Pamflet (Erin's Hope) publicat originalment el 1897. El 1909 s'hi publicà una edició revisada.
Transcription & HTML Mark-up: Einde
O'Callaghan pel Marxists’ Internet Archive.
«Abans de la conquesta, els irlandesos no sabien res en absolut de la propietat de la terra. La terra pertanyia a tota la comunitat; el cap era poc menys que el gestor de l'associació. La idea feudal que arribà amb la conquesta s'associava amb el domini foraster, i mai no ha sigut reconeguda fins els nostres dies pel sentiment moral del poble».
En aquests breus mots del senyor John Stuart Mill, l'estudiant imparcial pot trobar la clau per desentrellar l'embolicat fil de la política irlandesa. Els polítics dels nostres dies, tant del costat anglès com de l'irlandès, han fet tot el possible per divulgar en la ment pública la convicció que la qüestió irlandesa prové únicament de les aspiracions dels irlandesos per tindre un control més complet de l'administració interior dels afers del llur país que no pas el que els hi és possible d'exercir mentre la seu del govern siga a Westminister, i que, per tant, una qualsevol forma d'autogovern local, com, per exemple, el decret d'autonomia del senyor Gladstone, és tot allò que cal per solucionar aquesta qüestió, i fer reposar per sempre més l'agitat esperit del malcontentament irlandès. D'acord amb aquesta lluminosa (?) exposició de la història irlandesa, hem de creure que les dues nacions s'han dedicat durant set-cents anys a una guerra inacabable, que el país (Irlanda) que durant tot aquest temps s'ha vist obligat a presenciar la massacre implacable dels seus fills per la fam, la pestilència i l'espasa; que cada generació victoriosa ha presenciat una renovació del conflicte i una renovació del martiri, fins que la ment sensible recula gràcies a un estudi de la història irlandesa i de la memòria de l'escorxador, i tot plegat, certament, degut a que irlandesos i anglesos no podien arribar a un acord quant a la forma d'administració política més adient per Irlanda.
Si aquests nova lectura de la història irlandesa fos certa el foraster intel·ligent tindria motius per considerar a la baixa la intel·ligència de les dues nacions, que durant set-cents anys no han aconseguit una solució satisfactòria per una qüestió tan simple. Tan a la baixa, precisament, com podria considerar-se l'acúmen polític dels dirigents dels partits anglesos i irlandesos, que avui es complauen a presentar l'avortament desacreditat de l'autonomia com a remei sobirà per la misèria irlandesa.
La qüestió irlandesa té, de fet, un origen molt més profund que una simple diferència d'opinió quant a les formes de govern. El seu origen real i significat interior rauen en el fet que les dues nacions oposades sostenen idees fonamentalment diferents quant a la qüestió vital de la propietat de la terra. La recerca científica recent de sociòlegs tan eminents com Letourneau, Lewis Morgan, sir Henyr Maine, i d'altres, ha demostrats àmpliament el fet que la propietat comuna de la terra constituïa la base de la societat primitiva a gairebé cada país. Però mentre que a la majoria dels països ara dits civilitzats, desaparegué gairebé completament aquest comunisme primitiu abans de l'albada de la història i mai no assoliren un estatus més elevat que el conferit per la sanció social de tribus illetrades, a Irlanda el sistema formà part de les organitzacions socials ben definides d'una nació de savis i estudiants, reconegudes per caps i tanists, brehons i bards, com el principi inspirador de la llur vida col·lectiva i base del llur sistema social de jurisprudència. Aital fet sorprenent, és clar, s'interpretarà de moltes formes, d'acord amb el temperament i les simpaties polítiques i racials del lector. El partidari de l'actual sistema social ho veurà com la prova de la incapacitat irlandesa per assimilar idees progressives i afirmarà, sens dubte, amb seguretat que aquesta incapacitat és la causa real de la misèria irlandesa, ja que no ha preparat els seus fills per la lluita competitiva per l'existència, i això els condemnà al destí de talladors de fusta i aiguaders.
L'estudiant ardent de sociologia, qui creu que el progrés de la raça humana a través dels diversos estadis econòmics de comunisme, de l'esclavitud de propietat, del feudalisme i de l'esclavitud salarial, no ha sigut més que una preparació per l'ordre superior de la societat del futur; que els països més industrialment avançats del futur no fan més que, per bé que sovint inconscientment, desenvolupar les condicions socials que, d'ençà de la fallida del comunisme tribal universal, han esdevingut històricament necessàries per la inauguració d'un nou i més just ordre econòmic, on l'antagonisme social, polític i nacional serà desconegut, potser veurà en l'adhesió irlandesa a la propietat del clan fins a una data relativament recent com el segle XVII una prova d'un desenvolupament econòmic endarrerit, i per tant un obstacle real al progrés. Però l'estudiant atent d'històrica, qui creu en la possibilitat que un poble per intuïció política anticipe les lliçons que després li revela la trista escola de l'experiència, no tindrà inconvenient en unir-se amb l'ardent patriota irlandès en les seues expressions generoses d'admiració per sagacitat dels seus avantpassats celtes, que van preveure en l'organització democràtica del clan irlandès l'organització més perfecta de la societat lliure del futur.
Siga quina siga la veritable interpretació de la història irlandesa, si més no resta un fet clar i innegable, és a dir, que el conflicte entre els sistemes rivals de la propietat de la terra fou l'eix al voltant del qual se centraren totes les lluites i rebel·lions en les quals ha sigut tan prolífica aquesta història. L'irlandès veia amb una hostilitat inveterada els llurs governants anglesos, en cap moment no hi diposità gaires esperances en el marc de la constitució, i s'alçà amb entusiasme darrera els seus propis caps, perquè veien en això la qüestió més important, perquè als seus ulls el domini anglès i els parlaments de Dublin s'identificaven igualment com a introductors i sostenidors del sistema feudal i de propietat privada de la terra, en contraposició al sistema cèltic del clan o de la propietat comuna, que consideraven, crec que encertadament, com la clau de la llibertat política i social.
El govern anglès fou prou astut també per percebre que la submissió política o nacional d'Irlanda no tenia cap mena de valor pels conqueridors mentre la nació políticament sotmesa romangués en possessió de la llibertat econòmica. En conseqüència ens trobam que la primera estipulació que se li feia a la tribu irlandesa després de la seus submissió sempre suposava que les terres de la tribu fossen considerades com a propietat privada del cap; que les havia d'acceptar per tant com a concessió de la corona, per la qual les havia de mantindre en el futur; que havia d'abandonar el seu títol irlandès que el proclamava el cap lliurement elegit d'una comunitat lliure, i que per comptes d'això havia d'acceptar un títol anglès, com duc o earl, i en totes les coses adir-se amb les idees angleses de civilització i ordre social. Totes aquestes estipulacions eren en gran mesura repulsives per les idees irlandeses. El cap, com Mill ha observat encertadament, no era més que el membre gestor de l'asssociació tribal, per bé que en el brogit de la guerra constant habitualment l'elecció es limitava als membres d'una o de dues famílies; amb tot mai no renunciaren al dret d'elecció els homes de la tribu. Sempre que la seducció de l'or anglès s'apoderava del patriotisme d'un cap irlandès, i aconseguia d'induir-lo a acceptar el sistema aliè de propietat i el títol aliè (com en el cas d'Art O’Neil i Nial Garbh O’Donnell, el Queen’s O’Reilly i el Queen’s Maguire), elegien immediatament un altre cap en lloc seu; i des del moment que el renegat malaurat esdevenia un pròfug pel seu propi poble, tan sols podia retornar al seu territori nadiu amb una escorta de llancers anglesos.
El sistema irlandès era doncs paral·lel a les concepcions dels drets i deures socials que ara trobam que les classes dirigents denuncien tan ferotgement com a «socialistes». S'inspirava aparentment en el principi democràtic que la propietat era per servir el poble, i no pel principi tan universalment aplicat en l'actualitat, és a dir, que la gent no té cap altra funció d'existència que com a esclaus dels qui per força o per frau han aconseguit de posseir la propietat. No consideraven, de fet, totes les formes de propietat productiva com a comunitàries; però si recordam que aleshores la terra era l'única que tenia importància, totes les altres formes de propietat esdevenen insignificants per comparació i veiem que eren tan socialistes com el desenvolupament industrial d'aleshores els hi permetia. La civilització anglesa contra la qual lluitaven era d'altra banda profundament individualista; i del seu triomf encara recollim ara els fruits en les disputes industrials, en les depressions agrícoles, els habitatges deficients, i altres institucions tan glorioses en l'esglèsia i en l'estat que tenim l'honor de compartir amb els nostres compatriotes d'aquesta «porció integral de l'Imperi Britànic». Els resultats del canvi de la vida nacional d'Erin es poden veure bé en els mots sorneguers que Aubrey De Vere dedica a la «nova raça» d'explotadors que sorgien aleshores:
|
Els caps de Gad eren el poble encarnat; |
La fallida de la Confederació de Kilkenny del 1649, i la conseqüent dispersió dels clans irlandesos, fou la causa immediata de la confusió de pensament i la manca aparent de direcció que fins els nostres dies ha caracteritzada tota la política irlandesa moderna. Privats de tota forma d'organització política o social que servís de base efectiva per la seua realització pràctica, la reivindicació de la propietat comuna de la terra caigué naturalment en l'oblit fins que la conquesta d'una forma de llibertat polític permetés els irlandesos desposseïts d'omplir el buit de l'associació tribal perduda amb la concepció més completa i àmplia de la nació irlandesa com el reservori i el custodi natural de l'herència del poble. Però quan el procés fusionador d'una subjecció comuna havia unit els elements heterogenis de la societat irlandesa en una nacionalitat compacta, hom trobà que en mentres havia sorgit una nova classe en la terra—una classe que, mentre els professava ultra-nacionalista en els seus objectius polítics, havia arribat no obstant a un acord amb l'enemic per acceptar el sistema social aliè, amb les seues manifestacions externes, la despossessió legal i la dependència econòmica de grans masses d'irlandesos, com a part de l'ordre natural de la societat.
La classe intermèdia irlandesa, que aleshores en virtut de la llur posició social i educació es trobava al capdavant com a dirigents patriòtics irlandesos, devia el seu estatus únic en la vida política a dues causes completament diferenciades i aparentment antagòniques. La llur riquesa derivava de la forma amb la qual s'havien fet amb un lloc en la vida comercial de l'«enemic saxó», en assimilar les seues idees i en adoptar els seus mètodes, fins que sovint es mostraven com la més implacable de les dues races en aplicar el llur poder explotador. La llur influència política derivava de la llur disposició en tot moment de servir oralment la causa de la nacionalitat irlandesa, que en la llur fraseologia suposava simplement la transferència de la seu del govern de Londres a Dublín, i la transferència conseqüent en favor llur d'una porció de les contribucions legislatives i legals que, de moment, anaven en benefici dels cockneys. Amb aitals homes al capdavant no és gens estrany que els partits patriòtics d'Irlanda sempre hagen acabat el periple en desastre. En acceptar un sistema social oposat a les millors tradicions del poble cèltic, després abandonaren com a impossible l'assoliment de la independència nacional. Amb la primera acceptació segellaven la llur aprovació d'un sistema fundat en el robatori dels llurs compatriotes, i amb el segon abandonament lligaven els destins del llur país amb el destí d'un imperi, quan en la humiliació dels pirates que el governen rau l'única esperança del poble irlandès de redempció nacional i social.
Com a compensació per aquesta gran traïció els polítics de classe intermèdia ofereixen l'autonomia. Analitzat acuradament ço que l'autonomia conferiria a Irlanda és una tasca difícil, ja que cadascú interpreta la «cosa» a la seua manera i d'acord amb els seus objectius peculiars. Potser la forma més segura, i en tot cas l'única que no rebrà cap objecció, seria considerar com a autonomia el decret presentat pel senyor Gladstone. Com que aquest projecte representa tot el més que l'esforç d'estadista del senyor Parnell, amb una falange sòlida de vuitant-sis membres rera seu, pot arrabassar de la por o del favor del liberalisme anglès, s'hi pot assumir amb prou confiança que cap altre òrgan purament polític d'Irlanda pot millorar raonablement aquesta concessió per cap aliança amb qualsevol de les dues grans fraccions que tenen cura dels interessos de les classes propietàries angleses. L'autonomia es proposava d'establir a Irlanda un parlament que seria curosament desarmat de tots els poders i atribucions que el sentit comú dels pobles civilitzats considera que pertanyen a l'esfera i a les funcions del govern; que no tindrà cap poder de control en la diplomàcia, la posta, el comerç, el telègraf, la moneda, les duanes i contribucions, pesos i mesures, registres i patents, successió a la Corona, o l'exèrcit, l'armada, la milícia o voluntaris.
L'únic resultat concebible d'aquesta situació seria crear a Irlanda una host de caçadors de places i de funcionaris governamentals qui, segurs de gaudir uns bons ingressos, actuen de primera barrera entre el poble i els llurs opressors. Com a mètode que lliura el legislatiu anglès de part dels seus deures a casa, i que per tant els deixa més llibertat per continuar la seua política d'expoli i d'agressió a l'exterior, hauria d'haver conquerit el cor dels polítics jingoïstes. Que siguen tan caparruts per no veure aquesta oportunitat és un bé que els demòcrates irlandesos de gran visió mai no agrairan prou.
El segon decret d'autonomia era lleugerament més democràtic que el primer, de forma que el govern no va fer cap esforç per introduir-lo a la Cambra Superior. El Partit Liberal anglès—el partit polític més traïdorenc d'Europa—sempre havia tingut dues formes preferides per destruir incòmodes propostes de reforma. Primera: mentides i atacs sense escrúpols; segona: acceptació teòrica del principi de la reforma, però ajornament indefinit de la seua realització pràctica, sota un pretext o un altre, fins que els cors dels reformadors es trenquen i les llurs organitzacions s'ensorren. La primera fou derrotada pel geni de Parnell; com de bé s'ho han fet amb el segon mètode ho demostra l'actual caos polític d'Irlanda.
Si salvam això, i la consideram pels seus propis mèrits, l'autonomia és simplement una befa a les aspiracions nacionals d'Irlanda. Els nostres dirigents de classe intermèdia han convençut esforçadament l'opinió pública que l'arribada de l'autonomia suposaria l'establiment immediat de manufactures i l'obertura de mines, etc., a tot arreu d'Irlanda. Això els hi sembla l'ideal més alt possible—una societat irlandesa integrada per patrons que fan fortuna i per obrers que es gasten la vida per un salari setmanal. Però, per dir-ho suaument, els homes que parlen d'aquesta manera ho són completament ignorants de les condicions de la indústria moderna, o bé, per qualque motiu privat, enganyen salvatjament els qui creuren en ells. Establir amb èxit una indústria en l'actualitat a qualsevol país requereix si més no de dues coses, cap de les quals no es donen a Irlanda, i una de les quals mai no podrà donar-s'hi. La primera és la possessió d'uns fons per comprar maquinària i matèries primeres per l'equipament de les seues fàbriques, i la segona són clients per comprar els béns que s'hi manufacturen. Ara bé, ens trobam que Anglaterra, que és la capdavantera en fabricació per damunt de qualsevol altra nació, que ha estés el seu comerç i ha perfeccionat la seua maquinària durant cent cinquanta anys com a mínim, que ha creat una nació d'artesament altament qualificats, adients per qualsevol forma de conquesta industrial—Anglaterra, el país més ric del món, ha dut les seues indústries a un grau de perfecció mecànica que els clients no poden mantindre el seu ritme. Pot fornir mercaderies de qualsevol mena molt més ràpidament que no pas és capaç el món de comprar i de consumir, i com a conseqüència directa d'aquest enorme poder productiu es veu obligada en els propers anys a aturar totalment o parcialment la seua maquinària i tancar fàbriques, a acomiadar els seus artesans, i a obligar-los a caminar en mig de l'oci forçat i de la semi-inanició fins que les mercaderies que han produït siguen comprades i consumides per uns altres—els llurs clients.
Tingueu això present, i recordau també que Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica, Àustria, Rússia, qualsevol estat del continent europeu i americà, Índia, Xina i Japó, entren tots en aquesta lluita; que cadascun d'ells lluita dur, no tan sols per fornir allò que abans fornia únicament Anglaterra, sinó també per deixar Anglaterra fora dles mercats del món. Recordau que per tots aquests països la dificultat més gran és trobar clients, que la companyia més antiga del negoci—és a dir, l'imperi britànic—es troba que els seus clients no poden mantindre el funacionament de les seues plantes i fàbriques. Recordau tot això, i aleshores digueu-me com la pobra Irlanda, exhausta i privada de sang per totes bandes, amb una població gairebé completament agrícola i gens acostumada a les tasques mecàniques, ha d'establir noves fàbriques, i on ha de trobar clients per mantindre-les. No pot crear nous mercats. Aquest món té uns límits, després de tot, i les nacions d'Europa fan via cap als racons més remots tan ràpidament que en pocs anys, com a molt, tot el món serà esgotat com a mercat per les llurs mercaderies.
Anau a les ciutats fabrils, als centres naviers, a les mines de carbó, als sindicats, o als mercats de valors d'Anglaterra, del continent europeu o d'Amèrica, i arreu sentireu el mateix plany: «El subministrament de cotoneries i de llinars, de ferreries, de carbó i de vaixells de tota mena, supera la demanda; hem de treballar menys, hem de reduir els salaris obrers, hem de tancar fàbriques—no hi ha prou clients per mantindre el funcionament de la maquinària». Davant d'aitals fets el patriota irlandès assenyat s'hi hauria d'apartar i reconèixer lliurement que és impossible per Irlanda fer allò que els altres països no poden fer, tot i els llurs grans avantatges, és a dir, assolir la prosperitat amb l'establiment d'un sistema fabril en un mercat mundial ja cobert per tota mena de mercaderies. També és bo de recordar que fins i tot sota les circumstàncies més favorables, fins i tot si per cap miracle fóssem capaços de cobrir els verds camps d'Erin amb enormes i lletges fàbriques, amb xemeneies que llençassen enormes volums de fum verinosos i que cobrissen l'illa d'una desolació cendrosa—fins i tot aleshores ens trobaríem ràpidament que sota les condicions nascudes del sistema capitalista la nostra única esperança de mantindre'ns en peu com a nació manufacturera dependria de la nostra capacitat de treballar més temps i més dur per un salari més baix que les altres nacions d'Europa, per tal que la nostra classe intermèdia tingués l'oportunitat de vendre les llurs mercaderies per un preu inferior que els llurs competidors. Això equival a dir que la nostra oportunitat de fer d'Irlanda un país manufacturer depén que esdevinguem els esquirols més baixos d'Europa. Fins i tot aleshores els esforços serien condemnats al fracàs, per l'aparició de l'home groc en l'arena de la competència, el desenvolupament sobtat del sistema capitalista a Xina i Japó ha fet per sempre més impossible l'aixecament de cap altra nació industrial més a Europa.
Però els nostres dirigents ens diuen, «si no podem competir amb altres països en el mercat mundial, podem si més no produir per nosaltres». Sota cap circumstància ho podem fer sense atreure'ns desastres tan grans com dels que volem escapar. Amb millors avantatges i una experiència més gran en el camp que la que tenim, els capitalistes dels altres països poden fàcilment superar les nostres mercaderies, fins i tot en el mercat interior, i si per tal de donar als nostres fabricants una oportunitat anàssem a adoptar una protecció (impossible amb l'autonomia), el resultat seria immediatament l'augment en el preu en tota mena de mercaderies mentre ningú no se'n beneficiaria llevat dels pocs capitalistes en profit dels quals els nostres obrers irlandesos treballarien més dur i més temps i haurien de suportar uns preus més alts que abans.
De nou se'ns diu que potser no ens cal establir indústria o provar de fer-ho, sinó que podem si més no establir una propietat pagesa, i fer que tot home siga propietari de la seua explotació, de forma que tothom visca, si no del propi vi i de la pròpia figuera, si més no del seu propi camp de patates. En primer lloc consider que un acte així, fins i tot si fos possible, seria d'una justícia molt qüestionable. Fer de la terra d'un país la propietat d'una classe és al meu parer igualment injust tant si el nombre de la classe és d'uns pocs centenars o d'uns pocs milers. La terra d'un país pertany de dret al poble d'aquell país, i no a cap classe particular, ni tan sols a cap generació aïllada de persones. La propietat privada de la terra per la classe terratinent és una injustícia per tota la comunitat, però la creació d'una propietat pagesa tendiria únicament a estereotipar i consagrar aquella injustícia, ja que deixaria fora dle repartiment tota la classe treballadora així com els milions desposseïts d'antics tinents que el domini terratinent ha dut cap a les ciutats irlandeses o a ultramar.
És clar que és manifestament impossible reinstal·lar els irlandesos en les terres d'on han sigut foragitats, però aquest fet tan sols atorga un punt addicional en favor de la reivindicació de la nacionalització de la terra en mans de l'estat irlandès. Si deixam aquest fet de banda, però, han considerat els nostres defensors de la propietat pagesa les tendències econòmiques actuals, i el desenvolupament de les arts mecàniques en el món agrícola. El món és progressiu, i la propietat pagesa, que fa cent anys hauria sigut un impuls, ara seria impotent per salvar de la ruina l'agricultura d'Irlanda. El dia dels petits pagesos, així com la dels petits capitalistes, ha passat, i allà on encara n'hi ha es troben que és impossible de competir amb la millora de la maquinària i amb les explotacions-mamut d'Amèrica i d'Austràlia. Mentre que cada granja irlandesa té la càrrega de mantindre els qui hi treballen els 365 dies de l'any, el granger capitalista dels Estats Units lloga les seues «mans» a centenars per les operacions de collita, i els acomiada immediatament quan acaba, de forma que redueix en un quart els salaris anyals dels seus obrers.
Com han de competir els nostres petits pagesos amb una situació així, o com la que revelava el report de l'Associació Americana de Ciència Social, ja el 1878? Ens diu com la ciència i la invenció, després d'haver-se dedicat durant molt de temps a la indústria, s'ha fixat en l'agricultural, i com a resultat d'això ha realitzat gairebé una revolució en aquesta branca de l'activitat humana. Arades que, dutes per cavalls, aren més de cinc acres per dia, l'extensió de moltes granges irlandeses, i arades a vapor que fan molt més encara; màquines per sembrar, amb les quals un noi i un cavall poden fer el treball d'un home, i el fan molt millor; segadores que no tan sols tallen la collita, sinó que la lliguen, són tan comunes ara a Anglaterra i a Amèrica que ja no criden l'atenció, i sabem d'una bona font de màquines que tallen, trillen, baten i ensaquen, sense la intervenció de cap altra mà humana que les del conductor que guia la màquina. En la collita del panís, un home o un noi, amb un cavall i una màquina, pot fer la feina de vint homes en tallar un acre cada hora.
Tot això, cal recordar-ho, és tan sols possible pel granger que posseeix milers d'acres. El cost inicial de qualsevol d'aquestes màquines és prou alt com per arruinar el petit pagès mitjà d'Irlanda, i el resultat d'això és que mentre treballa penosament la terra el seu competidor americà pot aconseguir una collita, enviar-la a milers de milles lluny pel ferrocarrill, carregar-la en vaixells, dur-la a l'altra banda de l'Atlàntic, i pràcticament vendre-la a la nostra part tan barata, o més, que el nostre producte interior. La competència de la carn de Nova Zelanda i el moltó congelat ha produït ja un mal incalculable a la ramaderia irlandesa, i en els darrers mesos he rebut informacions personals d'un contracte de la Peninsular and Oriental Steamship Company per transportar mantega de les enormes explotacions d'Austràlia a qualsevol port de Gran Bretanya i Irlanda a un preu que suposa la ruina de les granges lleteres d'aquests països. Si bé, doncs, per tal d'evitar ni que siga l'aparició de la injustícia, podem respectar rígidament els «drets de propietat» de la terra que els nostres pagesos han aconseguit amb la compra, hem de reconèixer que la propietat pagesa en si no ofereix cap esperança per una vida lliure i tranquila—ni tan sols pel pagès propietari.
Si volem preveure el futur hem d'entendre el present i fornir un sentit de la mesura a la nostra visió de la història del passat. Quines són, doncs, les condicions que governen la vida de la Irlanda dels nostres dies, i quin és el resultat d'aquestes condicions? D'acord amb les autoritats més eminents que han tractat mai la qüestió, la terra d'Irlanda és capaç de mantindre una població molt més gran que la que mai no hi hagut damunt seu, i amb tot Irlanda es troba en una situació de fam crònica. Cada vaixell que deixa els nostres ports va carregat amb collita per consum humà, mentre que la gent que amb les mans endurides ha recollit i aplegat aquesta collita es troba en la necessitat més paorosa, o fuig dels solcs d'aquesta fèrtil terra com si fossen les dunes àrides del desert. La classe terratinent, infatuada amb aquella bogeria que sempre precedeix la destrucció, pressiona en favor de les llurs rendes i fa tot el possible per impulsar o imposar una legislatura massa complaent i un executiu que li done suport en les llurs exaccions. El granger capitalista, entre l'espasa i la paret degut a la competència, cerca debades de mantindre el seu lloc en la vida amb una lluita inacabable amb el senyor de la terra d'una banda i amb l'opressió implacable del treballador de l'altra; el petit pagès, totalment privat d'esperança pel futur, es troba desesperat en una situació de misèria social que no té paral·lel en cap país salvatge; el treballador agrícola, amb el seu company de la ciutat, du la seua força, cervell, les capacitats físiques i intel·lectuals al mercat, i les hi ofereix als seus compatriotes més rics, perquè les exploten a canvi d'un salari de fam. Per totes bandes l'anarquia i l'opressió senyoregen, fins que hom amb prou feines s'hi pot estranyar quan els més ortodoxos entre nosaltres són temptats de repetir la dita de l'espanyol Don Juan Àguila després de la batalla de Kinsale: «Certament que Crist no morí mai per aquesta gent!».
Aquestes són les condicions sota les quals es pateix la vida en la Irlanda dels nostres dies. D'on sorgeixen aquestes condicions? Hi ha dues coses necessàries pel manteniment de la vida a Irlanda, com en qualsevol altre país. Són la terra i el treball. En possessió d'aquests dos elements essencials, la raça humana té a mans seues tots els factors necessaris pel benestar de l'espècie. Del treball de la terra extrau alhora els seus aliments i la riquesa minera amb la que tendeix a construir i adornar els seus habitatges i fer-se la roba. Per tant la possessió de la terra és arreu el primer requisit per a la vida. Si concedim això com una proposició massa evident per necessitar una demostració elaborada, arribam tot d'una a la conclusió que, com que la terra és necessària per la nostra existència, la primera precaució de qualsevol comunitat ben regulada hauria d'ésser la preservació de l'ús de la terra, i el dret de compartir lliurement els seus fruits, a tot membre de la comunitat, present o futur, nascut o no-nascut.
El moment que la terra d'un país passa de la cura de la comunitat com a afer públic, i d'ésser propietat comuna de tot el poble esdevé la propietat privada d'individus, assenyala l'inici de l'esclavitud per aquella gent i d'opressió per aquell país. Amb la terra com a propietat d'individus es crearen immediatament dues classes antagòniques en la societat—la que posseïa la terra i demanava a l'altra una renda per permetre'ls de viure-hi, i l'altra obligada per l'augment constant dels seus efectius a oferir una proporció més i més gran del producte del llur treball com a tribut de la primera classe, que així esdevenien en senyors de les vides dels llurs germans. Amb la terra posseïda com a propietat comuna de la gent una collita abundant seria molt ben rebuda com un guany per a la riquesa de la comunitat, una garantia contra la misèria per tots els seus membres. Amb la terra posseïda com a propietat privada la collita abundant s'ha de vendre per satisfer les exaccions del propietari de la terra, i mentre s'hi fica a les butxaques el resultat de la venda del productes dels seus tinents les famílies que la colliren poden morir-se de fam.
Com un crim que crida un altre crim, una injustícia econòmica comporta invariablement una sèrie d'injustícies, cadascuna més fructífera en desastre que l'anterior. Quan la producció d'aliments per ús públic fou abandonada en favor de la producció de productes agrícoles per la venda privada i el benefici privat, era gairebé inevitable que la producció de gairebé qualsevol altre producte de primera necessitat fos subjecte de les mateixes condicions. Així trobam que els aliments, la roba, les cases i els mobles no es produeixen per tal que la gent puga alimentar-se, vestir-se, allotjar-se o acomodar-se, sinó més aviat per tal que la classe que ha obtingut la possessió de la terra, la maquinària, els tallers i els magatzems necessaris per la producció d'aquests béns essencials tinga la capacitat de guanyar-se confortablement la vida a costa dels llurs germans. Si la classe terratinent i patronal es pensa que pot aconseguir una renda o un benefici en permetre la gent d'alimentar-se, vestir-se o allotjar-se, aleshores els altres poden fer el mateix en relació als anteriors—quan, on i com els patrons vulguen. Si, al contrari, s'imaginen que els hi paga més refusar aquest dret (com fan en qualsevol protesta, vaga o locaut), aleshores refusen aquest permís, i els llurs germans passaran gana, els llurs fillsels hi moriran davant els ulls, i les llurs dones i mares cauren en l'estretor i la misèria en allò que els llurs pares eren orgullosos d'anomenar «l'Illa de la Benedicció».
Amb l'actuació de diverses causes històriques els obrers s'han vist privats de tot allò amb el qual poden mantindre's i així se'ls obliga a cerca un mitjà de vida amb la venda de la llur capacitat de treballar, la llur força de treball. L'obrer es troba així que la condició més essencial que ha d'acomplir per tal de posseir la seua vida és vendre un part d'aquesta vida al servei i al benefici d'un altre. Ja la vengue per hores, per dies, per setmanes o per mesos tant se val—la ven o passa gana.
Ara bé, l'obrer és un ésser humà, amb totes les forces i capacitats de l'ésser humà que hi ha en ell, tan com el terratinent, el capitalista, o qualsevol altre ornament de la societat. Però quan s'adreça al capitalista per tal d'arribar a un tracte, que suposa la venda de la seua vida a trossos per tal de poder gaudir-la sencera, es troba que ha de tindre prou cura per renunciar a totes les reivindicacions en les quals hi creu com a ésser humà, i a oferir-se en el mercat sota la mateixa llei que governa la compra o la venda de qualsevol mercaderia inanimada, sense esperit, com un parell de botes, un barret de palla o com una brusa. És a dir que el preu que rebrà per la venda a trossos de si mateix dependrà de quants més es vegen obligats per la fam a fer el mateix tracte horrible.
Passa de manera semblant amb el pagès que prova de llogar un tros en el mercat lliure. Cada competidor cerca de superar l'altre, fins que la renda es fixa habitualment en completa desproporció al preu que en el futur hom obtindrà del tros adquirit. L'agricultor es troba que en anys d'abundància universal, quan per tot el món la terra dóna fruits en gran profusió, l'excés d'oferta damunt la demanda efectiva actua amb la baixada del preu del seu producte, fins al punt que amb prou feines li compensa el treball fet, i en temps d'escasedat, quan s'hi pot obtindre un bon preu, té poc a vendre, els seus clients no tenen mitjans per pagar-ho, i el terratinent o el prestamista són més implacables que mai quant a les llurs exaccions.
Com a remei per aital renglera de mals l'autonomia es revela com un absurd evident. Els partits autonomistes o bé ignoren la qüestió directament o bé es dediquen a intents inútils d'apedaçar el sistema amb plans de reforma, cosa que els desacredita més i més de dia en dia. El tinent que cerca en el Tribunal de la Terra una avaluació jurídica dels seus drets es troba que davant de la contínua caiguda dels preus agrícoles (ajudada per les taxes ferroviàries preferencials en favor del producte foraster) la renda «justa» d'un any esdevé la renda de fam de l'altre, i el tinent que es compromet a les clàusules de compra de la Llei Agrària es troba que únicament ha escapat de la tirania personal d'un terratinent per veure com li xuclen la sang de les venes el poder impersonal dels prestamistes.
Davant d'aitals fets, l'obrer honest irlandès es gira desesperat i uneix la veu amb la del nacionalista coherent en cercar en la defensa d'una República Socialista Irlandesa la clau de l'entrellat laberíntic de les condicions econòmiques modernes. El problema és greu i difícil, tant per la ignorància general de les condicions que el controlen com per la multiplicitat d'interessos creats que cal atacar i enderrocar a cada passa en el camí de la seua solució. La solució que es presenta no garanteix doncs una perfecció absoluta en tots els seus detalls, sinó que únicament forneix un primer esborrany d'un pla de reforma mitjançant el qual es pot preparar el terreny pel canvi revolucionari en l'estructura de la societat, l'únic que pot constituir una aproximació cap a un sistema social idealment just.
L'agricultura d'Irlanda ja no pot competir amb els grangers científicament equipats d'Amèrica i per tant l'única esperança que hi roman és abandonar la competència directament com a norma de vida, per organitzar l'agricultura com a servei públic sota el control de consells de gestió elegits per la població agrícola (ja no integrada per pagesos i treballadors, sinó per ciutadans lliures amb una responsabilitat i un honor iguals), i responsables davant d'ells i de la nació en general, i amb tots els ajuts mecànics i científics a l'agricultura que tots els recursos de la nació poden posar a la llur disposició. Que la terra irlandesa produesca primer per alimentar el poble irlandès, i després que s'haja acumulat prou reserves per assegurar l'acompliment d'això, que l'excedent es bescanvie amb altres països a canvi d'aquelles mercaderies manufacturades que Irlanda necessita però que no produeix per ella mateixa.
Així abolirem d'un sol cop l'amenaça de la competència forastera i farem perfectament innecessari qualsevol intent de crear un infern industrial a Irlanda sota el pretext dubtós de «desenvolupar els nostres recursos».
En aplicar a la manufactura el mateix principi social, que l'organització cooperativa dels obrers substituesca la guerra de classe sota el capitalisme i transforme el propi capitalista d'un caçador irresponsable del benefici en un funcionar públic que complesca una funció pública sota control públic. Reconeguem el dret de tothom a una oportunitat igual per desenvolupar tota la seua capacitat, tots els seus poders i destreses que li són inherents en garantir a tots i a totes les nostres compatriotes, tant als febles com als forts, tant als simples com als enginyosos, la igualtat honesta amb la vida humana gens escrupulosas, més completa, més lliure i més abundant, que la societat organitzada intel·ligentment pot conferir a qualsevol dels seus membres.
«Però», direu, «això suposa una República Socialista; això és subversió envers totes les institucions damunt les quals es fonamenta l'Imperi Britànic—això no es pot aconseguir sense la independència nacional». Be, esper que ningú no m'acuse d'un desig d'atiar les flames de l'odi nacional quan afirm com la meua convicció deliberada i conscient que la democràcia irlandesa hauria de lluitar coherentment per la separació de llur país del jou que uneix els seus destins amb els de la Corona Britànica. Els interessos del treball de tot el món són idèntics, és cert, però també és cert que cada país ha d'elaborar millor la seua pròpia salvació si ho fa en les línies més genuïnes envers el seu propi poble.
Les característiques nacionals i racials d'anglesos i irlandesos són diferents, les llurs història i tradicions polítiques són antagòniques, el desenvolupament econòmic dels uns no és a la par dels altres, i, finalment, per bé que han mantingut un contacte estret durant set-cents anys, amb tot l'irlandès cèltic és avui un problema tan insoluble per fins i tot l'anglès més amical com el dia que els dos països s'uniren per primera vegada per un vincle gens sagrat. Cap revolucionari irlandès que pague la pena refusaria d'oferir la mà a la socialdemocràcia d'Anglaterra en l'esforç per desarrelar el sistema social del qual l'Imperi Britànic n'és la corona i l'àpex, i de la mateixa forma cap socialdemòcrata anglès no deixa de reconèixer clarament que el xoc que assenyalaria la caiguda de les classes dirigents a Irlanda suposaria el toc per la revolta dels desheretats d'Anglaterra. [1]
Però en qui recau la tasca d'assolir aquesta caiguda de les classes dirigents d'Irlanda? En el poble irlandès. Però qui és el poble irlandès? És el capitalista caçador de dividends amb la fraseologia del patriotisme a la boca i el resultat de l'expoli de suorosos treballadors irlandesos a la butxaca; és l'advocat embolicador—la més immoral de totes les classes; és el propietari urbà que denuncia els abusos de renda del camp i els practica a les ciutats; és cap d'aquests sectors que ara dominen la política irlandesa? O no és més aviat la classe treballadora irlandesa—l'única fonament segur damunt el qual es pot construir una nació lliure; la classe treballadora irlandesa que ha dut la força a tota lluita política, i mai vençuda, i que és avui dia l'única classe d'Irlanda que no té cap interès en contribuir en la perpetuació de les formes polítiques o socials d'opressió—la dependència britànica o el sistema capitalista? La classe treballadora irlandesa ha d'emancipar-se, i en emancipar-se, a la força ha d'alliberar el seu país. L'acte d'emancipació social requereix la conversió de la terra i dels instruments de producció de propietat privada en propietat pública o comuna de tota la nació. Això demana un sistema social de la més absoluta democràcia, i en establir aquest sistema social necessari la classe obrera ha de topar amb tota forma de govern que puga interferir amb el control més lliure per part del poble d'Irlanda de tots els recursos del llur país.
En la classe treballadora d'Irlanda, doncs, recau la tasca de conquerir la representació política de la seua classe com a passa preliminar cap a la conquesta del poder polític. Aquesta tasca tan sols es pot satisfer amb homes i dones que reconeguen que la primera acció d'un exèrcit revolucionari ha d'harmonitzar en principis amb els qui és probable que s'hi sumen, i que, per tant, cap revolucionari no pot cridar sense perill a la cooperació d'homes o de classes, els ideals dels quals no siguen els seus, i que, per tant, es puguen veure obligats a lluitar en un estadi crític futur del camí cap a la llibertat. A aquesta categoria hi pertany qualsevol sector de la classe propietària, i qualsevol individu d'aquestes classes que crega en la legitimitat de la seua posició de classe. La llibertat de la classe obrera ha d'ésser el treball de la classe obrera. I recordam que la timidesa en l'esclau indueix l'audàcia del tirà, però que la virilitat i l'ànim del revolucionari atemoreix sempre el propi opressor, que amaga les seues intencions sota la coberta de la reforma. I recordau així de lluitar per la vostra classe en cada ocasió. [2]
La nostra gent fuig als racons més remots de la terra; cercam de retindre'ls a casa amb la reducció de les hores de feina allà on tingueu el poder i amb la defensa de totes les demandes de restricció legislativa. Els vostres ferrocarrils irlandesos donen feina a milers d'homes, que treballen de promig dotze hores diàries. Si s'hagués limitat la setmana laboral a quaranta-vuit hores, ara hi hauria feina per milers d'irlandesos que ara romanen exiliats de la terra nadiua. Exigiu a tot representant irlandès de donar suport al Decret de les Vuit Hores pels ferrocarrils; si hi refusa sabreu que considera el benefici com quelcom més sagrat que el patriotisme, i que sacrificaria el seu país a l'altar de l'avarícia. Els nostres comuns irlandesos i els altres òrgans públics controlats pel voto popular també donen feina a molts milers d'homes. Quantes hores treballen? Deu com a mitjana, i els llurs salaris amb prou feines depassen el límit de la misèria. Insistiu a les corporacions irlandeses que establesquen la jornada de vuit hores en tots els llurs treballs. Si més no ells no han de tèmer la competència forastera. Si no teniu vot en la corporació podeu com a mínim aixecar la plataforma política allà on qualsevol dit patriota refusa de realitzar aquest acte de justícia. Tota corporació irlandesa que refusa d'instituir la jornada de vuit hores amb un salari decent pels seus empleats ha entrat virtualment en conspiració amb el govern britànic per expatriar el poble irlandès, per tal de no pagar mig penic addicional a costa de l'erari. En totes les nostres ciutats els fills de la classe treballadora es moren prematurament per la manca d'una alimentació nutritiva. De la mateixa forma que els nostres comuns i consorcis públics forneixen aigua per la gent lliure de pagament directe i carguen la despesa a les contribucions, que també aporten a les nostres escoles desdejunis gratuïts, dinars i berenars a la mainada que hi assisteix, i que això es pague de la mateixa forma. No importa quin sigui el caràcter moral del pare, salvam si més no la mainada indefensa de la nostra raça de la degeneració física i mental, i salvam els nostres professors de la tasca impossible d'educar un infant el cervell del qual és afeblit per la fam del cos. Com a passa posterior en l'organització, que les corporacions i òrgans públics de tot el país establesquen dipòsits pel subministrament de pa i de tots els béns de primera necessitat pel poble, a preu de cost i sense intervenció de mitjancers. Per salvar els nostres combatius pagesos de la sagnia implacable del nostre sistema bancara i dels prestamistes en general, que els nostres representants en el parlament forcen l'abolició legislativa de la banca actual i la supressió de totes les formes d'usura, i l'establiment en el seu lloc d'institucions financeres estatals, amb consells de direcció elegits pel poble, que emeten prèstecs a un interès tan baix com permeta la llur solidesa econòmica.
Quan, a més de les reformes esmentades, hem demanat l'abolició del nostre odiós sistema d'habitatges, i la imposició d'una contribució de renda fortament progressiva per damunt de les 400 lliures anyals, per tal de fornir pensions confortables per la gent gran, els malalts, les vídues i els orfes, haurem aixecat un nou esperit entre la gent; haurem basat el nostre moviment revolucionari en una apreciació correcta de les necessitats del moment, així com dels principals vitals de la justícia econòmica i de la nacionalitat sense compromisos; haurem, com haurien de fer sempre els veritables revolucionaris, cridat a l'acció en el nostre bàndol de totes les forces i factors de malcontentament social i polític. Amb l'ús del vot revolucionari haurem fet el propi aire d'Irlanda, tan carregat de «traïció», carregat completament d'esperit de revolta, tan com ho és ara amb el cant del compromís i el pecat moral de flunkeïsme; i així haurem posat un terreny fonamentat per una acció més efectiva en el futur, mentre pel que fa als qui hem de bandejar en la nostra marxa ascendent, el compromís de la nostra fe en la socialdemocràcia els comportarà la seguretat que si esclafam les llurs empreses que els beneficien avui, amb tot quan isca el sol de la nostra llibertat, si han servit lleialment els llurs compatriotes en l'hora de la lluita, ells i els llurs fills i els llurs nets seran protegits de la misèria i la privació per sempre més, per la garantia més ferma que mai cap home ha rebut, la garantia recolzada en la gratitud, els cors lleials, el cervell i la indústria del poble irlandès, sota la República Socialista Irlandesa.
1. L'edició del 1968 del pamflet publicada per New Books no conté la darrera frase d'aquest paràgraf.
2. D'acord amb el text ofert per Owen Dudley Edwards i Bernard Ransom (eds.), James Connolly: Selected Political Writings el text d'aquests sots-apartat és el següent:
Però mentre esperam el moment propici resta molt per fer en el camp polític—una feina que es pot impulsar independentment de l'oposició al govern, una feina que el poble irlandès pot realitzar, en organització públiques obertes allà on hi haja un espai per fer-ho. Quant a l'organització pública completa de l'agricultura, que els nostres representants en el Parlaments pressionen per l'establiment a tots els districtes rural de dipòsits de maquinària agrícola de les línies més noves i més perfeccionades. Que aitals dipòsits siguen establerts a càrrec de l'estat i per l'ús de la població agrícola, a la qual la maquinària necessària per una collita ràpida i efectiva, etc., s'hauria de fornir en base a un lloguer curosament calculat per cobrir únicament la despesa de manteniment i de construcció. Aprofitam qualsevol desenvolupament polític per demanar la nacionalització dels ferrocarrils irlandesos, i quan això es faça, abolir tot d'una els càrrecs injustos amb els quals les companyies ferroviàries perjudiquen els productors locals en favor dels importadors forasters.