.[Arxiu Cervetto]

[índex de "La difícil qüestió dels temps"]

La difícil qüestió dels temps

Arrigo Cervetto

(1981-84)

.

Edizioni LOTTA COMUNISTA
Trascrit per la internet per Antonio Maggio (Primo Maggio), l'agost del 2001

[capítol segon]

capítol tercer

LA QÜESTIÓ DELS TEMPS I EL DESENVOLUPAMENT CAPITALISTA EN EL SEGLE XX

Els temps del desenvolupament capitalista
Els temps de Trockij
Els temps llargs de l'imperialisme
Els temps entre les dues guerres
Els temps de Bordiga
Els temps de la postguerra
Els temps de la mítica cadència
Els temps dels anys cinquanta
El llarg desenvolupament capitalista
El llarg desenvolupament capitalista dels primers decenis
El llarg desenvolupament capitalista en les grans crisis
El llarg desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica

Els temps del desenvolupament capitalista

La reproducció del capital social és el fonament del desenvolupament capitalista i de les relacions entre les classes. Reproducció del capital social significa reproducció de la classe que posseeix els mitjans de producció i de la classe que posseeix la força de treball.
Davant la concepció del romanticisme econòmic, que sobreviu en el subjectivisme incapaç d'analitzar el procés del capital social, s'hi pot repetir l'observació que Lenin llençà a Sismondi i al populisme rus:
"No ploreu tant davant del cinisme! El cinisme no es troba en les paraules que descriuen la realitat, sinó en la pròpia realitat!".
Sismondi atacà Ricardo perquè havia declarat:
"que per a la “societat” importa tan sols el benefici net, això és el tamany del profit. Però Ricardo deia la pura veritat: en efecte les coses estan en aquests termes".
Lenin dóna la següent definició:
"El benefici global de la societat consta del salari + el benefici + la renta. El benefici net és la plus-vàlua” i cita “El Capital”, III:
"Si es considera el benefici de tota la societat, el benefici nacional es composa del salari més el benefici, més la renda, o siga el benefici global. Però aquesta concepció és tan sols una abstracció, en el sentit que tota la societat fonamentada en la producció capitalista, assum un punt de vista capitalista i considera com a benefici net tan sols el benefici que es composa del profit i de la renda”.
I comenta:
"L'autor accepta per tant plenament Ricardo i la seua definició de “benefici net” de la “societat” encara que aquesta definició ha estat la que provocà la “cèlebre objecció” de Sismondi... “Com? La riquesa és tot i els homes no res? (II, p. 331). En la societat moderna és precisament així”.
Si el procés de reproducció del capital global social és, per a Marx, la reproducció del capital, la qüestió dels temps és, en substància i en aquest sentit, el temps de la reproducció del capital global social.
Separar producció i distribució, no tan com a aspectes del gir d'un cicle com a condicions permanents del món capitalista de producció, significar impedir la possibilitat objectiva d'una anàlisi científica dels temps del procés de producció del capital global social. Significa posar la qüestió dels temps de forma subjectiva, la qual fa imposible una estratègia revolucionària correcta.
A finals del 1910 Lenin fa una important consideració en un escrit dedicat a “L'estructura capitalista de l'agricultura moderna” i que fou publicat per primera volta el 1932:
"L'estadística social en general, i l'econòmica en particular, han fet molts progressors en els darrers vint-i-tres anys. Problemes semblants, i encara més important, sobre l'estructura econòmica dels estats moderns i el seu desenvolupament, que es resolien en base a consideracions generals i dades aproximades, no podrien actualment elaborar-se més o menys seriosament sense tenir en compte les dades massives recollides en tot el territori d'un determinat país segons un programa ben definit i realitzat per estadístics especialitzats”.
Lenin utilitza freqüentment, amb una reelaboració en molts casos, l'estadística social i econòmica que progressava amb el desenvolupament del capitalisme i la centralització del capital seguida per la concentració dels mitjans de producció; l'utilitza a partir del debat sobre la “qüestió dels mercats” per arribar a la qüestió agrària, a les protestes, a l'imperialisme. D'aquesta forma resol problemes semblants ja no “en base a consideracions generals i dades aproximades” sinó en base a la quantificació dels fenòmens que precisa el moviment de les tendències generals de desenvolupament i, per damunt detot, permet una verificació més rigorosa de llur velocitat, acceleració o enlentiment.
És l'ús d'instruments tècnics dels quals tan sols parcialment en podien disposar Marx i Engels si és cert, com ho és, allò que diu Lenin que és que tan sols a cavall del segle l'estadística social i l'estadística econòmica feren molts progressos.
Això cal tindre-ho en compte quan s'analitza el pensament de Marx i Engels sobre el desenvolupament del mercat mundial.
Aital advertència encara és més vàlida actualment per la qual cosa es pot repetir amb Lenin, a una distància de setanta anys, que problemes semblants no poden elaborar-se més o menys seriosament sense tindre present les dades estadístiques acumulades en proporcions sempre més grans.
En aquest punt s'esdevé com més va més necessari un perfeccionament dels instruments tècnics a disposició de la teoria marxista, de forma que l'anàlisi de les tendències de desenvolupament no es base en consideracions generals i dades aproximades, com en altres moments històrics, i confrontar-la, reforçar-la i verificar-la en base a quantificacions i magnituds com més va més precises.

tornau a l'inici

Els temps de Trockij

"En la nostra esforça època les previsions que es realizen són la majoria de les voltes inverosímils”, diu Trockij. És cert però no en el sentit que ell entèn.
Els esforçats anys 30 es conclogueren amb l'inici de la segona guerra mundial imperialista. La previsió realitzada no era inverosímil; la crisi del capitalisme s'esfogava en la guerra com havia previst linialment Lenin i el propi Trockij. Una altra cop les inevitables imprecisions no foren més grans que les que es troben, en ocasions precedents, en el pensament de Marx, Engels, Lenin. Així, en aquest particular aspecte l'anàlisi de Trockij és exemplar i per tant part integrant i insubstituible del preciós patrimoni de l'escola marxista.
L'error de fons és, de fet, en l'anàlisi de les grans línies de desenvolupament del capitalisme mundial i és aquí on la previsió realitzada era de fet la que semblava inverosímil en el moviment revolucionari de l'època. La segona guerra mundial no assenyalada el declivi de l'imperialisme sinó una nova balda impetuosa i contradictòria de la seua expansió mundial. La pròpia anàlisi de la crisi dels anys 30, aïllada de l'anàlisi de les grans línies de desenvolupament del capitalisme en el llarg temps secular, havia acabat amb l'agreujament de la incapacitat de copsar les “previsions inverosímils”.
Posada fora de les coordenades històriques, la qüestió dels temps es trobava inevitablement, presonera de falses alternatives.
Lev Trockij, davant de la segona guerra mundial imperialista, posa una falsa alternativa quan, a “L'URSS en guerra” del 25 de setembre del 1939, escriu:
"Si s'admet, de fet, que l'actual guerra no provoca una contrarevolució, sinó un declivi del proletariat, alhora hi hauria una altra alternativa: la decadència ulterior del capitalisme monopolista, la seua ulterior fusió amb l'estat i la substitució de la democràcia – on encara hi sobreviu – per un règim totalitari.
La incapacitat del proletariat per prendre en les seues mans la direcció de la societat podria conduir actualment, en aitals condicions, al desenvolupament d'una nova classe a partir de la burocràcia feixista bonapartista.
Segons totes les indicacions, aquest seria un règim de declivi, que assenyalaria un eclipsi de la civilització".
Trockij, com es veu, posa com a alternativa a la revolució proletària internacional una decadència ulterior del capitalisme monopolista. En no posar el problema dels temps de la difusió del capitalisme a escala mundial, arriba a conclusions sobre l'evolució de les formes polítiques alienes a la concepció materialista de la política.
L'arbitrarietat subjectivista resalta en el passatge següent:
"La segona guerra imperialista posa les tasques no resoltes a un nivell històric més elevat. La guerra posa a prova no sols l'estabilitat dels règims existents, sinó també la capacitat del proletariat per substituir-los. Els resultats d'aquesta prova tindra indubtablement un significat decisiu per la nostra valoració de l'època moderna com a època de la revolució proletària".
En substància, per Trockij la valoració de l'època de la revolució proletària depèn de la capacitat subjectiva del proletariat:
"Si, contra tota probabilitat, la revolució d'octubre, durant la guerra actual i poc després, no reix a estendre's a qualque país avançat; i si, al contrari, el proletariat és forçat a retrocedir en tots els fronts – aleshores haurem sens dubte de posar la qüestió de la revisió de la nostra concepció de l'època present i de les forces motrius d'aquesta època.
En aital cas no es tractarà d'aplicar una etiqueta a la URSS o a la colla estaliniana, sinó de reexaminar la perspectiva històrica mundial pels pròxims decenis, si no pels pròxims segles: “hem entrat en la fase de la revolució social i de la societat socialista o al contrari en una fase d'una societat en declivi de burocràcia totalitària?”.
Una volta més la tesi del capitalisme en declivi porta Trockij a no veure les bases objectives de l'estratègia revolucionària de llarg període.
I amb tot, en un cert punt, una seua observació sobre la qüestió dels temps hauria d'ajudar-lo:
"Un quart de segle ha resultat un lapse de temps massa breu pel rearmament revolucionari de l'avantguarda proletària mundial i massa larg per conservar intacte el sistema soviètic en un país endarrerir i en condicions d'aïllament. La humanitat paga ara el preu d'una nova guerra imperialista; però la tasca fonamental de la nostra època no ha canviat per la simple raó que no s'ha assolida. Una gegantina herència del darrer quart de segle i una penyora inestimable pel futur sorgeixen del fet que un dels destacaments del proletariat mundial fou capaç de demostrar en l'acció com s'havia d'assolir".
Ben dit: un quart de segle, de fet, és un lapse de temps massa curt per redreçar el moviment revolucionari mundial. A majori raó ho és per un judici definitiu sobre les tasques històriques d'una classe.
Les hipòtesis de Trockij no podien més que ésser hipòtesis sense fonament. Eren, però, la demostració de com pot arribar a influir de negativament la manca d'una anàlisi científica del cicle mundial del capitalisme. Però en el gran revolucionari Lev Trockij els recursos eren infinits.
Abans de morir sota els cops de la contrarevolució estaliniana reix, el 14 de febrer del 1940, a projectar-se en el temps llarg que l'uneix als nostres objectius:
"L'alternativa posa per l'actual guerra és si l'economia mundial serà reconstruïda sobre la base d'una planficiació o si el primer intent en aquest sentit serà sofocat en una convulsió cruenta i l'imperialisme podrà gaudir d'una nova pròrroga si més no fins a la tercera guerra mundial que podria esdevenir la tomba de la civilització”.

tornau a l'inici

Els temps llargs de l'imperialisme

A la projecció en temps llarg converteix en obstacle, en l'escrit del 25 de setembre del 1939, allò que semblaria que la facilitàs: el desenvolupament de les forces productives en l'àrea eslava. Trockij defensa que:
"la segona guerra mundial ha començat. Això demostra de forma incontrovertible que la societat no pot viure gaire més sobre la base del capitalisme. Així posa el proletariat a una nova prova, potser la decisiva.
Si la guerra provoca, com creiem fermament, una revolució proletària, durà inevitablement el derrocament de la burocràcia a l'URSS i el retorn de la democràcia soviètica sobre una base econòmica i cultural força més elevada que el 1918. En aquest cas la qüestió de si la burocràcia estaliniana és una “classe” o una excrecència d'un estat obrer, serà resolta automàticament. Per tothom quedarà clar que en el procés de desenvolupament de la revolució mundial la burocràcia soviètica ha estat tan sols una recaiguda episòdica”.
L'internacionalista Trockij roman presoner d'una visió parcial del mercat mundial. La crisi dels anys 30, que produeix la guerra imperialista a la qual dóna el paper de sotmetre el proletariat a una nova prova revolucionària, ha afectat les metròpolis occidentals però no tot el món. El sistema de producció capitalista, en la forma de capitalisme estatal, s'ha difós contemporàniament a un fort ritme en l'àrea eslava. No és una qüestió que afecte únicament la definició de la burocràcia russa; és una qüestió que afecta, contràriament, l'anàlisi del desenvolupament de les forces productives mundials.
Quantitativament les forces productives del capitalisme han augmentat, malgrat les crisis a Occident, amb l'aport d'una quota addicional de mitjans de producció en l'àrea eslava i, en general, asiàtica.
Qualitativament aquesta quota addicional de capital és madura per a una balda imperialista. El capitalisme estatal rus ha esdevingut ara, amb el seu ràpid ritme de desenvolupament en contrast amb l'aturada del desenvolupament del capitalisme occidental, un dels factors que participen en la precipitació en guerra mundial de les contradiccions de l'imperialisme.
La dinàmica del sistema mundial no segueix els temps de la disputa ideològica sobre la definició de les “substàncies inflamables” que s'apleguen en la miscela explosiva. Les porta al vèrtex de la deflagració mundial. Al foc de la guerra, el capitalisme estatal rus madura en imperialisme i participa en el nou repartiment guiada per l'imperialisme americà dominant, com a resultat de la derrota dels imperialistes japonesos, alemanys i italians, i l'afebliments dels anglesos i francesos.
El proletariat internacional, posat a prova, es troba davant un imperialisme mundial reforçat per la potència russa que compensa el buit de les potències vençudes i actua, en conseqüència, per impedir que la guerra es transforme en revolució com havia passat el 1917. L'estalinisme de força nacional es transformar ara en força internacional contrarevolucionària.
Els temps llargs de l'imperialisme han resolt, d'una forma implacable, la “qüestió russa”.
Els temps de la realitat tenen una lògica que, de fet, no és la dels temps del pensament. Una qüestió específica com la russa no podia quedar congelada en un llimb històric.
Els temps de la guerra mundial i de la revolució proletària internacional havien d'ésser, contràriament, per a Trockij, també els temps de la solució de la “qüestió russa” i de la “natura social” de la URSS.
Els escrits del 1939 i del 1940, es relacionen, en aquest aspecte particular al debat del 1926 que reclamava Amadeo Bordiga. La “qüestió dels temps”, mancada d'una correcta anàlisi del desenvolupament capitalista de llarg període, alimenta l'oscil·lació en la previsió d'un futur que no veu la revolució proletària: “societat en declivi de burocràcia totalitària” o “pròrroga fins a la tercera guerra mundial” per l'imperialisme?
Els camps de força que determinen la segona guerra porten ja al ventre la “pròrroga fins a la tercera guerra mundial” perquè són les forces que han superat el repartiment de Versailles i que preparen el repartiment de Ialta.
El desenvolupament desigual del capitalisme, que s'accentua entre les guerres, provoca un conflicte proporcionalment superior al precedent i en prepara un altre en la mateixa progressió de proporcions desenvolupades. Tan sols un “totalitarisme en declivi” amb un desenvolupament equilibrat podria aturar aquest ascens destructiu de forces productives crescudes en una societat on la classe dominada ho serà per temps indefinit.
Preguerra, guerra i postguerra són, contràriament, l'anell d'una cadena ininterrompuda de desenvolupament capitalista desigual. Per tant, també de desenvolupament capitalista desigual. Per tant, també de desenvolupament desigual del proletariat.
En l'escrit "Replegament i abandonament de la revolució bolxevic” del 1956, Bordiga diu:
"No és greu que el revolucionari vege la revolució més pròxima de la realitat: la nostra escola l'ha esperada tantes voltes: 1848, 1870, 1919. Visions deformades l'han esperada el 1945.
És greu que el revolucionari pose un terme per obtindre la prova històrica: mai l'oportunisme no ha tingut cap altra origen, mai no ha realitzat altrament les seues campanyes de sofisticiació, de les qual el socialisme de Rússia és la més verinosa".
És cert: no és greu que el revolucionari s'anticipi, és sols una error.

tornau a l'inici

Els temps entre les dues guerres

Si és una error, per un revolucionari, posar un termini per obtindre la prova històrica dels cicles polítics de les lluites de classe, és una error encara més greu prefixar-ne la durada dels temps llarg del desenvolupament capitalista que determinen els cicles econòmics i els cicles polítics de la producció i la distribució.
El desenvolupament desigual del capitalisme és a la base de la maduresa imperialista de sectors sencers de l'economia mundial les quals arriben a un grau tan elevat de centralització del capital i de concentració dels mitjans de producció com per generar un excedent de capital mentre altres sectors es troben eun un grau endarrerit en el procés d'acumulació i tenen manca de capital.
En la seua anàlisi de l'imperialisme Lenin, durant la primera guerra mundial, descobrí que la llei del desenvolupament desigual del capitalisme hauria portat, en la fase imperialista, a una difusió més estesa i més ràpida del sistema de producció capitalista en el món. En registrar la validesa de la llei del desenvolupament desigual dek capitalisme, elaborada científica per Marx, també en la fase imperialista Lenin no tan sols es diferenciava dels altres estudiosos de l'imperialisme que la negaven, no la tenien present o no la consideraven ja vàlida, sinó que confirma la previsió de Marx del desenvolupament de la conca del Pacífic.
Si la maduresa imperialista, que havia provocat la primera guerra mundial, no tan sols no bloquejava el desenvolupament capitalista sinó que directament l'accelerava, aquests haurien proseguit la marxa en la conca del Pacífic, o siga en l'àrea més poblada del món i en la qual s'hi jugaria el destí de la revolució proletària internacional.
La previsió de Marx trobava així un lloc concret en els temps de la història de les lluites de les classes. Si la fase imperialista hagués comportat, contràriament, com alguns pretenien, una estagnació de les forces productives se'n derivaria que la marxa del capitalisme en la conca del Pacífic podria considerar-se un procés avortiu com havia passat, un parell de segle abans, amb el de la conca mediterrània.
La tesi de Lenin hauria de representar una potent traducció política contra tota forma de socialimperialisme, o siga contra els que sostenien un reformisme pacificsta per desenvolupar les forces productives que l'imperialisme no havia desenvolupat encara i contra els que sostenien que l'imperialisme, en desenvolupar les forces productives, funcionava com una obra progressista.
Lenin demostra contra aquestes formes d'oportunisme, que l'imperialisme desenvolupa les forces productives en el món però que aquest desenvolupament no és progressista ja que prepara i dilata el parasitisme i la destrucció en crisis i en guerres.
No haver seguit les indicacions estratègiques de Lenin ha significat pel proletariat revolucionari, entre les dues guerres, durant i després de la segona guerra mundial, agreujar la seua derrota.
Malgrat la crisi de les metròpolis imperialistes de la conca de l'Atlàntic, el desenvolupament capitalista proseguí a la conca del Pacífic dels anys 30.
G.C. Allen, un dels historiadors més coneguts de l'economia asiàtica, en la seua obra sobre el Japó, publicada a Gran bretanya el 1980, calculava que a la fi dels anys 30 el benefici nacional real del Japó era més de catorze voltes superior al de l'inici de l'era Meiji i havia progressat a un ritme del 4,5% en el decurs dels quaranta anys precedents. En el cas específic dels anys 30, això és en els anys de la gran crisis, sosté que:
"A la fi del deceni, el Japó tenia una economia més desenvolupada que el 1929, un potencial tecnològic i comercial superior, i tenia en el seu actiu nombrosos triomfs sobre els mercats d'exportació".
Al termini del deceni de la gran crisi dues potents àrees d'industrialització creixent demostraven com de correctament interpretava la tendència del temps llarg del desenvolupament desigual la previsió de Lenin.
Rússia i Japó esdevingueren dues components fonamental de la miscela explosiva de la guerra.
La victòria teòrica de Lenin no tenia, però, un moviment real que la transformàs en victòria política. S'hi referia moltes vegades als seus mestres, Marx i Engels, vius i morts.
A. Bordiga traça, en acabar la guerra, les perspectives de la postguerra i les publica l'octubre del 1946 a “Prometeo”:
"L'avantguarda revolucionària del proletariat entèn clarament que a la situació de guerra la succeeix, per ara, una situació de dictadura mundial de la classe capitalista, assegurada per un organisme que aplega estats grandíssims que ha privat de tota autonomia i de tota sobirania els estats menors i fins i tot molts d'aquells que abans es comptaven entre les “grans potències”.
Aquesta gran força política mundial expressa l'intent d'organitzar en un pla unitari l'inexorable dictadura de la burgesia, i l'amaga sota la fórmula de “Consell de les Nacions Unides”, d'“Organització de la seguretat”.
Aquesta equival, siga quin siga el seu objectiu, al major triomf de les directives que es proclamaven sota el nom del feixisme i que, segons la dialèctica real de la història, els vençuts han deixat en herència als vencedors”.
A. Bordiga veu una forma de superimperialisme que domina el món. El desenvolupament desigual del capitalisme és, almenys per un cert període, suprimit per un temps i ja no té contradiccions. També el temps de Lenin, en la doctrina d'A. Bordiga, queda inadvertidament presoner en els soterranis de l'ONU.

tornau a l'inici

Els temps de Bordiga

Més que suprimit, el temps de Lenin és subjecte, en les tesis d'A. Bordiga de l'octubre del 1946, a una marxa enrera. La dialèctica, benentesa, no s'escandalitza, com ho fa el pietós progressisme, si el curs històric de les forces productives i de les lluites socials i polítiques de les classes registren profundes recaigudes i retrocesos durant decenis i, directament de segles. No es troba escrit en les taules del materialisme històric el gràfic de l'ascens imparable. El temps llarg és, de fet, el diagrama dels màxims i dels mínims.
Però el gràfic ha d'ésser el producte d'una anàlisi científica d'ordre quantitatiu i qualitatiu i no la simple expressió d'una consideració general de mètode.
Que una guerra mundial imperialista pogués provoca aital destrucció de les forces productives per degradar el capital constant d'àrees econòmiques senceres, com l'Europa occidental, l'Europa oriental i el Japó, a nivells molt baixos era una hipòtesi legítima i sobre la qual es podia provar una anàlisi. Es donava però per demostrada més que no pas afirmada, abans de treure'n conclusions polítiques.
Independentment de la imprecisió dels càlculs i de les valoracions possibles i disponibles és evident en Bordiga una enorma sobrevaloració de la força dels Estats Units, de la feblesa d'Europa i de la destrucció del capital fix mundial.
En l'article “Amèrica” publicat a “Prometeo” el maig-juny del 1947 s'hi poden veure els càlculs que fa Bordiga: “les devastacions de la guerra, segons un càlcul, arriben als 150 mil milions de dòlars” i Truman ha declarat “que la guerra ha costat als Estats Units 341 mil milions de dòlars”.
Aquesta “inversió” ha de procurar, segons els plans d'Herny A. Wallace, un benefici recuperable a través d'un prèstec per invertir en la producció d'allò que s'ha destruït. Wallace “suposa que en els capitals locals se'n poden trobar 50 per invertir, mentre els altres cent mil milions de dòlars els prestarà Amèrica a la resta del món”.
Bordiga explica així la línia de Wallace:
"Les garanties seran purament legals. En el camí de construir el superestat que tinga en escala mundial les mateixes funcions que té l'estat, sobirà en el seu territori, pels ciutadans i els ens privats, s'hi farà funcionar en el camp internacional el sistema de les hipoteques. Estructures i implants en el països deutors que garantiran amb llur valor i amb llur activitat la trasnformació del crèdit en beneficis”.
D'aquesta forma, l'imperialisme americà amb 100 mil milions de dòlars comprarà el treball de 200 milions de persones productives.
A Europa entraran 50 mil milions de dòlars, dels quals de 10 a 17 aniran a Rússia, i si “es pogués, per bé que és impossible, anticipar-los i invertir-los de cop, en dos anys l'Europa hauria renovat l'engranatge, però tot el capital que aquesta produïsca serà “per sempre” americà de dret en dos terços".
El propi Bordiga adverteix que “les xifres són molt discutibles”, però és més significativa la seua aplicació que la seua reserva. Sota aquesta llum es fa més clar allò que havia escrit en l'article de l'octubre del 1946:
"La possibilitat d'aquesta perspectiva més o menys llarg de govern internacional totalitari del capital es relaciona amb l'oportunitat econòmica que es presenten a la capacitat intacta dels vencedors – i primer de tot americana – d'actuar per llargs anys a través d'inversions en l'acumulació capitalisme bojament progressiva en els deserts creats per la guerra i en els països on la destrucció d'aquella han esfondrat els més alts nivells de desenvolupament capitalista a un nivell colonial”.
En síntesi: les destruccions de la guerra han reduït una sèrie de metròpolis imperialistes al nivell de colònies, i fan possible a l'imperialisme americà un llarg període d'inversions sota la vigilància d'un superestat totalitari.
Abans encara que la possibilitat d'aital perspectiva de llarg període, es discutia la premisa: l'existència d'una oportunitat econòmica per fer una gran inversió.
La guerra mundial era el resultat de les contradiccions insuperables de l'imperialisme. La fi de la guerra no era la fi de les contradiccions sinó la continuació de les pròpies contradiccions de en una nova situació.
La concepció materialista de la política no podia ésser superada.

tornau a l'inici

Els temps de la postguerra

La durada del cicle polític d'un “govern internacional totalitari del capital”, o siga d'una espècie de superimperialisme americà, és determinada en les tesis d'A. Bordiga del 1945, per les “oportunitats econòmiques” de “llargs anys” d'“inversions en l'acumulació” del capital destruït per la guerra a Europa i Àsia. Ens trobem davant d'una particular intepretació de la “qüestió dels temps”. A un cicle internacional d'acumulació del capital li correspondria un cicle internacional de la política imperialista que veu una forma inèdita de dominació que anul·la temporalment l'agudesa dels contrastos interimperialistes que provocaren, cinc anys abans, una guerra mundial.
Finalitzada la guerra mundial imperialista, la “qüestió dels temps”, en la visió de Bordiga, esdevé la qüestió dels “llargs anys” de dominació econòmica i política dels vencedors americans. És el perill que els “llargs anys” siguen entesos directament en l'accepció més negativa.
Bordiga sent el deure de precisar que:
"La perspectiva fonamental dels marxistes revolucionaris és que aquest pla unitari d'organitzacions burgeses no pot reeixir i tindre una vida indefinida, perquè el propi ritme vertiginós que imprimirà a l'administració dels recursos i de les activitats humanes, amb l'ús despietat de les masses productores, de nou portarà a nous contrastos i noves crisis, als furts entre les classes socials oposades i, en el si de l'esfera dictatorial burgesa, a nous furts interimperialistes entre els grans colossos estatals”.
La precisió era més necessària pel fet que els “llargs anys”, en primer lloc, no podien impedir una futura represa dels “furts entre les classes socials oposades”. La destrucció del capital havia bloquejat, per Bordiga, la lluita entre les classes, entre la burgesia i el proletariat i entre les burgesies.
Des d'un punt de vista teòric aital grau de catàstrofe social i de retrocés de les classes no ho és prou – ho hem dit ja – per excloure-les, si bé la dinàmica de les lluites de les classes socials no està destinada a seguir mecànicament el curs general, com demostra F. Engels en la seua magistral reconstrucció històrica del Cinc-cents alemany.
Els cicles polítics són determinats pels cicles econòmics, però no tant pel que fa a les zigues-zagues a breu termini.
El cicle econòmica de la segona guerra mundial no en constituïa una excepció. Alfred Sauvy, a “La vie economique des Français de 1939 a 1949” escriu que:
"la intensitat de destrucció no ha estat prou desastrosa com es podia pensar”. La França havia estat teatre de la guerra, en general, de grans batalles, en particular. Per la Itàlia, tot i sotmesa a cinc anys de bombardejos i a tres d'escomeses militars, Pasquale Saraceno, un dels màxims dirigents de l'IRI valora que:
"l'economia italiana eixia de la guerra amb un sistema industrial destruït únicament de forma parcial”.
La seua valoració és que ho ha estat en un 10%.
També si tenim en compte la destrucció a Alemanya, veiem que no ha creat “deserts” de capital, com ho mostra el fet que en cinc anys la reconstrucció del capital s'havia completat a l'Europa Occidental. La destrucció havia estat de decenes de milions d'homes, i d'aquests no s'ha reconstruït ni un de sol.
En negar una “vida indefinida” al “pla unitari” del capital, Bordiga calcula que:
"No es pot preveure encara que, un cop acabada ja la guerra, aital cicle global es puga desenvolupar en una forma molt accelerada...".
La diferència que hi ha entre un “ritme vertiginós” i un de “molt accelerat” és, portser, d'ordre literari però és irrelevant per la “qüestió dels temps”.
El fet és que el cicle polític de tipus superimperialista, imaginat per Bordiga, no recolza simplement en un cicle econòmic d'enorme destrucció de capital.
La producció del capitalisme occidental, el japonès inclós, que arriba a un màxim el 1944, per davallar el 1946 i el 1947 fins a nivell del 1939, gairebé el reconquereix el 1950 i el supera el 1951.
El cicle econòmic de la segona guerra mundial aguditza totes les contradiccions de l'imperialisme i reserva sorpreses a una atenta anàlisi científica. Els temps dels moviments estructural i de la dinàmica política en resulten accelerats, com havia previst Lenin.

tornau a l'inici

Els temps de la mítica cadència

En la majoria d'ocasions, en els vint anys que seguiren la fi de la segona guerra mundial imperialista, A. Bordiga cerca d'unir la perspectiva futura a la ja citada discussió del 1926 sobre la “qüestió dels temps”.
El 1956 a “Replegament i abandonament de la revolució bolxevic” s'hi refereix a la tesi de Trockij sobre l'espera de cinquanta anys per la revolució internacional per indicar pel 1976 l'esdeveniment de la gran crisi general del capitalisme.
El 1957, a “El 1957, a "Quaranta anys d'una valoració orgànica dels esdeveniments de Rússia” s'hi refereix a la tesi de Lenin sobre la possibilitat de 20 anys de bones relacions amb els camperols abans que es desencadene la lluita de classe en la Rússia econòmicament no socialista per indicar que “l'estalinisme ha romàs per més temps que el que havia previst Lenin com a resultat final. No han passat 20 anys, sinó 40..."
Bordiga en dedueix que:
"No han passat 40 anys des del 1917, i uns 30 des de que Trockij valorà 50 anys com a tolerables, de forma que cap al 1975 hi hauria la revolució proletària d'Occident".
I posa la perspectiva d'aquesta forma:
"Un estudi recent d'economistes burgesos americans sobre la dinàmic mundial dels bescanvis calcula un punt crític en l'actual curs cap a la conquesta dels mercats, en el marc del vell puritanisme de la caritat americana de després del segon conflicte mundial, cap al 1977. Encara ens separarien vint anys de la nova onada de revolució permanent concebuda en el quadre internacional, i això lliga amb les conclusions del llunyà debat del 1926, com amb les nostres recerques dels darrers anys".
El punt crític del llarg cicle del mercat mundial capitalista i la nova onada revolucionària coincideixen en la perspectiva de Bordiga. Posa com a condició per evitar, en el moment donat, “una nova derrota proletària”, una preliminar “restauració teòrica” marxista del “partit mundial”; però aquesta condició la veu com un esborrany d'un procés, quan la restauració teòrica hauria de constituir, contràriament, la premisa per l'anàlisi del propi procés.
Que una gran crisi del sistema capitalista mundial no es pot transformar en revolució permament sense un partit que tinga una correcta teoria revolucionària, és un punt ferm de l'estratègia. Però és tan sols la premisa de l'estratègia revolucionària i no encara l'elaboració científica de la pròpia estratègia.
Diu precisament Bordiga que la restauració teòrica s'ha d'acomplir abans que “el tercer conflicte mundial haja fragmentat els treballadors sota totes les seues maleïdes banderes”, però la restauració teòrica és precisament l'anàlisi del procés econòmic i polític que pot portar a l'esborrany i la identificació de les possibilitat que té l'acció de classe d'influir sobre el curs general. No és així per Bordiga: “en el curs dels 20 anys en endavant, una gran crisi de la producció industrial mundial i del cicle comercial del calibre de l'americana del 1932, però que no respectarà el capitalisme rus, podrà ésser la base pel retorn de decidides i visibles minories proletàries a posicions marxistes...”
No ens hi trobem davant de l'anàlisi d'un procés i de les seues contradiccions, que poden donar eixides diferents per les classes en lluita, sinó amb una projecció imaginària, per molt brillant i ardent que siga, d'un pròleg sense continuació. A un pròleg truncat li ha correspós, en conseqüència, una crisi dels anys 70 diferent de la hipotesitzada.
Hi resta, en els temps de Bordiga, una gran anticipació però manca l'estratègia per l'acció. Hi resta una anticipació que és un raig de llum en mig dels temps foscos de la contrarevolució.
Com és també raig de llum allò que encara és massa lluny:
"Pot traçar-se un esquema de la futura revolució internacional? La seua àrea central serà la que es correspon amb una potent represa de forces productives després de l'ensulsiada de la segona guerra mundial, i per damunt de tot Alemanya, inclosa l'oriental, Polònia, Txecoslovàquia.
La insurrecció proletària, a la que seguira l'expropiació ferotge de tots els propietaris de capital popular, deurà tindre el seu epicentre entre Berlin i el Rin i aviat arribarà al nord d'Itàlia i al nord-est de França.
Com a demostració que Stalin i els seus successors han industrialitzat revolucionàriament Rússia, mentre contrarevolucionàriament castraven el proletariat del món, Rússia serà per a la nova revolució la reserva de forces productives, i tan sols després d'això, d'exèrcits revolucionaris. A la tercera onada hi haurà una Europa continental políticament i socialment comunista – o bé, el darrer marxista desapareixarà".
El camí de l'estratègia revolucionària pot beneficiar-se també de la predicció que anuncia la fi de la nit. Però per traçar-lo cal alguna cosa més: cal un estudi dels temps que caracteritzen les crisis de l'imperialisme en els seus principals trets i les lluites de classes en llurs elements fonamentals. Tan sols amb aquest dur i llarg treball els temps, quan poden ésser anticipats correctament, esdevenen moments precisos i concrets de lluita i no de mítica cadència.

tornau a l'inici

Els temps dels anys cinquanta

En els anys 50 ens hi trobem davant d'un problema que havia romàs irresolt en Trockij, primer, i en Bordiga, després.
La “qüestió dels temps” havia condicionat fortament el pensament dels dos revolucionaris i havia accentuat les respectives connotacions voluntaristes i d'espera, connotació de per si compatibles i fins i tot necessàries i inevitables en la successió dialèctica de l'acció política i de l'equilibri correctiu d'iniciativa tàctica i de reflexió dialèctica, però destinades a ésser negativament absolutitzades quan les referències a les cadències recolzaven en una reconstrucció arbitrària del desenvolupament de la realitat. Voluntarisme i espera esdevenen malalties infantils del comunisme quan manca l'anàlisi científica del moviment de la realitat ja que, en definitiva, hi manca l'estratègia.
La “qüestió dels temps”, mancada d'un terreny objectiu de verificació amb instruments científics que permeten les indispensables correccions i aprofundiments a les hipòtesis estratègiques de partida, inevitablement assum continguts i formes subjectivistes. El subjectivisme, en el contingut i en la forma, alimenta l'absolutització, això és el procediment que porta a copsa, en una determinada situació, tan sols un aspecte o una tendència o a no veure com aquest aspecte i aquesta tendència hi són tan sols perquè hi ha nexes que els uneixen a altres aspectes o tendències que interactuen entre ells.
Tasca de la ciència, contràriament, és la d'establir el predomini relatiu i temporal d'un determinat aspecte o d'una determinada tendència, i ho pot fer tan sols si els considera en un tot dialèctic i contradictori.
Vinculat a aquesta condició precisa, el mètode científic pot i ha d'aïllar un determinat aspecte o una determinada tendència per analitzar-la en estat pur en el seu mecanisme de desenvolupament i en les seues influències; però aquest és un mètode d'abstracció científica i no d'absolutització arbitrària i, per tant, subjectiva.
El mètode científic i dialèctic és més obligatori com més hipotètic és el desenvolupament d'un aspecte o d'una tendència de la realitat social del que se'n vol preveure conseqüències polítiques i indicacions, gairebé sempre vinculades, a l'acció i a la inacció. I encara més si se'n volen preveure els temps.
Altrament el subjectivisme mossega la cua de l'absolutització i aquesta baixa al subjectivisme.
El problema sense resoldre en Trockij i en Bordiga era, substancialment, el del desenvolupament capitalista. Es tractava dels anys 30 fins a la postguerra. Què significa el desenvolupament capitalisme del món en la fase imperialista? Les respostes eren tan subjectives com per no produir una anàlisi científica del desenvolupament capitalista per decenis sencers.
Amb tot l'escola marxista havia resolt el problema i fornit dels instruments per continuar l'anàlisi. Ja hem vist com Lenin, el 1916, sosté que la majoria de la població mundical encara no es trobava en a un nivell de desenvolupament capitalista.
Immers en les derrotes socials i polítiques de la segona guerra mundial i de la postguerra, el moviment revolucionari no estava en condicions d'entendre tot d'una que una part d'aquell desenvolupament objectiu identificat per Lenin era en curs. S'havia saltat un anell entre l'obra teòrica i política de Lenin i el moviment real. El moviment real, amb la seua impaciència i les seues esperes fatalistes, havia cremat una altra generació. Però s'havia de reprendre el fil, i es podia fer.
A les "Tesis del 1957" sosteníem que l'economia mundial es composava de zones d'un nivell industrial avançat, de zones amb un nivell intermedi i de zones amb un nivell endarrerit. Escrivíem:
"La teoria marxista de la crisi troba una confirmació més vàlida en la pràctica. On més atenta hauria d'ésser, contràriament, l'elaboració del marxisme revolucionari és sobre la teoria i sobre els problemes del desenvolupament capitalista. Com clarament ha demostrat la història dels darrers decenis, el desenvolupament del capitalisme, a més de per factors tecnològics interns, es determina pel mercat mundial. Fins i tot en aquest mercat subsistirà una vastíssima zona – que comprèn dos terços de la població mundial – en condicions d'endarreriment precapitalista, i on la producció dels països avançats trobarà una sortida i una solució per a les pròpies contradiccions”.
Era present en la nostra anàlisi la consciència de les contradiccions de l'imperialsime i el fet que el procés de formació de nous estats en les zones endarrerides representava també l'agudització d'aitals contradiccions. Però no valoràvem que aitals contradiccions, que s'expressaven socialment en les lluites de les poblacions de les zones endarreries, provocassen crisis en les metròpolis imperialistes prou fortes com per posar llurs proletaris en posicions revolucionàries.
La posició del marxisme era inequívocament la de donar suport a les lluites de les poblacions de les zones endarrerides i la formació de nous estats, però amb la clara consciència que això representava un desenvolupament del capitalisme en el món i del proletariat internacional i no l'ocasió històrica de la revolució socialista en les metròpolis.
Això s'afirmava amb claredat:
"Aquest important fet, si bé afebleix certes supraestructures polítiques de l'imperialisme, no n'afebleix, però, la seua dinàmica econòmica.
[...]
Es pot dir, així, que en entrar en una nova fase econòmica i en trenca l'antiga paràlisi de l'immobilisme colonia els països dels sectors endarrerits fan més gran la capacitat del mercat mundial i ofereixen a l'imperialisme la possibilitat d'expansió econòmica.
Indirectament el desvetllament dels països endarrerits d'una banda mina les posicions polítiques de l'imperialisme i en provoca algunes de les més típiques contradiccions mentre, que de l'altra, en favoreix econòmicament la supervivència”.
Reprendre les tesis de Lenin significava fer eixir la “qüestió dels temps” dels esculls on havia quedat encallada i tornar-la al mar obert de les tempestes de la història.

tornau a l'inici

El llarg desenvolupament capitalista

“El Capital” de Karl Marx fou publicat el 1867. D'ençà d'aleshores el capital mundial s'ha multiplicat per vint. Pocs anys després de la publicació de l'obra de Marx el proletariat parisí provà la seua revolució i fou vençut.
Quan, cinquanta anys més tard, Lenin aixecà la bandera de la revolució proletària internacional, el capital mundial s'havia triplicat. L'augment de la seua potència esdevenia l'augment de la seua capacitat destructiva que desencadenava, per primer volta en la història, una guerra mundial.
Passaren vint anys i es repeteix la guerra mundial. El capital productiu de valor en el món és el doble del que havia determinat la primera explosió gegantina. Redobla la seua capacitat destructiva. A doble capital doble guerra. Quan el conflicte acaba el capital mundial és sis voltes el que hi havia quan es publicà “El Capital” de Marx.
En aquests darrers quaranta anys sense guerra mundial s'ha triplicat. Això significa que és tres vegades més destructiu del que eixí de la segona guerra mundial, malgrat la destrucció soferta en aquella. Aquests, en essència, han estat els ritmes del capital social mundial, els rimtes del producte social.
Aquesta és la substància de la “qüestió dels temps”, des del punt de vista del capital, des del punt de vista de les forces productives.
Des del punt de vista del treball assalariat hi manca, per una sèrie de raons que hem examinat, una visió de la “qüestió dels temps” que seguisca l'aplicació científica de Marx i de Lenin. Reprendre aquesta aplicació significa també actualitzar els aspectes quantitatius. I sobre aquests aspectes ens hi referirem amb detall.
Angus Maddison publicà, a la revista “Monesa i crèdit” del tercer trimestre del 1977, un estudi històric sobre les “Fases del desenvolupament capitalista”. En aquest estudi calcula la variació percentual anual del Producte Intern Brut de setze països des del 1871 al 1976.
Els diversos països són, des del 1871 fins el 1913: Austràlia, Àustria, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, França, Alemanya, Japó, Itàlia, Noruega, Regne Unit, Estats Units, Suècia, Suïssa. Del 1914 al 1950: els països del període precedent, llevat de Bèlgica, a més de Finlàndia i Holanda. Del 1950 al 1976: tots els països anteriors. Amb l'excepció de Rússia, es calcula el desenvolupament de les principals metròpolis imperialistes. És un estudi important que mereix una atenció particular perquè permet de conèixer una síntesi estadística seleccionada entre una enorme quantitat de material, dispersa en milers de fonts.
Com tota síntesi estadística, també aquesta és susceptible de perfeccionament i correcció. Recordem, donada la font, que no es pot aplicar a cadències breus. Per això reproduïm la sèrie històrica d'Agnus Maddison. Hem afegit un índex, col·locat al mig de la taula.
La mitjana artimètica anual d'increment del PIB resulta, per tot el període del 1871-1976, del 2,91%. Subdividida per decennis esdevé: 1871-80, 2,38%; 1881-90: 2,76%, 1891-1900: 2,83%; 1901-1910: 2,71%.
Diferereixen poc de la tendència secular i mantenen una impressionant constància.
El decenni 1911-1920 té una mitjana artimètica anual d'1,34%, molt per sota de la tendència secular. És l'únic cas.
Tenim després tres decenis, força regulars si bé per sota de la tendència secular: 1921-30: 2,86%; 1931-40: 2,41%; 1941-50: 2,34%. A la fi, tenim dos decennis i mig de forta acceleració: 1951-60: 4,31%; 1961-70: 5,01% e 1971-76: 3,28%.
Engels diu que tot fenomen històric es configura, en un segle, com una línia recta, i any rera any, com una ziga-zaga. Quina millor imatge ens podria haver ajudat?
Podem partir del 1870 per establir la marxa dels cicles mundials del capital i les tendències a llarg termini que abasten més d'un segle. És l'única forma correcta de posar la qüestió dels temps de l'estratègia de la revolució proletària.
Com indicador assumim el Producte Interior Brut dels setze països més industrialitzats, incloses les principals metròpolis imperialistes amb l'excepció de la URSS, i com a fon principal la sèrie històrica, compilada per A. Maddison, uns dels principals especialistes internacionals. Podrien haver-se emprat altres indicadors i altres fons, ja com a substituts o com a complement, però el resultat no variaria gaire d'aquest ja que, en períodes llargs, la tendència és tan marcada que no pot veure's afectada pels aspectes particulars de l'elaboració estadística.
Afegir-hi dades i fonts tan sols serviria per fer més feixuc el discurs, ja de per si prou pedant per bé que necessari. La regularitat del llarg desenvolupament capitalista resulta ja prou clara i no necessita de quantificacions ulteriors.

tornau a l'inici

El llarg desenvolupament capitalista dels primers decenis

El llarg desenvolupament capitalista per més d'un segle troba una fotografia en la taula quantitativa. L'índex permet de seguir-lo amb claredat.
El fem, per tant, 100 en l'any de partida, el 1870.
Tenim 126 en el 1880, amb la punta mínima el 1871 i la màxima en el 1880; 166 en el 1890 (mínima en el 1881 i màxima en el 1890); 219 en el 1900 (mínima en el 1891 i màxima en el 1900); 285 en el 1910 (mínima en el 1901 i màxima en el 1910).
El 1876 marca la primera aturada, amb un creixement zero i l'índex aturat a 116. Per trobar la segona cal anar-hi al 1893, amb una davallada de l'1% en el PIB i l'índex que de 175 passa a 173.
Els historiadors han definit “grans depressions” en aquests primers vints anys que examinem; en realitat ens trobem davant d'un desenvolupament capitalista constant, desenvolupament que té un ritme lent però globalment força regular. Varia d'any en any, i passa de valors inferiors a l'1% fins a valors superiors al 4%, però com a promig gira en torn del 2%. L'única caiguda veritable s'hi dóna el 1893, 23 anys després. El doblament del PIB es dóna el 1898, 28 anys després.
El redoblament posterior, quan l'índex passa de 204 a 408, es dóna el 1926, exactament 28 anys després. Per arribar al redoblament següent calen gairebé els mateixos anys; 29 exactament, quan el 1955 l'índex arriba a 833. El darrer redoblament, contràriament, té lloc tan sols 16 anys més tard: el 1971, quan l'índex arriba a 1692. En els anys 1950 i en els anys 1960, el ritme de desenvolupament del capitalisme es redobla gairebé en relació al llarg període anterior i a la pròpia tendència secular. Ens trobem davant d'un període excepcional: des de la crisi del 1946 cal arribar al 1975, és a dir 29 anys després, per trobar de nou una davallada en el PIB, fenomen que el diferencia del ritme dels quatre decenis anteriors, on les caigudes s'intercalen freqüentment entre les represes i els cicles econòmics es marquen amb fortes oscil·lacions.

Però per situar-hi millor els caràcters dels cicles que dels anys 1910 arriben als anys 1940 s'hi pot tornar als anys 1890. Sembla clar que el període que s'inicia amb la primera guerra mundial el 1914 i es conclou a la fi de la segona guerra mundial imperialista el 1946 és on s'hi donen més freqüentment les caigudes del PIB, les oscil·lacions més fortes, la més profunda inestabilitat i la crisi més aguda del capitalisme en els 16 països industrialitzats que s'examinen i, en conseqüència, del sistema capitalista mundial.
Mentre que de la crisi del 1893 hi passen 15 anys abans de produir-se la crisi del 1908, amb una caiguda del 3,2%, respecte dels 23 anys que separen el 1870 de la crisi del 1893 (que es redueixen a 17 anys si es parteix del creixement zero del 1876), amb el 1914, quan s'hi dóna una caiguda del 6,3%, s'inicia un període en el qual el temps més llarg entre dues crisi és el que hi ha entre el 1932 i el 1945, o siga de tan sols 13 anys.
Inclosos el 1914, any de crisi, i el 1946 (caiguda del 14,4%) tenim 33 anys, que són poc menys d'un terç del segle analitzat.
En els 43 anys que precedeixen el període en qüestió tenim dos anys de crisi, en els 30 que el segueixen tenim un anys de crisi (1975: caiguda de l'1%), després de 29 anys que separen la crisi del 1946 i la del 1975 i que constitueixen l'arc temporal més llarg sense caigudes del PIB. En els 33 anys del 1914 al 1946 s'hi donen, contràriament, 9 anys de crisis (10 si s'inclou el 1914).
Ho podem veure també en l'índex. El 1914 assenyala 299; per arribar al redoblament hem d'esperar fins el 1942, un dels anys més intensos de la segona guerra mundial, quan l'índex assenyala 616 i l'increment és del 7,1% És probable que el valor de 600 s'haja assolit en el primer semestre del 1942. Han passat 28 anys.
Si ens referim, però, a les consideracions precedents fetes sobre els temps de redoblament del PIB constatem que fins i tot aquest redoblament, que hem calculat amb l'aïllament del període de crisis més intenses el capitalisme i, per tant, forçant els terminis de referència (de 300 a 600, en lloc de 200 a 400, en els valors de l'índez) i els anys de referència (1914-1942, en lloc de 1898-1926 i 1926-1955), retornem a la tendència secular constant que és de 28-29 anys.
Seguim l'índex del PIB, i centrem-nos en la variació percentual anual ja siga positiva o negativa, ja que ens permet de seguir millor la marxa dinàmic. Entre parèntesi indicarem el valor de l'índex en relació a 100 del 1870.
El 1914 (299) assenyala un pas enrera respecte del 1913 (319), el 1915 (305) encara suposa un retrocés i tan sols el 1916 (328) va cap endavant. Però el 1917 (325) queda de nou enrera respecte del 1916 (328). El 1918 arriba a un màxim (335), però el 1919 (326), el 1920 (323) i el 1921 (322) es recau de nou per sota del nivell del 1916 (328) i no gaire per damunt del de 1915 (305).
Tan sols el 1922 (343) s'hi supera el nivell màxim del 1918 (335); s'inicia una sèrie interrompuda de vuit anys que culmina en el 1929 (452).
Substancialment, el 1919, el 1920 i el 1921 són anys de crisis en els quals el PIB es troba per sota del nivell del 1916. En aquests anys, a més de la gran aturada provocada per l'impasse militar, econòmic i polític del conflicte mundial, s'estèn el moviment revolucionari que arriba a la màxima expressió en l'Octubre rus.
La revolució russa explota en el cicle de crisi del llarg desenvolupament capitalista.

tornau a l'inici

El llarg desenvolupament capitalista en la gran crisi

En el pla de la teoria marxista, la crisi que passa el capitalisme, des del 1914, confirma l'anàlisi de llarg període. Les conclusions que el moviment comunista n'extreu són, però, força errònies, ja que són mecanicistes i no dialèctiques.
La crisi és concebuda com una crisi irreversible i, vanament, Lenin crida a l'estudi, que recolza en la restauració del pensament de Marx i Engels, del moviment contradictori de la realitat social. No hi ha cap crisi que siga irreversible, no hi ha cap ensorrament automàtic del capitalisme. La concentració que porta a la crisi, recrea, amb la pròpia crisi, la condició pel resorgiment de la petita producció i del petit capital. L'imperialisme que provoca la guerra i, en conseqüència, la crisi difon, alhora, el capitalisme en el món. Les contradiccions que aquest procés mundial general són tantes i tan importants com per provocar crisis econòmiques i polítiques, susceptible de transformar-se en revolucions sempre que hi haja un partit comunista capaç de fer-ho i que les masses treballadores s'impliquen objectivament en la lluita.
És allò que Marx i Engels havien vist el 1850.
Com per ells, i també per Lenin, la “qüestió dels temps” no s'ocupa tant del mercat mundial i la sort del capitalisme com de la valoració de la quantitat i la qualitat de les contradiccions i de la capacitat subjectiva, per tant del seu partit d'avantguarda, per utilitzar-les.
Des del 1914 al 1922, hi ha 5 anys de crisi, durant els quals el PIB és per sota del nivell del 1916.
Pren força la teoria sobre la crisi del declivi i de retrocés del capitalisme.
El desenvolupament del 1918 (335; 30 punts per damunt del 1915), demostra, però, que el capitalisme té encara possibilitats. El 1918, amb tot, és 13 punts per damunt del 1921. El fet que durant 6 anys (dels quals 1 amb fort desenvolupament) es perllongue la crisi i que aquesta colpege majoritàriament algunes grans metròpolis alimenta l'arrelament de la teoria del declivi i de l'estagnació del sistema capitalista de producció, declivi que ja no és entpes correctament com a fase històrica és a dir en termes de cicle. El 1922 (343) hi ha una forta pujada (21 punts d'índex per damunt del 1921) que supera en 8 punts el màxim anterior del 1918, de 38 el nivell del 1915, de 15 el del 1916, i de 18 el del 1917.
Els anys 1920, de l'anomenada “estabilització relativa”, acaben amb el màxim de 452 del 1929. És un coeficient de multiplicació de 4,52 respecte del 1870. Han passat seixanta anys de desenvolupament capitalista des del 1870, o siga des de la formació definitiva de tres grans potències: els Estats Units, Alemanya i Itàlia. Es podria ja provar de fer un balanç per veure si la teoria del declivi i de l'estagnació es corresponia amb la tendència a llarg termini. No es va fer. Avui s'hi pot fer.
De l'inici de la crisi que ha obert la fase de les guerres imperialistes i de les revolucions prolètaries ha passat, el 1929, quinze anys. El capitalisme, a les metròpolis que s'examinen, ha crescut en una meita. De l'inici de l'“estabilització relativa”, en vuit anys, cresqué en un quart. Els anys 1910 i els anys 1920, plegats, han representat un creixement del capitalisme.
En els anys 1930 hi hagué la gran crisi. El punt més baix és del 1932. El valor del nostre índex és 374 i es posa en mig del del 1923 (361) i del 1924 (379).
La caiguda respecte del màxim anterior, del 1929 (452) és fortíssima (78 punts de l'índex) i pot donar la impressió d'un ensorrament. És un pas enrera de 9 a 10 anys. És un ritme de retrocés que es verifica en unes proporcions que pot donar la impressió d'un ensorrament catastròfic. Però és força significatiu que s'arribe al nivell del primer trimestre del 1924, nivell superior al del 1918 (335) i al del 1921 (322). Per molt destructiva que siga la caiguda del 1932, el PIB d'aquell any és amb tot sempre superior en 49 punt al del 1917, de 48 al 1919, de 51 al 1920, i de 52 punts al del 1922.
En altres paraules, el capitalisme de les metròpolis, en la seua crisi màxima del 1932, cresqué sempre en una sisena part respecte del capitalisme, en les mateixes metròpolis, en el moment de la seua màxima crisi de 10 anys abans, el 1921. Això significa que el capitalisme es reforça, davant de la crisi, amb una producció crescuda.
La crisi dels anys 1930 presenta, per això, aquest caràcter objectiu. Tot i que es prenga com a referència el punt més baix, no es pot parlar de declivi, i menys encara, d'estagnació.
A la segona guerra mundial imperialista el capitalisme es presenta redoblat en relació al capitalisme que sorgia de la primera guerra mundial. En conseqüència, doble seria la seua capacitat destructiva, les seues destruccions, la seues hecatombes de víctimes. Vejam l'evolució en l'índex: 1913 (319), 1914 (299) i 1938 (496), 1939 (524), 1940 (534). En els anys 1930 de fet, el desenvolupament capitalista continua, siguen quins siguen els anys que es vulguen comparar.
Prenguem el màxim dels anys 1920, el 1929 (452); el 1938 assenyala 496. Durant sis anys, des del 1930 fins al 1935 no s'havia assolit el nivell del 1929 i això dóna la impressió d'una crisi irreversible. Però també aquests 6 anys es situen per damunt de l'any que havia representat la superació de la crisi de la primera guerra mundial, el 1922. El 1933 és 74 punts per sota del 1929 però 35 per damunt del 1922. El 1934 està 49 per sota, i 60 per damunt, el 1935 està 26 per sota i 83 per damunt. Amb el 1936 (460) se superà el nivell del 1929 de 8 punts. La tendència prosegueix el 1937 (494) amb 42 punts, el 1939 (496) amb 44 punt i el 1939 (524) amb 72 punts. Però llavors s'inicia la guerra que representa un salt cap endavant.
La segona meitat dels anys 1930 és, per tant, d'una nova expansió del capitalisme.
Dir que els anys 1930 són els anys de la gran crisi significa, en conseqüència, generalitzar un aspecte del procés contradictori del desenvolupament capitalista i descurar-ne un altre.

tornau a l'inici

El llarg desenvolupament capitalista en la perspectiva històrica

Els anys 1930 són els anys de la gran crisi i de la caiguda en relació al màxim anterior, però són també els anys en els quals el màxim se supera en establir-ne un altre, el 1939. Si s'hagués, aleshores i després, analitzat tot el procés de desenvolupament, que accentuava com mai abans la marxa irregular, oscil·lant i contradictòria, en lloc de fixar exclusivament l'atenció sobre els que podien semblar els anells febles de la cadena imperialista, s'hi hauria pogut aplicar, teòricament i política, una estratègia revolucionària de llarg període apropiada a la marxa caòtica, però no catastròfica, del desenvolupament capitalista que hauria marcat els decenis successius.
Una estratègia dels temps, basada no en impossibles càlculs quantitatius donada la insuficiència d'instruments tècnics, sinó a la reflexió possible sobre la marxa de les tendències del passat, observat en les llargues distàncies i no en les veus oscil·lacions.
En lloc d'esperar permanentment catàstrofes recurrents, sobre la base de dades parcials i insuficients, damunt interpretades de forma simplista amb un mecanicisme desconcertant, calia i cal atendre's al ric patrimoni de la teoria de Marx i Engels sobre el desenvolupament capitalista, utilitzada per Lenin amb resultats força brillants.
S'ha acabat amb l'abandonament als més aguts economistes burgesos, alguns d'ells d'origen socialdemòcrata, menxevic i marxista legal, del camp del desenvolupament capitalista. Aquests sovint han trobat en els nostres clàssics idees i solucions que els mancaven. Més que l'anàlisi del procés de desenvolupament s'ha privilegiat la previsió. O, com se solia anomena, la prognosi sobre la diagnosi.
Per la seua natura, donat que contempla la subjectivitat de les classes i de les fraccions de classe, la prognosi del capitalisme sempre ha estat subjecte, i sempre ho serà, a un marge d'error, més o menys ampli.
La previsió, per bé que necessària en la tasca política, sobre la capacitat de classe d'utilitzar les contradiccions determinats per un procés social d'amplitud mundial podia enunciar-se. Però no és sobre aquest punt que la lliçó de Lenin s'havia de repensar pel bolxevisme i pel moviment comunista. Més útil hauria estat si s'hagués assimilat la seua teoria del mercat mundial.
Encara vivia Lenin quan aquesta teoria trobà una plena confirmació. Els que teoritzaven la crisi irreversible improvisaren una teoria sobre l'“estabilització relativa del capitalisme”.
La correcció és purament formal, ja que roman l'errònia concepció de fons sobre el desenvolupament capitalista.
Una concepció que tant de mal hauria de portar en els decenis successius.
La teoria de l'“estabilització relativa del capitalisme” no veia el llarg desenvolupament del capitalisme. Es preocupava tan sols de definir el moment conjunctural de la crisi irreversible del capitalisme. La vida del capitalisme i, al mateix temps, del desenvolupament i la crisi, perquè és el desenvolupament caòtic qui provoca la crisi. Per tant la seua sempre és una “estabilització relativa”. El problema d'anàlisi és precisament el d'identificar el temps llarg de desenvolupament, i sols d'aquesta forma es pot conèixer l'amplitud i la durada de les crisis. La validesa de les previsions és, per tant, la conseqüència de la correcció de l'anàlisi. Analitzar el desenvolupament del capitalisme significa analitzar la intensitat i l'extensió dels seus cicles de creixement i dels seus cicles de depressió. Aquests es correlacionen estretament, com ja hem provat de demostrar precisament amb l'anàlisi del cicle de les màximes depressions. La seua breveta troba l'explicació en la marxa dels cicles precedents i, contemporànica, explica fins i tot els cicles que seguiran. El llarg desenvolupament del capitalisme, a fi de comptes, és la mesura de tempora de la seua expansió mundial.
Temps i espai es conjuguen sobre el fus horari de la història i assenyalen els batecs del desenvolupament, de les crisis, de les guerres, de les revolucions en la lluita de les classes.

tornau a l'inici

.