Prosperitat, el mercat laboral, i el sindicalisme.– Amb el retorn de la prosperitat, el mercat monetari es relaxà, el comerç s’expandí de costa a costa, ajudat per immenses concessions de terres públiques als ferrocarrils, la indústria respongué ràpidament a les noves demandes de mercaderies, i els immigrants començaren a inundar el país en corrents encara més grans. El treball ara veia alhora una oportunitat i una amenaça: una oportunitat de participar, a través d’una organització sindical renovada, en la nova prosperitat, i un perill d’una inundació d’immigrants sense o amb qualificació.
Nous líders sorgiren entre obrers qualificats, en les persones d’Aldolph Strasser i Samuel Gompers de la unió de confeccionadors de cigar, un dels pocs sindicats que havia sobreviscut al pànic, després d’una batalla desesperada amb la competència amb la manufactura de cigars en cases de lloguer. Dedicaren els primers esforços cap a una reorganització del propi sindicat en línies britàniques. Sota el llur pla (1) rebien autoritat completa sobre les locals els càrrecs del sindicat internacional; (2) les quotes d’afiliació s’augmentaven per a construir un gran fons d’ajut; i (3) es creava un sistema d’ajut per sostindre el sindicat en períodes de depressió industrial. Amb un sistema d’equalització de fons, les locals benestants eren obligades a ajudar locals més febles en temps de crisi. Ací hi havia estadisme en una organització de nou ordre—pràctica, empresarial, i substancial.
En l’època aquesta reorganització fou efectuada ací en el país hi ha els següents sindicats nacionals:
Tipogràfic (format el 1850); Acabadors de Barrets (1854); Motlladors de Ferro (1859); Mecànics de Locomotores (1863); Confeccionadors de Cigars (1864); Paletes i Masons (1865); Acabadors de Barrets de Seda i Pell (1866); Conductors de Ferrocarrils (1868); Tonelers (1870); Tipògrafs Alemanys (1873); Fogoners de Locomotores (1873); Ferradors de Cavalls (1874); Obrers del Moble (1873); Obrers de Ferro i Acer (1876); Talladors de Granit (1877); Mariners de Llacs (1878); Filadors de Fàbrica de Cotó (1878); Finalitzadors de Bota i Sabata de Nova Anglaterra (1879).
Hi havia un únic sindicat nacional de dones, les Filles de St. Crispí, un sindicat de dones sabateres organitzat el 1869 i en estreta cooperació amb els homes del ram anomenats els Cavallers de St. Crispin. Després del 1880 el nombre de sindicats nacionals augmentà i l’afiliació s’amplià ràpidament. Pel 1884 hi havia almenys 300.000 membres en bona situació.
La Federació de Rams Organitzats i Unions Laborals (1881)—la precursora de la Federació Americana del Treball.—El 1881 una sèrie de líders obrers, insatisfets amb l’estat dels sindicats del país, convocaren una convenció a Terre Haute, Indiana, que alhora convocà una segona convenció que es reuní a Pittsburgh el mateix any. A Pittsburgh es formà una Federació de Rams Organitzats i Unions Laborals dels Estats Units i Canadà. Un ample i variat grup de delegats hi assistí. Cent-set d’ells representaven vuit unions nacionals i internacionals; quaranta-dos eren de sindicats locals; tres eren d’assemblees de districte dels Cavallers del Treball. La plataforma encarnà reivindicacions polítiques; com ara, lleis d’educació obligatòria, abolició de lleis de conspiració aplicables a sindicats, legislació anti-contractes d’immigració, un aranzel protector. La deriva d’opinió en la nova federació era, però, sempre encaminada cap al sindicalisme pur. En la tercera convenció de la Federació celebrada a New York el 1883 Samuel Gompers fou elegit president de l’organització i del seu comitè legislatiu. L’organització patí per la manca de fons i la manca d’interès en la legislació.
La Federació Americana del Treball (1886).—El 1886 cinc líders obrers, incloent-hi A. Strasser dels confeccionadors de cigars i W. H. Foster, secretari de la Federació de Rams Organitzats i Unions Laborals, convocaren una conferència a Philadelphia, que alhora convocà una convenció obrera que s’havia de reunir a Columbus, Ohio, el desembre del 1886. A aquesta convenció anaren els delegats de la Federació de Rams Organitzats i Unions Laborals i un gran nombre de delegats d’altres organitzacions obreres. El segon dia s’efectuà un amalgament de la Federació i d’altres òrgans obrers representats. L’amalgama prengué el nom de «La Federació Americana del Treball». Pràcticament tot el moviment sindical del país hi era aplegat per a l’acció comuna, «els delegats de vint-i-cinc organitzacions que representaven una afiliació de 316.469 membres en bona situació», s’afirmava. Els grans sindicats, com els dels obrers del ferro i l’acer, els calderers, sastres, miners de carbó, i impressors, eren ara aplegats en una federació permanent. La unitat bàsica de la nova Federació del Treball era el sindicat nacional o internacional, i tan sols es permetia als sindicats locals la representació mentre no fossen organitzats nacionalment. Un ingrés permanent era fornit per càrregues d’incorporació i per quotes d’afiliació, una taxa per càpita imposada a cada sindicalista en bona situació.
Samuel Gompers fou elegit president de la nova Federació, un càrrec que ha mantingut fins a l’actualitat amb l’excepció d’un any. Des del principi insistió en la unió nacional d’ofici o de ram com la base de l’organització, i en una política financera sòlida, incloent mesures i fons benevolents i protectius. En el seu segon discurs presidencial deia: «És notable que hi ha una gran reacció i continuada desintegració en gairebé totes les organitzacions del treball que no s’aixequen damunt de la base que ens ensenya l’experiència de fracassos passats, és a dir les característiques benevolents així com protectives dels sindicats». La prova d’aquest principi arribà en el pànic següent—1892—quan els sindicats per primera vegada en la història mantingueren l’afiliació i força durant una depressió industrial. D’aquesta experiència el senyor Gompers observava: «És remarcable que mentre en cada crisi industrial els sindicats eren literalment tallats i agranats de l’existència, els sindicats actualment existents han manifestat, no tan sols els poders de resistència, sinó d’estabilitat i permanència». Aquest resultat l’atribuí al sistema d’altes quotes i beneficis.
Adhesió ferma a una política fixada.—De les línies generals de la seua política fixada com a base d’organització i mètodes financers, el senyor Gompers mai no se n’ha apartat. A elles s’aferrà «per la part grossa i la fina». La seua tenacitat fou posada a prova en la gran vaga de Homestead del 1892 quan la Carnegie Steel Corporation demanà la dissolució de la Amalgamated Association of Iron and Steel Workers, que s’havia resistit a la reducció salarial. Una batalla enconada entre els vaguistes d’una banda i els detectius de la Pinkerton de l’altra, i una llarga vaga que implicava molta amargor, acabà amb la derrota dels sindicalistes. El país era llavors a les portes d’una altra depressió industrial, i molts líders obrers desconcertats reclamaven noves tàctiques. A la qüestió «Canviarem els nostres mètodes?», el senyor Gompers responia:
Molts dels nostres amics més honestos del moviment obrer... contemplen algunes de les derrotes recents i prediuen l’anorreament de l’esforç econòmic del treball organitzat—o la impotència de les organitzacions econòmiques, els sindicats—per enfrontar el gran poder de la riquesa organitzada... No és cert que l’esforç econòmic haja estat un fracàs ni que la utilitat de l’organització econòmica siga a les acaballes. És cert que en diversos casos han estat derrotats; però malgrat derrotats, no han estat vençuts; el mateix fet que en haver pres l’ofensiva la classe monopolística i capitalista, i després de derrotar els treballadors en diverses conteses, els obrers assalariats del nostre país hagen mantingut les llurs organitzacions és la millor prova del poder, influència i permanència dels sindicats. No han estat eradicats, merament han retrocedit, i esperen una oportunitat millor per aconseguir la millora de condicions de la qual han estat privats de moment... Allò que necessiten els treballadors en aquest moment és respondre l’ànim amarg i de revenja de l’opressor amb organització.
El desenvolupament de la política de la Federació Americana.—En el curs d’uns pocs anys després de la fundació de la Federació el 1886, una sèrie de línies ben definides de política i connexió foren formades. Poden enumerar-se breument com segueix:
1. Evitar teories econòmiques radicals. Malgrat que el senyor Gompers remarcà en una ocasió que «crec el mateix que els pensadors més avançats pel que fa als objectius finals, incloent-hi l’abolició del sistema salarial», no permetia que les seues teories interferissen amb els objectius immediats del sindicalisme. La Federació Americana acceptava el mode prevalent de producció: propietat privada de la terra, propietat privada de recursos naturals, propietat privada d’indústries, i producció per al benefici. La Federació cercava aconseguir per a la seua afiliació dins del sistema existent de producció, salaris alts, jornades curtes, i condicions favorables de treball en general.
2. La jornada de vuit hores. L’ideal de la jornada de vuit hores, per la qual s’havia fet agitació molt abans de la Guerra Civil, fou presa per la Federació amb gran zel com a força unificadora. El crit era una consigna que anava al cor de tot treballador. No calia cap filosofia abstrusa de societat o d’economia per explicar-la. L’argument constant del senyor Gompers era: «La resposta a tots els contraris a la reducció d’hores de feina es podria fer amb aquests mots: ‘que mentre hi haja un home que cerca ocupació i no la pot aconseguir, les hores de feina són massa llargues’. Centenars de milers dels nostres companys a través d’invencions i millores sempre creixents en els mètodes moderns de producció, són fets ‘superflus’ i hem de trobar ocupació pels nostres malaurats. Germans i Germanes amb la reducció de les hores de feina o serem aclaparats i destruïts». L’argument havia passat de «oci» a «fer feina».
3. Cooperació amb la Federació Cívica Nacional. En línia amb la seua política econòmica i amb evitar embolicar-se en aliances polítiques, la Federació naturalment cercà de guanyar-se la simpatia del públic i d’empresaris per a la seua política d’elevar el nivell del treball. Per tant saludà la formació, el 1900, de la Federació Cívica Nacional, una associació de prominents homes de negocis, financers i professionals. La idea de la nova Associació era promoure l’acceptació del sindicalisme com a part essencial del sistema industrial modern i defensar acords de ram entre empresaris i sindicats com la solució pacífica de conflictes industrials. Alguns líders obrers s’uniren a la Federació Cívica amb entusiasme, comptant aquests nou amics com a ajuts poderosos per aconseguir l’aprovació pública del sindicalisme. Les reunions de la Federació Cívica Nacional, la seua literatura, i les seues activitats en favor de l’ajustament pacífic de disputes salarials contribuí molt considerablement a l’èxit de la Federació del Treball.
4. L’acord professional. L’organització nacional del treball i l’organització nacional d’empresaris es desenvoluparen plegades, les activitats d’un grup instigaven i estimulaven les activitats de l’altre. En totes dues l’extensió del mercat operava per ampliar el camp de la llur organització i tasca. Abans del tancament de la Guerra Civil diverses professions eren prou organitzades en totes dues bandes com per permetre que representants del capital i del treball entrassen en negociacions relatives a les condicions laborals per tot el país.
El mètode de negociació per un comitè representant el treball i un comitè representant empresaris era anomenat «negociació col·lectiva». El pacte que resultava d’aquella negociació era anomenat «acord professional». Aquest acord professional vinculava totes dues parts per igual—tots els obrers de la professió i tots els empresaris. En diverses de les professions l’organització era prou completa en totes dues bandes com per aplicar-se sense una interferència seriosa per part dels elements desorganitzats.
L’acord professional pressuposa un sindicat nacional en la professió, una gran afiliació, i fons amb els que menar vagues. Aquesta condició evoca l’atenció de part dels empresaris. Pressuposa també que la indústria és altament centralitzada de forma que els empresaris poden aplicar el contracte per la llur banda contra fins i tot els petits empresaris que voldrien gestionar el llur negoci independentment. No es construeix amb arbitratge sinó amb la teoria d’igualtat entre els socis del contracte. Professió rere professió ha acceptar el mètode d’acord professional d’ajustar disputes. En la majoria de casos, però, l’acord s’ha assolit únicament després de perllongades vagues o locauts i fortes pèrdues per les dues bandes, demostrant a cadascun dels dos contendents la força de l’altra. L’acord professional ha esdevingut un tret força distintiu del moviment obrer americà. No representa cap tendència revolucionària en la indústria. Es basa en la idea que el treball acceptarà el sistema capitalista de producció i hi farà les paus. S’ha anomenat «negociació oportunista» en contrast amb la guerra revolucionària de classes que menen els sindicats radicals de l’Europa continental.
L’acord professional és, és clar, no sempre d’abast nacional. Sovint és local i adaptat a condicions locals. Un exemple d’acord local el forneix el ‘conveni’ de professions de la construcció efectuat a New York City el desembre del 1919. L’acord preveia una jornada setmanal de quaranta-quatre hores i una escala salarial definida. Entre els termes de l’entesa hi ha les provisions següents:
Els sindicats com a tal, o com a sindicat únic, no convocaran cap vaga contra un membre de l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció, ni cap nombre dels homes sindicats deixaran la feina d’un membre de l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció, ni cap membre de l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció farà locaut als seus empleats; i, si cap sindicat, o els membres de cap sindicat, violen aquest acord, i la violació no és suspesa en una setmana posterior al moment de la notificació de la dita violació al Consell d’Oficis de la Construcció, no serà considerada una violació si l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció, o cap membre o membres del mateix, procedeixen a cobrir la feina amb homes a qui puga recórrer, o, en cas de tal violació, si l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció fa locaut als membres del sindicat en falta, o declara un cessament general del treball.
S’acorda a més que si s’al·lega que treballadors que no són membres de les parts sindicals ací presents són empleats en qualsevol feina de cap membre o membres de l’Associació d’Empresaris de Negocis de la Construcció, serà posat immediatament a l’atenció del Comitè d’Arbitratge ací previst, i si el dit comitè troba que els fets són com s’al·lega, no serà considerat una violació d’aquest acord per cap membre dels sindicats abans esmentats refusar de treballar en la feina en qüestió, a menys que tals treballadors siguen justificadament empleats en el cas abans prevista, és a dir, quan un sindicat, o un nombre de membres del sindicat, hagen violat primer aquest acord.
Per garantir l’execució acurada i justa de l’acord, es preveia que s’hi establiria un comitè permanent d’arbitratge que consistiria en cinc homes representant el costat empresarial i cinc el laboral. A aquest comitè es referirien totes les disputes que poguessen sorgir en relació a les preteses violacions de l’acord o l’intent o intenció en aquest sentit. Les decisions del comitè han d’ésser definitives. Si el comitè no pot acordar en qualsevol punt cal seleccionar un àrbitre les decisions del qual sera vinculants per a totes les parts.
5. Organització de dones. El primer sindicat nacional en admetre dones en termes iguals als homes fou la Unió Tipogràfica Internacional el 1869 i l’any següent, 1870, Augusta Lewis en fou delegada a la convenció. Malgrat que la primera vaga de dones havia tingut lloc el 1828, i encara que aquesta fou seguida per lluites animoses contra retallades salarials i per a una jornada de deu hores, hi havia poca organització entre les dones en el 1880. Una gran empenta cap a sindicats de dones i participació de dones en sindicats d’homes – com la que veiem avui a la poderosa Unió Internacional d’Obrers d’Indumentària de Senyores – fou donada per la Lliga Sindical de Dones formada inicialment a New York City i després desenvolupada en una organització nacional amb seu central a Chicago. La Lliga Nacional de Sindicats de Dones té ara tretze rams en els grans centres industrials, és afiliada a la Federació Americana del Treball i hi vota en les convencions. Cada sindicat que reeix a formar entra directament en la Federació. Membres no assalariats de la Lliga Nacional de Sindicats de Dones són conegudes com a aliades, i la presidenta nacional és ella mateixa una d’elles.
Creixement de la Federació Americana del Treball.—Quan la Federació fou organitzada el 1886 l’afiliació real s’estimava en uns 150.000. El creixement fins a final de segle fou lent, mostrant un total de 300.000 el 1899. En aquell punt l’afiliació començà a pujar ràpidament, arribant a 1.650.000 el 1904; 2.000.000 el 1914; i 3.050.000 el 1919. El 1919 la Federació abastava 884 sindicats locals i federals, 111 sindicats nacionals i internacionals, 46 federacions estatals, 816 òrgans centrals de ciutat, 572 consells locals de departament, i 33.852 sindicats locals.
La Federació Americana del Treball com a organització.—La Federació Americana del Treball té la seu central a Washington, D. C., en el seu propi edifici, que costa gairebé 200.000$. Els seus càrrecs consisteixen en un president, vuit vicepresidents, un secretari i un tresorer, tots elegits en la convenció anual pel termini d’un any. Aquests càrrecs formen el consell executiu. La Federació té cinc departaments: rams de la construcció, rams del metall, empleats ferroviaris, mineria, i designació sindical. Aquests departaments foren instituïts en un esforç per resoldre les disputes que constantment sorgien entre els sindicats d’ofici pel que fa a les jurisdiccions respectives. El camp de la Federació Americana s’estén al Canadà i a les possessions insulars dels Estats Units.
La base de la Federació, com s’indica amunt, és el sindicat nacional o internacional, usat el terme «internacional» per raó de l’afiliació canadenca. Òrgans centrals de ciutat, federacions estatals, federacions locals, i sindicats locals no organitzats nacionalment són admesos a l’afiliació, però la base fonamental és l’organització nacional o internacional.
El sindicat nacional o internacional rep el seu reconeixement de la Federació Americana i alhora reconeix sindicats locals dins del ram o ofici. La carta reconeguda pel sindicat nacional en preu l’autogovern virtual, però la carta del sindicat local dins de l’ofici confereix ben poc poder d’autogovern a les executives locals. El sindicat nacional és responsable de vagues locals en el ram i de l’èxit o el fracàs de les mateixes. Els càrrecs executius del sindicat nacional poden aprovar o desaprovar accions preses pels sindicats locals i poden expulsar o desautoritzar un sindicat local. Aquestes ruptures entre càrrecs nacionals i locals són afers habituals.
Hi ha una diversitat considerable de tupus entre els sindicats nacionals (o internacionals). La Internacional Tipogràfica, per exemple, és un sindicat estrictament d’ofici. Els Obrers de les Mines Units, d’altra banda, inclou tot treballador—tots els treballadors del carbó, qualificats o no, que volen unir-se al sindicat. El darrer tipus es fa més comú en els camps de la indústria on hi ha gran concentració de capital i propietat.
La Federació Americana celebra una convenció anual integrada per representats designats amb el criteri següent:
1. De sindicats nacionals i internacionals, per menys de quatre mil membres, un delegat: vuit mil o més, tres delegats; setze mil o més, quatre delegats, etcètera.
2. D’òrgans centrals, federacions estatals, departaments nacionals, unions laborals federals, i sindicats locals que no tenen cap sindicat nacional o internacional, un delegat cadascuna; assumint, però, que sindicats locals i federals de qualsevol ciutat puguen unir-se per enviar-hi un delegat.
La gestió corrent d’afers és en mans del president i del consell executiu. És deure del consell executiu: (1) observar mesures legislatives que afecten directament els interessos de la gent treballadora i d’iniciar sempre que fos necessari l’acció legislativa que la convenció puga indicar; (2) usar qualsevol mitjà possible per organitzar nous sindicats locals i internacionals; i (3) garantir la unitat d’acció en disputes sectorials sense interferir amb el dret de cada sector de gestionar els seus propis afers.
El consell executiu, d’onze membres, és un òrgan molt poderós. No pot dominar és clar la política de cap sindicat concret, però deté una gran influència en política i acció laborals. Emet comunicats sobre qüestions públiques i laborals de tant en tant. Tots els afers importants que requereixen l’acció de la convenció li són primerament referits. Inicia la majoria de mesures aprovades per la convenció. La integren els esperits mestres de la Federació. Pot recaptar fons dins d’un límit en suport de vagues i la seua cooperació cordial és important en la conducció d’una gran batalla laboral per qualsevol sindicat, internacional o local.
Treball organitzat fora de la Federació Americana del Treball.—La Federació Americana no abasta totes les organitzacions obreres dels Estats Units. Les quatre grans Fraternitats d’obrers ferroviaris són independents: els enginyers de locomotora (1863), els conductors ferroviaris (1868), els fogoners de locomotora i els mecànics (1873). Les Fraternitats ferroviaris aparegueren com a associacions benefactores formades pels homes per a protegir-se ells i les llurs famílies perquè els era difícil aconseguir l’acceptació per companyies regulars d’assegurances per raó dels riscos de la llur professió. Les característiques d’asseguradora aviat es desenvoluparen en un negoci immens i els càrrecs de la fraternitat han gestionat els llurs fons amb gran destresa i integritat. Els mecànics posseeixen un gratacels d’oficines a Cleveland que costà 1.250.000$. Els ferroviaris han pagat més de 42.000.000$ en assegurances. Plegades les Fraternitats tenen entre quatre i cinc-cents mil membres.
En disposar de grans fons que custodiar, els ferroviaris ha estat extremadament curosos en l’ús de la vaga com a arma per imposar les llurs reivindicacions. Han recorregut més aviat a arbitratge i a la forta pressió d’una organització potent per aconseguir les llurs reivindicacions. Entre el 1907 i el 1912 vora seixanta disputes salarials foren resoltes sota la llei Erdman aprovada pel Congrés per facilitar l’ajustament pacífic de controvèrsies salarials. A més de posseir enormes fons, són enfortits nacionalment en virtut del caràcter nacional de la llur ocupació. No depenen de negocis locals ni empresaris locals; la llur feina és de caràcter interestatal, i la llur solidaritat nacional se’n veu estimulada.
Hi ha també fora de la Federació Americana del Treball un fort sindicat insurgent conegut com a Obrers Almalgamats de la Roba. Aquesta organització cresqué el 1914 com a resultat d’una rebel·lió dins dels rengles d’Obrers Units de la Indumentària, un sindicat afiliat a la Federació. Els líders d’aquest aixecament eren més radicals en esperit i filosofia que els llurs dirigents i es produí la inevitable escissió. Malgrat la seua posició perifèrica, els Amalgamats cresqueren a salts i bots fins que tenien el 1920 uns 150.000 membres. El 1919 guanyaren una setmana de quaranta-quatre hores per als seus membres – un punt que pocs sindicats regulars gaudeixen. Els seus líders cercaven vies i mitjans pels quals el sindicat pogués ajudar en elevar la producció i aconseguir a canvi alts salaris i jornades curtes. No posaven com a llur objectiu, però, res que no fos el control darrer de la indústria tèxtil dels homes.