(2000)
Fa nou anys que el mur de Berlín s'ensorrà. Poc més tard els règims estalinistes de l'Europa Oriental i de Rússia el seguiren.
Fa cinquanta-cinc anys, el 1947, vaig arribar a la conclusió que el règim estalinista era capitalisme d'estat. Vaig escriure un parell de llibres per desenvolupar la teoria. Però és clar que hom no pot ésser segur de les pròpies idees a menys que la prova dels fets les confirme. La caiguda del règim estalinista feu possible de confirmar o de refutar la teoria. Si un doctor li diu a un pacient que té càncer i un altre que té tuberculosi, quan es fa l'autòpsia després de la seua mort hom pot esbrinar qui era en el cert.
La caiguda del règim estalinista fa possible aquesta autòpsia. Si Rússia era un país socialista o el règim estalinista era un estat obrer, tot i que fos un de degenerat o deformat, la caiguda de l'estalinisme suposaria que havia tingut lloc una contrarevolució. Òbviament els obrers haurien defensat un estat obrer de la mateixa forma que els obrers sempre defensen els llurs sindicats, per molt dretanosos i burocràtics que puguen ésser, contra els que proven d'eliminar el sindicat. Els obrers saben per pròpia experiència que el sindicats, per feble que siga, és una organització per la defensa dels obrers. Els obrers d'un lloc de treball sindicat guanyen millors salaris i tenen millors condicions que si no hi hagués cap sindicat.
Defensaren els obrers de Rússia i d'Europa Oriental el règim el 1989-91. És clar que no. Els obrers foren completament passius. Hi hagué menys violència aleshores que durant la vaga dels miners de Gran Bretanya el 1984-85. L'únic país on el règim fou defensat, i violentament, fou Romania. Però no fou defensat pels obrers, sinó per la Securitate, la policia secreta.
En segon lloc, si hi hagué una contrarevolució, la gent de la cúpula de la societat hauria sigut desallotjada. Però és característic del col·lapse del règim estalinista que el mateix personal, la nomenklatura, que havia gestionat l'economia, la societat i la política sota l'estalinisme, continuàs en la cúpula. Els anys 1989-91 no foren ni un pas enrera ni un pas endavant per la gent de la cúpula, sinó simplement un pas a un costat.
Per tant, és obvi que no hi hagué cap
canvi qualitatiu entre el règim estalinista i ço que hi
ha ara a Rússia i a Europa Oriental. En l'actualitat ningú
no nega que el règim siga capitalista – per tant, era
capitalista abans.
La revolució d'octubre del 1917 dugué la classe obrera al poder a Rússia. L'impacte dela revolució fou internacionalment i absolutament massiu. Tingueren lloc revolucions obreres a Alemanya, Àustria, Hongria, i partits comunistes de masses sorgiren a França, Itàlia i a altres llocs. Lenin i Trockij eren absolutament convençuts que el destí de la revolució russa depenia de la victòria de la revolució alemanya. Sense ella, repetien una vegada i una altra, eren condemnats.
Tràgicament, la revolució alemanya (1918-23) acabà amb derrota. La manca d'un partit revolucionari amb quadres experimentats condemnà la revolució. Una vegada i una altra veiem revolucions proletàries que no acaben amb victòria per la manca d'un partit revolucionari: Espanya i França 1936; Itàlia i França 1944-45; Hongria 1956; França 1968; Portugal 1974; Iran 1979; Polònia 1980-81.
La derrota de la revolució alemanya el 1923 dugué a un gir cap al pessimisme i a l'adaptació dretanosa a Rússia. Stalin féu campanya oberta contra Trockij el 1923. L'ajudà el fet que Lenin fou en el llit de mort i fora de circulació durant un any. L'explicació de Trockij de l'ascens de l'estalinisme com a producte de l'aïllament de la revolució russa i de la pressió del capitalisme mundial era absolutament correcta. Per tant la seua descripció d'aleshores que el règim estalinista era un estat obrer degenerat era encertada.
Amb tot, què passa si la pressió del capitalisme mundial avança. Canviar la quantitat de pressió la seua qualitat?
Si un gos boig m'ataca em cal ésser simètric amb ell. Si empra la violència he d'emprar la violència. És clar que els meus dents no són iguals que els d'ell, de forma que he d'emprar un pal. Si mat el gos boig, la simetria s'acaba. Si el gos boig em mata la simetria s'acaba igualment. Però què passa a la fi si no sóc prou fort per matar el gos boig, ni ell és prou fort per matar-me, i estam atrapats en la mateixa cambra durant mesos? Ningú no sabrà la diferència entre el gos boig i jo.
El règim soviètic fou atacat per les forces armades d'Alemanya, Gran Bretanya, els Estats Units, França, Itàlia, Japó, Romania, Finlàndia, Letònia, Lituània, Túrquia. Aquests exèrcits, conjuntament amb els exèrcits blancs russos no aconseguiren de derrotar l'Exèrcit Vermell. D'altra banda, el govern revolucionari de Rússia no aconseguí de derrotar els governs capitalistes del món. De forma que la pressió del capitalisme mundial forçà el règim estalinista d'ésser més i més similar al del capitalisme mundial. Les lleis del moviment de l'economia i de l'exèrcit russos eren idèntics als del capitalisme mundial.
Quan el 1928 Stalin declarà que en 15 o 20 anys Rússia es posaria a l'alçada dels països industrials avançats, volia dir que en aquell període d'una generació Rússia assoliria allò que a Gran Bretanya li suposà 100 anys de revolució industrial. A Gran Bretanya calgueren tres-cents anys per alliberar-se de les restriccions agràries per tal de facilitar el desenvolupament del capitalisme. A Rússia la pagesia fou expropiada en tres anys amb l'anomenada “col·lectivització”.
Desenes de milions de famílies pageses foren expropiades i forçades a participar en granges col·lectives per tal de facilitat l'apropiació de l'excedent de gra per vendre'l en el mercat mundial i comprar maquinària, i també per alimentar de forma més barata els milions de nous obrers industrials. Milions foren enviats als camps d'esclaus de Sibèria, els gulags. Els horrors de la col·lectivització d'Stalin recorden una de les descripcions de Marx del primer volum del Capital, on escriu “el capitalisme d'ençà del seu neixement fins a la mort es cobreix de sang i de fang”.
El treball esclau a Rússia recorda el paper de l'esclavitud als Estats Units de greix per les rodes del capitalisme americà, i també el paper del comerç d'esclaus en el capitalisme en desenvolupament de Gran Bretanya: “els murs de Bristol són coberts de la sang dels negres”.
Quan Stalin construí la seua màquina industrial-militar havia de començar amb una base molt més feble que els països als quals feia cara, però amb ambicions no inferiors a les d'aquests. Si l'Alemanya nazi tenia tancs i avions, la maquinària militar que Stalin construïa no podia reflectir les forces productives de Rússia (després de tot, el 1928 els camperols no tenien tractors, sinó arades de fusta, les sokha) sinó que havia de reflectir les d'Alemanya.
La industrialització de Rússia s'orientà molt més en la construcció de la indústria pesada com a base de la indústria armamentística.
Una recerca que vaig fer i que vaig trobar extremadament interessant fou la comparació de la producció dels diferents plans quinquenals. Em vaig fer amb els objectius del primer, segon, tercer, quart i cinquè plans quinquenals i els vaig comparar. (A Rússia ningú no hauria gosat de fer-ho).
Quan s'arriba a la indústria pesada, l'objectiu d'acer del primer pla quinquenal era de 10,4 milions de tones; pel segon, 17 milions, pel tercer de 28 milions, el quart (degut a la guerra) 25,4 milions, i el cinquè, 44,2 milions. És clar que el gràfic es dispara. El mateix val per l'electricitat, el carbó, el ferro, etc.
Quan s'arriba als béns de consum el quadre és completament diferent. Per exemple, els teixits de cotó: el primer pla quinquenal era de 4,7 milions de metres; el segon 5,1; el tercer 4,9; el quart 4,7. Així durant 20 anys l'objectiu no augmentà gens. Pels teixits de llana el quadre encara és pitjor. El primer pla quinquenal provava d'augmentar la producció a 270 milions de metres; el segon a 227; el tercer a 177; el quart a 159. La retallada dels objectius productius en 20 anys és de gairebé el 40%.
Rússia tingué molt d'èxit en produir sputniks, però no en produir sabates.
El capitalisme és dominat per la necessitat d'acumular capital. Ford ha d'invertir per tal de no ésser derrotada per la General Motors. La competència entre empreses capitalistes obliga a totes elles a invertir més i més, a acumular més i més capital. La competència entre capitalistes també força a totes elles a augmentar l'explotació dels obrers. La tirania del capital sobre els obrers és l'altra cara de la moneda de la competència entre capitals.
El mateix val per la tirania estaliniana envers els obrers i camperols de Rússia. La dura explotació, inclòs el gulag, era el subproducte de la competència entre el capitalisme rus i les altres potències capitalistes, i per damunt de totes l'Alemanya nazi.
D'ençà del 1947 mai no he emprat els mots Unió Soviètica o URSS. Totes dues són completament mentida. No hi havia soviets a la Rússia estalinista. En totes les eleccions hi havia un únic candidat per a cada circumscripció (el mateix que en les eleccions en l'Alemanya nazi), i mai no obtenia menys del 99% dels vots, ni més del 100%, llevat d'un sol cas. En les eleccions del 1947 al Soviet Suprem Stalin obtingué el 140%. Pravda el dia següent ho explicà: la gent de les circumscripcions properes anà a votar a Stalin per mostrar el llur suport entusiasta. Habitualment el resultat de les votacions era anunciat després que tingués lloc el sufragi, llevat d'un cas: en un referèndum del 1940 a Letònia, Lituània i Estònia per decidir la incorporació a la URSS, TASS, l'agència de notícies moscovita, s'equivocà i anuncià el resultat un dia abans de les votacions. El Times de Londres per tant publicà els resultats abans que se celebrés el sufragi.
No podem dir-li unió. La unió és
una associació voluntària. No hi havia més unió
entre Ucraïna i Rússia que entre Índia i Gran
Bretanya. Era un imperi, no una unió. La quarta lletra de la
URSS, la S, vol dir socialistes. Rússia no era socialista,
sinó capitalista estatal. La segona lletra, R, vol dir
repúbliques. No hi havia repúbliques, és a dir
democràcies, sinó una tirania totalitària.
S'han presentat tres arguments principals per refutar la teoria del capitalisme estatal. Primer, que el capitalisme és el mateix que la propietat privada. A Rússia els mitjans de producció eren de propietat estatal, no pas privada.
Segon, que el capitalisme no és compatible amb la planificació. L'economia de Rússia era una economia planificada.
Tercer, ço que calia a la Rússia estatalinista era una revolució política per canviar l'estructura de govern, i res més, mentre que sota el capitalisme ço que cal és dur a terme una revolució social, no tan sols política.
Ens ocuparem de cadascun dels arguments d'un en un.
El 1847 Proudhon, un boirós socialista francès, escrigué en el seu llibre, La filosofia de la misèria, que el capitalisme és el mateix que la propietat privada. Marx, en una crítica roent de Proudhon, titolada La misèria de la filosofia, escrigué, “la propietat privada és una abstracció jurídica”. Si la propietat privada és igual a capitalisme, aleshores sota l'esclavitud teníem capitalisme perquè hi havia propietat privada; sota el feudalisme teníem capitalisme perquè hi havia propietat privada. Les idees de Proudhon són un poti-poti. La forma de propietat és tan sols una forma, no ens diu el contingut. Pot haver-hi propietat privada amb esclavitud, amb servitud i amb treball assalariat. Si qualcú diu, “tinc una ampolla plena de líquid”, no ens diu de quin líquid. Pot ésser vi, pot ésser aigua, poden ésser residus. Com que el continent i el contingut no són el mateix, això vol dir que el mateix contingut pot ésser posat en diferents contenidors. L'aigua pot posar-se en una ampolla, en un got, en una tasa. Si la propietat privada pot contindre esclavitud, servitud i treball assalariat, aleshores és clar que l'esclavitud pot coexistir amb la propietat privada i amb la propietat estatal. Les piràmides d'Egipte foren construïdes per esclaus. Estic segur que cap esclau li deia a un altre, “gràcies al cel que no treballam per un amo privat sinó pel faraó, és a dir, l'estat, que ens posseeix”. En l'època mitjava les relacions dominants eren entre serfs que vivien en llogarrets i el senyor feudal de la possessió. Però hi havia una altra mena de serfs que treballaven en les propietats eclesiàstiques. El fet que l'esglèsia no fos propietat d'individus no feia la càrrega dels serfs de les terres eclesiàstiques menys feixuga.
Quant al segon argument, diu que en la Rússia estalinista hi havia una economia planificada, mentre que sota el capitalisme no hi ha cap pla. No és cert. La característica del capitalisme és que hi ha planificació en la unitat individual, però cap planificació entre les unitats. En la fàbrica Ford hi ha un pla. No produiran un motor i mig per cotxe, ni tres rodes per cotxe. Hi ha un comandament central quant al nombre de motors, rodes, etc., que han de produir. Hi ha un pla, però hi ha una anarquia entre la Ford i la General Motors. A la Rússia estalinista, hi havia un pla per l'economia russa, però no hi havia cap pla entre l'economia russa i, diguem-ne, l'economia alemanya.
El tercer argument de la diferenciació entre
una revolució política i una de social és sobrer
en una situació on l'estat és el dipositari de la
riquesa. A França el 1830 hi hagué una revolució
política. La monarquia fou enderrocada, i s'establí la
república. Això no canvià el sistema social
perquè els propietaris de la riquesa eren els capitalistes, no
l'estat. On l'estat és el dipositari de la riquesa, prendre el
poder polític als governants és prendre'ls-hi el poder
econòmic. No hi ha cap separació entre la revolució
política i la social.
Una vegada Stalin es féu amb el control complet del govern de Rússia subordinà els partits comunistes d'arreu a les necessitats de la política exterior russa.
Uns pocs exemples. Poc abans de la victòria de Hitler a Alemanya, quan Trockij cridà per un front unit de totes les organitzacions obreres per aturar els nazis, Stalin titllà el Partit Socialdemòcrata d'Alemanya de “socialfeixista”, i també a Trockij.
Quan, un parell d'anys després de la victòria de Hitler, el primer ministre dretanós francès, arribà a Moscou i signà una aliança entre França i Rússia, hi hagué una nova tonada: els comunistes havien de donar suport a la França democràtica. Per tant votaren a favor de la despesa militar de França, i tota la pesca.
L'agost del 1939, després del pacte de Hitler i Stalin, els partits comunistes feren un nou gir. Quan Polònia fou ocupada des de ponent per l'Alemanya nazi i des de llevant per Rússia, Molotov, ministre d'exteriors rus, declarà, “un cop per llevant i un cop des de ponent i aquesta lletja criatura del Tractat de Versalles ha deixat d'ésser”. És cert que Polònia era una lletja criatura. Però Molotov podia haver afegit, tres milions d'hebreus han deixat d'ésser, i milions de polones han deixat d'ésser.
Mai no oblidaré l'editorial de Pravda de l'1 de maig del 1940, que parlava de les dues nacions amants de la pau, les nacions soviètica i alemanya, i aquesta era l'Alemanya de Hitler.
Quan el juny del 1941 Alemanya envaí Rússia la línia dels partits estalinistes canvià radicalment. Una vegada i una altra al Pravda apareixia la consigna, “l'únic alemany bo és l'alemany mort”. El 1943 vaig llegir una història a Pravda d'Ilija Ehrenburg. Descrivia com un soldat alemany, que feia cara a un soldat soviètic, alçà les mans i digué, “sóc el fill d'un ferrer”. Era clarament una declaració de classe. Quina fou la reacció del soldat rus? Ehrenburg reporta que deia, “tot i així ets un fotut alemany”, i li clavà la baioneta.
Les ziga-zagues sovint agafaven desprevinguts els dirigents dels partits comunistes locals. Un parell de mesos després del començament de la segona guerra mundial, vaig ésser arrestat, i era en la mateixa presó que el secretari general del Partit Comunista palestí. Quan la guerra esclatà, ell pensava que era una guerra antifeixista, com havia defensat mesos enrera. Així decidí de presentar-se voluntari a l'exèrcit britànic. Però les rodes governamentals es mouen lentament, i després de dos mesos rebé una resposta a la seua petició, que deia que podia deixar la presó i unir-se a l'exèrcit. Però mentres descobrí que la guerra no era antifeixista, de forma que refusà de deixar la presó i unir-se a l'exèrcit. Hi havia quatre trotskistes a la presó, i dèiem que nosaltres èrem presos, però que Meir Slonim, el secretari general, era un pres voluntari. De fet les ziga-zagues del partit comunista es manifestaren en un carrer de Haifa. En un mur aparegué la consigna: “Visca la guerra antifeixista. PCP [Partit Comunista de Palestina]”; tot just al costat una altra consigna: “Fora la guerra imperialista. PCP”. Quan Alemanya envaí Rússia el 1941 aparegué una altra consigna, “Fora Hitler i el seu aliat secret, Churchill. PCP”. Poc després aparegué una altra consigna: “Visca l'Exèrcit Vermell i el seu aliat, l'exèrcit britànic. PCP”. I totes aquestes consignes es referien a la mateixa guerra.
Cap a la fi de la guerra, quan els aixecaments revolucionaris a Europa eren massius, els partits comunistes realizaven la política de Moscou de fer de bombers. L'agost del 1944 la resistència francesa, dirigida pel partit comunista, expulsà l'exèrcit alemany de París. Maurice Thorez, secretari general del Partit Comunista Francès, volà de Moscou i declarà a París, “un exèrcit, una policia, un estat”. I així la resistència francesa fou desarmada.
A Itàlia hi havia també el moviment de resistència, dirigit pel partit comunista, que aconseguí de trencar el jou de Mussolini. Però Togliatti, secretari general del Partit Comunista Italià, s'afanyà per vindre de Moscou i declarar el seu suport a un govern d'aliats del rei, que havien col·laborat amb Mussolini, i de generals, que eren amics de Mussolini.
Podem continuar i donar més i més
exemples de la traïció a la revolució país
rera país feta pels partits estalinistes. El potencial
revolucionari a la fi de la segona guerra mundial era molt més
gran que al final de la primera. Els partits estalinistes tingueren
un paper clau en evitar que aquest potencial es realitzàs.
Durant més de 60 anys l'estalinisme ha tingut un suport massiu en el moviment internacional de la classe obrera. Arraconà el socialisme revolucionari, el trotskisme, a una posició marginal. La consideració de l'estalinisme com a comunista era extremadament important.
Ara, amb la caiguda del règim estalinista a Rússia les coses han canviades.
El febrer del 1990, se li demanà a Eric Hobsbawm, el gurú del Partit Comunista Britànic, “en la Unió Soviètica, sembla com si els obrers enderrocassen l'estat obrer”. Hobsbawm replicà, “òbviament no era un estat obrer, ningú a la Unió Soviètica mai no cregué que fos un estat obrer, i els obrers sabien que no era un estat obrer”. Per què Hobsbawm no ens ho deia fa 50 anys o ni que fos fa 20 anys?
L'extrema desorientació ideològica del Partit Comunista Britànic s'evidencia clarament en les memòries de les reunions del seu Comitè Executiu al principi del col·lapse. Nina Temple, secretària general del partit, deia:
Crec que el SWP era en el cert, els trotskistes eren en el cert en dir que no hi havia socialisme a l'Europa oriental. I crec que ho hauríem d'haver dit fa temps.
Si llegim l'afirmació de Nina Temple, hom no pot evitar de pensar que passaria si el Papa declaràs que Déu no existeix. Podria sobreviure l'esglèsia catòlica?
La confusió entre els partits estalinistes de tot el món és aclaparadora. Els que declaràvem que Rússia era un estat capitalista ja molt abans del col·lapse del règim estalinista establírem un pont cap al futur, preservàrem l'autèntica tradició del marxisme, del socialisme des de baix.
Els partits estalinistes d'arreu del món tenien un suport massiu. L'estalinisme influí molts socialistes que es consideraven no-estalinistes o fins i tot anti-estalinistes. El taló d'Aquil·les era la concepció errònia de què era realment l'estalinisme. Consideraven Stalin com l'hereu de la revolució, no el seu soterrador. Hi ha tanta confusió entre Stalin i l'Octubre com entre l'esglèsia catòlica i la seua riquesa i l'opressió dels pobres i la Inquisició, d'una banda, i el fuster de Natzaret que tombà les taules dels usurers i deia, “és més fàcil que un camell passe per l'ull d'una agulla, que un ric entre en el paradís”.