialistes. Alguns sostenen que s’ha d’acomplir amb educació i agitació; que una majoria suficient del poble s’han de convertir a la visió socialista; i que l’acció legislativa i administrativa ha de posar els instruments de producció i distribució sota la propietat i operació col·lectives. Els qui defensen aquesta tàctica assenyalen la forma amb la qual els municipis prenen i operen les llurs plantes de llum elèctrica, l’estat construeix elevadors de gra, o el govern federal entra en parcel·les post-negoci. Dueu aquesta línia d’activitat governamental, diuen tals socialistes, fins a la conclusió lògica, i teniu un estat socialista.

Altres partidaris de les doctrines socialistes mantenen que la transició a la societat col·lectiva o cooperativa arribarà tan sols mitjançant l’acció de poderoses unions industrials o professionals que paralitzaran el sistema existent amb vagues o violència i llavors prendran possessió dels instruments de producció i distribució. Gairebé tots els socialistes, fins i tot els socialistes estatistes o polítics, creuen que el sindicat professional o industrial serà una part essencial del nou ordre de la societat que siga. En breu, el socialisme s’ha d’adoptar en l’interès principal de les classes treballadores i el sistema econòmic establert l’han de gestionar ells.

Els socialistes utòpics.—La teoria socialista de la societat és gairebé tan vella com la civilització. S’estableix a La República, escrita pel gran filòsof grec, Plató, en el segle IV abans de Crist; es dibuixa a la Utopia de Sir Thomas More, escrita el 1516; i en molts altres llibres famosos que han aparegut de llavors ençà.

El primer dels pioners socialistes en l’era industrial moderna fou Robert Owen, un manufacturer anglès ric que, corprès per la misèria i pobresa que veia al voltant seu, cercà un remei. Aquest remei el trobà en la formació de comunitats cooperatives que tenien terra i eines suficients a la mà per a la subsistència i que produïen amb treball comú tot l’aliment i roba necessària per als membres. Proposà introduir aquest sistema gradualment i convertint homes rics i educats a les seues doctrines. Owen arribà a aquest país el 1825 i fundà una de les seues colònies a New Harmony, Indiana, però aviat fracassà per dissensions internes. Llavors el fill d’Owen, Robert Dale Owen, començà una propaganda a Amèrica per un pla socialista estatal d’educació, i atragué una sèrie de líders en el món obrer que treballaven per a un sistema d’educació universal. Owen i Frances Wright, una de les humanitàries del seu dia, dugueren a terme una agitació vigorosa per l’educació i per un programa complet de legislació en interès del treball. Societats «Fanny Wright» s’escamparen per tot el país i en gran mesura per la seua influència el treball fou dut als seus primers experiments polítics a final dels anys vint.

Similar en caràcter al pla cooperatiu d’Owen era el pla de Fourier (un socialista francès), defensat a Amèrica per Albert Brisbane, entre d’altres, en els anys trenta i quaranta. Com a resultat d’aquest ferment, sorgiren colònies en diferents parts del país, i molts líders, especialment a Nova Anglaterra, es feien dir socialistes. Durant tres anys a partir del 1841 Horace Greely conduí al New York Tribune una sèrie d’articles en defensa de les idees de Fourier. El mateix Greely s’associà amb els «socialistes» d’aquells dies i publicà als seus Records d’una vida ocupada dos capítols interessants que presentaven les seues idees.

Els socialistes marxians.—El socialisme entrà en una nova fase a Amèrica en els darrers anys quaranta i els cinquanta quan refugiats alemanys radicals, que fugien de la persecució del govern prussià que seguí a la desastrosa revolució del 1848, començaren a arribar als Estats Units en grans nombres. Per aquella mateixa època, dos alemanys, Karl Marx i Friedrich Engels publicaren el famós «Manifest Comunista», que establia una visió nova i radical del socialisme. Declaraven que tota la història era la història de lluites de classes i que la lluita moderna entre els capitalistes i els treballadors finalitzaria amb el triomf dels darrers i l’establiment d’una societat socialista. Marx no proposava de fonamentar-se, com Robert Owen, en la persuasió de gent perquè treballàs i establís, per la bondat de cor, una comunitat ideal. Profetitzava que arribaria del conflicte de classes i urgia els treballadors a contribuir al procés. Des del punt de mira de Marx no hi podria haver una col·laboració final entre capital i treball.

El 1864, l’Associació Internacional del Treball era fundada per Marx i els sindicats britànics per ajudar els sindicats de països europeus en l’esforç d’evitar l’«esquirolatge» de treball immigrant. En aquest tema, el treball americà era profundament interessat. W. H. Sylvis, un líder obrer americà, que havia intentat nacionalitzar el moviment sindicalista ací, intentà també de posar el treball organitzat americà en relació amb el moviment internacional. Quan, en el 1867, l’Associació Internacional del Treball abandonà el marxisme durant un període i entrà en acció política en les línies defensades per un altre líder alemany, Ferdinand Lassalle, el moviment obrer americà prengué un gir similar. La Unió Nacional del Treball, empresa de Sylvis (vegeu la pàgina 72), era política en objectius per bé que no era socialista en doctrina.

Incapaços de crear un partit socialista nacional, treballadors americans de tendències radicals o socialistes mantenien contacte estret amb moviments i teories europees. Formaren diverses seccions locals socialistes de l’Associació Internacional del Treball abans del 1872. Aquestes seccions començaren amb grups alemanys i després inclogueren grups francesos i bohemis. El 1871 es reportaven vuit d’aquestes locals amb una afiliació de 293 membres. Una secció americana fundada el 1870 afirmava ésser «la successora directa si no la continuadora real del moviment de congressos industrials i reforma laboral i agrària de fa vint i vint-i-cinc anys». Aquesta secció local americana incloïa un bon nombre d’«intel·lectuals». En la conferència europea del 1872 se sostenia en general la idea que «els americans nadius eren tots especuladors i que els immigrants són els únics que constitueixen la classe assalariada d’Amèrica». Per salvar la Internacional del control dels anarquistes el 1872, els socialistes conservadors transferiren la seu central a New York, i «el pare del socialisme americà», F. A. Sorge, continuà en aquest país la lluita contra intents dels anarquistes que fer-se amb el moviment socialista. El 1873 la secció alemanya establí un setmanari, l’Arbeiter-Zeitung.

El primer intent d’unificar i americanitzar les locals socialistes fou fet en una convenció celebrada a New York el 1874. En aquesta conferència es realitzà un esforç per combinar sindicalisme amb acció política. En aquest punt la convenció declarà: «El sindicat és el bressol del moviment obrer, ja que la gent treballadora naturalment s’adreça primer a allò que li afecta la vida quotidiana i consegüentment s’uneixen primer amb els llurs companys de professió. Per tant esdevé el deure dels membres de la Internacional d’ajudar merament els membres dels sindicats i, per davant tot, dirigir-los cap a la via correcta, és a dir internacionalitzar-los però també establir-los sempre que siga possible. Les condicions econòmiques impulsen el sindicat amb una força irresistible de la lluita econòmica a la política contra les classes propietàries – una veritat que és coneguda per tots els qui serveixen el moviment obrer amb ulls oberts». En aquesta convenció el Partit Social Demòcrata fou organitzat i respongué l’any següent a la invitació dels Cavallers del Treball a afegir-se a la conferència obrera de Pittsburgh. Els socialistes intentaren de captar la conferència de Pittsburgh cap al socialisme, però els llurs esforços tan sols sumaren a les dificultats faccionals de dins dels rengles dels Cavallers. Quan els socialistes intentaren d’envair el moviment obrer amb la celebració de reunions massives entre vaguistes, es trobaren en conflicte obert amb l’opinió pública. Els llurs salons foren assaltats, les llurs trobades dissoltes, els llurs oradors arrestats, i els llurs líders expulsats de ciutats on hi havia vagues.

Un segon intent d’organització política a una escala considerable fou fet a Newark el 1877 quan el partit Socialista del Treball fou format. Aquest partit declarà que els membres havien de «mantindre relacions amistoses amb els sindicats i haurien de promoure la llur formació d’acord amb principis socialistes». Repudiava organitzacions militars socialistes i oferia el vot com la millor arma per al treballador. Augmentà en nombre el 1878, quan una salvatge «llei anti-socialista», aprovada pel govern alemany, atragué milers de refugiats socialistes a Amèrica. Fou aquest element i l’element sindicalista dels Estats Units el que impedí que el radicalisme polític del partit Greenback Nacional agranàs treballadors cap als rengles de l’organització política dels grangers. Amb tot, els socialistes aviat es deceberen del sindicalisme, pur i simple, i eventualment el partit Socialista del Treball denuncià el sindicalisme d’aquella mena per la seua tàctica de compromís i el seu «mercadeig polític».

Socialistes i la Federació Americana del Treball.—Tot i la hostilitat del partit Socialista del Treball, molts socialistes dels rengles de la Federació Americana del Treball continuaren els llurs esforços per comprometre la Federació amb principis socialistes i l’acció política independent. En cada convenció anual successiva de la Federació Americana, el senyor Gompers defensava la posició i mantenia fermament la Federació en les doctrines originals. És cert que, de tant en tant, la Federació registrava l’aprovació de proposicions individuals que eren d’una natura socialista, com la propietat municipal de subministraments; però accions d’aquest caràcter són ben diferents de vincular-se a un partit polític independent de la classe treballadora i canvis revolucionaris en el sistema capitalista de propietat i producció.

El partit Socialista del Treball en la política nacional.—El 1892, el Partit Socialista del Treball celebrà una convenció nacional a New York, nominà un candidat per a president, i presentà una plataforma de principis, incloent-hi propietat governamental dels mitjans de transport i comunicació, propietat municipal de subministraments, impost progressiu de la renda i de l’herència, llibres escolars gratuïts, sufragi universal, la revocació, i el referèndum. Aquesta plataforma era de to moderat i no contenia cap referència a la lluita revolucionària de classe. El candidat del 1892 aplegà vora 21.000 vots. La següent campanya presidencial, el Partit Socialista del Treball es radicalitzà en to, declarant-se per a la solidaritat del treball, la lluit de classe contra el capitalisme, i la propietat col·lectiva de la maquinària de producció. Aquesta vegada el vot fou de 36.000. En cada campanya successiva el Partit Socialista del Treball nominava candidats, publicava una plataforma, i duia a terme agitació malgrat que amb un succés a la baixa per al partit. El vot del partit el 1916 fou de tan sols 14.000.

El Partit Socialista.—La insatisfacció amb el lideratge i la tàctica del Partit Socialista del Treball conduí a la formació el 1900 d’una nova organització política socialista, coneguda al principi pel nom de l’antic Partit Socialdemòcrata, i un any més tard simplement com a Partit Socialista. El partit el 1900 presentà com a candidat, Eugene V. Debs, el líder preeminent de la vaga de Pullman de sis anys abans, que havia estat empresonat per la violació d’una interlocutòria. Aplegà vora 96.000 vots. Aquest nou Partit Socialista declarà que «la qüestió cabdal de l’Amèrica d’avui és la contesa de la classe treballadora i de la classe capitalista per la possessió dels poders de govern». Presentà un programa de «demandes immediates» com ara la propietat governamental de monopolis així com de mines, ferrocarrils, etc. A cada elecció presidencial des del 1900 el Partit Socialista ha entrat en campanya amb un candidat presidencial i un programa. Mentre el llenguatge de la plataforma varia d’any en any, l’esperit i objectiu del partit han romàs pràcticament immutats. El vot presidencial pujà a 901.000 el 1912, malgrat el programa radical del Partit Progressista; però davallà el 1916 a uns 600.000.

Com tots els partits obrers i radicals, el Partit Socialista ha estat afeblit per dissensions i escissions. El 1905 una facció socialista contribuí a formar els Obrers Industrials del Món. Foren forçats a sortir del partit més tard degut a la llur defensa del sabotatge. Una ruptura seriosa arribà de nou el 1917 quan l’organització condemà el govern dels Estats Units per entrar en la guerra contra Alemanya i proclamà una hostilitat oberta al programa de guerra del govern. Una sèrie de socialistes prominents abandonà el partit i posaren la lleialtat al llur país per damunt de la lleialtat al partit. Diversos socialistes anti-guerra incloent l’antic candidat a president, el senyor Debs, foren jutjats, condemnats i empresonats per la llur oposició a la guerra. L’afiliació al partit davallà. Malgrat que s’aplegaven grans vots en eleccions locals, com a Dayton, Ohio, i a New York City el 1917, semblava que el partit com a cos polític havia perdut prestigi i influència en la política nacional. Amb tot, les idees de propietat municipal i governamental romangueren tan prominents davant del públic com mai. Més incursions s’hi feren el 1919 quan l’«Esquerra» més radical, impacient amb els mètodes lents de l’agitació política i encesa per la revolució a Rússia, trencà amb el Partit Socialista i fundà el Partit Comunista. Aquests nous radicals feren una crida a enderrocar el sistema capitalista pel treball i l’establiment de la «dictadura del proletariat» com l’inici de la comunitat comunista.

4. ELS ANARQUISTES

Definició.—L’anarquia és un terme vague. No hi ha més que una cosa en la qual els anarquistes coincideixen i és l’hostilitat a l’estat o govern modern. Difereixen profundament precisament en quina forma de societat volen introduir i sobre com aconseguir-la. Són en pols oposats als socialistes en el sentit que refusen l’autoritat coercitiva de l’estat sobre l’individu. Tal control el tenen per fatal per al desenvolupament de la llibertat personal, el dret de la persona a fer el que vulga i a desenvolupar la seua personalitat a la seua manera. Mentre socialistes i anarquistes són de vegades plegats en l’oposició a la política d’un govern existent, són confrontats en totes les altres qüestions. Majoritàriament, els anarquistes refusen la societat industrial moderna i veuen l’esperança de la humanitat en petites comunitats que combinen agricultura i artesania i es governen elles mateixes. En això són reaccionaris que miren enrere cap al vell ordre destruït per vapor i maquinària.

Història de l’anarquisme.—La història de les teories anarquistes remunta als dies de la Grècia antiga. Es troben llibres anarquistes escampats al llarg dels segles. Els defensors d’una àmplia llibertat individual, com Herbert Spencer a Anglaterra, s’inclinaren en aquella direcció en la mesura que veien la interferència governamental amb la indústria i les tendències socialistes com a perilloses per a la vida, llibertat, i propietat. A mitjan segle XIX l’anarquia rebé un gran impuls amb els escrits del líder francès, Proudhon, que declarà la justícia com la llei suprema i la Regla d’Or com la guia de les relacions humanes. «Hauria de respectar el meu veí», deia, «i fer que els altres el respecten com a jo mateix». Refusava tot govern dient «el govern de l’home per l’home és esclavitud». En tres frases resumia la seua filosofia: «No més partits, no més autoritat, llibertat absoluta d’home i ciutadà». A partir dels escrits de Proudhon es desenvolupà tota una escola d’anarquistes. A la seua influència s’afegí després la de dos autors russos: Bakunin i Kropotkin. Quan Bakunin entrà en el moviment obrer fou capaç d’escindir el congrés de l’Associació Internacional de Treballadors el 1872, duent-se amb ell una gran facció. Bakunin explicava la seua posició així: «Refusam tota legislació, tota autoritat, tota influència privilegiada, constitucional, oficial, i legal—fins i tot si fos creada per sufragi universal—en la convicció que aquestes coses no poden més que redundar sempre en l’avantatge d’una minoria dirigent d’explotadors i en desavantatge de la minoria més esclavitzada». Cridava a l’ús de la violència armada en l’enderrocament dels governs existents i l’establiment de societats secretes per difondre la doctrina.

Kropotki, malgrat que enemic del govern centralitzat i defensor de la violència, diferia de Bakunin en el sentit que no proposava establir la «llibertat individual absoluta» sinó el comunisme local. Proposava formar cooperatives i grups productius locals, que visquessen plegats sota el control de «tracte amorós, influència moral, i llibertat». El celebrat compatriota de Kropotkin, Tolstoi, mentre abraçava doctrines anarquistes, refusava tota violència. Objectava l’estat perquè era fundat en la força, i declarava que la llei suprema de la vida havien d’ésser els ensenyaments de Crist, amb amor a la humanitat com a pedra de toc. Defensava afrontar la força amb resistència passiva, i cercava exemplificar la seua filosofia vivint la vida d’un humil pagès, practicant l’amor i misericòrdia que predicava. Fou a Rússia sota el domini del cruel i opressiu monarca, el Tsar, que l’anarquia floria com l’arbre de la badia verda. El sòl era ben adaptat al seu creixement.

Anarquisme a Amèrica.—Persones que sostenien teories tenyides d’anarquia aparegueren aviat en la història americana. Moltes d’elles sortien cap a la frontera més enllà dels límits dels assentaments i vivien la vida del salvatge, sense llei ni govern, practicant, si no predicant, l’anarquia. Uns altres eren teòric que contemplaven el govern com un mal a evitar tant com fos possible. Aquesta no era més que la conclusió lògica de la doctrina: «com menys govern, millor». El «primer anarquista americà», com l’anomenen, Josiah Warren, fou prominent en el moviment obrer en els anys trenta i quaranta. Urgí els treballadors a no cercar en el govern ajut sinó formar «colònies cooperatives o comunistes» en línies un cert diferents a les defensades per Fourier i Robert Owen. En comú amb tots els humanitaris del seu temps, temia l’estat i pensava que la via fora de la pobresa es podia trobar en esforços cooperatius privats de treballadors. El resultat seria finalment, pensava, la desaparició del govern com a instrument polític. Warren fou seguit per pensadors americans de la mateixa escola, incloent John Campbell, Stephen Pearl Andrews, i Benjamin R. Tucker. Fundaren publicacions, escrigueren llibres i pamflets, i dugueren a terme una agitació extensiva en la vora del moviment obrer, cridant sempre al suport de membres de la classe assalariada.

La Internacional Negra.—L’anarquia entra en una nova fase quan, el 1881, els anarquistes d’Europa fundaren, a Londres, l’Associació Internacional del Poble Treballador, coneguda com la Internacional Negra. L’octubre d’aquell any una branca americana era formada a Chicago amb delegats d’altres ciutats, especialment New York. Els membres es declaraven disposats a «presentar resistència armada a atacs contra els drets dels treballadors». Cridaven particularment a les organitzacions obreres que s’armaren secretament contra les tropes, estatals i federals, emprades en vagues. Aprovaven l’organització sindical però refusaven tota acció política. El líder més destacat era un anarquista alemany, Johann Most, que havia estat expulsat dels rengles socialistes i havia patit empresonament a Alemanya i Anglaterra per les seues activitats anarquistes. Defensava la violència en l’enderrocament d’església i estat i «la seua societat ideal era una aglomeració de grups autònoms lleugerament federats de productors». Cada grup havia de seguir el seu propi ofici i posseir els mitjans de producció. No hi havia d’haver cap superior sobre el grup i el bescanvi s’havia de fer a través del medi de paper moneda. Justament com conflictes entre els grups s’han d’evitar o resoldre no era clarament exposat.

Aquesta filosofia vaga, forta en la denúncia de l’ordre existent, s’obrí pas especialment a Chicago on fins i tot la Unió Laboral Central hi donava ajut i suport i marxà en les processions de la Internacional Negra. Mentre els anarquistes foren principalment estrangers i pocs en nombre i confinaven les llurs activitats principalment a discussions de les llurs teories, poca atenció rebien. Quan, però, el 1885 una gran manifestació dels desocupats fou organitzada pels líders anarquistes i treballadors de llengua anglesa prenien part en la desfilada, el públic s’elevà. L’Arbeiter-Zeitung de Chicago exclamava exultant: «Ahir la classe treballadora típicament americana duia la bandera vermella pels carrers i proclamava així la seua solidaritat amb el proletariat internacional». L’any següent hi hagué una pertorbació obrera seriosa en relació amb una vaga. Treballadors foren assaltats per la policia, sense ordre judicial, segons afirmaven. En conseqüència se celebrà una gran trobada massiva a Haymarket Square, i la policia amb tota la força arribà a l’escena. Algú llençà una bomba que matà un sergent a l’instant i ferí molts altres. Llavors la policia disparà contra la multitud.

Tota la ciutat fou llençada al pànic per aquest afer. La premsa cridava per l’extermini immediat i implacable dels anarquistes. Diversos internacionalistes foren arrestats. Quatre d’ells foren penjats; un se suïcidà; i tres foren condemnats a presó on romangueren fins que foren perdonats el 1893 pel governador Altgeld. No es demostrà en el judici que cap d’aquests homes llençàs la bomba o que fossen realment implicats en el llançament de la bomba; però fou demostrat que mantenien i predicaven doctrines extremes, i cridaven a la resistència violenta en cas de col·lisions amb la policia.

L’opinió pública americana fou profundament agitada pel llançament de la bomba i el judici, especialment perquè set dels vuit homes arrestats eren estrangers. El món obrera era també agitat. Els Cavallers del Treball refusaren de sol·licitar clemència per un dels acusats que havia estat cavaller durant molts anys. Ho basaren en el sentit que el públic podia construir de tal acció una implicació de simpatia amb mètodes violents. La Federació Americana del Treball, d’altra banda, sol·licità clemència per tots els condemnats, mentre repudiava els mètodes violents en termes durs. Profundament atemorits pel resultat del desastre de Chicago i condemnats visceralment per l’opinió pública i el treball organitzat, la Internacional Negra ràpidament perdé la seua posició. Una altra organització anarquista, la Internacional Vermella (així anomenada per les cartes vermelles de militància) que havien funcionat en paral·lel a la Internacional Negra, fou capaç de continuar en funcionament principalment perquè era oposada a la violència i defensava una llarga campanya d’agitació pacífica per a preparar treballadors pel dia de la revolució.

L’efecte de l’avalot de Haymarket sobre el moviment obrer organitzat és difícil d’avaluar. Si les estatístiques d’afiliació es poden prendre com a mesura, el lent creixement de la Federació Americana del Treball durant anys després d’aquest afer i la dissolució dels Cavallers del Treball semblarien indicar que la militància anarquista havia endarrerit l’avenç de l’organització regular obrera i d’ofici. Amb tot, hi ha hagut sempre un grup anarquista que intentava vincular-se al treball organitzat i influir-ne els seus consells.

5. ELS OBRERS INDUSTRIALS DEL MÓN

Des dels setanta, hi ha hagut en el moviment obrer americà un grup fort de líders que s’han oposat a l’organització de la classe obrera en sindicats separats d’ofici o de ram, i que han defensat la formació d’un gran sindicat que abaste tots els obrers com a iguals i semblants en els llurs interessos. Una sèrie de sindicats purament industrials foren formats inicialment en aquesta base, i els Cavallers del Treball representaren un esforç molt vigorós en aquesta direcció. La idea mai no es perdé de vista en els rengles obrers i reaparegué en el 1905 en l’organització a Chicago dels Obrers Industrials del Món. Aquesta organització era una fusió de (1) la Unió Obrera Occidental, formada el 1898 pels esforços de la Federació Occidental de Miners i anomenada el 1902 la Unió Obrera Americana; (2) el partit Socialista del Treball; (3) i altres grups radicals de menor importància. Totes aquestes organitzacions havien estat hostils a la Federació Americana del Treball, primer perquè era exclusiva, en ésser confinada als obrers més qualificats; en segon lloc, perquè acceptava el sistema capitalista i l’acord comercial com a final; i en tercer lloc, perquè el seu pla d’organització i la seua tàctica eren qüestionables per als «demòcrates industrials» radicals.

El programa i mètodes de la nova organització.—Els Obrers Industrials realment no introduïren ni idees ni tàctiques que fossen noves en el món. Eren una prova de la tenacitat de les velles teories obreres i la persistència d’organitzadors revolucionaris. Mentre teòricament acceptaven la doctrina socialista de la producció social de la riquesa gestionada a través d’un estat col·lectivista, creien que la idea era massa complexa perquè un simple treballador la copsàs. Eren, a més, incòmodes amb el creixement del socialisme d’estat promogut per classes mitjanes. Temien que els més treballadors més mal pagats i desorganitzats patissen igual sota l’autoritat coercitiva d’un govern que gestionàs indústries com sota propietaris privats.

La llur idea era organitzar tots els treballadors en cadascuna de les grans indústries en un gran sindicat industrial i fondre les organitzacions així formades en una organització industrial nacional. La llur proposta col·lectivista era que cada indústria havia d’ésser gestionada pels ocupats en ella i cada unitat local pels ocupats en ella. No s’oposaven a la idea de govern, sinó que declaraven nítidament que hi ha d’haver govern al taller, a l’escola i «en la realització dels serveis públics». Tractaven les negociacions salarials i el taller tancat amb menyspreu, contemplant la millor de les negociacions com a meres concessions que el treball havia de fer en cas extrem. Mentre aprovaven l’ús del vot per aconseguir la possessió del govern existent declaraven que la gran revolució arribaria per l’acció dels obrers en els diversos tallers i indústries en apoderar-se de plantes, eines, i materials amb els quals treballaven. En ésser, la majoria d’ells, treballadors migratoris, no podien votar sempre per ells mateixos.

Sostenien que la divisió de treballadors en oficis, acostant-los més i més amb patrons en contractes tancats, tendia a soldar els treballadors qualificats i els capitalistes en una classe oposada a les masses d’obrers desorganitzats. Veien en el sindicat d’ofici quelcom monopolístic, amb l’ofici limitant l’aprenentatge i resistint-se a tota millora en la producció que canviàs els vells mètodes. Veien en una guerra intestina que es feia entre els oficis una font de plaer i fortalesa per als patrons. Declaraven el treball trencat a bocins i els capitalistes s’aprofitaven de la situació. Per tant començaren a treballar per la solidaritat. Prengueren el lema dels Cavallers del Treball, «Una ofensa a un és qüestió de tots», i la consigna socialista, «Cadascú per a tots i tots per a cadascú».

Per tal d’estimular l’interès i cooperació dels obrers molt més pobres, els Obrers Industrials fixaren les quotes i càrregues d’iniciació a una xifra baixa. Donaven gran autonomia a la unitat local. Confiaven en la vaga ràpida i efectiva perquè els llurs fons no permetien les batalles prolongades que podien menar els sindicats ben finançats. En el cas de fracàs de la vaga i el retorn dels obrers al vell salari o pitjor, defensaven el sabotatge, és a dir, l’aturada de la maquinària o una altra interferència amb la indústria que obstaculitzàs la producció. En breu, la llur tàctica era aconseguir concessions per vagues breus i penalitzar els patrons si perdien amb la retallada de beneficis en la mesura del possible. El sabotatge no era nou quan els Obrers Industrials el prengueren. Havia estat practicat pels Cavallers en la vaga ferroviària del 1885, però fou dut prominentment a l’atenció del món com un instrument en la guerra laboral per l’acció dels unionistes francesos, o sindicalistes, a principi del segle XX.

Vagues dels Obrers Industrials.—L’any següent de la seua organització, els Obrers Industrials iniciaren una vaga a Goldfield, Nevada, on tenia lloc una contesa entre conservadors i radicals en el camp obrer, similar a l’antiga batalla entre els Cavallers i la Federació Americana. El 1907 els miners de l’oest es retiraren dels Obrers Industrials, privant-los del suport financer i moral més fort. L’any següent els obrers cervesers, també un sindicat poderós, se’n separaren. El 1908 l’element del Partit Socialista del Treballa es retirà s’establí com un grup I. W. W. Separat.

Aquestes defeccions foren parcialment compensades el 1912 amb una gran vaga a Lawrence, Massachusetts, on els obrers tèxtils lluitaren en cos i menaren una batalla espectacular contra els patrons. Una investigació congressual revelà les condicions colpidores que dominaven en un gran sector de la indústria tèxtil, i l’agitació animada dels líders obrers radicals dugué l’afiliació dels Obrers Industrials fins a 30.000. Vagues posteriors a Paterson, New Jersey, per exemple, foren menys exitoses i era clar que l’organització no podia fer un avenç ràpid en afiliació i força contra la més conservadora Federació Americana. La vaga fou llarga i els fons eren baixos.

Durant la guerra contra Alemanya els Obrers Industrials toparen amb el govern en una sèrie d’ocasions. El llur líder, William D. Haywood, i diversos altres membres de l’organització foren acusats i empresonats sota la llei d’espionatge. S’aprovaren lleis federals i estatals que preveien penes per actes de sabotatge. Els Obrers Industrials foren situats en la classe d’organitzacions obreres «il·legals». No es pot dir, però, que les idees que promovien fossen sense efecte. El pla Plumb de propietat governamental dels ferrocarrils i la gestió pels obrers organitzats i experiments pràctics en gestió compartida en gran plantes duen traces de «democràcia industrial». En breu, les idees fonamentals dels Obrers Industrials són velles, i han perdurat al llarg de la història del moviment obrer americà amb singular persistència.

1. La llista següent de societats cooperatives fundada en el període dels Cavallers del Treball és representativa si no completa: