(2000)
Una desviació de la revolució permanent
(1) Tres conceptes de revolució
Trockij desenvolupà la seua teoria amb la revolució del 1905 de rerefons. Pràcticament tots els marxistes de l'època, de Kautsky a Plekhanov i a Lenin, creien que tan sols els països industrials avançats eren preparats per una revolució socialista. Per dir-ho cruament, defensaven que els països aconseguirien el poder obrer en conformitat estricta amb el nivell tecnològic que haguessen assolit. Els països endarrerits podien veure la llur imatge futura en els països avançants. Tan sols després d'un llarg procés de desenvolupament industrial i una transició a través del règim parlamentari burgès la classe obrera podia madurar prou per presentar la qüestió de la revolució socialista.
Tots els socialdemòcrates russos – menxevics i bolxevics – defensaven que Rússia s'apropava a una revolució burgesa, que resultava del conflicte entre les forces productives del capitalisme d'una banda, i l'autocràcia, els terratinents i les altres estructures feudals supervivents de l'altra. Els menxevics arribaren a la conclusió que la burgesia dirigiria necessàriament la revolució, i que prendria el poder. Pensaven que els socialdemòcrates havien de donar suport a la burgesia liberal durant la revolució, alhora que defensaven els interessos específics dels obrers en el marc del capitalisme tot lluitant per la jornada de vuit hores i per altres reformes socials.
Lenin i els bolxevics estaven d'acord en què la revolució seria de caràcter burgès i que el seu objectiu no depassaria els límits d'una revolució burgesa. “La revolució democràcia no depassarà el marc de relacions socioeconòmiques burgeses...” escrivia Lenin el 1905. De nou “...aquesta revolució democràtica no afeblirà sinó que reforçarà, el domini de la burgesia”. Ho repetia una vegada i una altra.
No fou fins després de la revolució de febrer del 1917 que Lenin descartà aquesta idea. El setembre del 1914, per exemple, encara escrivia que la revolució russa havia de limitar-se a tres tasques fonamentals: “l'establiment d'una república democràtica (en la qual la igualtat de drets i la plena llibertat d'autodeterminació seria garantida per totes les nacionalitats), la confiscació de les finques dels grans terratinents, i la implantació de la jornada de vuit hores”.
On Lenin diferia, fonamentalment, dels menxevics, era en la seua insistència en la independència del moviment obrer de la burgesia liberal, en la necessitat de dur la revolució burgesa a la victòria contra la resistència de la burgesia.
Trockij era tan convençut com Lenin que la burgesia liberal no duria a terme cap tasca revolucionària de forma coherent, i que la revolució agrària, un element fonamental de la revolució burgesia, tan sols es realitzaria mitjançant una aliança de la classe obrera i de la pagesia. Però no era d'acord amb ell amb la possibilitat d'un partit camperol independent, ja que defensava que els camperols eren massa dividits entre ells entre rics i pobres com per formar un partit unificat i independent propi.
“Tota l'experiència història”, escrivia, “...mostra que la pagesia és del tot incapaç de jugar un paper independent”. Si en totes les revolucions d'ençà de la reforma alemanya els camperols han donat suport a tal o tal facció de la burgesia, a Rússia la força de la classe obrera i el conservadurisme de la burgesia forçaria la pagesia de donar suport al proletariat revolucionari. La pròpia revolució no es limitaria a realitzar les tasques democràtiques-burgeses, sinó que realitzaria immediatament mesures socialistes-proletàries. Trockij escrigué:
El proletariat creix i es reforça juntament amb el creixement del capitalisme. En aquest sentit, el desenvolupament del capitalisme significa el desenvolupament del proletariat envers la dictadura.
Però el dia i l'hora en els quals el poder passa a mans del proletariat depèn directament no de l'estat de les forces productives, sinó de la situació de la lluita de classes, de la situació internacional, en darrer terme, d'una sèrie de factors subjectius: tradició, iniciativa, disposició per lluitar...
En un país econòmicament endarrerit, el proletariat pot arribar al poder abans que en els països econòmicament avançats. El 1871 havia pres conscientment a les mans la gestió dels afers socials al París petit-burgès – en realitat durant dos mesos – però no prengué ni durant una hora el poder en els centres capitalistes robusts d'Anglaterra i dels Estats Units. La concepció d'una mena de dependència automàtica de la dictadura proletària de les forces i recursos tècnics del país és un prejudici derivat d'una materialisme “econòmic” extremadament simplificat. Aquesta concepció no té res a veure amb el marxisme.
La revolució russa, en la nostra opinió, crea les condicions sota les quals el poder pot passar cap al proletariat (i amb una revolució victoriosa s'hauria d'esdevindre) fins i tot abans que la política del liberalisme burgès aconseguesca la possibilitat de donar al seu geni d'estat un complet desplegament.
Un altre element important de la teoria fou el caràcter internacional de la propera revolució russa. Començaria a una escala nacional, però sols podria completar-se amb la victòria de la revolució en països més desenvolupats:
Com de lluny, però, pot arribar la política socialista de la classe obrera en les condicions econòmiques de Rússia? Tan sols una cosa la podem dir amb certesa: trobarà obstacles polítics molt abans d'ésser condicionada per l'endarreriment tècnic del país. Sense un suport estatal directe de part del proletariat europeu la classe obrera de Rússia no pot romandre en el poder i no pot convertir el seu govern temporal en una prolongada dictadura socialista.
Els elements bàsics de la teoria de Trockij es poden resumir en sis punts:
Una burgesia que arriba tard a escena és fonamentalment diferent dels seus ancestres d'un segle o dos abans. És incapaç de donar una solució coherent, democràtica i revolucionària al problema presentat pel feudalisme i per l'opressió imperialista. És incapaç de dur a terme la destrucció profunda del feudalisme, l'assoliment d'una independència nacional real i una democràcia política. Ha deixat d'ésser revolucionària, ja siga en els països avançats o en els endarrerits. És una força absolutament conservadora.
El paper revolucionari decisiu cau en el proletariat tot i que aquest puga ésser molt jove i petit en nombre.
Incapaç d'una acció independent, la pagesia seguirà les ciutats – haurà de seguir la direcció del proletariat industrial.
Per una solució coherent de la qüestió agrària, de la qüestió nacional, un trencament de les cadenes socials i imperials que impedeixen l'avenç econòmic, caldrà moure's més enllà dels lligams de la propietat privada burgesa. La revolució democràtica creix immediatament en la socialista, i per tant esdevé una revolució permanent.
Completar la revolució socialista “en els límits nacionals és impensable... Així, la revolució socialista esdevé una revolució permanent en un nou i més ampli sentit de la paraula; assoleix l'acabament tan sols en la victòria final de la nova societat en tot el nostre planeta”. És un somni reaccionari i estret, provar d'aconseguir el “socialisme en un sol país”.
Com a resultat, la revolució en els
països endarrerits durà convulsions als països
avançats.
La classe obrera industrial no jugà cap mena de paper en la victòria de Mao. Fins i tot la composició social del Partit Comunista xinès era completament no-obrera. L'ascens de Mao en el partit coincidí amb la seua transformació a partir d'un partit obrer. Cap a la fi del 1926 almenys un 66% de la militància eren obrers, un altre 22% intel·lectuals i sols un 5% camperols. El novembre del 1928 el percentatge d'obrers havia caigut en més de quatre cinquenes parts, i un report oficial admetia que el partit “no té ni un sol nucli sa entre els obrers industrials”. El partit admetia que els obrers suposaven tan sols el 10% de la militància el 1928, el 3% el 1929, el 2,5% el març del 1930, l'1,6% el setembre d'aquell any, i pràcticament cap a la fi d'aquella any. D'aleshores ençà i fins a la victòria final de Mao el partit no tenia cap obrer industrial de qui parlar.
Tan poc importants eren els obrers en l'estratègia del Partit Comunista durant el període d'ascens de Mao al poder que el partit no trobà necessari de reunir un Congrés Nacional de Sindicats durant 19 anys després del celebrat el 1929. Ni tan sols s'esforçà en cercar el suport dels obrers, com testimoniava en la seua declaració que no provava de mantindre cap organització de partit en les àrees controlades pel Guomindang durant els anys crucials del 1937 al 1945. Quan, el desembre del 1937, el govern del Guomindang decretà la pena de mort pels obrers que anassen a la vaga o que ni tan sols defensassen la vaga mentre continuava la guerra, un portaveu del Partit Comunista deia a un interlocutor que el partir era “completament satisfer” amb aquella conducta del govern davant la guerra. Fins i tot després de l'esclat de la guerra civil entre el Partit Comunista i el Guomindang, amb prou feines cap organització del Partit Comunista existia en les àrees del Guomindang, que cobria tots els centres industrials en el país.
La conquesta de Mao de les ciutats revelà més que res el complet divorci del Partit Comunista de la classe obrera industrial. Els dirigents comunistes feren tot ço que pogueren per evitar cap aixecament obrer en les ciutats abans de prendre-les. Abans de la caiguda de Tientsing i Beijing, per exemple, el general Lin Piao, comandant del front, publicà una proclama:
[cridam al poble] a mantindre l'ordre i a continuar amb les actuals ocupacions. Els funcionaris del Guomindang o el personal policial, o d'institucions provincials, municipals o d'altres nivells del govern, de districte, de ciutat o de vila o el personal de la Pao Jia... són cridats a romandre en les llurs ocupacions...
En el moment de creuar el riu Yangze, abans que les grans ciutats del centre i del sud de Xina (Xangai, Hankow, Canton) caiguessen, Mao i Xu Teh de nou publicaren una proclama:
S'espera que els obrers i empleats de totes les branques continuaran amb el treball i que les empreses funcionaran com és d'habitud... els oficials dels governs central, provincial, municipal o comarcal del Guomindang de diferents nivells, o els delegats de l'“Assemblea Nacional”, els membres dels Iuan legislatius i de control o els membres dels Consells Polítics del Poble, el personal de policia i els caps de les organitzacions de Pao Jia... van a romandre en els llurs llocs, obeir les ordres de l'Exèrcit Popular d'Alliberament i del Govern Popular.
La classe obrera obeí i romangué inerta. Un report de Nanquín del 22 d'abril del 1949, dos dies abans de l'ocupació de l'Exèrcit Popular d'Alliberament, descrigué la situació d'aquesta forma:
La població de Nanquín no mostra cap signe d'excitació. Aquest matí es veien grups de curiosos que s'aplegaven en el mur del riu per veure els combats de l'altra banda del riu. Els negocis segueixen com d'habitud. Qualques botigues són tancades, però és degut a la manca de clients... Els cinemes encara són plens.
Un mes més tard un corresponsal del New York Times escrivia des de Xangai:
Les tropes vermelles començaren a posar cartells en xinès on es cridava el poble a la calma i els assegurava que no havien de tèmer res.
A Canton:
Després
de la llur entrada els comunistes entraren en contacte amb la
comissaria de policia i ordenaren els oficials i homes a romandre en
els càrrecs per mantindre l'ordre.
Un cas en el qual ni la classe obrera ni la camperol jugaren un paper seriós, sinó on intel·lectuals de classe mitjana ocuparen tota l'arena de la lluita, és l'ascens de Fidel Castro al poder. El llibre de C. Wright Mills Listen Yankee, que és més o menys un monòleg autèntic pronunciat pels dirigents cubans, tracta primer que tot de què no fou la revolució:
... la pròpia revolució no fou una lluita... entre obrers assalariats i capitalistes... La nostra revolució no és una revolució feta per sindicats o treballadors assalariats de la ciutat o per partits obrers, o res semblant perquè els treballadors assalariats de la ciutat no eren conscients en cap sentit revolucionari...
La pagesia amb prou feines s'implicà en l'exèrcit de Castro. En una data tan avançada com l'abril del 1958, el nombre total d'homes armats sota Castro arribava tan sols a 180 i en l'època de la caiguda de Batista sols havia augmentat fins a 803.
El moviment de Castro era de classe mitjana. Els 82 homes que sota Castro envaïren Cuba des de Mèxic el desembre del 1956 i els 12 que sobrevisqueren a la lluita a Sierra Maestra provenien tots d'aquesta classe.
Des del principi el programa de Castro no anava més enllà de l'horitzó d'àmplies reformes liberals acceptables per les classes intermèdies. En un article a la revista Coronet de febrer del 1958, Castro declarava que no tenia cap pla d'expropiar o nacionalitzar inversions forasteres:
Personalment he arribat a la convicció que la nacionalització és, com a molt, un instrument feixuc. No sembla fer de cap manera més fort l'estat, i afebleix l'empresa privada. I encara més important, qualsevol intent de nacionalització general perjudicaria el principal punt de la nostra plataforma econòmica – la industrialització a la velocitat més alta possible. Per aquest objectiu, les inversions forasteres sempre seran benvingudes i garantides.
El maig del 1958 assegurava al seu biògraf, Dubois:
Mai el Moviment del 26 de Juliol parlà de socialitzar o nacionalitzar les indústries. Això és una por simplement estúpida a la nostra revolució. Hem proclamat des del primer dia que lluitam per la plena aplicació de la Constitució del 1940, les normes de la qual estableixen garanties, drets i obligacions per tots els elements que prenen part en la producció. S'hi preveu la llibertat d'empresa i d'inversió de capitals, així com molts altres drets econòmics, cívics i polítics.
Ja el 2 de maig del 1959 Castro declarava al Consell Econòmic de l'Organització d'Estats Americans a Buenos Aires:
No ens oposam a la inversió privada... Creiem en la utilitat, en l'experiència i en l'entusiasme dels inversors privats... Les companyies amb inversions internacionals tindran les mateixes garanties i els mateixos drets que les companyies nacionals.
La impotència de les classes socials en
lluita, obrers i capitalistes, camperols i terratinents, la feblesa
inherent i històrica de la classe mitjana, i l'omnipotència
de la nou elit de Castro, que no eren lligats per cap conjunt
d'interessos coherents i organitzats, explica la facilitat amb la
qual el programa moderat de Castro dels anys 1953-58, basat en
l'empresa privada, fou bandejat i substituït per un programa
radical de propietat i planificació estatals. No fou fins
abans del 16 d'abril del 1961 que Castro anuncià que la
revolució havia sigut socialista. En paraules del president de
la república, el doctor Osvaldo Dorticós Torrado, el
poble “un bon dia... descobrí o confirmà que ço
que havia aclamat com a bo pel poble era una revolució
socialista”. Una excel·lent formulació de la
manipulació bonapartista del poble com a objecte de la
història, i no com el seu subjecte conscient!
Mentre que la natura conservadora i convarda de la burgesia madura (primer punt de Trockij) és una llei absoluta, el caràcter revolucionari de la jove classe obrera, segon punt, no és ni absolut ni inevitable. Les raons no són difícils de copsar. La ideologia prevalent en la societat de la qual la classe obrera en fa part és la de la classe dirigent; en molts casos l'existència d'una majoria flotant i amorfa de nous obrers amb un peu en el camp crea dificultats per les organitzacions proletàries autònomes; la manca d'experiència i d'instrucció s'afegeix a les llurs febleses. Això du encara a una nova feblesa: la dependència en no-obrers per la direcció. Els sindicats dels països endarrerits són gairebé sempre dirigits per “estranys”. Això es reporta d'Índia:
Pràcticament tots els sindicats indis són dirigits per persones que no tenen cap experiència en la indústria; és a dir “estranys”... molts dels estranys s'associen a més d'un sindicat. Un dirigent nacional de considerable importància remarcava que era president d'uns 30 sindicats, però afegia que òbviament no podia contribuir en res al funcionament de cap!
La feblesa i la dependència d'estranys du al culte a la personalitat. Molts sindicats encara tenen la costum de girar al voltant de personalitats. Una forta personalitat domina el sindicat. Determina tota la seua política i actuació. El sindicat es coneix com el seu sindicat. Els obrers el cerquen per resoldre totes les llurs dificultats i garantir-los les reivindicacions. Es basen en ell com a defensor i campió i es preparen per seguir-lo allà on els duga. Hi ha un element important d'adoració a l'heroi en aquesta atitud. Hi ha un bon nombre d'herois en el moviment. Són d'ajut en aconseguir pels obrers part de les reivindicacions, però no gens per a desenvolupar organització democràtiques autosuficients. Aquestes no sorgiran a menys que els obrers no aprenguen a sostindre's pel propi peu i a no basar-se patèticament en personalitats eminents que els resolguen els problemes.
Una altra feblesa del moviment obrer en molts països endarrerits és la seua dependència de l'estat. Es reportà d'Índia:
L'estat ja ha pres moltes de les funcions que, en una societat lliure, pertanyerien normalment als sindicats. Tal com funciones les coses, l'estat, i no la negociació col·lectiva entre patrons i empleats, juga un paper principal en la determinació dels salaris i d'altres condicions laborals. Això era inevitable fins a cert punt per la condició de fons de l'economia i per la feblesa dels obrers i dels llurs sindicats.
I de l'Àfrica Occidental Francesa:
...els esforços sindicals directes contra els patrons rarament han comportat un augment real de salaris pel treball africà; més aviat és la legislació social i la influència política del moviment obrer que ha sigut responsable de gran part dels avenços salarials reals dels darrers anys.
I d'Amèrica Llatina:
Els representants sindicals cerquen d'aconseguir els llurs objectius mitjançant la interferència i el dictat del govern.
El factor més important que determina si la classe obrera dels països endarrerits és realment revolucionària o no és subjectiu, és a dir, les activitats dels partits, particularment dels partits comunistes, que la influencien. El paper contra-revolucionari de l'estalinisme en els països endarrerits ha sigut tractat tan abastament que no cal repetir-ho ací.
Una concatenació de circumstàncies nacionals i internacionals fa imperatiu per les forces productives de trencar les cadenes del feudalisme i de l'imperialisme. Les revoltes camperoles prenen un gir més profund i més ampli que mai abans. En elles també hi arrela la rebel·lió nacional contra la ruina econòmica comportada per l'imperialisme i per uns nivells de vida més alts pels quals es manifesta.
La necessitat de les forces productives a més de la rebel·lia de la pagesia no serien suficients per trencar el jou dels terratinents i de l'imperialisme. Tres altres factors hi contribueixen:
L'afebliment de l'imperialisme mundial com a resultat de l'augment de contradiccions entre les potències, i la paràlisi que afecta la llur intervenció mútua que comporta l'existència de la bomba H.
La creixent importància de l'estat en els països endarrerits. És un dels trucs de la història que quan una tasca històrica fa cara ala societat, i la classe que tradicionalment la du a terme hi manca, un altre grup de gent, molt sovint un poder estatal, la realitza. El poder estatal, en aquestes condicions, juga un paper molt important. Reflecteix no tan sols, o principalment, la base econòmica nacional damunt la qual es basteix.
La creixent importància de la
intel·lectualitat com a dirigent i unificador de la nació,
i per damunt de tot com a manipulador de les masses. Aquest darrer
punt necessita d'una elaboració especial.
La intel·lectualitat revolucionària s'ha demostrat com un factor molt més cohesiu en les nacions emergents d'avui que no en la Rússia tsarista. És ben evident que la propietat privada burgesa és en bancarrota; que l'imperialisme és intolerable; que el capitalisme estatal – a través de l'afebliment de l'imperialisme, la creixent importància de la planificació estatal, a més de l'exemple de Rússia, i la feina disciplinada i organitzada dels partits comunistes – els dóna un nou sentit de cohesió. Com a única secció no-especialitzada de la societat, la intel·lectualitat és la font òbvia d'una “elit revolucionària professional” que sembla representar els interessos de la “nació” tan contra els conflictes sectorials com contra els interessos de classe. A més, és la secció de la societat més imbuïda de la cultura nacional, ja que els camperols i obrers no tenen ni lleure ni educació per aquest.
La intel·lectualitat és també sensible a la mancança tècnica dels llurs països. Com que participen en el món científic i tècnic del segle XX, són decebuts per l'endarreriment de la pròpia nació. Aquest sentiment és accentuat per la “manca de feines intel·lectuals”, endèmica d'aquests països. Donat l'endarreriment econòmic general, l'única esperança per molts estudiants és una feina governamental, però no n'hi ha prou per tots.
Són grans creients en l'eficiència, inclosa l'eficència en l'enginyeria social. Confien en la reforma des de dalt i s'estimarien moltíssim de lliurar el nou món a un poble agraït, més que no pas haver de veure la lluita d'alliberament d'un poble autoconscient i lliurement associat que es dóna un nou món. Es preocupen molt de mesures per treure la nació de l'estagnació, però ben poc per la democràcia. Encarnen la tendència cap a la industrialització, l'acumulació de capitals, la resurrecció nacional. El llur poder és en relació directa amb la feblesa de les altres classes, i la llur nul·litat política.
Tot plegat fa del capitalisme estatal totalitari un
objectiu molt atractiu pels intel·lectuals. I de fet aquests
són els principals porta-estandards del comunisme en les
nacions emergents. “El comunisme ha trobat la més gran
acceptació a Amèrica Llatina entre els estudiants i la
classe mitjana”, escriu un especialista americà. A
Índia, en el Congrés del Partit Comunista a Amritsar
(març/abril del 1958), “aproximadament el 67% dels
delegats eren de classes diferents del proletariat i de la pagesia
(classes intermèdies, classe terratinent, i 'petits
comerciants'); el 72% tenia estudis universitaris”.
Les forces que haurien de dirigir una revolució socialista obrera d'acord amb la teoria de Trockij poden dur, en absència del subjecte revolucionari, el proletariat, al seu contrari, el capitalisme estatal. Si empram ço que és de validesa universal en la teoria i ço que és contingent (en l'activitat subjectiva del proletariat), hom pot arribar a una variant que, per la manca d'un millor nom, pot ésser anomenada la “revolució permanent desviada del capitalisme estatal”.
El col·lapse dels règims estalinistes de Rússia i de l'Europa oriental, el desplaçament de la Xina de Mao cap a les vies del capitalisme de mercat, la desintegració internacional dels moviments estalinista i maoïsta, obren el camí al desenvolupament de l'autèntica revolució permanent descrita per Trockij.
Som al mig d'un llarg i lent desvetllament del moviment de la classe obrera en el Tercer Món.
Hem vist la classe obrera d'Iran implicada en una vaga general i organitzada en els xores (consells obrers) que dugué a l'enderrocament del Xa. Hem vist la classe obrera de Sud-Àfrica en esclafar el règim d'apartheid. Hem sigut testimonis del sorgiment d'un moviment obrer militant a Corea del Sud. Hem sigut també testimonis de la vaga general més gran de tots els temps a Brasil.
Durà temps superar la depressió deixada per dècades de reacció, d'estalinisme i de feixisme. Però el camí és obert per a la revolució permanent autèntica.