La tàctica obrera tan important com l’organització obrera–. Una organització sense política i acció és, és clar, impotent per acomplir resultats. Naturalment, doncs, les primeres associacions locals d’artesans havien de decidir precisament quins mètodes havien de seguir en tractar amb els llurs patrons. En els vells dies quan treballaven de costat amb el mestre, i hi havia tan sols uns pocs en el taller, era una qüestió simple per a ells de parlar d’una manera amistosa sobre problemes o diferències que sorgissen. A mesura que les ciutats creixien de mida i els tallers augmentaven en nombre, mentre els empleats començaven fermament a tancar els llurs sindicats als patrons, la qüestió d com formularien millor les llurs demandes, els presentaven als llurs empresaris, i aplicar-les els esdevenia una qüestió viva. Un per un els elements del problema eren elaborats i es desenvolupava un programa de tàctica i política.
Negociació col·lectiva—. La negociació col·lectiva, que suposava negociacions dutes a terme entre patrons (o els llurs representants), d’una banda, i els representants escollits del sindicat, de l’altra, aparegué en els primers dies del moviment obrer americà. Es registra que el primer intent de negociació col·lectiva regular d’aquesta mena fou fet pels sabaters de Philadelphia el 1799 quan una «delegació de la societat esperà davant dels patrons amb una oferta de compromís». En aquest cas els patrons digueren que considerarien l’oferta i nomenaren un comitè propi per reunir-se amb els jornalers. El 1802 els impressors i sabaters de Philadelphia i els sabaters de Pittsburgh enviaren un comitè per visitar diversos patrons i discutir amb ells sobre escales salarials.
El 1809, quan els impressors de New York presentaren les llurs llistes als mestres, aquesta cortès resposta els tornà de part de l’associació d’empresaris: «En exposar [un conjunt de resolucions] a la consideració de la Societat Tipogràfica, ells [els empresaris] cregueren adient remarcar que, malgrat que no els havia arribat a coneixement cap circumstància que justificàs de part dels jornalers una demanda més enllà dels salaris acostumats, amb tot, desitjosos de rebre’ls en l’esperit de conciliació i harmonia i eliminar qualsevol obstacle que puga tindre una tendència a interrompre una bona entesa mútua, els mestres impressors han fet avenços considerables en els preus fins ara donats i a un abast tan gran com admetria l’estat actual del negoci de la impremta. L’escala que s’ofereix ara pot doncs considerar-se un màxim aventurar-se més enllà del qual seria altament perjudicial, quan no ruïnós, per als interessos del ram». Com a resultat d’aquesta cortesia de part dels empresaris impressors, comitès representatius de totes dues bandes de la controvèrsia es reuniren i finalment acordaren un escala salarial de compromís. Per tot el país es feien intents semblants de forma que podem dir que el segle XIX s’obrí amb el principi de negociació col·lectiva ben entès en cercles obrers i patronals i aplicat sovint en disputes professionals.
Vagues.—La vaga, entenent l’acció de treballadors que abandonen la llur ocupació com un sol cos, és, per suposat, un corol·lari natural d’organització i la formulació de reivindicacions sobre salaris i horaris. El treball aviat reconegué aquest fet. Deu anys després de la Declaració d’Independència Americana del 1776, els impressors de Philadelphia, després de proveir un fons de vaga en benefici dels membres, actuaren contra els llurs patrons. El 1799 els sabaters qualificats de Baltimore i Pittsburgh lluitaren per salaris més alts, contra la competència de Lynn, Massachusetts, que havia esdevingut un gran centre per a la manufactura de sabates grolleres – una centre de sabates barates i de treball barat. La pràctica aviat així establerta fou seguida força regularment quan no es podia arribar a acords sobre salaris a través de negociacions.
Majoritàriament, sembla, aquestes primeres disputes industrials foren conduïdes sense cap pertorbació considerable. Els jornalers simplement romanien lluny de la feina fins que els empresaris cedien, o eren obligats a cedir, o s’arribava a un compromís. Amb tot ocasionalment apareixien violència i intimidació, com en el cas de la vaga de sabaters a Philadelphia el 1806 quan «es pegava a esquirols i s’intimidava a empresaris amb manifestacions davant del taller o trencant-hi finestres».
El delegat itinerant.—Tan aviat com una organització obrera començava a fixar una «llista de preu» o escala salarial, adoptava la pràctica d’enviar el paper als patrons. Un dels representants del sindicat podia «voltar» per veure els mestres. El 1800 la Societat Tipogràfica Franklin de New York elaborà la primera escala salarial completa del país i l’envià als empresaris individuals dels impressors. Algunes societats laborals seleccionaven «comitès parany» per visitar els diversos tallers i veure si els treballadors dels sindicats seguien l’escala salarial i eren «honestos amb la causa». Això prenia una bona quantitat de temps i no es creia just sol·licitar a membres de fer aquesta feina sense remuneració. Tan aviat com en el 1799, els sabaters de Philadelphia substituïren amb un delegat el comitè i disposaren de pagar-li per la seua feina. Així el delegat itinerant pagat aparegué en escena. Passà llarg temps, però, abans que el comitè de parany fou completament bandejat a favor de l’agent pagat.
El taller tancat.—El terme «taller tancat» és d’origen modern però la política exclusiva que implica aparegué en el moviment obrer tan aviat com el 1794 quan els cordonistes de Philadelphia i arreu obligaren cada empresari de retindre ningú més que membres del sindicat en el seu taller. Aquest era un vell principi aplicat en l’organització de gremis en l’edat mitjana i pels advocats i altres classes professionals. Els cordonistes de Philadelphia, New York, i Pittsburgh, tan aviat com foren ben organitzats, requeriren a tot membre de l’ofici d’unir-se a la societat en entrar en la vila. Un fabricant que refusà de reconèixer únicament membres de la societat de cordonistes fou forçat a traslladar-se fora de Philadelphia després de combatre la idea del taller tancat durant un any i mig. De vegades s’obligava als empresaris a pagar multes al sindicat per ocupar qui no era membre del sindicat. Durant una vaga dels New York Cordwainers el 1810, l’advocat de la societat explicava de què anava tot el conflicte: «Si la majoria dels treballadors fossen contents amb els llurs salaris, la majoria seria innòcua; però si un individu cercàs de millorar-se a expenses dels seus companys, quan pateixen privació per aconseguir millors termes, no és dur que el deixen als seus empresaris; i la manera més inofensiva amb la qual poden mostrar el llur malestar és sacsejar-se la pols dels peus i deixar el taller que l’ha contractat».
El boicot.— Aquest terme modern significa «unir-se (a) en el refús del treballar per a, comprar de, vendre a, donar ajut a, o tindre cap tracte amb; i (b) en impedir altres de treballar per a, comprar de, vendre a, ajudar, o tindre cap mena de tracte amb» una altra persona o companyia. El terme s’originà a Irlanda el 1880, però la pràctica que implica aparegué ben aviat en el moviment obrer americà en la forma de discriminació contra treballadors no-sindicats. El boicot de l’home no-sindicat s’aplicà primer no al mestre que l’ocupava o pel qui feia béns, sinó a la pensió on menjava. Prohibien la interacció social amb ell. De vegades era tractat rudement i obligat a pagar una multa al sindicat per refusar d’unir-s’hi.
Control sobre l’aprenentatge.— Cap sindicat pot controlar efectivament els salaris sense una referència a l’aportació de treballadors ensinistrats disposats a entrar en l’ofici. Per aquesta raó, els sindicats locals americans, des d’un bon principi, prengueren una posició sobre l’aprenentatge. Naturalment protestaven fins a l’extenuació davant del treballador no-qualificat el baix nivell del qual tendia a retallar salaris i a introduir una forta competència tant en la qualitat de la feina com en la compensació rebuda per ella. La Societat Tipogràfica de New York, per exemple, el 1809, es queixava que «una sobreabundància d’alumnes, aprenents descontrolats, i jornalers de mig camí així com adults que havien servit menys de mig temps en el llur ofici, tenien un efecte depressor sobre els salaris d’obrers de plena volada». D’una manera semblant, els cordonistes de New York protestaven contra la forma amb què els mestres omplien «els llurs tallers amb més aprenents que els que podien instruir». Els impressors també protestaven contra «acceptar homes adults [estrangers] com a aprenents per dotze o quinze mesos quan han d’entrar en les situacions dels homes que són mestres dels llurs propis negocis, de forma que fan fora homes de les llurs posicions per fracassos miserables perquè treballaran pel que puguen rebre». Els intents, però, de regular l’aprenentatge no foren molt efectius per raó del ràpid creixement de la població, l’entrada d’estrangers, i el desplaçament continu de gent de ciutat a ciutat. La vella norma anglesa de «sis anys d’aprenentatge» era merament un costum més sovint negligit que observat. Els sindicats lluitaven per mantindre-la, però tingueren un succés variable.
El salari mínim.—Obrers especialitzats foren forçats a recórrer al salari mínim o a la taxa estàndard per peça com a mitjà de defensa contra el treballador inferior o l’aprenent mig ensinistrat. Dees del començament insistiren en un salari mínim per sota del qual cap treballador podia caure, mentre que els més hàbils podien pujar-hi per damunt si podien. Si els empresaris havien de pagar aquell salari naturalment no triarien treballadors no capacitats. El salari mínim fou vinculat també amb el preu pel qual el producte donat podia vendre’s al mercat. Els obrers refusaven de permetre un patró de vendre els seus béns a un preu tal que el salari mínim no es pogués pagar. Això en efecte merament suposava continuar en la mesura del possible la pràctica dels vells dies quan patró i homes per acord decidien un «salari just» i un «preu just» pels béns que venien als llurs veïns de la comunitat, però fou tan sols amb un fort sindicat que pogués mantindre’s després de la invasió del mercat pel capitalista comercial i el sistema fabril.
Associacions d’empresaris.—Es diu de vegades que les associacions d’empresaris són més velles que els sindicats i que es formaren amb l’objectiu de retallar salaris. L’evidència del cas, però, sembla assenyalar el contrari. Hi havia, és cert, organitzacions d’empresaris ben aviat en la història del moviment obrer. Els mestres cordonistes eren organitzats el 1789, però el llur objectiu era més aviat apujar preus més que no pas reduir salaris. Tan aviat com la qüestió salarial esdevingué seriosa, com a resultat de la formació de sindicats forts, s’establiren organitzacions de patrons per resistir les demandes dels treballadors. Quan els obrers eren escassos negociaven amb ells d’una manera conciliadora. A mesura que els sindicats creixien en força els patrons sovint cercaven una oportunitat per «trencar-los del tot, d’arrel i de branca». S’anunciaven fora de la vila per aconseguir nous treballadors; acordaven entre ells resistir altes escales salarials; i s’unien en apel·lar als tribunals en ajut contra les «conspiracions per restringir el comerç» dels empleats, com anomenaven les vagues i les reivindicacions salarials concertades.
Batalles laborals als tribunals.—La contesa entre patrons i sindicats fou duta als tribunals a Philadelphia tan aviat com el 1806, a New York el 1809, i a Pittsburgh el 1814. En els dos darrers casos sembla que els patrons havien aplegat sumes considerables de diners per ajudar en el processament de vaguistes per conspiració criminal. No hi ha pas dubte que empresaris de tot el país eren interessats en el resultat de les batalles legals; ja que el reporter del cas de Pittsburgh deia en el prefaci del seu report:
Potser no... s’hauria dedicat a reportar-ho si no hagués estat per les sol·licituds insistents de molts respectables mecànics i manufacturers... El veredicte del jurat és de la major importància per als interessos manufacturers de la comunitats; posa fi a aquelles associacions que han estat tan perjudicials per a l’empresa reeixida dels capitalistes del país occidental. Però aquest cas no és important per a aquest país tan sols; mostra més enllà de tota possibilitat de dubte que no obstant les sentències de New York i Philadelphia, hi ha encara en aquestes ciutats combinacions que estenen la llur influència perjudicial a tot arreu de la unió. Els habitants d’aquelles ciutats, els manufacturers particularment, són vinculats pels llurs interessos, així com pels deures envers [la] comunitat, de vigilar aquelles combinacions amb un ull zelós, i a denunciar fins a la condemna i subjecció a les penes legals, conspiracions tan subversives als millors interessos del país.
La qüestió legal implicada en els casos de conspiració era si, en absència d’un estatut o acte de la legislatura sobre el particular, s’aplicava en aquest país la vella doctrina de dret comú d’Anglaterra; si així era, qualsevol combinació de treballadors per elevar els salaris s’havia de considerar com una conspiració contra el públic. En aquest punt els ciutadans americans eren dividits. Els federalistes, o seguidors conservadors d’Alexander Hamilton, sostenien que el dret anglès era d’aplicació a Amèrica. Els seguidors de Jefferson, que eren certament radicals en la llur opinió per l’època, prenien la posició contrària. De sis casos legals presentats entre el 1806 i el 1815, quatre foren decidits contra els treballadors. Un cas de Baltimore acabà amb un veredicte favorable als jornalers, i un cas de Pittsburgh resultà en un compromís en el qual els treballadors perdien de fet l’acció i pagaven les costes de la batalla legal.
La condemna dels sindicalistes a Philadelphia i New York fou seguida d’una escalfada disputa política entre els federalistes conservadors i els demòcrates jeffersonians radicals. De fet, durant la contesa en els tribunals les publicacions jeffersonianes atacaren la doctrina legal del dret comú anglès que les combinacions de treballadors eren una restricció del comerç i per tant il·legals. En les eleccions que seguiren poc després la qüestió fou duta a les urnes i els jeffersonians reeixiren a elegir jutges més favorables als postulats del treball, però la contesa no s’havia tancat per sempre. Al contrari, continuà a ésser una qüestió viva discutida amb molta passió sempre que vagues i disputes obreres la duien al capdavant.
Una anàlisi acurada de les opinions expressades per tots dos costats en els estadis inicials de la lluita mostra com de velles i americanes eren moltes idees que semblen estranyes, perverses, i potser alienes en caràcter als qui no coneixen la nostra història. De part dels empresaris que cercaven la dissolució de les combinacions de treballadors formades per a elevar salaris, es deia: «Els més familiaritzats amb la nostra situació creuen que les manufactures seran com més vaja més un dels seus principals mitjans de suport. Una quantitat enorme d’articles manufacturats són ja exportats a les Índies Occidentals i als estats del sud; rivalitzam amb els subministraments d’Anglaterra en moltes coses i grans sumes s’hi reben anualment a canvi. És doncs adient donar suport a aquesta manufactura. Permetreu que la destruesquen homes que no tenen un interès permanent en la ciutat; homes que poden empacar-ho tot en un fardell o dur-ho a les butxaques fins a New York o Baltimore?». Aquesta fou la declaració apassionada del fiscal en el cas de Philadelphia.
El jutge de Pittsburgh en el seu càrrec al jurat els advertí que aitals combinacions farien fora la manufactura de la ciutat, afegint: «És aquesta una consideració lleugera en una vila manufacturera? I poden ésser sense culpa els qui entren en combinacions que tenen una tendència manifesta a produir aital resultat?». Es recordava al jurat a més que eren consumidors i que salaris més alts suposaven preus més alts. Se’ls deia que llibertat i igualtat eren al costat dels patrons. Els acusadors eren representants com a homes que ‘merament paraven com a guardians de la comunitat davant de la imposició i la rapinya’, sostenint franquesa i llibertat contra l’opressió de treballadors organitzats.
Els portaveus del treball per la llur part també usaren arguments que semblen tindre un ressò modern. Reclamaven la mena més alta de patriotisme. Arguïen que el reconeixement de les reivindicacions del treball «augmentarà el nostre comerç, encoratjarà les nostres manufactures, i promourà pau i prosperitat». Deien al consumidor:
Es presenten temptacions per procurar una condemna... Se us diu que aconseguireu que us façan casaques i sabatilles més barates en condemnar els acusats [els treballadors]... Tingueu per cert que arreglaran ni una bota ni enganxaran un taló a una sabata ni un cèntim més barat per convicció... Si bandejau d’aquesta localitat (com és moralment cert que faríeu) un gran nombre dels millors treballadors amb un veredicte de culpabilitat, podeu esperar raonablement que el treball serà més barat? No pujarà de valor en la proporció exacta a l’escassedat de mans i la demanda de botes i sabates com qualsevol altre article del mercat?
El defensor del treball a Philadelphia en argumentar la llibertat i la democràcia declarà: «No barataria els nostres estimats drets adquirits i la llibertat americana per tots els magatzems de Londres i Liverpool i les manufactures de Birmingham i Manchester; no, ni que se’ls afegís l’or de Mèxic, l’argent de Perú, i els diamants del Brasil». Els sabaters en vaga processats a Philadelphia, en un noticiari jeffersonià, feren una crida de suport polític en aquest llenguatge: «Els mestres sabaters... que en realitat viuen de la feina de les nostres mans, són generalment homes de gran propietat per als qui la suspensió del negoci, malgrat que és una pèrdua, no és una pèrdua tan gran com la suspensió total dels mitjans de subsistència és per als qui aconseguim els nostres ingressos de setmana en setmana... El nom de la llibertat no és més que una ombra , si per fer allò que autoritzen les lleis del nostre país hem de tindre mestres de tasca que mesuren la nostra pitança de subsistència—si hem d’ésser arrencats de la nostra llar per esforçar-nos a aconseguir un suport honest i just per a les nostres famílies, i si hem d’ésser tractats com a delinqüents i assassins tan sols per afirmar el nostre dret a prendre o refusar allò que considerem una recompensa adequada per la nostra feina».
El resultat de la batalla legal.—Aquesta contesa no fou sense efecte sobre l’opinió judicial. Eventualment els jutges desplaçaren l’atenció des del punt de si una mera combinació de treballadors autoria era una conspiració a la qüestió dels mitjans emprats per aconseguir els llurs objectius. El dret de jornalers de combinar-se fou força àmpliament reconegut com a legal i adient; però vagues, boicots, i intents d’imposar les llurs demandes eren encara qüestionats i constituïen els temes d’acció legal contra sindicats. Quan els vaguistes presentaven reclamacions quant a les llurs llibertats personals sota la Constitució, trobaven molt suport popular; però quan eren representats com a opressors dels pobres als qui obligaven a pagar preus augmentats per béns de primera necessitat, trobaven que el veredicte popular els anava en contra. Així que es pot dir que el resultat de la primera fase de la batalla laboral en el tribunals fou el reconeixement del dret d’associar-se, deixant els membres dels sindicat exposats al processament i a multes per emprar mètodes que fossen considerats coercitius per un jutge i jurat. El treball havia après en aquest procés a fer mà a la política, a cercar el suport de poderosos líders partidaris, i a valorar el poder de l’opinió pública en temps de vagues, processaments, i disturbis.