Circumstàncies canviants–. Durant les dècades inaugurals del segle XIX diverses coses conspiraren per arrossegar el treball cap a activitats polítiques. En primer lloc, qualificacions de propietat per al dret de vot, que havien estat imposades per les primeres constitucions estatals, foren abandonades i el sufragi posar a les mans de pràcticament qualsevol treballador*. En segon lloc, els processaments de sindicats en els tribunals havien conduït els treballadors a una acció concertada que s’alçava damunt de línies de ram i ofici. En tercer lloc, la revolució industrial introduïda per la força de vapor i el sistema fabril obria ràpidament camí cap a la creació de grans ciutats. Augmentava ràpidament el nombre d’obres industrials i creava una associació més estreta entre ells. En quart lloc, s’avançava la idea que les hores de treball s’haurien de fixar universalment a deu per dia per legislació més que no pas pel dolorós mètode de la vaga.
L’aparició de l’acció política.—El moviment per a una acció política separada per part dels treballadors començà a Philadelphia el 1827. Aquell any els fusters eren en vaga per una jornada de deu hores i tots els treballadors organitzats de la ciutat s’aplegaren en un suport solidari amb el moviment. D’aquest interès en la vaga dels fusters arribà una unió urbana de sindicats anomenada a «Unió Mecànica de Sindicats». Treballadors desorganitzats eren cridats a unir-se en línies d’ofici i a adherir-se al cos central. Aquesta nova associació adoptà una constitució en la qual els seus objectes eren presentats:
L’objecte real d’aquesta associació és impedir, en la mesura que siga possible, els mals desoladors que han de sorgir inevitablement d’una depreciació del valor intrínsec del treball humà; elevar les classes mecàniques i productives a la condició de veritable independència i igualtat que la llur destresa pràctica i enginy, la llur immensa utilitat a la nació i la llur creixent intel·ligència comencen imperiosament a demanar; promoure, igualment, la felicitat, prosperitat i benestar de tota la comunitat—ajudar a conferir una proporció adequada i plena d’aquell promotor incalculable de felicitat, el lleure, a tots els seus membres útils; i assistir, en conjunció amb altres institucions d’aquesta natura que d’ara en endavant siguen formades a través de la unió, en establir un equilibri just de poder, tant mental, moral, polític, com científic, entre totes les diverses classes i individus que constitueixen la societat en general.
La transició des d’aquesta unió fort per a objectius comuns fins a una unió d’acció política fou fàcil i aviat es féu. El maig del 1828, la Unió de Mècànics proposà a les diverses societats professionals a unir-se en la nominació de candidats «per representar l’interès de les classes treballadors» en el consell de ciutat i la legislatura estatal. La proposta fou aprovada entusiàsticament. Foren nominats candidats i un gran nombre d’ells, amb el suport bé del partit democràtic jacksonià o del partit federal, foren elegits. Candidats dels altres partits foren forçats a demanar el vot obrer i un gir clarament obrer fou donat a la política de Philadelphia durant tres anys.
L’exemple posat pels obrers de Philadelphia fou aviat seguit a New York, Boston, Albany, i altres destacats centres industrials. Foren nominats candidats i diversos d’elles foren elegits per a càrrecs locals. A New York una reunió de mecànics convocada en suport de la jornada de deu hores que tot just s’havia aconseguit fou transformada en una reunió política i esdevingué la llavor de l’organització local de partit. A Nova Anglaterra es realitzà un esforç per unir tots els treballadors, incloent-hi operaris de fàbrica, en una gran unió econòmica i política, sota la direcció de l’Associació de Nova Anglaterra de Grangers, Mecànics, i Altres Treballadors. Aquesta associació també planificava un moviment econòmic i polític d’abast nacional.
Almenys en quinze estat es formaren partits obrers locals; almenys es fundaren cinquanta publicacions obreres per donar veu als objectius i reivindicacions del treball; s’establiren organitzacions polítiques segons les velles línies familiars de comitès i convencions de comtat i de districte; i agitadors radicals que demanaven canvis revolucionaris passaren al capdavant. El moviment radical, però, es confinà principalment a New York. A Nova Anglaterra els líders obrers preferiren més aviat preparar informació i programes per a legisladors i aplegar suport popular per a la causa obrera. Es formaren clubs polítics per a l’estudi de qüestions constitucionals, legals, i econòmiques. Ací i allà candidats per al Congrés dels Estats Units eren assetjats per líders obrers; però en general les llurs accions es limitaven al camp polític local i estatal.
La filosofia del moviment polític.—En l’enorme massa de diaris, pamflets, i plataformes polítiques publicades pel treball en aquest primer experiment polític hi apareix una vaga filosofia de classe que traspua una malfiança, i menyspreu, pel ric. Potser una declaració d’aquesta primera filosofia obrera tan bona com qualsevol altra es troba en la declaració de fe expressada per l’Associació Política Republicana de Treballadors de Penn Township a Philadelphia el 1830. Fa com segueix:
Sembla que existeixen dues classes diferents, els rics i els pobres; els opressors i els oprimits; els qui viuen de la pròpia feina, i els qui viuen de la feina d’altri; l’aristocràtica i la democràtica; la despòtica i republicana que són en oposició directa l’una de l’altra en els llurs objectius i finalitats; l’una en aspirar a una estació dignificada i càrrecs de poder, l’altra en cercar una igualtat d’estat i avantatge; l’una aparentment desitjosa i determinada a mantindre el poble en la ignorància dels llurs drets i privilegis de forma que puguen viure en comoditat i opulència a expenses de la feina i indústria dels altres; l’altra en mostra que són familiaritzats amb la natura dels llurs drets, i que són determinats a mantindre’ls i posseir-los; una cercant d’introduir i perpetuar entre nosaltres distincions odioses i artificials, desigualtats antinaturals i injustes, mentre que l’altre partit declara que tots els homes són creats lliures i iguals, gaudint una uniformitat perfecta de drets i privilegis, i que distincions antinaturals i artificials, independents de mèrit, són pernicioses en els llurs efectes i perjudicials en les llurs conseqüències.
El programa polític dels partits obrers.—Quan els treballadors davallaven del reialme de l’alta especulació polític a afirmar just el que volien, es trobaven en coincidència general. Les llurs reivindicacions incloïen la jornada de deu hores, la restricció del treball infantil, l’abolició de la vella pràctica de llogar convictes a contractistes en competència amb treballadors honestos i complidors de la llei, educació pública gratuïta i igual, l’abolició de l’empresonament per deute, l’exempció de salaris i eines de la confiscació per deute, l’establiment del dret dels mecànics a sol·licitar reclamacions sobre propietat per garantir el pagament dels llurs salaris, i l’abolició de tallers de suor en llars i fàbriques. A aquestes demandes de vegades s’afegia una sèrie de reformes addicionals, incloent-hi la temperança, l’abolició de loteries, l’abolició de la pena capital, l’adopció d’un procediment més barat i més simple en els tribunals, l’abolició de monopolis, la prohibició de bancs privats capacitats per emetre paper moneda, l’abolició del servei milicià obligatori, l’establiment del dret dels milicians d’elegir els llurs propis oficials, vots per a les dones, i en molts casos l’adopció del lliure comerç com la política nacional en lloc de la protecció.
La jornada de deu hores.—El més prominent de tots els temes d’aquest moviment polític inicial de part del treball era la jornada de deu hores. Era defensada pel treball per raons econòmiques i morals. Particularment se sostenia que llargues hores reduïen els treballadors a l’estatus d’esclaus, sense ni temps ni oci per millorar la ment o gaudir dels beneficis de la civilització.
Per contra es deia que el moviment per una jornada més curta era d’origen estranger. El Mestres Fusters de Boston, per exemple, declaraven que no podien creure que «aquest projecte s’haja originat amb cap dels fills fidels i industriosos de Nova Anglaterra, sinó que som obligats a considerar-lo un mal de creixement estranger i un que desitjam i confiam que no arrelarà en el sòl afavorit de Massachusetts». En segon lloc la jornada de deu hores era combatuda per raons estrictament morals. S’advertia en contra que obriria «la porta de bat a bat a l’ociositat i al vici i finalment convertiria la condició actual de les classes mecàniques, fetes felices i pròsperes per hàbits frugals, ordenats, temperats, i antics, en l’estat degradat amb el qual en altres països moltes d’aquestes classes són obligades a abandonar la llar, duent-se amb ells els sentiments i hàbits i un esperit de descontentament i insubordinació als quals els nostres mecànics nadius han estat fins ara aliens».
Malgrat aquesta forta oposició, la jornada de deu hores s’obria camí. Fora de Boston havia esdevingut la jornada estàndard dels empleats municipals, i el sentiment públic era arrossegat lentament al voltant de la idea que aquesta proposta, que semblava radical en una era de jornades de dotze i catorze hores, era després de tot ben raonable i adequada. Al final, el 1840, el president Van Buren ordenà l’establiment de la jornada de deu hores en el treball del govern federal després d’una viva amenaça d’acítica per part del treball organitzat i dels gestors polítics en contacte amb el treball.
Educació lliure i igual.—Malgrat que la tradició sosté que l’educació popular fou una de les doctrines originàries del poble americà, a la pràctica l’educació gratuïta i universal no va fer camí fins prop de mitjan segle XIX i no s’ha aconseguit completament de cap manera en l’actualitat. És, de fet, en gran part a l’agitació del treball organitzat en els anys vint i trenta que devem l’inici del sistema d’escola pública. Líders obrers contemplaven l’educació com l’esperança real dels treballadors en la lluita per millorar el destí, i el 1829 l’educació pública prengué el seu lloc al capdavant de les reformes obreres demandades pel Partit dels Treballadors de Philadelphia. El març del 1834, els sindicats del país, en una convenció a New York City cridaren a considerar el «monopoli professional de l’educació», urgiren a la necessitat d’un «sistema igual, universal i republicà d’educació». L’any següent la convenció demanava l’establiment de biblioteques gratuïtes en viles i ciutats «per a l’ús i benefici de mecànics i treballadors».
El treball no es cansà mai d’assenyalar les deficiències del sistema educatiu llavors existents. Cridava l’atenció al fet que les escoles públiques fossen francament per als pobres tan sols, i per als pobres miserables a més. Tal ideal d’educació tenia una sabor caritativa per als treballadors americans i incoherent amb pretensions democràtiques. Era en la llur opinió damunt una base falsa i inadequada, en limitar-se amb «una simple familiarització amb mots i xifres». Deixava la gran massa ignorant fins i tot de matèries elementals, havent-hi 1.000.000 d’infants analfabets al país el 1833, amb New York sols amb 80.000. Els obrers de Pennsylvania afirmaven que en tota la llur comunitat fora de Philadelphia, Pittsburgh, i Lancaster, no hi havia cap educació i que en aquelles ciutats la misèria n’era l’únic fonament. En conseqüència cridaven a l’establiment d’escoles infantils presagiant així les modernes llars d’infància, les escoles de preparació manual, i millor instrucció per tal de produir en la mesura del possible una «justa disposició, hàbits virtuosos, i un caràcter racional d’autogovern». El sistema d’escola pública que defensaven s’havia de mantindre amb taxació pública i estendre’s a totes les classes per igual de forma que cap alumne hagués d’ésser qualificat de pobre per tal d’aconseguir una educació elemental.
Tal programa educatiu universal era contemplat pels primers obrers com a panacea de tots els mals. Per exemple, els obrers de Pennsylvania el 1830 declaraven:
Tota la història corrobora el fet melancòlic que en proporció a com esdevé ignorant la massa del poble, se’n segueixen desgovern i anarquia—les llurs llibertats són subvertides, i l’ambició tirànica mai o ha deixat d’aprofitar-se de la llur condició desvalguda... Que les classes productives, doncs, s’unesquen per a la preservació de les llurs institucions lliure, o en procurar per a tots els infants de la Comunitat una Educació Republicana, preservar les nostres llibertats dels perills d’invasió estrangera o infracció domèstica... El nostre govern és republicà; la nostra educació ho hauria d’ésser igualment.
Quan els líders del moviment obrer arribaren a discutir les idees i objectius fonamentals de l’educació es trobaren molt dividits. Una facció encapçalada pel reformador educatiu d’Anglaterra, Robert Dale Owen, demanava l’establiment d’escoles de gestió pública on infants rebrien alimentació i indumentària iguals, així com instrucció, on tota distinció de riquesa fos agranada, i on a tots els infants els ensenyarien matèries mecàniques i agrícoles així com matèries literàries i científiques. La seua idea era utilitzar l’educació per entrenar la joventut en la vida comunitària i la feina útil. Contra ell hi havia un gran cos de líders obrers americans que defensaven una educació més purament literària, com la que gaudien els benestants en les llurs escoles i col·legis, una educació que donaria als infants de treballadors l’oportunitat d’elevar-se en el món i esdevindre líders en dret, medicina, l’església. Es ressentien del monopoli gaudit pels rics i demanaven una oportunitat igual per als llurs infants.
No eren, però, indiferents a la importància de l’educació per la ciutadania. Fins i tot la instrucció en civisme figurava com a demanda del treball ja en el 1830 quan el partit dels treballadors de Boston demanava «una difusió de coneixement en els elements d’aquelles ciències que pertoquen a ocupacions mecàniques i a la política del nostre país comú». Els obrers de Connecticut protestaven davant d’un catecisme dissenyat per l’«aristocràcia eclesiàstica» puritana i insistien més en l’educació en els drets i deures de ciutadania. Els obrers de Massachusetts el 1834 eren preocupats per «les dones de manera especial són educades en la consideració de tota ocupació útil o de qualsevol vocació per la qual les llurs pròpies mans puguen contribuir al propi suport, com a una degradació positiva». Així rugia la batalla, contribuint poderosament al ferment i interès públic que finalment resultà en la fundació del sistema escolar públic lliure i igual.
Els agitadors radicals.—En aquest període quan el treball posava una atenció seriosa en qüestions polítiques i socials, molts agitadors radicals que defensaven doctrines revolucionàries s’adheriren al moviment obrer. Per exemple, Thomas Skidmore, un mecànic, fou el principal propagandista radical a New York. Es declarà a favor de vendre tota propietat privada a subhasta pública i dividir els ingressos entre el poble. Pel que fa a qüestions agràries, defensà la propietat comuna de la terra i la distribució dels rendiments generals igualment entre els membres de la comunitat. Frances Wright, de Gran Bretanya, una de les primeres defensores del sufragi femení al Nou Món, obrí la seua campanya de discursos públics sobre qüestions obreres en aquest període, despertant tant una oposició intensa com un càlid suport.
Crítica del moviment obrer.—Fins i tot les demandes més moderades dels treballadors, per no parlar dels plans salvatges d’alguns que es declaraven amics del treball, atragueren damunt dels caps de tots els líders obrers una tempesta terrible d’insults. Els anomenaven ‘igualadors’, ‘massa’, ‘multitud’, ‘partit de la camisa bruta’, ‘etiqueta, parrac i cua curta’, ‘anell ratllat i massa pigada’, ‘anarquistes’, ‘infidels’, i ‘comunistes’ sense massa discriminació de part dels llurs enemics. Debades la premsa obrera refusava les idees que s’adscrivien a treballadors, atribuint l’insult que rebien a ‘editors de partit aristocràtic’ i a la malícia dels llurs enemics.
Resultats del primer experiment polític del treball.—Els resultats d’aquest primer període d’agitació política per part del treball són difícils de traçar plenament. Es veié més d’un resultat positiu, però, ja que mesura rere mesura defensada pel treball fou eventualment aprovada com a llei per les legislatures estatals. L’empresonament per deutes fou abolit. La jornada de deu hores fou acceptada. La fundació de l’educació popular fou aviat establerta, i un magnífic sistema escolar públic esdevingué eventualment l’objecte d’interès i orgull en totes les parts del país. Altres mesures reformadores guanyaren continuadament el favor de l’opinió pública. Quan la història de la legislació americana és escrita, es trobarà que la invasió del treball en el camp de la filosofia i acció polítiques en els anys vint i trenta fou un factor poderós en la conformació del curs legislatiu.
Pel que fa als èxits en les urnes, el moviment obrer tingué diverses victòries a favor. Elegí molts legisladors i regidors; força els vells partits en alguns casos a nominar candidats acceptables per al partit del treball; exercí una influència decidida en la redacció de les plataformes dels altres partits; forçà els polítics a donar més atenció a la qüestió de conciliar-se amb el treball; permeté molts líders obrers de guanyar una posició de poder en els consells dels antics partits.
Amb tot, aquest esclat polític resultà temporal. S’obrí el 1827 i en cinc anys gairebé s’havia extingit, si més no pel que fa a la nominació de candidats. En moltes campanyes candidats obrers foren derrotats. Com a molt, els resultats foren locals, temporals, i costosos en temps, diners i esforç. El vot era una nova arma per a la majoria de treballadors, i els resultats immediats foren decebedors per a les grans esperances d’una panacea. Les pedres i fletxes que els llurs contraris i la premsa conservadora utilitzava contra ells eren massa fort per a principiants en l’art de la gestió política. Eren contínuament desconcertats pels polítiques que usaven qualsevol arma concebible per afeblir la llur influència. Les llurs reunions eren irrompudes per esbirros dirigits pels polítics i en alguns casos per càrrecs municipals. Se sembraven llavors de divisió en els llurs rengles; eren enganyats amb llagoteria, atemorits per amenaces, intimidats per insult, desviats amb promeses de càrrec i posició. En les discussions de teories polítiques i econòmiques, les llurs files eren mal ferides i el llur poder en negociació política amb els llurs patrons reduït materialment. En tot cas després d’uns pocs anys d’èmfasi en política, el treball girava de nou al camp de la negociació industrial on propostes més simples relatives a hores i salaris implicaven poques teories o doctrines abstruses.
Note