L’efecte de la política en sindicats–. La política havia agranat molta de la maquinària dels sindicats. Un moviment de classe havia superat gairebé completament el moviment de sindicats de ram i d’ofici. La Unió de Mecànics de Philadelphia, per exemple, que tenia, en 1827, quinze societats de ram en la seua organització, s’havia encongit a quatre societats. L’organització de treballadors per districtes i comtats havia ocupat el lloc de societats d’ofici. L’experiència de Philadelphia era en major o menor terme l’experiència d’altres ciutats. Per tant, líders obrers, quan s’allunyaven de la política cap a l’acció industrial, tenien molta feina per fer.
Encarar noves condicions econòmiques—.Durant els anys d’agitació política, el creixement del sistema manufacturer havia omplert la indústria de joves aprenents que ren insuficientment ensinistrats i que retallaven salaris. Les dones també envaïen la indústria, amb l’augment del sistema fabril. El 1837 hi havia un centenar d’ocupacions en les quals participaven dones, treballant habitualment per salaris petits i hores llargues. Evidentment, no totes «femelles» eren educades en l’ociositat, ni tan sols a Nova Anglaterra. L’economista Mathew Carey estimava que una dona sense infants podia guanyar en els oficis d’agulla no pas més de $58,50 l’any i una dona amb infants no pas més de $36,40 l’any. Per la mateixa època es mostrava que hi havia més de quinze mil dones en la indústria sabatera de Massachusetts, centenars d’elles guanyant tan sols de vuit o deu centaus diaris fins a quaranta o cinquanta. «El 1831, en els sis estats de Nova Anglaterra, i a New York, New Jersey, Pennsylvania, Maryland, i Virginia, el 58,1% de tots els empleats, incloent-hi els teixidors manuals de fàbriques de cotó, eren dones, i el 7% eren infants de menys de dotze anys d’edat». L’any següent s’estimava que dues cinquenes parts de tot el nombre de persones ocupades en fàbriques a Massachusetts eren infants de menys de setze, i s’afirmava amb bona autoritat que en molts llocs aprenents eren duts de les cases de pobres a les fàbriques. A més de la invasió de dones i infants, hi havia la invasió dels immigrants que arribaven en nombres creixents a les nostres costes. El 1832, Seth Luther, de Providence, R. I., que fou un dels primers en defensar legislació en benefici del treball, acusava als fabricants d’nviar «agents a Europa per a induir estrangers a vindre-hi, desplaçar ciutadans americans, per donar suport a la indústria americana i el sistema americà». La competència del treball presidiari, la compra-venda a l’engròs, i la divisió del treball que resultava d’invencions mecàniques per reduir la mateixa destresa tot jugava un paper en la construcció d’un moviment obrer econòmic.
Avenços ràpids del sindicalisme.—Malgrat que confrontats amb durs problemes, els organitzadors de sindicats feren un progrés continuat durant els anys trenta, ajudats pels alts preus i la moneda fiat. El 1836 Philadelphia tenia cinquanta-tres sindicats; Newark i Boston setze cadascuna; Baltimore, vint-i-tres, New York, cinquanta-dos. S’estimava llavors que l’afiliació sindical en els estats litorals pujava a 300.000. Mentrestant es feien avenços en l’organització de les obreres industrials. Els homes i dones dels oficis d’agulla de Baltimore formaren una societat conjunta el 1835. El mateix any es formà la Societat de Millora Femenina de la Ciutat i Comtat de Philadelphia, incloent-hi modistes, sastres, enquadernadors, barreteres, i altres oficis. En cada ofici es formà un comitè que elaborà una escala salarial i aconseguí la seua acceptació pels fabricants. Enquadernadores de llibres de New York i confeccionadores de sabates de Lynn, Massachusetts, s’organitzaren.
L’establiment d’òrgans centrals del treball.—A mesura que l’organització avançava a salts i bots en els oficis individuals, s’hi desenvolupava un moviment obrer d’importància més àmplia—és a dir, la combinació dels sindicats d’una sola ciutat en òrgans centrals per al suport financer i moral durant vagues. Aquests òrgans centrals repudiaven l’acció política i es dedicaven a la tasca de controlar els oficis de forma que millorassen les llurs pròpies condicions econòmiques. En les llurs vagues per salaris més alts i jornades més breus, cercaven d’exercir algun control sobre accions precipitades i poc considerades de part de qualsevol sindicat. A través d’una discussió comuna de condicions professionals en diferents indústries, els obrers aprenien més sobre els productes de tallers «injustos» diferents dels propis i eren així capaços d’introduir el boicot de béns així com el boicot de l’«esquirol». La idea de la marca sindical ara planava de forma que els obrers poguessen reconèixer en el mercat obert el producte de tallers sindicats i confinar les llurs compres a aquests productes sempre que fos possible.
Intents de sindicalisme nacional.—El moviment sindical dels anys trenta intentà d’anar cap a combinacions encara més àmplies i efectives a través d’una organització nacional de sindicats. Un intent en aquesta direcció es féu el 1834 a New York City quan una convenció fou convocada des de totes bandes del país «per avançar la condició moral i intel·lectual i els interessos pecuniaris de les classes treballadores, promoure l’establiment de sindicats en cada sector dels Estats Units; i també publicar i difondre informació que puga ésser útil per a mecànics i treballadors en general; i unir i harmonitzar els esforços de totes les classes productives del país». Sindicalistes de les principals ciutats s’aplegaren en una convenció semblant amb intencions similars per dos anys consecutius abans d’adonar-se que el llur intent de consolidar els obrers de la nació era prematur. Finalment es convenceren que s’havia de dipositar un terreny millor en organitzacions locals i municipals abans que el moviment nacional pogués esdevindre poderós i permanent.
Intents d’unificar rams individuals a escala nacional.—Líders astuts veien que abans que es pogués construir un moviment nacional damunt de la unió de tots els treballadors, s’havia de desenvolupar una sèrie d’organitzacions separades d’oficis; és a dir, que cada ram havia de tindre les seues branques locals en tots els centres manufacturers i que aquestes branques locals s’havien de federar en una unió nacional de l’ofici. Unions locals de rams específics de cada ciutat havien de precedir la unió d’unions, o la federació de ciutat. De la mateixa manera una unió nacional de totes les unions d’ofici individual havia de precedir la unió nacional de tots els sindicalistes. Aquesta primera passa segura vers el nacionalisme fou presa com el resultat inevitable de: (1) l’intent dels empresaris de traslladar la feina de centres organitzats a desorganitzats en temps de vagues o de demandes de salaris alts; i (2) el ràpid creixement de la manufactura en nous centres. Líders de sindicats d’ofici respongueren ràpidament a aquestes forces. Durant 1835-36, no pas menys de cinc oficis o rams separats celebraren convencions nacionals pròpies. Eren els cordoners, impressors, pinters, fusters, i teixidors de telers manuals. El creixement del ferrocarril facilitava correspondència i viatge i feren possibles convencions nacionals fins i tot per a treballadors de petits mitjans.
Vagues i batalles legals.—Aquest esclat de nou sindicalisme s’acompanyà, com es pot imaginar, amb demandes de salaris més alts i amb vagues. Els preus pujaven amb la prosperitat industrial i en cada gran centre industrial els treballadors pressionaven els llurs empresaris amb reivindicacions. Aquestes reivindicacions eren rebudes amb una resistència decidida de part dels manufacturers que ara eren més ben organitzats i equipats amb grans fons per protegir-se contra els sindicats.
En aquest gir més ample, els sindicats també trobaren de nou acusacions per conspiracions per a restringir el comerç. De fet, es féu un esforç sistemàtic per esclafar els sindicats durant els anys de 1829 a 1842 quan hi hagué almenys vuit importants processos per conspiració criminal. En alguns judicis els obrers guanyaren i en d’altres perderen, però seguia l’agitació inevitable sobre l’acció dels tribunals. La premsa era plena de discussions sobre els casos. El Journal of Commerce de New York prengué posició reguladora dels empresaris: que els sindicats perjudicaven negoci i comerç, que no calien en aquest país, i que representaven merament influències estrangeres. L’Evening Post de New York, d’altra banda, declarava que «els homes han de tancar els ulls a esdeveniments que passen al voltant llur si pensen que són uns pocs estrangers o tan sols estrangers els qui integren els nostres sindicats. És un baix càlcul quan estimam que dos terços dels treballadors d’aquesta ciutat, que sumen diversos milers de persones, hi pertanyen». L’òrgan oficial dels sindicats no veia res més que tirania en una decisió del tribunal contra el treball: «Si un jutge americà dirà a un jurat americà que les barreres que els pobres han aixecat per protegir-se de l’avarícia rosegadora dels rics són il·legals, llavors els mecànics són tan justificats com els nostres Pares ho eren en els dies de la revolució en ‘Armar-se per a l’Auto-Defensa’». Aquest fou el senyal d’una altra batalla en política i en les urnes.