El Gran Pànic del 1837.–. El nou sindicalisme no havia anat gaire lluny en el camí des de l’acció política a l’acció industrial abans que una severa crisi industrial irrompé en la prosperitat. El 1837 tot el sistema financer dels Estats Units col·lapsà. Anglaterra era en el mig d’un malestar industrial al mateix temps i reclamava als deutors americans, particularment el Banc dels Estats Units, que pagassen els llurs deutes. Així el crèdit americà fou somogut fins al fonaments. Incapaç de disposar del llur teixit de cotó, les fàbriques del Nord tancaren i barraren els llurs magatzems. Per coronar-ho tot la collita de blat fallà i els preus de queviures es dispararen. Els salaris eren retallats des de totes bandes, les plantes tancaven i els obrers s’encaraven a la fam. No pas menys de 618 bancs feren fallida durant l’any. Viles senceres com Haverhill, Massachusetts, profundament dependents d’una sola indústria, com la indústria sabatera, trobaren els carrers plens de desocupats que pidolaven pa. Mariners, treballadors portuaris, mecànics especialitzats, jornalers, tota classe de treballadors i treballadores hi eren afectats.
Efecte del pànic en els sindicats.—L’efecte d’aquesta desastre industrial en els sindicats fou instantani. Allà on els líders sindicals no eren condemnats com a conspiradors per organitzador treballadors, es trobaren impotents per mantindre units homes desocupats amb l’objectiu de mantindre salaris. Foren forçats, a desgrat, d’acceptar salaris reduïts per a ocupar-se, perquè arreu fora de les plantes hi havia obrers famolencs disposats a prendre’ls el lloc en cas d’anar a la vaga. Sense feina ni fons, els sindicats caigueren a peces. El remei que oferien els líders no els semblava cap remei als obrers famolencs. Federacions locals, de ciutat, i sindicats nacionals d’ofici, tots sentien la depressió. Uns pocs d’ells amb lluites desesperades sobrevisqueren la tempesta; però la premsa obrera desaparegué i queden registres ben escassos d’aquells problemàtics dies per explicar la història del desastre que caigué damunt del sindicalisme.
El gir de nou cap a la política.—La destrucció gairebé completa dels sindicats deixà el camp del treball una vegada més als reformadors, polítics, i «intel·lectuals» que tenien altres cures per als mals que assetjaven el treball. Malgrat que molts treballadors, en aquest període, es dirigiren cap a plans de formació de societats cooperatives d’obrers i a experiments fútils amb les colònies agràries comunistes, fou la política i la reforma la que ocupà el centre de l’estadi. Patint les destruccions d’un pànic, els obrers cercaven un remei per a aquella malaltia. Trobaren que centenars de companyies de ferrocarril, gas, carbó, banca, carreteres, i ponts, havien estat creades en els darrers anys, i així conclogueren que tals monopolis eren la causa principal dels llurs problemes. Declararen que els monopolis deixaven fora del negoci empresaris, mestres mecànics, i petits comerciants. Com que moltes d’aquestes companyies feien la pràctica de pagar els llurs empleats en notes que s’havien de fer efectives en bancs amb un descompte considerable, totes les corporacions i els bancs reberen una bona porció de denúncia per part del treball. Així els tribunals, corporacions, i bancs caigueren sota la desplaença dels líders del món industrial. El vell sentiment polític incubat pels esdeveniments dels darrers anys vint revifà.
El moviment polític del període del pànic era directament vinculat als anteriors esforços polítics de New York. De fet, el 1835, els obrers d’aquell estat havien celebrat una convenció a la que assistiren noranta-tres delegats i havien format un partit polític «separat i distint de tots els partits i faccions existents en aquest estat». S’arrenglerà en el llur nou partit (amb el malnom de «The Loco Focos») una força considerable i dugué al camp un tiquet complet de comtat, estat, i congrés. Foren capaços de derrotar l’organització democràtica local, Tammany Hall, en una animada campanya, posant l’èmfasi principalment en els monopolis i bancs. Amb aquesta acció radical divorciaren Tammany dels elements financers i aristocràtics de New York City i el forçaren a recolzar de llavors en endavant principalment en el vot obrer com a fortalesa.
Aquest moviment polític es difongué a Pennsylvania. Se celebrà una reunió massiva a Pittsburgh, i un orador sindicalista declarà que havia arribat al treball el moment de dirigir-se cap a l’acció política. «Sindicats i associacions en benefici dels treballadors són bons», deia, «fins a on arriben. Si més no milloraran els efectes d’un mal estat de la societat, però no són adequats per a eliminar les causes de l’opressió. Aquesta eliminació s’ha d’aconseguit a través de les urnes». El moviment, però, s’esgotà en la política local i no emergí en el camp de les qüestions nacionals.
L’esclat contra els estrangers.—La desocupació, o «sobreoferta» de mà d’obra, que resultà del pànic del 1837, també revifà el vell sentiment de nadius americans contra immigrants europeus. Malgrat l’angoixa econòmica d’Amèrica el torrent d’immigració augmentava gairebé continuadament d’any en any. El 1847 arribaren més de 80.000 estrangers, i set anys més tard s’assolí la xifra de 427.000, per a gran alarmar dels treballadors nadius. Com que molts dels nouvinguts eren catòlics irlandesos, preocupava als líders obrers que hi hagués un atac al llur nou moviment d’escola pública en interès d’escoles religioses. El 1847 es formà un Partit Nadiu Americà per sostindre l’americanisme contra la influència estrangera. Guanyà cert suport obrer i elegí un pocs membres del Congrés de New York i Pennsylvania. Presentà també un candidat presidencial el 1856 i aplegà un gran vot en els estats industrials així com al Sud i l’Oest. Aquest moviment no produí cap impressió profunda en la política obrera i quedà sense una influència duradora en el món obrer.
Treball i les terres públiques.—Durant el període de depressió i desocupació industrials l’atenció del treball fou forçadament atreta a les oportunitats d’independència ofertes per les terres públiques de l’Oest que esperaven assentament. El 1840, George Henry Evans, que havia estat prominent en el moviment polític obrer de New York, publicava el seu Origin and Progress of the Working Men’s Party in New York, i començava a defensar la divisió de la terra entre el poble damunt de la base que era un do de la natura i pertanyia de dret a tothom. No gaire més tard formà una «Lliga Agrària», amb l’objectiu declarat d’aturar la venda de terres públiques a companyies i especuladors i garantir el repartiment de les terres en granges i petits trossos entre colons reals sense càrrec. La idea fou presa per tot el país i rebé diverses formes. Finalment es convertí en un afer nacional, guanyant el suport del Partit Republicà el 1860 i fructificant en l’aplicació de la famosa llei de lliure possessió del 1862.
Prominents líders obrers participaren en comitès del partit agrari i foren influents en dirigir l’atenció del país a la reforma agrària. El suport rebut pels líders obrers fou enfortit per la influència dels líders alemanys radicals que havien estat expulsats de l’Alemanya monàrquica després de la revolució del 1848. «Una vegada el sòl és lliure, llavors qualsevol treballador honest serà rebut com una benedicció a la nostra república», declarava un comunista alemany, Kriege. De fet, els reformistes agraris esdevingueren tan poderosos a New York que amenaçaven de dominar els sindicats, i s’introduí una resolució per a excloure’ls de l’afiliació als sindicats. Escrivint al New York Herald sobre aquest punt el 1850, James Gordon Bennett profetitzava el final del moviment obrer si no els agraris radicals no eren expulsats:
Es farà una moció per a limitar l’afiliació als sindicats i així purgar el cos d’homes que no hi tenen dret a seure-hi. Si aquesta moció es duu a terme, farà una clara agranada de polítics i socialistes; i hi haurà alguna oportunitat que la saviesa sòlida dels professionals honestos tinga un terreny equilibrat per elaborar un redreç pràctic de qualsevol greuge real sota el qual puguen treballar. Però temem que les influències sinistres són massa fortes en el cos, i els plans massa nombrosos, per permetre que aquesta proposició prevalga. Si fos derrotada, llavors tota esperança d’acomplir res d’útil a través d’aquest cos es perdria, i caurà en les mans d’uns pocs manipuladors de fils, que el giraran en propi profit, i vendran els oficis al més alt pujador. Llavors representaran de nou les farses ja actuades en aquesta ciutat en les que els oficis s’han convertit en l’escala de polítics necessitats o ambiciosos, que els foragiten d’un colp de peu en el moment que arriben al cim de les llurs aspiracions.
Un any després d’aquesta profecia els agraris foren expulsats. Els sindicats deixaren de banda els reformadors i es passaren a Tammany Hall, donant força política a aquella organització.
Teories socialistes.—Per la mateixa època que els agraris es vinculaven al moviment obrer, un altre fort grup de reformadors apareixia a l’horitzó: els socialistes utòpics, seguidors del gran líder francès, Fourier, que fou introduït a Amèrica per Albert Brisbane en el seu llibre sobre el Destí social de l’home, publicat el 1840. Campions d’aquesta nova crida al treball negaven la teoria de la lluita de classes contra patrons i es reien de l’acció política per part del treball. Del sistema capitalista de producció i la granja aïllada, els fourieristes els proposaven substituir per la colònia comunista en la qual el treball s’associava amb la ciència i totes les coses serien posseïdes en comú. Intel·lectuals prominents del país, com Horace Greeley, Charles A. Dana i John G. Whittier, commoguts per la pobresa i la misèria de les masses, prengueren aquesta idea radical. Es fundaren publicacions, es predicaren sermons, s’enviaren conferenciats arreu del país, i s’organitzaren moltes comunitats amb la Granja Brook com a model. Cap d’elles no durà gaire.
Aquest pla socialista «utòpic», com és anomenat, no resultava atractiu per al treball malgrat que era àmpliament discutit en cercles obrers. Els sindicalistes no eren revolucionaris. No volien fundar colònies fourieristes. Preferien aconseguir concessions de patrons en forma de jornades més curtes i millors salaris, i lleis protectores per cobrir les llurs organitzacions. Tampoc els sindicalistes corrents veien bé els plans cooperatius i de compartir beneficis que els «intel·lectuals» els oferien com a panacees. No tenien capital que embarcar en producció per compte propi, i eren suspicaços quant a compartir beneficis. Eren, però, constantment assetjats a cada ocasió per als campions d’idees noves i radicals i continuà a desviar-se de l’organització i gestió sindicals cap a disputes sobre teories econòmiques i reforma agrària.