Contrast amb la posició del treball en la Guerra Civil.—Durant la Guerra Civil no hi havia res semblant a un comitè per controlar les condicions de treball per a la indumentària de guerra, una paga igual per feina igual sense discriminació de sexe, escales salarials governamentals elaborades regularment en consulta amb organitzacions obreres, o representació obrera en consells de guerra. Com hem vist, la mateixa organització obrera en aquella època era massa desmoralitzada i feble per exercir massa influència en el curs dels esdeveniments. La Guerra Civil, però, estimulà l’organització de forma que el treball era més fort al final del combat que no pas era al principi. El progrés fet pel treball en organització i poder des dels anys seixanta és ben il·lustrat pel canvi de posició durant la Guerra Mundial.
L’efecte de la guerra en la indústria.—Com en el cas de la Guerra Civil, el conflicte europeu donà un gran impuls a la indústria americana. La demanda de mercaderies manufacturades així com de queviures esdevingué enorme; la demanda de treball augmentà en conseqüència. La immigració europea era pràcticament aturada; els preus pujaren; el treball demanava salaris més i més alts per fer front a la pujada del cost de la vida i els aconseguia; i els sindicats creixeren ràpidament en afiliació i nombre de branques locals. Com abans, la prosperitat contribuïa a l’avenç i enfortiment del treball organitzat.
«Aquesta és la guerra del treball».—La Federació Americana del Treball acceptà la guerra com la seua lluita democràtica. El Comitè Executiu publicà el comunicat definitiu el febrer del 1918 que «aquesta és la guerra del treball». Sabent que de tres a vint obrers industrials eren essencials per a l’equipament de cada soldat en el camp, el sr. Gompers, al primer signe de participació americana en la guerra, prengué passes per garantir aquell equipament. En una conferència d’obrers que convocà el 2 de març del 1917 en la qual tant les Fraternitats Ferroviàries eren representades com també la Federació del Treball, el treball organitzat acceptà la guerra de tot cor i tan sols demanà certes estipulacions a canvi de la seua cooperació efectiva; és a dir, estàndards laborals sindicats en el treball de guerra, paga igual per feina igual de forma que el nivell de vida no davallés per l’inevitable enrolament de dones en la indústria en temps de guerra; i la representació del treball en els comitè de guerra. Socialistes pro-guerra s’uniren amb els sindicalistes en l’estiu del 1917 per formar l’Aliança Americana pel Treball i la Democràcia.
Membres dels sindicats que eren pacifistes protestaren enèrgicament a l’acceptació obrera de la idea de guerra. Sentien que la posició industrial del treball era amenaçada per la seua attitud i formaren el mateix estiu el Consell dels Treballadors per al Manteniment dels Drets Laborals. La seua vida fou inefectiva i breu.
Treball en el govern de guerra.—La posició lleial del sr. Gompers i de la Federació Americana del Treball fou immediatament apreciada. La necessitat d’evitar pertorbacions en les indústries de guerra, unit al coneixement de la fortalesa del treball organitzat, conduí el govern a acceptar, en general, les estipulacions obreres, especialment sobre representació laboral en l’administració de guerra. El sr. Gompers fou de seguida situat al Comitè Assessor de set per assistir al Consell de Defensa Nacional com a president encarregat de relacions laborals. En aquella capacitat fou instrumental en gran mesura en evitar la relaxació de la legislació laboral durant la guerra. Tan sols quatre estats davallaren la legislació laboral, i tan sols un d’ells, Massachusetts, aplicà les modificacions.
Eventualment el treball organitzat fou representat en els comitès de carbó, combustible, aliments, en els consells d’indústries de guerra i construcció d’emergència i, d’encara més importància, en el comitè del tresor sobre la taxació dels beneficis de guerra.
L’administrador laboral en cap com a important membre del Gabinet.—El treball com a factor real en la conformació de polítiques es veia encara més clarament amb l’ascens del Secretari de Treball, W. B. Wilson, un antic miner, a una posició d’influència positiva en el Gabinet. S’organitzaren dos consells en gran mesura per iniciativa seua per a realitzar les tasques de l’administració laboral. El primer fou el Consell Nacional de Treball de Guerra creat l’abril del 1918 per resoldre disputes entre patrons i empleats. Uns 1500 casos arribaren davant d’aquest consell per adjudicar-los i en general els seus pronunciaments foren acceptats. El segon d’aquests, el Consell de Polítiques de Treball de Guerra creat el juny del 1918, fou encarregat de disposar els principis que governarien les relacions entre capital i treball en tots els ajustaments fets durant la guerra. Aquests principis tractaven de la negociació col·lectiva i de mesures protectores de salut i seguretat.
Com que tant capital com treball eren representats en aquests consells es declarà virtualment una treva a efecte que la producció no fos limitada per vagues o locauts i totes dues bandes havien de sacrificar-se en la qüestió de salaris i beneficis. La negociació col·lectiva fou acceptada amb un arbitratge per comptes d’una previsió de vaga i s’establiren salvaguardes de salut que s’havien de mantindre. La jornada de vuit hores havia de continuar allà on existia per estatut i aplicat tan àmpliament arreu com les necessitats de subministres i la salut dels obrers ho permetés en l’opinió de l’alta autoritat federal. Es demanava un salari per viure per a tots els obrers, qualificats o no. Els nivells que governaven la feina de dones que actuaven com a substitutes d’homes foren també fixats per a incloure la jornada de vuit hores, un dia de descans de set, prohibició del treball nocturn i dels treball domiciliari industrial, paga igual i protecció de salut. Assessores que representaven obreres organitzades i treballadores socials foren recrutats en l’administració de guerra per formular i supervisar l’aplicació d’aquests principis.
El Departament del Treball esdevingué un dels centres bèl·lics de la nació. Enumerava entre les seues tasques la de garantir un subministrament de treball, la protecció dels interessos obrers, la recol·lecció de fets i la llur disseminació, habitatge industrial, transport, l’estandardització de les condicions laborals i salaris, i l’establiment de clàusules laborals uniformes en tots els contractes governamentals. Degut al nombre d’agències controladores del treball finalment posades sota la jurisdicció del Departament, es deia que el treball era «en la sella».
Un problema feminista.—Les dones que substituïen homes treballaven principalment en tallers mecànics com ara plantes de munició, fàbriques d’automòbils i tallers de reparació. El gener del 1918 l’estimació més autoritzada situava el nombre de dones que feien subministraments de guerra en 1.266.000. Eren utilitzades extensivament en ferrocarrils de vapor i elèctrics d’una diversitat de maneres.
Una de les fases més interessants de la nova posició industrial de dones es desenvolupà en el servei de tramvies de Cleveland cap al final de la guerra. Hi aparegué un moviment feminista definit. Les dones, d’una banda, declaraven el llur dret inherent de triar la pròpia ocupació davant de les declaracions de gran jurat que els tramvies no eren lloc per a dones. D’altra banda, els sindicats d’empleats de transports mostraven una reticència decidida a admetre dones com a membres, preferint barrar-les del servei directament. Simpatitzants sufragistes amb les dones i la Lliga Nacional de Sindicats de Dones defensaren el dret de les dones a mantindre la llur ocupació malgrat que reconeixien que les condicions d’aquella ocupació es podien millorar. El Consell de Treball de Guerra federal s’imposà a les feministes i els sindicalistes homes sortiren victoriosos.
Pertorbacions laborals durant la guerra.—Malgrat l’acceptació oficial del treball de la guerra com a pròpia i la seua participació en l’administració laboral amb la seua maquinària múltiple d’observació i ajustament, tot no era una navegació planera en la conducció de la guerra. Segons el report de la Federació Americana del Treball hi hagué 1515 vagues en el 1918 que implicaren 234.466 obrers i que costaren 1.474.380,79$. Per gran que fos aquest nombre de vagues s’afirmava que era per sota del nivell normal. També es registrava que 203.876 dels vaguistes milloraren materialment les llurs condicions de treball.
Entre les disputes que afectaren seriosament les indústries de guerra hi hagué una vaga molt breu convocada per les Fraternitats Ferroviàries poc abans de la declaració de guerra el març del 1917, com a protesta contra els endarreriments en l’aplicació de la llei de vuit hores d’Adamson. La cessió immediata dels gestors ferroviaris per pressió governamental evità l’aturada del servei ferroviari. Per facilitar el transport de tropes i subministraments el govern prengué l’administració dels ferrocarrils el desembre d’aquell any. La gestió governamental del telègraf i serveis exprès hi seguiren aviat.
La vaga convocada per la Unió Internacional de Treballadors de Mines, Plantes i Foneries, una de les organitzacions de la Federació del Treball, a Bisbee, Arizona, conduí a una guerra civil local que agità tot el país. Es desenvolupà un esperit de massa entre ciutadans que acusaven els miners en vaga de pro-germanisme i d’intent revolucionari promogut per agitadors dels Treballadors Industrials del Món. Els miners i els llurs simpatitzants foren deportats per ciutadans, que prengueren la llei a les mans. No fou fins que les tropes federals alimentaren, custodiaren i retornaren els vaguistes deportats als llurs domicilis que es restaurà la calma i es reconegué l’autoritat del govern. Com a resultat d’una investigació governamental, diversos ciutadans destacats foren imputats.
En les regions de fusta de Washington i Oregon, on s’aconseguia material per a avions, per una raó, tingué lloc un esclat semblant al conflicte de Bisbee el juliol i agost del 1917. Aquesta vegada eren els Obrers Industrials del Món els qui convocaren la vaga i la llur demanda era una jornada de vuit hores. Eventualment els operadors de fusta concediren la demanda, però no fou fins que s’utilitzaren de nou tropes federals, i es creà molt malestar en tots els cercles. El desordre general que tals disputes laborals provocaven, i la histèria que causava linxaments i assassinats, conduí a una protesta del president Wilson contra l’esperit de massa. Això malauradament no posà fi a tots els avalots racials i a les manifestacions anti-estrangers, moltes de les quals tenien com a base la pugna entre capital i treball.
Treball a l’interior afectat per treball a l’exterior.—El curs d’esdeveniments a Europa durant la guerra exercí una influència marcada en el desenvolupament de l’opinió laboral als Estats Units. La revolució russa i l’establiment d’un govern que professava representar tan sols la classer obrera disparà la imaginació dels obrers d’inclinació radical en aquest país. La subsegüent revolució a Alemanya i l’elecció d’un seller socialista a la presidència de la nova república, malgrat que de fet conservadora en comparació amb el capgirament a Rússia, fou observada amb fort interès pel moviment obrer a Amèrica. Potser d’encara major importància per als sindicalistes americans fou la formació d’un Partit Laborista britànic de «obrers de mà i cervell» amb un programa de socialisme d’estat que explicava com un intent de construir un nou ordre social.
El senyor Gompers i els socialistes pro-guerra s’adonaren prou bé de la interacció entre el malestar i la propaganda laborals. Mitjançant l’Aliança per al Treball i la Democràcia intentaren contínuament de mantindre el treball organitzat aferrat al tema principal de la guerra. Interpretaren la guerra una vegada i una altra per al treball a l’interior. Anaren a l’exterior per a explicar a obrers estrangers la posició lleial del treball americà amb la idea d’evitar que el treball de països aliats fluctuàs cap al pacifisme i al «bolxevisme» afeblint així la continuació de la guerra.
El somni laboral del senyor Gompers.—El senyor Gompers contemplava en «la guerra del treball per la democràcia contra l’autocràcia» una consumació magnífica en l’acord de pau. El treball havia de rebre una carta avançada de llibertat que vinculàs totes les nacions signatàries. Aquesta carta s’havia de desenvolupar a través d’una Societat de Nacions amb els seus representants obrers en la mateixa relació íntima i efectiva que havien gaudit en els llurs governs nacionals durant la guerra. La indústria i lleialtat del treball havia contribuït en gran mesura al resultat de la lluita, en la seua opinió, i ara la incalculable contribució social del treball a la democràcia s’havia de reconèixer definitivament i internacional. Calia assolir una nova fita i traspassar-la quan el treball esdevingués així un soci igual amb el capital en la gestió industrial del món.
Reconeixement del treball en el Tractat de Pau.—Es presentaren recomanacions a la Conferència de Pau per organitzacions obreres de diversos països. El treball organitzat americà sentia que era influent en ajudar a garantir els nou articles específics del tractat. Aquestes articles laborals garantien als empleats el dret d’organitzar-se per tots els objectius legals; un salari en harmonia amb un nivell raonable de vida segons l’època i el país; una jornada de vuit hores; un dia de descans de cada set; abolició del treball infantil; paga igual per a treball igual d’homes i dones. També s’incorporà una esborrany de convenció al tractat que preveia una organització permanent per a promoure la regulació internacional de condicions laborals.
El preàmbul de l’esborrany de convenció és de fonda importància perquè mostra el primer reconeixement mundial dels moviments obrers i de les reivindicacions obreres. S’hi llegeix:
MENTRE, la Societat de Nacions té com a objectius l’establiment d’una pau universal, i aquesta pau tan sols es pot establir damunt la base de la justícia social; i
MENTRE, hi ha condicions de treball que comporten tal injustícia, duresa i privació a gran nombre de persones com per a produir una agitació tan gran que la pau i l’harmonia del món siga posada en perill; i cal urgentment una millora d’aquestes condicions; com, per exemple, per la regulació de les hores de feina, incloent l’establiment d’una jornada i d’una setmana màximes de treball, la regulació de l’oferta de treball, la prevenció de la desocupació, la provisió d’un salari vital adequat, la protecció de l’obrer contra malaltia i lesions derivades de la seua ocupació, la protecció d’infants, joves i dones, provisió per a la vellesa i la lesió, protecció dels interessos dels obrers quan són ocupats en països diferents del propi, reconeixement del principi de llibertat d’associació, l’organització de l’educació tècnica i professional i altres mesures;
MENTRE, doncs, el fracàs de qualsevol nació en adoptar condicions humanes de treball siga un obstacle en el camí d’altres nacions que desitgen millorar les condicions dels propis països.
La Conferència Internacional del Treball.—La primera conferència internacional del treball celebrada segons els termes del tractat s’aplegà a Washington l’octubre del 1919. Es desenvolupà una fricció considerable en la conferència perquè els representants governamentals i oficials predominaven damunt dels homes de treball de bona fe. Els representants de les potències centrals foren admesos com a membres, malgrat la forta oposició de certs delegats. La conferència elaborà un programa que es recomanaria a la Societat de Nacions. Els trets cabdals d’aquest eren la jornada de vuit hores, la setmana laboral de quaranta-vuit hores, la provisió governamentals per als sense-feina, la limitació del treball de dones i infants i la provisió per a l’educació d’infants ocupats en indústries.
La Conferència Internacional de Treball de les Dones.—Les dones no foren directament representades en la conferència del treball malgrat les llurs peticions de representació. La Lliga Nacional de Sindicats de Dones, a suggeriment de dones treballadores britàniques i franceses, convocà una Conferència Internacional de Dones Treballadores que es reuní a Washington simultàniament a la conferència d’homes. No hi hagué representants governamentals en la conferència de dones naturalment. Ni la conferència fou reconeguda per la Federació Americana del Treball. Foren presents delegats de Gran Bretanya, França, Itàlia, Noruega, Suècia, Japó, Argentina, Txeco-Eslovàquia, Polònia i Canadà, així com els Estats Units. Es trameteren resolucions a la conferència d’homes demanant una legislació protectora internacional per a les mares, una setmana laboral de quaranta-quatre hores, millors previsions contra la desocupació, prohibició del treball nocturn per a dones i homes excepte en cas de servei públic essencial, i l’elevació de l’edat dels infants treballadors a setze. La legislació protectora per a dones havia estat de feia temps un dels principals objectius de la Lliga Nacional de Sindicats de Dones, l’activitat de la qual se centrava principalment en la jornada de vuit hores, el salari mínim, l’assegurança de salut i l’abolició del treball nocturn per a les dones. Hi afegia, arran del flux de dones cap al servei federal, una reivindicació d’oportunitat i paga iguals en el Servei Civil. La Conferència Internacional de Dones Treballadores tingué l’efecte immediat d’encoratjar l’organització econòmica de dones en el país i elevant el llur entusiasme polític. També animà les qui s’oposaven a una legislació restrictiva per a les dones a fer una propaganda superior per a la «Oportunitat Igual».
La Conferència Panamericana del Treball.—Les relacions tibants que existien entre els Estats Units i Mèxic a l’esclat de la guerra dugueren la Federació Americana del Treball a prendre passes per vincular els moviments obrers dels dos països de forma més estreta. Després d’una visita a Mèxic per una missió obrera americana, es formà una Federació Panamericana del Treball permanent el novembre del 1918. Una empenta a aquest moviment fou donada també pel fet que la Unió Panamericana no tenia representació obrera en els seus consells. Cinc anys abans la Federació Americana havia votat contra la intervenció a Mèxic i havia felicitat els mexicans per la llur «guerra per la llibertat». Ara s’organitzava per a promoure relacions més amistoses.
Programa de reconstrucció de la Federació Americana del Treball.—Potser la primera realització que els guanys de guerra del treball no caurien per ells sols arribà al senyor Gompers i a la Federació quan un moviment decidit cap a la reducció salarial s’instal·là amb la signatura de l’armistici. Una protesta emfàtica fou immediatament formulada per cridar l’atenció de nou al paper que el treball havia jugat en la guerra i la necessitat d’uns estàndards de treball iguals en temps de pau.
Per fer permanents aquests guanys la Federació Americana elaborà un programa de reconstrucció com feren altres associacions obreres i cíviques d’aquest país. El programa fou sancionat per la convenció anual a Atlantic City l’estiu del 1919. Segueix un resum d’aquell programa:
Responsabilitat del govern per a legislar la prevenció de l’explotació de treball infantil;
La participació del poble en agències cooperatives per a la distribució d’aliments i mercaderies;
Regulació federal i estatal de corporacions inclòs l’augment de l’estoc de capital i de passiu vinculat;
Democràcia en la indústria per la qual la interferència dels patrons amb el dret dels obrers a organitzar-se hauria de convertir-se en una ofensa criminal i els obrers haurien de tenir veu en la indústria i el comerç de forma similar a la llur participació política;
Propietat i operació governamentals de molls i drassanes;
El desenvolupament de col·legis i universitats estatals per donar oportunitats educatives a totes les persones;
La supervisió conjunta de sindicalistes i patrons en agències d’ocupació federals, estatals i municipals;
Cap agència d’ocupació ha d’operar pel benefici;
Manteniment de la llibertat d’expressió i reunió;
Les instal·lacions públiques i semi-públiques han d’ésser posseïdes, operades o regulades pel govern en interès del públic;
Supervisió i assistència governamentals per a habitatge i construcció de llars;
Restricció i regulació de la immigració;
Regulació de la possessió de la terra;
Legislació, reaprovada pel Congrés o legislatures estatals després d’haver estat declarades inconstitucionals pel Tribunal Suprem, per a esdevindre llei;
Control governamental de la marina mercant per a protegir es drets dels mariners;
Oposició al militarisme;
Organització democràtica i control de la milícia;
Gestió política apartidista per al treball;
Dret dels empleats públics a la negociació col·lectiva;
Ocupació i repartiment de terra per a soldats llicenciats;
Impost a la renda, herència i valors de terra;
Dret dels mestres a organitzar-se i afiliar-se a la Federació Americana del Treball;
Oposició a la posició dels economistes doctrinaris sobre les causes i remeis a la desocupació;
La qüestió salarial, com la qüestió econòmica i social fonamental;
Propietat i operació federal i estatal de vies d’aigua i força hidràulica;
Paga igual per feina igual;
Assegurança estatal per substituir l’assegurança de responsabilitat empresarial operada pel benefici.
Treball organitzat i els ‘Vermells’.—L’autumni del mateix any (1919) els oficials de la Federació feren un atac als comunistes i altres radicals del moviment obrer, negant de part del treball organitzat qualsevol simpatia amb teories o activitats revolucionàries. Corresponia a la tasca del Secretari del Treball, a través del seu subordinat, el Comissari d’Immigració, de fer complir la llei del 1918, que excloïa o expulsava dels Estats Units tots els anarquistes i persones que cridassen a l’enderrocament violent de l’ordre existent. Les previsions d’aquesta llei no es limitaven a l’emergència de guerra. A final d’any el primer carregament de persones deportades fou tramès a Europa i centenars d’altres radicals eren «aplegats» per a deportar-los.
La política de nou a la feina—el Partit Laborista Americà.—Com a resultat de la influència europea i de factors interns com l’alt cost de la vida, la batalla renovada amb els tribunals derivada de l’ús d’interlocutòries en la vaga dels miners, el fracàs de la vaga de l’acer del 1919-20, la interferència amb la llibertat d’expressió i altres forces, signes d’un altre aixecament polític aparegueren en el moviment obrer americà a final de la Gran Guerra. La Federació Americana del Treball en la seua convenció anual del 1918, és cert, declarava la seua adhesió a la política tradicional d’oposició a l’acció política independent. Amb tot, organitzacions locals que hi eren afiliades, especialment a New York i Chicago, trencaren amb la Federació en aquest punt, i formaren partits laboristes locals independents. Els sindicats federats centrals de totes dues ciutats entraren en cos i oficialment a l’acció política independent. L’èxit en les eleccions municipals del 1919 no fou particularment encoratjador per als promotors del moviment però convocaren una convenció nacional de sindicalistes a Chicago el novembre d’aquell any i llençaren un Partit Laborista Americà nacional.
La convenció era integrada per representants de totes les parts del país, amb delegats assistents de trenta-cinc estat, de cinquanta-cinc dels sindicats més importants de la Federació Americana, i de les Fraternitats Ferroviàries. Entre 1200 i 1500 delegats eren presents. Els Obrers de Mines, per exemple, tenien 179 delegats; els Maquinistes, 40; les Fraternitats Ferroviàries, 65. Les dones aparegueren com a votants reals o com a votants potencials—la ratificació de l’esmena de sufragi federal era pràcticament segura.
L’objectiu d’aquest nou partit com s’afirmava en la seua Constitució era la «unió de mà i cervell» dels obrers per a la «democràcia política, social i industrial». L’afiliació no era limitada únicament a sindicalistes ni tampoc únicament a assalariats. La Constitució preveia un Comitè Nacional integrat per dos delegats de cada estat, un dels quals havia d’ésser una dona; un referèndum per als membres sobre qüestions de campanya; contra la nominació de candidats de tiquets dels vells partits; l’expulsió de qualsevol membre que acceptàs la nominació d’un altre partit; i aliances de treball si eren possibles amb lligues de «pagesos i altres organitzacions progressistes que donassen suport al programa del Partit Laborista i acceptassen els seus ideals».
La plataforma consistia en trenta plafons, que incloïen, segons una descripció, «importacions de Gran Bretanya, llegats del Bull Moose Party, i reformes per la quals la Federació Americana advocava de feia temps sense mai haver-les votat». Aquests plafons abastaven reivindicacions per l’abolició de la llei d’espionatge; llibertat d’expressió i de reunió; una Societat de Nacions construïda damunt dels «catorze punts»; nacionalització de «totes les indústries bàsiques que requereixen producció a gran escala i que són en realitat damunt d’una base no-competitiva», com ferrocarrils, mines i boscos; el pla ferroviari de Plumb; impostos pronunciadament graduats sobre la renda i l’herència; gestió governamental del negoci banquer; un pressupost executiu nacional; abolició del Senat; nacionalització de terra no-utilitzada; abolició o retallada del dret del Tribunal Suprem a vetar legislació; elecció popular de jutges federals; facilitats de crèdit per a grangers «tan barat i disponible com l’aportat a qualsevol altra indústria legítima i responsable»; garantia del dret de negociació col·lectiva; prohibició del treball de menors de setze anys; i un salari «basat en el cost de la vida i el dret de mantindre una família amb salut i confort sense el treball de mares i infants».
Un altre signe de deriva en el moviment obrer americà cap a l’acció política independent aparegué en el suport mostrat per les Fraternitats al pla Plumb (1919) de propietat governamental dels ferrocarrils i participació dels empleats en la gestió. Una Lliga del Pla Plumb fou formada per aconseguir la cooperació de ciutadans interessats en la idea i una publicació setmanal, Labor, fou fundada a Washington per dur a terme la propaganda. Encara un altre signe de la deriva política fou vista en l’acció dels Obrers de Mines Units, que reivindicaren, en la llur convenció de Cleveland (1919), la nacionalització de les mines. Com que aquesta ja era una part del programa dels miners de l’oest, suposava que tota la força minera organitzada d’Amèrica era rere el moviment per la propietat pública. Semblaria així que el moviment obrer americà, de moment si més no, anava més enllà del «unionisme, pur i simple», fins a un camp més ampli d’activitat política i econòmica.
La deriva dels temps no podia ésser ignorada per massa temps pel Consell Executiu de la Federació del Treball. S’adonava que havia de fer cara a una lluita pel control de l’organització probablement molt més seriosa que les seues prèvies conteses amb socialistes que havien intentat de «foradar des de dins». L’ascens fins a una posició de lideratge i poder d’homes com Warren S. Stone, cap de la Fraternitat de Mecànics de Locomotores, amb els llurs plans ferms i desafiants d’elevar l’obrer d’una base merament salarial al d’una de participant en la gestió i beneficis, suposava un suport al radicalisme industrial que calia enfrontar. El Partit Laborista Americà adoptà el Pla Plumb dels ferroviaris i hi havia signes de rebel·lió que podien suposar una escissió en la curosament construïda i harmoniosa Federació Americana del Treball.
L’agitació del treball fou augmentada per l’amenaça d’aprovació de dràstics decrets de sedició en temps de pau pel Congrés a principi de l’any 1920. El senyor Gompers expressà la por que això es pogués aplicar a sindicalistes conservadors després d’haver-se desfet dels «Vermells». Amb el seu antic vigor liderà el Consell Executiu de la Federació, doncs, cap a un programa per captar legislatures estatals i el Congrés en les properes eleccions de novembre. Aquesta victòria no s’havia d’assolir amb una desviació de la política apartidista establerta de la Federació, sinó per l’aplicació agressiva d’aquella política. La Federació havia de «recompensar amics i castigar enemics», en la teoria que els 4.000.000 de vots obrers del país constituïen un equilibri de poder pel qual els vells partits havien de pujar alt. Sempre que fos possible de situar un representant obrer en el tiquet dels vells partits calia utilitzar aquest mètode.
La política agressiva de la Federació semblava encoratjar més que intimidar el jove partit Laborista Americà. El seu president a New York, William Kohn, declarà: «Hi ha d’haver organització política per dur a terme el programa polític de la Federació Americana del Treball i ha d’haver una organització política per donar-hi suport després de l’elecció. El treball és fart i cansat de recolzar en promeses pre-electorals d’esquers d’homes controlats per les velles màquines, d’homes elegits per fons de campanya contribuïts per les corporacions... Com més atenció la Federació Americana del Treball done a la política millor. La participació més activa de la Federació promou l’educació en la política, i condueix inevitablement a la conclusió en les ments dels sindicalistes que cal un partit obrer, i en aprovar representants obrers la Federació haurà d’adreçar-se tard o d’hora a l’únic partit que pot fornir representants del treball».
La campanya presidencial del 1920.- Els defensors d’una acció política independent per al treball posaren la llur causa a prova en la campanya del 1920. Celebraren una convenció a Chicago, adoptaren com a nom el Partit Granger-Laborista, i nominaren Parley Christensen, de Salt Lake City, i Max S. Hayes, de Cleveland. La llur plataforma demanava una restauració de llibertats civils, la revocació de tota la legislació d’«espionatge», i la propietat governamental de ferrocarrils, mines, tancats, i monopolis. Afavorien una jornada de vuit hores, pensions de vellesa i compensació per desocupació, l’aplicació de la Llei de Mariners, un departament federal d’educació, i diverses altres reformes específiques. Afirmava «el dret del treball a una participació creixent en les responsabilitats i gestió de la indústria». En l’elecció que seguí, els candidats granger-laboristes aplegaren vora 275.000 vots d’un total de més de vint-i-sis milions. El senyor Gompers donà el seu suport a James M. Cox, el candidat demòcrata, que quedà vora set milions de vots per darrera de Warren G. Harding, el vencedor republicà.
Resultat—educació laboral i recerca laboral.- Del ferment de la guerra i de l’acord de pau, a partir del bescanvi d’idees que acompanyaren el cataclisme mundial, emergiren dues activitats noves i significatives en el moviment obrer. La primera fou un avenç distintiu en l’educació laboral; la segona fou el reconeixement del servei important que la recerca tècnica podia oferir al treball. Com hem vist (amunt, pp. 39-43), el treball organitzat tingué gran influència, abans de la Guerra Civil, en l’establiment del sistema escolar públic als Estats Units, i des de llavors ha defensat fermament el suport generós a l’educació gratuïta. En aquesta feina primerenca, però, es pensava principalment en l’oportunitat igual per als fills dels obrers per elevar-se en el món a través de l’educació. En els darrers anys ha pres forma una nova idea. És l’educació d’adults com a líders i obrers més eficients en el propi moviment obrer – educació duta a terme sota auspicis sindicals. Això difereix de tots els experiments anteriors, com l’Escola Rand, fundada el 1906, en el sentit que es basa en la idea del control sindical. El crèdit d’iniciar feina educativa en aquesta línia s’atribueix habitualment a la Unió Internacional d’Obreres de la Indumentària, que establí la seua «Universitat Obrera» el 1916. En cinc anys n’hi havia almenys quinze «col·legis» amb aproximadament deu mil estudiants. El 1921 aquests col·legis prengueren una passa important en establir una Oficina d’Educació d’Obrers federada. La intenció d’aquesta nova institució era recollir i disseminar informació sobre educació laboral, ajudar a establir col·legis, i assistir institucions afiliades en la planificació de cursos i aconseguir professors. D’igual importància fou l’augment d’ús d’experts en dret laboral i economia durant disputes laborals i l’establiment d’oficines especials de recerca i servei laborals.
...
a
...
a a . ..
...
...que a a a E...