Organitzacions obreres locals en temps colonials–. No hi havia sindicats en el sentit modern en les colònies americanes sota domini britànic. Hi havia organitzacions laborals a les viles però eren societats amistoses i benevolents formades per menestrals i jornalers. Eren semblants en esperit a les formades entre els mestres ocupadors. El llur principal objectiu era tindre cura dels membres en temps de malaltia o problema financer. Eren societats amistoses en una era en la que hospitals públics, llars per a la gent gran, granges de pobres, pensions, i institucions caritatives no eren sostingudes a gran escala per la taxació pública. Eren formades pels nous vilatans—impressors, sabaters, ferrers, i fusters,—que havien estat separats de la terra i per tant no tenien recursos individuals en els que confiar en cas d’emergència. Just com els membres de la mateixa església, raça, o veïnat s’aplegaven per a ajut mutu, els menestrals s’aplegaven per ajudar-se els uns als altres. Com que no hi havia bancs o societats de crèdit, aquestes primerenques societats comercials mantenien cofres per al dipòsit de diners i, ocasionalment, prestaven diners a membres que en necessitaven. A més dels llurs trets benvolents, actuaven com a censors de la qualitat de la feina dels llurs membres i fins i tot censuraven la moral a la vegada que la professionalitat. Quan eren legalment constituïdes, ho era amb l’estipulació expressa que no havien d’interferir amb salaris, hores de feina, i qüestions econòmiques similars. En resum, no eren sindicats com entenem avui aquest terme.
La independència obra una nova era en la indústria i el treball.—Amb la independència americana, un nou conjunt de forces entrà en joc. Gran Bretanya havia supervisat i restringit l’empresa americana en l’interès de la metròpoli. Quan les seues restriccions foren eliminades, els americans creien que podien desenvolupar les llurs pròpies indústries d’una manera pròpia. Podien comerciar amb tots els països del món i així estendre àmpliament els llurs mercats, augmentant la demanda dels llurs béns. Gra Bretanya, preocupada per retindre’s indústria, havia cercat de mantindre les colònies amb un caràcter agrícola. Trencat el control britànic, els americans saltaren amb zel vers el camp industrial. Tenien una abundància de recursos naturals de tota mena, i ja no tenien una força aliena que els paràs les mans.
L’adopció de la Constitució marca una revolució comercial.—El període que seguí a la independència (1776) fou de guerra i feblesa, però quan la nova forma de govern fou establerta en el 1789, donant força a la unió d’estats i seguretat als negocis, l’empresa americana es manifestà aviat. Sota la Constitució, es fundà un banc nacional per donar un mitjà comú de bescanvi per tot el país; s’introduí una moneda uniforme; es negociaren tractats amb potències estrangeres; s’eliminaren els aranzels que els estats havien imposat prèviament a béns provinents d’altres estats. En un mot, el mercat americà s’estengué al conjunt dels Estats Units. S’aturà la guerra comercial entre els estats. Es col·locaren les finances damunt d’una base sòlida. El crèdit exterior americà s’establí fermament i es garantí en abundància capital estranger per desenvolupar el ferro, l’acer, la construcció de vaixells i altres indústries. Amb l’ordre social garantir, abundància de capital a les mans, recursos naturals il·limitats, un mercat nacional disponible, un mercat mundial obert, un subministrament generós de mà d’obra europeu garantit a través de la immigració, els homes de negoci americans podien anar cap endavant amb les llurs indústries a gran escala.
El gran mercat obert pel capitalista comercial.— El gran mercat fou inicialment obert per un tipus peculiar d’home de negocis, el capitalista comercial. No era habitualment el propietari d’indústries ni l’empresari d’artesans. Era un mercader i mitjancer, mediant entre el productor i el consumidor. S’especialitzà en comprar i vendre. El seu lema era: «Compra en el mercat més barat i ven en el mercat més car». Per tant comprava immensos subministraments, de vegades a Europa, i de vegades a Boston, Providence, Hartford, New York, Philadelphia i allà on en pogués trobar. Ho acumulava en magatzems en un o més punts i ho venia en grans quantitats a botiguers locals, que competien fortament amb el mestre local i el seu treballador.
El capitalista comercial venç empresaris locals.—El mercat comunitari era suplantat per un mercat nacional i fins i tot internacional. Ara el mercat més barat en el qual comprar era el mercat en el qual la producció era la més avançada i, com que les indústries americanes anaven molt enrere respecte les d’Europa, el capitalista comercial comprava la majoria dels seus béns a fora. Així incorregué en l’odi d’empresaris, empleats, i patriotes americans com Washington i Hamilton que volien desenvolupar indústries domèstiques. Americans que creien que capturarien el mercat europeu en alliberar-se d’Anglaterra es trobaven capturats contràriament per mercaders de béns estrangers. El capitalista comercials s’obrí progressivament camí, situant sota el seu polze l’empresari local el mercat comunitari del qual envaïa, sobrepassant-lo en la venda de béns. L’empresari, que en dies més antics i més simples podia fer costat als seus treballadors contra la comunitat en fixar salaris i preus, ja no ho podia fer. Perdé el seu monopoli sobre preus en el seu propi mercat. Si topava amb la competència de béns barats de l’estranger, o d’altres viles americanes, havia de retallar salaris.
Empresaris i treballadors cerquen protecció.—El capitalista comercial trobava així enemics naturals tant en els empresaris com en en els treballadors americans. De la lluita contra ell se’n seguiren quatre resultats importants: (1) una política nacional aranzelària protectora; (2) intents de mestres i homes d’augmentar la quantitat i millorar la qualitat de la llur producció; (3) la separació dels empleats dels llurs patrons i la formació de sindicats adreçats a defensar salaris; (4) el reconeixement pels treballadors d’ells mateixos com a grup diferent en la comunitat amb interessos propis en mercats i salaris que s’havien de sostindre per la força d’organització en totes direccions.
Al principi tan preocupats com els llurs empresaris en aconseguir protecció contra béns barats estrangers introduït pel capitalista comercial, els treballadores donaven suport a l’adopció de la nova Constitució federal i aprovaren l’establiment de lleis aranzelàries que imposaven càrregues a les importacions. També s’aliaren amb els llurs patrons empresarials en associacions per millorar els respectius rams i oficis. Una Associació de Menestrals i Manufacturers fou formada a Providence el 1789 «amb l’objectiu de promoure la indústria i oferir un encoratjament just a l’enginy». A Boston i Charleston, armadors i calafatadors oferien premis per a invencions i feien tot esforç per a esperonar els joves obrers a emprar la ment en la millora de mètodes i eines. A Boston els impressors contractaren químics per perfeccionar tipus, paper, tinta i altres productes. Una llei de patents aprovada el 1790 donava protecció a inventors americans. Escoles d’aprenentatge i biblioteques foren establertes a New York i Philadelphia amb la intenció d’augmentar la destresa i productivitat de treballadors i mestres. Es donava tot encoratjament als joves per establir tallers propis per tal que la destresa i la independència es fongués en la mà d’obra americana en el futur com en època colonial. Fins i tot es crearen fons de crèdit, deixant Benjamin Franklin £1000 amb aqust objectiu perquè s’havia establert en el negoci de la impremta d’aquesta manera. Així treball i empresaris s’unien en una protecció comuna contra el capitalista comercial que envaïa mercats americans amb béns barats.
El treball s’aparta dels empresaris.—Amb tots els llurs esforços d’autoprotecció i millora en la tècnica de la llur indústria, els treballadors industrials, però, veien una tendència continuada cap a mercaderies barates i salaris baixos. En totes les parts del país, el capitalista comercial continuava les seues operacions, comprant i venent productes domèstics així com disposant dels seus estocs estrangers. Societats de mestres empresaris, que havien estat principalment benevolents, ara canviaven en associacions per mantindre salaris a la baixa per tal que poguessen garantir-se contractes amb el mitjancer, el capitalista comercial. Associacions laborals amb objectius benevolents deixaven pas a sindicats organitzats per a la protecció contra l’invasor que retallava preus i salaris i cercava únicament beneficis. El treball doncs començà a divorciar-se de les societats de manufacturers i mestres d’ofici formats per entrenar aprenents i millorar mètodes de producció. Treballadors començaven a dir: ‘Quin ús té millorar la nostra destresa i augmentar el nostre producte, si no podem protegir-nos de la caiguda de salaris?»
L’ascens del sindicat.—Tals eren les circumstàncies en la darrera part del segle XVIII que donaren lloc al sindicat i al moviment obrer. Fins i tot abans que s’hagués adoptat la Constitució, alguns treballadors de New York veien el que venia i organitzaren el 1785 una societat per contrarestar el venedor a l’engròs, el capitalista comercial, l’intermediari que envaïa i destruïa la pau del mercat comunitari. Al mateix temps altres societats començaven a sorgir ràpidament. Aquestes organitzacions eren integrades tan sols per obrers especialitzats: com impressors, sabaters, sastres, i fusters. Tots els registres de moltes d’aquestes primeres societats obreres locals han desapareguts; però sabem que els sabaters de Philadelphia eren organitzats el 1792; que els impressors de New York tenien la llur Societat Tipogràfica ja el 1794 i eren organitzats a Baltimore i Philadelphia durant els anys inaugurals del segle XIX. Els impressors de Boston s’associaren de manera permanent el 1809, i a Nova Orleans un any més tard.
Durant el quart de segle que seguí la inauguració de Washington com a primer president dels Estats Units el 1789, els treballadors qualificats de les viles americanes formaren poderoses organitzacions locals per prendre part en la fixació de salaris, hores, i les condicions de les indústries en general. Durant el mateix període, sindicats s’apartaren lentament dels patrons, excloent finalment com a membres els jornalers que esdevenien mestres. El 1817 els impressors expulsaren un membre que s’havia fet patró, dient: «Aquesta és una societat d’impressors a jornal; i com que els interessos dels jornalers són separats i en certs sentits oposats als dels patrons consideram impropi que hagen de tindre cap veu o influència en les nostres deliberacions».
Aquestes organitzacions d’empleats, units com a classe per lluitar les llurs pròpies batalles, eren associacions purament locals de treballadors de rams específics. No hi havia cap acció coherent i combinada entre els membres dels diversos sindicats en ni una sola vila. Els impressors conduïen els llurs propis afers i els sabaters els llurs. No eren indiferents, és clar, a les lluites dels llurs companys treballadors d’altres oficis. Hi havia correspondència i cooperació amistosa entre els diferents sindicats d’ofici d’una sola ciutat i entre els sindicats d’un sol ofici de diverses ciutats, però no fou fins molt després que vagues, polítiques, i batalles contra decisions judicials començaren a canviar el parer de sindicalistes cap a l’organització a escala municipal, estatal i nacional. El dia del gran diari, del ferrocarril, i del telègraf no havia arribat encara. El sindicalisme era local i confinat en oficis separats.