(2000)
Els socialistes turcs, amics meus, em diuen que hi ha una creença generalitzada a Turquia que si el país s'uneix a la Comunitat Europea, la democràcia quedarà assegurada. Abans d'ocupar-me d'aquest argument concret, m'agradaria desenvolupar un quadre més general de les relacions entre democràcia i canvi social.
El mot “democràcia” fou encunyat a l'antiga Atenes, i vol dir “govern del poble”. Amb tot, ni els esclaus, ni les dones, ni els residents no-atenencs, tenien dret de vot en aquesta democràcia.
El sufragi universal tot sol no garanteix el govern del poble. De fet fou Napoleó III qui emprà el sufragi universal per imposar la seua dictadura mitjançant plebiscits: l'estat central mobilitzava la províncies endarrerides contra el París avançat. De forma similar, Bismarck, qui introduí el sufragi universal a Alemanya, l'emprà per reforçar el poder del kàiser, dels prínceps i dels junkers contra els socialistes de Berlin.
Quan hom observar els estats capitalistes democràtics com Gran Bretanya, França o Alemanya, hom troba que hi ha sufragi universal, que els diputats són elegits democràticament, però que la democràcia és formalista i superficial. Els diputats són elegits, però els jutges, els oficial de policia i els comandants de l'exèrcit no ho són. Per damunt de tot, la gent no té dret d'elegir democràticament els patrons de la fàbrica, ni de destituir-los si volen. Els capitalistes i els proletaris són iguals als ulls de la llei. Quan la llei diu, “ni els pobres ni els rics tenen dret de dormir en el parc”, formalment són iguals. Similarment, quan llei diu, “tothom, rics i pobres, tenen dret d'allotjar-se a l'Hotel Ritz”, la llei no discrimina els pobres.
El magnat de la premsa a Gran Bretanya té un sol vot, com qualsevol altre ciutadà. De fet, Rupert Murdoch, que controla un imperi editorial massiu – el seu diari Sun ven quatre milions d'exemplars diaris; a més té el Times, News of the World amb una circulació massiva, i el Sunday Times – no té vot, ja que és ciutadà nord-americà, ciutadania que adquirí per raons comercials. Els obrers britànics paguen el 23% dels llurs salaris en forma d'impostos i el 10% com a assegurança nacional.
Rupert Murdoch paga tan sols un 0,5% dels seus beneficis en forma d'impostos, ja que registra les seues companyies en el paradís fiscal de les Illes Caiman. És clar que els obrers i els capitalistes són iguals davant la llei. És clar que l'impressor que treballa per Murdoch no és perjudicat legalment. Sóc disposat a jurar que si anàs als Jocs Olímpics a còrrer contra Linford Christie, el velocista més ràpid de Gran Bretanya, el venceria, tot i que tinc 82 anys, a condició que seiés en un bon cotxe i amb un bon xofer.
Per damunt de tot, la democràcia formal no elimina l'opressió de les nacions o les races. A Rodèsia (ara Zimbabwe), els 200.000 habitants blancs tenien drets democràtics. Això no minava l'opressió dels cinc milions de negres. Al contrari, reforçava la unitat dels blancs contra els negres.
El fet que Israel siga un estat democràtic no suposa que els tres milions de palestins, expulsats de la llur terra per aquest mateix estat, tinguen el dret de retornar a la terra, o el dret de determinar el llur destí. El criteri clau per determinar si la democràcia popular és reforçada, és el grau de poder real aconseguit pels oprimits. El 1902 Lenin escrigué que quan un obrer va a la vaga per salaris, és un simple sindicalista. Però si va a la vaga contra l'opressió dels hebres, aleshores és un veritable socialista revolucionari. Continuava a dir, “som els tribuns dels oprimits”. En un estat on hi ha una nació dominant i una nació oprimida, és un paper central dels socialistes que pertanyen a la nació dominant de lluitar pel dret d'autodeterminació dels oprimits. Per aconseguir la unitat del proletariat de la nació oprimida i de la nació opressora, cal que el proletariat de la nació opressora pose èmfasi en el dret de separació de l'oprimida; mentres, el proletariat de la nació oprimida ha de defensar fortament la unitat amb el proletariat de la nació opressora.
La precondició d'això és que l'opressió d'una nació perjudica no tan sols el proletariat de la nació oprimida, sinó també el de la nació dirigent. Un obrer blanc dels Estats Units és privilegiat en relació a un obrer negre. Això és molt més visible a Texas, diguem-ne, que a Nova Iork, on els salaris, els llocs de treball, l'habitatge dels obrers blancs són millors que els de la gent negra de Texas. I per tant, davant això, és clar que els obrers blancs es beneficien de l'opressió dels negres. Però els salaris i les condicions laborals i l'habitatge dels blancs a Texas són molt pitjors que les de Nova Iork.
La clau per una democràcia popular i realment activa és la lluita dels obrers per damunt de races, nacionalitats i gèneres.
Quan vaig veure per televisió el terrible impacte del terratrèmol del nord-oest de Turquia de l'any passat, era tan obvi que el terratrèmol causà terribles danys a les precàries cases, ja fossen habitades per turcs o kurds, mentre que les cases dels rics no foren afectades. Les imatges també mostraven clarament el paper de l'exèrcit. L'exèrcit turc és el segon exèrcit més gran de l'OTAN, superat tan sols pel dels Estats Units. Quan arribà a la zona del terratrèmol es podia veure com els soldats es dedicaven a posar ordre amb armes, i no amb buldòzers per salvar vides.
Si Turquia s'uneix al Mercat Comú Europeu de cap manera això estimularà l'activitat pròpia dels obrers. La clau pels marxistes és l'activitat pròpia de les masses obreres. És clar que tot dret democràtic, per petit que siga, ha d'ésser cuidat. Però la democràcia de masses real no es pot assolir si no és per una acció de masses. Com Marx assenyalà, “l'emancipació de la classe obrera és l'acte de la classe obrera”.
Tota la tradició del sistema educatiu és que la història es fa des de dalt. Aprenem història amb reis, emperadors i generals. I per tant la il·lusió que si el primer ministre de Turquia s'asseu amb Tony Blair, Gerhard Schröder i Jospin, això durà la democràcia real, és una il·lusió que cal abolir.
Els obrers no poden aconseguir el poder amb trucs, darrera de la història, sinó únicament per la lluita de classe.