Mary Beard

Una breu història del moviment obrer americà

(1921)

CAPÍTOL VII

SINDICALISME I LA GUERRA CIVIL

La prosperitat industrial reviu el sindicalisme.–. En els darrers anys quaranta, la indústria reviscolà profundament: s’encenien focs, giraven rodes, i la maquinària de la producció es posava en moviment. L’efecte de la descoberta d’or a Califòrnia fou màgica. Fabricants anaven endavant amb nou zel, produint béns en una oferta molt més àmplia que mai abans. Amb els negocis que obrien, la demanda de treball augmentava i els preus de les mercaderies s’elevaven. Aquesta era justament l’oportunitat dels sindicats del tipus habitual. Deslliurant-se promptament de les teories que els havien agitat en els dies ociosos de la desocupació, prengueren de nou la rutina d’organització amb entusiasme. «Els oficis especialitzats es dedicaren a la freda tasca d’aconseguir millor paga per a ells mateixos a través d’organitzacions permanents i exclusives. Ací comença la separació del treball comú que eventualment havia d’elevar la paga del mecànic qualificat molt per damunt del nivell de la competència immigrant i distingir el sindicalisme americà del de cap altre país. Per comptes d’experiments en cooperació o lideratge per humanitaris ara trobem normes per a l’aprenentatge, el taller tancat, salari mínim, temps i mètode de pagament, quotes d’iniciació, càrregues, fons per a beneficis en vaga, oficines sindicals d’ocupació i l’exclusió de patrons, polítics i amics del treball que no treballen realment en l’ofici».

Les antigues locals que no havien perit en el pànic del 1837 prengueren una vida renovada, s’establiren nous locals a mesura que la indústria s’escampava, i es fundaven nous sindicats nacionals de rams específics. La Unió Tipogràfica creà una organització nacional, celebrant una convenció nacional el 1850 i perfeccionant-ne els plans. Set anys més tard la Unió Internacional de Motlladors i la Unió Nacional de Maquinistes i Ferrers foren organitzades. Els Talladors de Pedra entraren en el camp nacional el 1853, i el Acabadors de Barrets l’any següent.

En aquest període es feren esforços especials per a atreure a la cobertura sindical els treballadors estrangers. En alguns casos homes de diferents nacionalitats s’uniren en un sol sindicat com en el cas de la Unió de Forners Operaris amb els seus membres americans, alemanys, anglesos, escocesos i irlandesos. En altres casos es trobà més fàcil formar sindicats integrats per membres d’una sola raça per agilitzar la transacció d’afers i evitar el tedi de traduir procediments d’unes a altres llengües. Alhora es posava atenció en atreure l’immigrant nou vingut als rengles sindicals. Els fusters i ebenistes de New York el 1850 «proposaren i resolgueren que els fulls de mà de l’Associació s’havien de situar en les pensions d’emigrants per tal d’informar els jornalers nouvinguts d’on havien de dirigir-se per a posar-se a treballar a un salari adequat i evitar que caiguessen en les urpes dels usurers del treball». També s’adoptà una moció que anuncis similars es trametrien a la premsa d’Alemanya. Tots aquests esforços influïren en l’estranger i el dugueren a prestar suport als sindicats americans.

Nou lideratge obrer.—Amb el creixement del sindicalisme «pur i simple» arribaren líders obrers d’importància i influència nacionals, homes de gran força com a organitzadors, escriptors, i directors de vagues. Entre ells hi havia W. H. Sylvis dels Iron Moulders i Jonathan Fincher dels Machinists. La gestió de societats que abastaven milers de membres, escampats de costa a costa, i duent a terme negociacions constants amb patrons sobre punts tècnics demanaven habilitat empresarial i destresa d’estadista del màxim ordre.

Vagues.—La dècada entre 1850 i la Guerra Civil fou marcada per vagues de major freqüència i magnitud, i això malgrat el fet que les negociacions col·lectives es feien més habituals en els principals rams. En els dos anys 1853-54, s’estima que hi hagué unes 400 vagues diferents, vint-i-cinc o trenta a la vegada a New York. Gairebé tot ofici conegut de calderers a impressors i cotxers eren implicats, i amb prou feines escapava alguna ciutat. A més de les disputes habituals de New York, Boston, Baltimore, hi havia vagues a Cincinnati, New Orleans, St. Louis, i San Francisco.

El pànic del 1857.—Mentre s’absorbia treball amb l’extensió de l’organització i se sostenien vagues per aconseguir salaris més alts, mentre pujaven preus i avançava la prosperitat del país, arribà un altre pànic industrial per paralitzar l’economia, el 1857. Les condicions que sempre havien acompanyat aquests desastres aparegueren de nou en el món laboral: desocupació, reduccions salarials, feblesa financera i desesperació entre els qui sobrevivien.

La Guerra Civil i l’attitud del treball.—Abans que la indústria s’hagués recuperat dels desastres del 1857 la Guerra Civil entre el Nord i els estats esclavistes del Sud esclatà damunt la nació. El treball fou forçat a prendre una posició. Fins llavors no s’havia pres cap posició uniforme per part dels líders obrers. Alguns dels obrers, especialment les noies fabrils de Massachusetts, eren abolicionistes; altres eren indiferents; encara d’altres cercaven apassionadament d’evitar una topada armada. Els motlladors de Kentucky, els motlladors de Pennsylvania sota el lideratge de Sylvis, i altres obrers organitzats agitaven per un compromís que, en la llur opinió, evitaria un vessament de sang; és a dir, la limitació de l’esclavitud a l’àrea que ocupava. S’oposaven a l’extensió de l’esclavitud però maldaven per evitar una guerra fratricida. Intentaven treure la qüestió fora del Congrés.

Altres s’oposaren violentament a Lincoln i al nou Partit Republicà que agitava la qüestió de l’esclavitud. Més d’un d’ells deia que l’esclau negre vivia millor que els obrers assalariats famolencs. En això no feien res més que d’eco de la visió dels propietaris d’esclaus del Sud que sostenien que els amos fornien bon aliment i indumentària als llurs esclaus i que en tenien cura en malaltia i vellesa; mentre que sota el sistema fabril els obrers eren pagats el just prou per a viure i passaven gana en temps durs i en la vellesa. Quan esclatà realment la guerra, però, i arribà la crida de soldats, el treball organitzat abandonà l’oposició activa, i el líder obrer contrari a la guerra, Sylvis, es presentà voluntari i serví com a oficial d’una companyia integrada pels seus germans sindicalistes. Per tot el Nord el treball s’arrenglerà en suport del govern.

Efecte de la guerra en la indústria.—L’efecte de la guerra en la indústria se sentí de seguida. La demanda de subministraments de guerra, ferro, acer, i tota mena de béns manufacturats, fou enorme. Pujaven els preus, els pagesos prosperaven, interrompent els intents que s’havien fet en l’organització sota línies sindicals. Mercaders s’asseguraven enormes contractes i amb una gestió assenyada posaven els fonaments de grans fortunes. Prosperaven indústries sota els alts aranzels que s’havien aprovat, i acumulacions de capital feien possible la ràpida expansió de la indústria.

Efecte sobre el treball.—Els assalariats foren l’única classe que romangué al mateix nivell de confort o que realment caigué a una condició pitjor. Ara eren ocupats; però els llurs salaris no mantenien el ritme amb uns preus d’aliments i de roba que pujaven ràpidament. Mercaders impulsaven acords durs amb els manufacturers per tal que els llurs beneficis sobre contractes de guerra fossen grans. Per aconseguir contractes els manufacturers es veien forçats a mantindre els salaris baixos. L’obertura de línies ferroviàries troncals permetia el contractista general d’operar sobre una àrea nacional i posar treball desorganitzat en competència amb treball organitzat. Estufes de Detroit s’exhibien al costat d’estufes d’Albany als magatzems de St. Louis, i els preus esdevenien el factor determinant de supervivència. Ni tan sols el govern feia cap esforç en realitzar els seus contractes per a garantir un nivell de vida i condicions de treball en les indústries que executaven les comandes. Les indústries s’expandien tan ràpidament que els vells sindicats restaren esmaperduts durant un temps.

El treball s’eleva a la necessitat dels moments.—Líders obrers confrontats amb unes condicions de guerra tan extraordinàries veien, però, que havien d’augmentar els llurs esforços per estendre l’afiliació si havien de suportar la situació. Lentament, també, els salaris pujaven d’acord amb una demanda de mà d’obra sense precedents. Amb vista a mantindre salaris i evitar una crisi quan el mercat de treball fos saturat pel retorn els soldats, els líders redoblaren els llurs esforços cap al final de la guerra. La taula següent, que mostra el creixement de l’organització sindical des de desembre del 1863 fins a desembre del 1864, explica la història dels llurs assoliments:

L’organització de sindicats locals fou seguida de l’establiment de més sindicats nacionals. «Durant el període d’intensa activitat econòmica que durà del 1863 al 1866... deu sindicats nacionals es difongueren en dos anys: la Unió Nacional de Guixaires, la Unió Nacional d’Oficials Assaonadors, la Unió Internacional de Fusters de Vaixell i de Calafats, la Unió Nacional de Confeccionadors de Cigars, la Unió Internacional de Confeccionadors de Cotxes, la Unió Nacional d’Oficials Pintors, la Unió Internacional de Carpinters i Fusters, i la Unió Nacional de Paletes i Masons». A final dels anys seixanta hi havia, si més no, trenta-dos sindicats nacionals. Els qui assumien el títol «internacional» ho feien per incloure les locals organitzades a Canadà.

L’afiliació total dels sindicats de l’època és matèria de debat, però la nostra estimació més autoritzada la situa en uns 300.000 el 1872. L’existència de 120 publicacions diàries, setmanals, i mensuals testimonien la vitalitat del moviment. La Trades’ Review de Fincher, editada pel secretari de la unió de mecànics i ferrers, fou una de les revistes més capaces, i de vocació nacional, defensant el sindicalisme, pur i simple, menys hores, i producció cooperativa. Els líders obrers del període eren W. H. Sylvis, de la unió de motlladors, R. F. Trevellick, de fusters de vaixell i calafats; Thomas Phillips, dels sabaters; i Ira Steward, l’agitador per les vuit hores. Alguns d’ells eren nouvinguts en els Estats Units i cap no era familiaritzat amb la història del treball en aquest país, ingènuament considerant-se com a pioners en moltes coses que eren realment tan antigues com la nació.

Mentre estenien el nombre de les llurs locals, els sindicalistes eren ocupats en fer valdre les llur demandes de salaris més alts davant dels llurs patrons. L’extracte següent de Trades’ Review de Fincher, del març del 1864, dóna de seguida una idea de la mena d’activitat que atreia l’atenció de líders obrers durant la guerra:

Els instal·ladors de sostres d’acer i de metall s’organitzen i es creu que demanaran 3$ diaris. Els confeccionadors de cigars es preparen per aconseguir millors salaris. Els estibadors han demanat 2,50$ per jornada de nou hores, a partir de la 7ª inst. Els joiers han decidit d’apujar 25 cèntims els llurs salaris. Els paletes demanen 2,50$ diaris, els fusters de cases demanen 2,50$ diaris, els pintors 2,50$ diaris, els pintors pràctics de dic sec 2,50$ diaris, els lampistes 2,50$ diaris, els talladors i marcadors de pedra blava 2,50$ diaris. Els constructors de fortepianos demanen un augment del 25% sobre els antics salaris. Els emmotlladors de ferro sol·liciten un avançament del 15%. Ebenistes i sastres també es mouen. Els talladors demanen una pujada del 15%. Els constructors de vaixells es prepararen per a una lluita. Als pinzellers els han concedit un 25% d’avançament a New York per part de tots els patrons excepte tres. Els roders i ferrers són en consell. Els enquadernadors són organitzats. Els boters han obtingut el llur augment recentment cercat i no faran cap demanda immediata de canvi. Els pintors de cotxers i els talladors de cotxes remodelaran aviat la llur llista de preus. Diversos dels rams esmentats amunt han aconseguit els salaris desitjats amb un tractat amistós; i esperam que tots puguen reeixir-hi sense el recurs d’una vaga.

La llei d’immigració per contracte d’estranger del 1864.—Per tal d’enfrontar l’estringència en el mercat laboral i contrarestar el poder creixent del treball organitzat, el Congrés aprovà el 1864 una llei que autoritzava persones a fer contractes en països estrangers per importar treballadors als Estats Units i vincular-los a la feina durant un període fins que el llur passatge fos pagat a partir dels llurs salaris. Aquesta llei fou una part del preu que els pagesos pagaren als manufacturers per la Llei de Possessió Domèstica del 1862 que donava terra gratuïta a veritables colons en domini governamental i així retiraven mà d’obra de les fàbriques de l’est cap a granges de l’oest. Ara els manufacturers rebien l’autorització de trillar Europa a la cerca de treballadors que ocupassen els lloc del qui havien passat a l’agricultura i omplir els nous llocs creats pel creixement de la indústria. Amb l’aprovació de la llei d’immigració la American Emigrant Company fou fundada a Connecticut «per importar treballadors, especialment treballadors qualificats, de Gran Bretanya, Alemanya, Bèlgica, França, Suïssa, Noruega, i Suècia per a les manufactures, companyies ferroviàries, i altres ocupadors de treball a Amèrica». Els salaris de treballadors s’havien de vincular fins que les despeses de la llur importació fossen pagades. Aquesta companyia era integrada per banquers, empresaris i polítics, i rebé el suport de destacats governadors, senadors i editors – homes com el justícia en cap Chase del Tribunal Suprem dels Estats Units; Gideon Welles, secretari de l’Armada; Henry Ward Beecher, el gran predicador de Brooklyn, i Charles Sumner, senador de Massachusetts. La llur publicitat afirmava: «Ha estat posat en funcionament un sistema tan complet ací que miners, mecànics (incloent-hi obrers en ferro i acer de tota classe), teixidors, i treballadors agrícoles, ferroviaris, i altres, es poden procurar ara sense gaire espera, en qualsevol nombre, a un cost raonable». El resultat d’aquesta llei fou immediat. El corrent d’immigració començà a fluir amb extraordinària rapidesa. El treball es queixava ara que havia de fer cara amb una creixent «població pobra i dependent»— una que «la situació abjecta en el llur propi país els feia mansos, submisos, ‘ciutadans pacífics i assenyats’, que són disposats a treballar durant catorze i setze hores diàries per allò que el capital considere adient donar-los-hi».

La Unió Nacional del Treball – el seu programa i congressos (1866-72).—Tot plegat conspirava en temps de guerra a atreure el treball organitzat a una unió més estreta a escala nacional. A final de la guerra civil tota ciutat important tenia una assemblea de rams que representava tots els oficis organitzats. Tenia magatzems cooperatius, biblioteques gratuïtes i sales de lectura, lobbies legislatius, i una premsa obrera. Celebrava reunions periòdiques i ajudava els sindicats implicats en conteses per a millors condicions. Hi havia, com hem vist, una trentena de poderosos sindicats nacionals de rams específics i diversos d’aquests rams tenien publicacions pròpies.

El temps semblava madur per a una gran consolidació de totes les forces del treball, com la que s’havia intenta trenta anys abans sense resultats permanents. Així el 1864 es féu un intent de federar les assemblees de ram de ciutat. Es convocà una convenció nacional amb aquest objectiu, amb la idea de formar un cos nacional a l’estil de la «Confederació General del Treball a França en la qual assemblees de rams (Bourses du Travail) i sindicats nacionals són representats al mateix nivell». El principal objectiu dels promotors d’aquesta organització era abolir vagues i establir-hi per contra acords professionals amb patrons. Com a explicació dels llurs objectius, els promotors declaraven «que els capitalistes o patrons deixaran de refusar les nostres justes demandes, condescendiran en baixar al nostre nivell i amb discussions i proves ens mostraran que les nostres demandes són injustes, però això ho hauran d’explicar fins a la satisfacció de l’assemblea de rams de la ciutat on s’ha fet la demanda».

W. H. Sylvis fou el primer motor en aquest nou intent de nacionalització, i tingué la satisfacció de veure una gran i animada «Assemblea Industrial d’Amèrica del Nord» celebrada a Louisville el 1864. Dos anys més tard, és a dir el 1866, a Baltimore l’assemblea organitzà la Unió Nacional del Treball el mateix any que un congrés obrer internacional es reunia a Ginebra. «El 1867 l’organització americana es reunia a Philadelphia i enviava un delegat a la reunió europea a Basilea per a discutir-hi la qüestió de la immigració europea i de la seua competència amb el treball americà. El 1870 la guerra franco-prussiana interrompé el congrés europeu i els dos anys següents presenciaren la dissolució de totes dues organitzacions per dissensions internes – l’americana per l’antagonisme dels activistes polítics i els sindicalistes purs i simples; els europeus per l’antagonisme de socialistes i anarquistes». Els socialistes eren els invasors en el cas del moviment americà; els anarquistes eren els invasors del moviment europeu, iniciat per Karl Marx i altres socialistes. Durant sis anys, del 1866 al 1872, hi hagué una Unió Nacional del Treball a Amèrica i cada any se celebrava un congrés, que disminuí fins a un grapat al final.

La base de la Unió Nacional del Treball eren les assemblees de ciutat de sindicats. No representava un sindicalisme d’ofici estricte, doncs. A més, no limitava els esforços a la promoció d’aquell tipus d’esforç sindical. Sylvis, que era ell mateix treballador i bon sindicalista, era profundament interessat en alliberar el treball del control de capitalistes a través de tallers cooperatius en els quals els obrers fornirien el llur propi capital i compartirien els beneficis. El 1867 declarava: «Finalment, després d’anys d’esforç continuat i pacient esperant i predicant constantment, la cooperació pren en les ments dels nostres membres i en molts lloc no es parla de gaire res més». Un any més tard encara insistia en els mèrits superiors de la cooperació en comparació amb el sindicalisme, reblant que el sindicalisme feia la guerra als efectes de problemes industrials i no arribava a la causa, que era de fet el propi sistema salarial. El propi sindicat de Sylvis, els emmotlladors de ferro, féu una sèrie d’experiments en producció cooperativa, obrint deu o més fundicions cooperatives que fracassaren. Intents semblants feren durant el mateix període altres rams, forners, constructors de vaixells, mecànics, sastres, impressors, puntaires, etc. Les vagues no reeixides dutes a terme el 1867-68 foren seguides en molts casos per l’establiment de tallers cooperatius independents en els quals el productor havia de rebre «tot el producte del seu treball i s’hi havia d’eliminar la lluita pels salaris».

Una de les principals dificultats en el camí d’aquests tallers cooperatius era aconseguir capital o crèdit, i així la Unió Nacional del Treball s’interessà en banca i moneda. Per tant entrà en relacions amb els pagesos, els grangers, i altres agraris que eren a favor de grans emissions de paper moneda, «esquenes verdes», com les que s’havien emès durant la Guerra Civil.

Poc després que els pagesos aparegueren en la vora del nou moviment obrer nacional, les dones entraren en escena. El 1868 arribaren dones com a «delegades» a la convenció nacional. Aquestes delegades no eren totes treballadores. Susan B. Anthony, la destacada sufragista, la senyora Mary Kellog Putnam i la senyora Mary McDowell arribaren com a representants d’associacions protectores de dones treballadores. Elizabeth Cady Stanton fou finalment admesa per una societat pel sufragi femení en l’entesa que tan sols es reconeixia el seu interès humanitari en el treball. Quan s’arribà a l’elecció d’una secretaria ajudant per a la Unió Nacional del Treball la convenció seleccionà una membre del sindicat de treballadors de bugaderies de Troy, Kate Mullaney. També la feren organitzadora nacional de dones.

Per la mateixa època la qüestió negra planava sobre l’horitzó del moviment obrer. Els negres sempre havien estat implicats en qüestions laborals al Nord, i amb l’emancipació les llurs relacions amb els sindicats d’ofici i el moviment obrer esdevingueren més urgents que mai. En adonar-se del doble significat del negre com a treballador i votant, la Unió Laboral Nacional decidí que l’attitud conciliadora del negre calia afrontar-la a mig camí. El 1869 els negres provaven de formar una associació nacional pròpia a Washington. La Unió Laboral Nacional doncs resolgué que «els interessos dels treballadors a Amèrica especialment requereixen que la formació de sindicats, lligues de vuit hores, i altres organitzacions obreres siga encoratjada entre la raça de color». En conseqüència envià un delegat amistós a la convenció negra, Richard Trevellick, un destacat i respectat líder obrer. Els negres volien cooperació amb el treball blanc, però posaven especial atenció a demanar al Congrés (1) l’exclusió del treball colie i (2) una Llei de Possessió Domèstica que donàs terra als negres del Sud. També refermaven drets iguals per a ells mateixos, adoptaven la jornada de vuit hores, però no anaven més enllà. Per raó de la llur adhesió al Partit Republicà no cercaven una aliança estreta amb la Unió Nacional del Treball, que era radical, independent, i de vegades socialista, si més no en part del seu lideratge.

Entre els nombrosos temes als quals la Unió Nacional del Treball dedicà especial atenció hi havia la qüestió xinesa. L’exclusió xinesa fou la primera reivindicació dels sindicalistes de Califòrnia i fou remarcada en cada moment fins que finalment el Congrés dels Estats Units aprovà la llei d’exclusió del 1882. Entre les altres reivindicacions de la Unió Nacional del Treball hi havia la jornada de vuit hores i el Congrés aprovà una llei que l’establia com a jornada estàndard per als empleats federals el 1868. Quan certs càrrecs federals reduïren salaris amb l’escurçament de la jornada, la Unió Nacional del Treball començà a pressionar perquè es compensassen les pèrdues en salaris; i, el 1872, un any de campanya, el Congrés cedí a la pressió. La Unió Nacional també demanà l’establiment d’una oficina governamental del treball que fou finalment procurada el 1884, i expandida en el Departament del Treball el 1913.

El declivi de la Unió Nacional del Treball.—Malauradament per a la Unió Nacional del Treball, la majoria d’experiments cooperatius de part dels treballadors fracassà, i els guanys polítics fets per l’agitació no semblaven prou importants o espectaculars per mantindre les bases. Els sindicalistes purs i simples començaren a desertar i el 1872 la Unió deixà de funcionar, en haver caigut gairebé completament en les mans de reformadors polítics. Una altra raó del seu fracàs fou que es fonamentava en assemblees locals de ram més que no pas en sindicats nacionals d’ofici regulars. Les assemblees de ciutat eren més interessades en els problemes locals i en la política local que en afers nacionals. Trobaven lleuger avantatge en l’empresa nacional. Més de deu anys havien de transcórrer abans que el sr. Samuel Gompers i els seus col·legues obrers fundassen la Federació Americana del Treball damunt d’una base duradora.