Al meu article del número de juny del Socialist vaig provar d'exposar als nostres lectors una visió correcta de la posició del Socialist Labour Party d'Amèrica, tot comparant-lo amb l'SDF de Londres, i en fer això descubrir les falsedats de Mr Hyndman i del “camarada Justice”. Amb tot, em vaig oblidar d'un punt de la carta de l'americà Justice. Era el de l'afirmació de què l'SLP havia perdut el seu lloc en els sufragis de diversos estats per culpa de pràctiques corruptes. Com és obvi, no s'esmentava cap en particular, perquè no en podia assenyalar cap en estar aquesta afirmació tan desprovista de qualsevol fonament com les persones que la feren ho estan d'honor. I damunt els que profereixen aquestes calúmnies són els que ploran davant el “llenguatge feridor” dels escriptors del Socialist. Demanaríem als homes honrats que encara quedin a l'SDF que exigeisquen a l'òrgan de la Twentieth Century Press els detalls, els estats i les dates on l'SLP perdé el seu lloc degut a pràctiques corruptes, i el nom del corresponsal que els comunica.

En aquest article vull oferir alguns detalls sobre el Partit Socialista o Socialdemocràtic, la mascota de l'SDF en la política americana. Aquest partit el fundà Eugene V. Debs, més com a partit colonitzador que no pas polític. És a dir, que no es proposava de realitzar el socialisme mitjançant la conquesta dels poders públics del govern per part de la classe treballadora que exercís el seu dret de vot a les seves respectives localitats. Oh, no! Els caps brillants dels dirigents concebiren un pla més brillant encara. Aquest pla era que tots els socialistes dels Estats Units havien de deixar la seva casa i traslladar-se simultàniament a un estat que fixaria el partit, per tal d'assegurar-se la majoria en aquell estat. Llavors quan elegissen el parlament d'aital estat, nomenarian socialistes per administrar els poders públics, inaugurant així la República Socialista. Llavors la teoria deia que tots els altres estats de la Unió es delirien d'admiració en veient les institucions socialistes en ple funcionament, i expressarien la seva admiració incorporant-se al socialisme. Aquest era indubtablement simple – com ho eren les persones que creien que era realitzable.

Però el homes del Socialists Labour Party començaren a assistir a les reunions d'aquest SDP, tot posant qüestions incòmodes. Volien saber per què, si Debs era socialista, havia donat suport al demòcrata Bryan el 1896. Considerant que hi havien molts aturats a tots els estats, com els socialistes, que abandonarien els seus llocs de treballs per fer de colons, trobarien feina al nou estat mentre esperaven el triomf. I considerant que el govern dels Estats Units era un govern capitalista, i ja havia enviat tropes federals a Illinois per tal d'acabar amb una vaga, que farien quan els governadors o el parlament de la colònia-estat del senyor Debs començàs a socialitzar cap propietat capitalista?

Contínuament sorgien algunes objeccions com aquestes, suplementades amb una crítica vigorosa, que aviat afeblí l'esquema colonial, i eventualment va fer que els seus promotors l'abandonaren, gràcies sobretot a la llum que enfocaren sobre el tema els homes del SLP. Però amb l'abandonament de l'esquema colonial l'SDP entrava definitivament en la política com a partit socialista (?). El 1898 les seves files van crèixer en nombre per la incorporació dels que havien estat expulsats de l'SLP per deslleialtat, o que bé havien abandonat els seus consells per defugir l'expulsió. Aquests formaren el que es titllà de partit cangur, ipaga ala pena recordar les circumstàncies en que es produí la seva formació.

El People, l'òrgan del Socialist Labour Party, es publicava en aquella època en els tallers d'una impremta privada, coneguda com Volkszeitung Corporation, pel fet d'haver-se fundat per imprimir i publicar una revista socialista de llengua alemanya – el Volkszeitung. Aquesta publicació acceptava anuncis capitalistes, fins i tot els anuncis dels polítics capitalistes, i considerava tota mena de reformes impositives com a socialisme. Eventualment circulà per les seccions del SLP perquè la votés tota la militància, favorable a posar la impressió i la publicació dels òrgans i els llibres del SLP, com a norma general, en mans del propi partit. En aquest punt he de remarcar que a l'SLP les votacions generals són individuals i no per seccions o branques. En el cas del vot que ara ens ocupa, tots aquells favorables als compromisos, a la conciliació amb els debsistes, i a arrossegar-se per rebre el suport del pur i simple sindicalisme, volien deixar la publicació sota el control de la Volkszeitung Corporation. Però com el vot arribava gradualment i era curosament comptabilitzat a les columnes de People, es va veure que els militants rectes i oposats als compromisos eren la majoria, i la propietat privada de la premsa del partit estava condemnada.

Atemorits per això, la secció corrupta del partit s'esforçà en impedir el desastre i conservà la premsa atacant amb nocturnitat les premises de l'Executiva Nacional, i forçant la constitució del partit per anul·lar les votacions. Fracassaren, però com a darrera mesura crearen un altre partit i publicaren una revista rival, usurpant tant el partit com la revista els nomes de l'original fins que van ser obligats per llei a abandonar aquesta pràctica fraudulenta. Actualment a Nova York s'anomenen Social Democratic Party, i el seu òrgan es diu Worker, que òbviament no és propiett del partit sinó de la corporació privada esmentada anteriorment.

A les eleccions presidencials del 1900, aquest element envià una delegació a la Convenció Nacional del partit debsista i aconseguí que un dels seus, Job Harriman, fos nominat com a candidat per a la vicepresidència dels Estats Units. Amb això es volia portar la unitat entre les dues seccions oposades al SLP, però no s'aconseguí, ja que tant bon punt la Convenció havia finalitzat, Debs envià una carta a la seva premsa denunciant amb força el que anomenava els mètodes enganyosos i traïdors del partit de Harriman. Com a resultat, malgrat que la nominació es va sostindre fins les eleccions, els dos candidats, que se suposava que treballaven conjuntament i en harmonia, mai no apararegueren en el mateix escenari.

Fa un cert temps aparegué una carta d'aquell meravellós “corresponsal americà” a Justice anunciant l'assoliment de la unitat entre els socialistes dels Estats Units, “excepte la facció deleonista”, és clar. Aquesta unitat havia arribat gràcies a una resolució de la convenció de Indianàpolis, si mal no ho recordo, en la que s'acordà que totes les accions s'unirien sota les següents bases:–

Que cada estat hauria de tenir autonomia local plena en tots els aspectes, incloent els polítics i els tàctics.

Que cada organització estatal funcionaria amb el nom que escollís, o el que permetessin les lleis de l'estat.

Que no hi hauria òrgan oficial del partit.

En altres paraules, que tothom que ho volgués s'hi podria unir, i podria fer el que li fotés després d'unir-se. Que cada estat hauria de marcar la seva pròpia política, encara que aquesta política fos directament contrària a la del partit de l'estat veí, i que el partit no tindria òrgan oficial no fos el cas que els militants s'assabentessin de la tèrbola situació en la que es trobaria el partit. Aquesta era la unitat que s'havia aconseguit. Què més podria desitjar un anarquista? El resultat de tot plegat es fa manifest en l'actual posició d'aquest partit unificat. En alguns estats es diu “Social Democratic”, en altres “Socialist”, en uns “Public Ownership”, i en altres “Union Labour”. Les seves polítiques són tant variades com els noms. Als estats orientals on ha de conviure amb l'exemple i la memòria del SLP, s'adhereix de paraula al principi de la lluita de classes, i fa crides a la classe treballadora. Al Mig Oest, on el capital no està tant fortament desenvolupat i la petita classe mitjana conserva la seva força, funciona sobretot sota un esquemes de municipalització en benefici del contribuent. En els estats agrícoles occidentals declara que la voluntat de revolució social es troba en la classe camperola, i a Califòrnia retira els seus candidats en favor dels de la Union Labour Party integrada pels sindicats i que rep el suport de l'alcalde de San Francisco, Schmidt, sindicalista republicà i enemic del socialisme.

Cada facció del partit que representa una d'aquestes diverses polítics té un òrgan de premsa dedicat als seus interessos, però que sempre és de propietat privada. La forma en la que aquests diversos òrgans del partit unificat parlen dels seus “camarades” que pertanyen a les faccions contràries fa que, comparativament, sembli que el “llenguatge abusiu” de De Leon estigui ple de compliments.

Els següents són els noms i llocs dels principals representants de la premsa de les faccions indicades:– Worker, Nova York, Socialist, Seattle, Wash., Chicago Socialist, Social Democratic Herald, Milwaukee, Los Angeles Socialist, California. L'òrgan que actua com a Executiva Nacional d'aquesta organització híbrida es troba a St Louis, Mo., i la seva designació oficial es “Local Quorum”. A principis d'enguany els seus dirigents van fer furor en repudiar obertament el principi de què el treballador assalariat i els seus interessos havien de ser la base del moviment socialista, tot insistint en què el camperol era la base real, i que la nostra política s'hi havia d'adaptar. Després d'una forta i amarga discussió els militants de la Secció de St Louis es reuniren i destituiren els dirigents d'aquest quòrum local per traició. Sense fer ni cas de la seva suspensió, el Local Quorum es traslladà a Omaha, Nebraska, un estat agrícola, i procedí d'acord amb la seva nova propaganda. Van rebre el suport del Social Democratic Herald, i van ser titllats de traïdors pel Socialist de Seattle. El Chicago Socialist declarà que el lloc del Local Quorum com a executiva del partit no havia de ser ni St Louis ni Omaha, sinó Xicago, i el Los Angeles Socialist insinuava calladament que tots dos estaven equivocat, i que la Salvació no raïa en la consolidació socialista, sinó en el suport socialista als candidats sindicalistes.

Aquesta unitat d'objectius i de principis es veu encara més clar amb el fet que els estats orientals donen suport a la American Federation of Labour, el cap de la qual és el senyor Samuel Gompers, i a l'oest es decanten per donar suport a la Western Federation of Miners, l'òrgan oficial de la qual, el Miner, estigmatitza correctament el senyor Gompers com a “traïdor”, “frau”, i “Judes”. Fa ben poc aquesta darrera organització aprovà una norma que prohibia als seus afiliats acceptar cap candidatura de cap partit capitalista. Això sembla indicar que marxen cap a la llum, i no tinc cap dubte de què quan s'adonin que l'SDP està ocupat per tots els estats en acceptar aquestes nominacions capitalistes la Western Federation of Miners no permetrà que els seus afiliats ho acceptin, i llavors no s'estarà de llençar coll avall tot aquest embolic d'inconsistències i es fixarà en el Socialist Labour Party amb el seu historial net i la seva política sense compromisos.

Aquest breu dibuix del SDP d'Amèrica aclarirà per què Justice té un amor tant entusiasta per aquesta organització, és a dir, perquè en veu l'afinitat.

La inconsistència i el sacrificis del principis en benefici dels vots marquen totes dues organizacions, i “sigueu tot per tothom” podria ser la seva divisa comuna.