Han dissolt el parlament! Qui? Qui elegí el parlament? Els electors de Gran Bretanya i Irlanda. Foren doncs els electors de Gran Bretanya i Irlanda qui ordenaren al Parlament de dissoldre's? No, fou el primer ministre d'Anglaterra, val a dir lord Salisbury, qui ningú no elegí i qui és incapaç d'acord amb les lleis del seu país d'ésser un representant parlamentari; fou aquest cavaller en qui recau el poder de posar fi a les deliberacions del Parlament i d'enviar els seus membres de nou al suplici dels comicis.

Aquesta situació ridícula és molt il·lustrativa de les nombroses anormalitats i absurds que abunden en la Constitució anglesa. Beneïda pels seus partidaris com la més perfecta constitució mai formada és en realitat tan plena de disposicions i condicions il·lògiques i aparentment impossibles que si hom presentàs a una ment raonable com a base d'una constitució adient per un nou país se'n riurien i la tindrien per massa ridícula.

Examinam unes quantes d'aquestes predisposicions per tal de poder contrastar més efectivament aquesta democràcia parlamentària amb la democràcia del revolucionari. El parlament l'elegeixen els electors de Gran Bretanya i Irlanda. Una vegada elegida, s'assum que el partit que compta amb el nombre més gran de seguidors formarà el govern com a representant de la majoria de l'electorat. Però d'això no se segueix que la majoria de Cambra represente la majoria del poble. En moltes circumscripcions per exemple on hi ha més de dos candidats per un escó s'esdevé sovint que tot i que un candidat obté un vot superior al de cadascun dels seus oponents i per tant obté l'escó, no representa amb tot més que una minoria de la circumscripció ja que el vot emès pels seus dos oponents, aplegat, seria molt més gran que el seu propi. El ministeri format a partir dels membres del partit més fort numèricament constitueix el govern del país i com a tal té ple control dels nostres destins durant el seu mandat. Però el govern no l'elegeix el Parlament, votat pel poble, ni és triat pel seu propi partit. El govern és triat pel cavaller triat per la sobirana com a dirigent del partit més fort. El cavaller així triat després d'una consulta amb la reina (qui potser el detesta alhora que el seu partit) seleccionar una sèrie de partidaris seus, i els distribueix una sèrie de funcions i salaris, i així constitueix el ministeri.

El ministeri controla el govern i pràctica dicta les lleis, encara que no és reconegut ni per la llei ni per la constitució. De fet el ministeri és desprovist completament de cap dret legal d'existència. Tot i que fora de la llei i desconegut per la Constitució posseeix els poders més temibles, com ara la declaració de guerra, i els representants electes del poble no poden evitar que duga la nació a perpetrar qualsevol crim que li plaga. Una vegada s'ha comès el crim, el parlament el pot repudiar quan repassa els actes del govern, però aleshores ja s'hi poden haver envaït nacions, enderrocat governs, i devastat territoris com el foc i l'espasa.

Els poders del parlament són també en certa forma arbitraris i poc definits. Cada elecció general gira al voltant d'una o dues qüestions principals, i tan sols al voltant d'aquestes. Poden ésser els drets polítics, la moderació, l'autonomia o qualsevol altra qüestió, però quan el parlament ha rebut dels electors el seu mandat en aquella única qüestió s'atorga el dret de dirigir i decidir en qualsevol altra qüestió sense la més petita referència als desitjos de l'electorat.

Si el parlament, elegit per dur a terme els desitjos dels electors en una qüestió, tria d'actuar d'una forma contrària als desitjos dels electors en una dotzena d'altres qüestions, els electors no hi poden fer res llevat d'esperar-se a unes altres eleccions generals que els donen l'oportunitat d'acudir a uns altres cavallers sota condicions similars i amb unes oportunitats similars de fer-ho malament.

La democràcia del parlament és de fet la democràcia del capitalisme. El capitalisme dóna l'obrer el dret de triar el seu patró, però insisteix en el fet patronal ha de romandre inqüestionat; la democràcia parlamentària dóna l'obrer el dret de vot per seleccionar els seus governants però insisteix que s'ha de plegar com a súbdit governat. El tret fonamental de tots dos casos en relació a l'obrer és que impliquen la seua submissió continuada a una classe dirigent una vegada ha fet la tria de la composició dels dirigents.

Però la llibertat del revolucionari canviarà la tria dels dirigents que tenim ara per la tria dels administradors legals elegits directament pel poble; i també substituirà la tria dels patrons (capitalistes) pel nomenament de funcionaris públics de confiança sota el control públic directe. Això suposarà una autèntica democràcia—la democràcia industrial de la república socialista.