Un nou intent de sindicalisme pur i simple.– El fracàs de la Unió Nacional del Treball induí els líders de quatre grans sindicats d’ofici – els motlladors de ferro, els mecànics, els tonelers, i tipògrafs – a provar nacionalisme en noves línies. El 1873 convocaren una convenció en la qual cada organització de protecció obrera era convidada a prendre part a través de delegats. La nova federació no era dissenyada amb finalitats polítiques. La crida declarava: «L’organització, una vegada consumada, no es deteriorarà mai, en la mesura que siga en el nostre poder d’evitar-ho, en un partit polític ni esdevindrà la cua de l’estel de cap partit polític, o un refugi de polítics gastats, sinó que romandrà en tots els sentits i objectius una associació purament industrial, que té com a objectiu únic i exclusiu garantir al productor la plena participació de tot allò que produeix». El capital no s’havia d’atacar ni veure com un robatori; les idees agràries eren abandonades; i tota relació amb comunistes desautoritzada. Es bandejaven les panacees teòriques i es presentaven certes proposicions pràctiques per a l’acció legislativa: modificació de lleis de conspiració amb l’objectiu de donar al treball un millor estatus legal, exclusió dels xinesos, restricció de monopolis, reducció de l’alt nivell de vida, establiment d’una oficina federal d’estatística, legalització d’empreses cooperatives, i regulació de l’aprenentatge. La convenció quan s’aplegà es registrà favorable al sindicalisme estricte, amb el recurs de la política tan sols per quan altres remeis haguessen fracassat. Es llençà de seguida una campanya vigorosa per a la nova organització amb la idea de fer «La Fraternitat Industrial», com s’anomenava, una potència en el món industrial.
El pànic del 1873.—Tal com la nova organització sindicalista era llençada, el pànic del 1873 agranà el país, obrint un període de sis anys de malestar industrial, vagues, desordres obrers, i desastres per al sindicalisme. Amb la paràlisi de la indústria els empresaris començaren a reduir salaris i aquestes reduccions foren seguides per vagues prolongades i desesperades. En set anys, entre el 1873 i el 1880, els salaris en districtes tèxtils foren retallats a gairebé la meitat del nivell anterior. Una acció semblant era presa en altres indústries. La desocupació es generalitzà tant que vagues per mantindre salaris eren perilloses; quan s’intentaven, hi seguien habitualment locauts. Llistes negres i acusacions intimidaven líders obrers. Una organització nacional reeixida era fora de qüestió. El nombre de sindicats d’ofici nacionals efectius caigué de vora trenta a vuit o nou i fins i tot aquests eren en fortes estretors financeres. Allà on el sindicat nacional no s’esvaí, la seua afiliació declinà; els mecànics perderen dos terços dels llurs membres; els cigarrers, quatre cinquens; i els cobrers gairebé sis setens. S’esima que l’afiliació sindical a New York City caigué de 44.000 a 5.000. A Cincinnati davallà fins a un miler.
Violència.—En les regions carboníferes d’antracita de Pensilvània aparegué un esperit de violència. Després de «la llarga vaga que durà del desembre del 1874 al juny del 1875, i finalitzà en la gairebé total destrucció del sindicat, una ‘onada de crims’ agranà els comtats de l’antracita». Una sèrie d’assassinats fou atribuïda a un cercle intern de gestors que controlaven les llotges de l’Ordre Antiga dels Hibernians en el districte de l’antracita. Aquests manipuladors secrets eren coneguts com a «Mollie Maguires». Els llurs fets desesperats terroritzaren la regió fins que les autoritats de l’estat feren un nombre de detencions i condemnes. Deu líders del cercle foren executats i catorze foren enviats a presó.
Dos anys més tard una sèrie de vagues ferroviàries foren precipitades per l’acció de la Companyia Ferroviària de Baltimore i Ohio de retallar salaris. Es difongueren cap a altres línies i lluny fins al Sud-Oest, afectant gairebé tots els grans sistemes. A Pittsburgh els avalotators prengueren possessió dela ciutat i un valor milions de dòlars en propietat fou destruït. Es cridaren per primera vegada tropes federals en disputes industrials. Líders obrers urgiren els treballadors sobre la conveniència de preparar-se per resistir amb una organització militar la interferència de milícies i tropes regulars en disputes laborals, i les ciutats respongueren amb armeries per a la millor gestió de tropes. Mandats foren emesos per jutges federals prohibint als treballadors de fer vaga i als llurs líders gestionar vagues. Així el treball per primera vegadà topà amb la branca militar i judicial del govern a gran escala. Per a molts observadors contemporanis, incloent-hi John Hay, que havia estat secretari de Lincoln, semblava que la societat havia de dissoldre’s en lluites civils. Fou llavors que els Cavallers del Treball, dels qui sentirem més després, reeixiren en organitzar secretament treballadors per combatre les forces del capital en l’arena industrial.
L’entrada de la política.—L’aparició de líders que cercaven ajut en l’acció política era de nou sentida. El treball era desorganitzat, la desocupació i la pobresa eren generalitzades, el treball es creia il·legalitzat, i el sindicalisme no semblava oferir salvaguarda contra aquests mals. Començaren a sorgir en conseqüència partits obrers en les regions industrials i organització obrero-polítiques fortes, principalment de caràcter socialista, escampades per New York, Pennsylvania, i Ohio. Societats secretes prenien el lloc de sindicats oberts. Societats secretes prenien el lloc de sindicats oberts. Propaganda clandestina es difonia a tots els grans centres industrials. Els grangers que patien igualment baixos preus pel llur producte cridaven el treball a unir-s’hi en acció política.
De fet, abans que el pànic del 1873 caigués damunt el país (precisament a la campanya del 1872) aparegué un partit de Reformadors Obrers que celebraren la llur convenció a Columbus, Ohio, i feren una crida, malgrat que amb poc efecte, al vot obrer. Els grangers organitzaren el llur partit Nacional Bitllet Verd el 1876 a favor del paper moneda com a remei. Dos anys més tard els grangers i representants del treball es trobaren a Cleveland per formar un Partit Nacional, que atregué el suport d’alguns «homes de negocis i advocats radicals». La plataforma del nou partit declarava que «per tot el nostre país el valor dels béns immobles decau, la indústria es paralitza, el comerç es deprimeix, els ingressos empresarials i salaris es redueixen, un malestar sense precedents cau damunt dels rengles més pobres i mitjans del nostre poble, el país s’omple de frau, malversació, bancarrota, crim, patiment, misèria, i fam... Aquest estat de coses ha estat provocat per legislació en l’interès de i dictada per prestamistes, banquers i tenidors de bons.» Els remeis clarament obrers proposats eren jornades més breus de treball, oficines nacionals i estatals d’estatístiques laborals i industrials, la prohibició de contractar treball presidiari, i la prohibició de la importació de treball servil. L’enorme vot aplegat pels candidats pagesos i obrers al Congrés del 1878 atemorí els polítics dels dos partits més antics fins a creure que havia arribat una revolució política.
Molts líders obrers abandonaren el sindicalisme i passaren completament a l’acció política. Fehrenbach, el president de la unió nacional de mecànics i siderúrgics, entrà en la legislatura d’Ohio el 1876 i dos anys després ocupava un càrrec federal. H. J. Walls, secretari de la unió nacional de motlladors, esdevingué el 1877 el primer comissari de l’oficina de treball i estatística d’Ohio. Foran, el president de la unió de tonelers, després d’experiments en política, fou admès com a advocat, i més tard entrà en el Congrés. El partit dels treballadors format a Califòrnia, sota el lideratge de Dennis Kearney, entrà en política sobre la qüestió principal de l’exclusió xinesa. Els sindicalistes més radicals treballaven en l’organització política local, fundant societats socialistes i comunistes amb la intenció d’entrar en l’arena nacional més endavant.
Així la dècada dels setanta es tancà amb el sindicalisme pur i simple desmoralitzat en organització i esperit, i amb la política ocupant el centre de l’escena. Si la prosperitat no hagués retornat el 1879 i els grangers i treballadors no s’haguessen distanciat una vegada més, un poderós partit obrer-agrari podria haver jugat un paper important en la política nacional. La prosperitat fou un senyal de quietisme de part dels grangers i d’esforç d’organització per augmentar salaris de part del treball.