Hi ha una història d'un intern d'un manicomi a qui un visitant li demana per què hi està tancat. “Bé”, contesta, “creia que la gent de fora era boja, i els creien que jo era boig. Eren majoria, i, sóc aquí”. Aquesta història sovint em ve al cap quan he d'assenyalar coses de dins del nostre movment que són contràries a les meues idees sobre el socialisme i els aspectes essencials de la propaganda socialista. Estic completament d'acord amb l'SLP (del qual n'estic orgullós de ser membre) en totes les qüestions de política i de disciplina i de procediment revolucionari. Quan he hagut de defensar la nostra posició contra un oponent, per molt ben equipat que fos, no he donat oportunitat mai en cap cas ni en cap país perquè els camarades poguessen trobar faltes en la meua defensa o atac, o en la meua exposició dels nostres principis. I m'he trobat en el partit, oradors i escriptors, i camarades que no eren cap de les dues coses, que sostenien i difonien expressions sobre idees polítiques i concepcions del socialisme amb les que no hi estic en absolut d'acord. I la idea que hem venia el cap era: Qui dels dos és boig? Per presentar la qüestió, vull presentar una sèrie de punts en els que hi estic en desacord amb certs camarades, i m'agradaria veure en The Weekly People – l'únic dels nostres òrgans al que puc accedir – una discussió més honesta d'ara endavant.

Salaris

Darrerament quan llegia els reports de les reunions fetes per un dels nostres organitzadors a l'Oest, descobresc que en el decurs d'una discussió amb un orador dels cangurs, aquest camarada defensà que els treballadors no es beneficiarien ni que fos temporalment d'un augment salarial "ja que cada augment salarial és superat per un augment dels preus." Quan el 'cangur' cità El valor, el preu i el benefici de Marx, per provar el contrari, el nostre home del SLP disposà airadament de Marx per dir que Marx escrivia avançant-se, i sense anticipar-se, a les combinacions actuals del capital. Tem que aquell orador del SLP sabia ben poc de Marx llevat del seu nom, o bé no hauria pogut fer aquella puntualització. La teoria que un augment posterior de preus sempre destrueix el valor d'un augment salarial sona molt revolucionària, però no és certa. I, més encara, no forma part de la nostra doctrina. Si ho fos seria un cop per a la S.T. & L.A. i faria d'aquest òrgan poc més que un simple club de pidolaires pel SLP. Estic preparat per defendre aquest punt si qualsevol considera que hi vaig errat. Era un dels punts en disputa entre els meus oponents a la reunió de Schenectady i jo mateix. Fins que el partit no estiga unit en aquests punts la nostra propaganda d'un lloc anul·larà la propaganda dels altres.

Marimoni

De nou, quan feia una gira per aquell país el 1902, vaig conèixer a Indianàpolis un estimat camarada que gairebé perdé els estreps quan vaig expressar la meva convicció en el matrimoni monogàmic, i perquè vaig dir, com encara pens, que la tendència de la civilització és cap a la seva perfecció i plenitud, enlloc de cap a la seva destrucció. Les idees del meu camarada, especialment d'ençà la publicació a The People de Dones de Bebel, són defensades per un gran nombre de militants, però jo crec, amb tot, que s'equivoquen i, més encara, que aitals treballs i publicacions són una excrescència del moviment. L'abolició del sistema capitalista resoldrà, indubtablement, l'aspecte econòmic de la qüestió femenina, però resoldrà això tan sols. La qüestió del matrimoni, del divorci, de la paternitat, de la igualtat de les dones amb els homes són qüestions físiques i sexuals, o qüestions d'afiliació temperamental com el matrimoni, i quan visquem en una república socialista es verificaran tan clarament com ho fan ara. S'haurà eliminat un important element de desacord – l'econòmic – però els homes i les dones continuaran tan infidels als seus vots, i la qüestió sobre la igualtat intel·lectual dels sexes continuaran tan disputades com ho són ara, fins i tot encara que s'haja assegurada la igualtat econòmica. Per posar un cas concret: suposau un home i una dona casats. L'home després d'uns pocs anys deixa d'estimar la dona, la seva muller, i s'estima una altra. Però l'amor de la seua dona per ell sols ha crescut amb el pas dels anys i el neixement dels fills. Ell vol deixar-la i unir-se al seu nou amor. Podrà el fet que el seu futur econòmic estiga assegurat, servir de consol a la mare abandonada o als seus fills? Clarament, no! És un problema humà i sexual, no un problema econòmic. Condicions econòmiques injustes agreugen el mal, però no el creen. El camarada De Leon diu en el seu prefaci, que tot just he vist, que Dones de Bebel ha sorgit pel proletariat, com un amic en el camp enemic. Consider que és, contràriament, un intent d'apartar el proletariat del terreny ferm de la ciència econòmica i política per dur-lo al qüestionable terreny de la fisiologia i del sexe. En lloc de fer-nos amics en el camp de l'enemic, engendra el fatal costum de mirar fora de la nostra pròpia classe per ajudar als membres d'una classe – els “enemics” als que ens referim – els interessos materials dels quals s'oposen als nostres. En els dies de batalla pesaran més les reivindicacions de sexe que les reivindicacions de classe entre les dames de la classe capitalista? Dones de Bebel és popular degut a les seves revelacions quasi-irritants de la degradació passada i present de la dona, però em deman si podeu trobar en el món una sola dona que haja arribat al socialisme per ella, si bé en podeu trobar centenars que rebutjaren l'estudi del socialisme per extractes sentenciosos d'aquestes pàgines. Crec que està destinat a ser-nos en el futur una potent arma contra nosaltres en aquest país. I és un arma que es posa en mans de l'enemic sense obtindre'n a canvi cap avantatge pel nostre bàndol. El material propagandístic de valor que hi ha al llibre queda absolutament anul·lat per la seva identificació amb una qüestió fisiològica debatible en la mai s'ha consultat al partit com a tal, ni es pot fer.

L'esglèsia

L'actitud del partit vers la religió és una altra on crec que hi ha una tendència actual que es desvia del camí correcte. Teòricament tot home del SLP està d'acord amb que el socialisme és una qüestió política i econòmica que no té res a veure amb la religió. Però quants s'adhereixen a aquesta postura? Ben pocs, de fet. És escassament possible agafar un dels números de The Weekly People d'aquests temps sense adonar-se a partir dels seus continguts que ell i el partit s'estan convertint en clarament anti-religiosos. Si un religiós d'arreu ataca el socialisme la tendència és respondre-hi, no a les seues absurditats econòmiques, sinó a la seua teologia de la que no n'hem de fer res. En altres paraules, ocupam una posició fortament atrinxerada que es basa en fets demostrables. Quan un religiós ataca aquesta posició la nostra postura més intel·ligent fóra mantenir-nos en la nostra trinxera i deixar que malbarate les seues energies i que demostre la seua ignorància en els seus fútils atacs contra la nostra posició. En lloc d'això, els nostres camarades surten de les seves trinxeres i entren combat amb l'enemic sobre una qüestió del més enllà – una qüestió sobre la que podem discutir un segle més sense provar-la o refutar-la ni d'un costat ni de l'altra. És a dir, atacam l'enemic on és més fort, en lloc de basar-nos en la crida als interessos de classe dels treballadors els embolicam el cap amb qüestions que no pot resoldre ni l'intel·lecte entrenat dels científics. Tot plegat resulta molt satisfactori pels nostres enemics. El clar exemple que arriba a l'absurd amb l'article del senyor Vandervelde ho il·lustra clarament. El senyor Vandervelde és un doctrinari de classe mitjana, que, en totes les qüestions tàctiques, ha resultat ser insegur com a guia. Les seves intervencions com a defensor de Millerand haurien de ser ben conegudes pels lectors de The People, la seva grollera direcció de la darrera vaga general a Bèlgica, quan ell i el seu partit sacrificaren els interessos de centenars de pobres treballadors i de les seves família per “donar una lliçó” a un divertit govern capitalista, també és ben coneguda. El seu cangurisme general és reconegut per qualsevol estudiant amb criteri del moviment socialista europeu, però, ep!, parla contra l'esglèsia catòlica, i de cop i volta, esdevé un oracle. Però em neg a pregar en aquesta capella dèlfica, i m'en ric de les paraules de l'oracle. De fet, aquestes paraules contenen la seva propia refutació. No són una crida raonada a la classe treballadora, sinó una crida als lliure-pensadors a mirar com els socialistes lluiten per ells les llurs batalles. Aquest és el tenor de tot l'article. Guaiteu com n'és de tendre en parlar dels lliberals anglesos. "La justícia prohibeix, amb tot, retreure al conjunt liberalisme anglès la complaença reaccionària del seu sector dretà." Llegim com aprova les fines artimanyes governamentals burgeses per desorganitzar les forces socialistes amb la corrupció de Millerand i Jaurès. Com l'extracte a The People omet una paraula, que posaré en parèntesi, i que, hi sigui o no a The Independent, i que òbviament pel contexte hi haura de ser: “La classe mitjana republicana i la democràcia radical (no) dubten si han d'acceptar l'ajuda de la socialdemocràcia en la lluita contra l'esglèsia catòlica enrolant Millerand en el gabinet i elegit Jaurès vice-president de la Cambra de Diputats”. Per aquest doctrinari la gran lluita de la classe treballadora per la llibertat no és més que un aspecte de l'espectacle o, potser, una ajuda, del moviment pel lliure-pensament. La traició dels treballadors pels llurs iguals a França és justificable per les exigències de la campanya pel lliure-pensament. La seua afirmació que “no coneix ni pot concebre cap treballador lliure-pensador que no siga alhora socialista”, tan sols serveix per mostrar què poc coneix la classe treballadora. Estic segur que pocs lectors de The People podrien repetir les seves paraules. Tota la seua ànima està perturbada per la por que quan el socialisme aplasti la classe mitjana lliure-pensadora, no hi quedarà ningú per lluitar contra l'esglèsia a menys que el socialisme amablement consente en convertir-se en un refugi pels propagandistes del lliure-pensament. Com gaudiran l'editor capitalista de l'anglès Freethinker, o la sòlida ànima republicana de Bob Ingersoll en veure'ns vincular la propaganda del nostre coneixement amb la de les llurs especulacions. Hem vist com els governs capitalistes lliure-pensadors de França saben com utilitzar les protestes anti-clericals pro-Dreyfus per corrompre el nostre moviment, veiem actualment com una administració lliure-pensadora similar en el mateix país inicia una campanya contra les ordres religioses que el Parti Ouvrier ha sabut denunciar com una simple maniobra burgesa per distreure l'atenció pública sobre la qüestió social, i si ens paréssem a pensar veuríem en el to anti-religiós de les nostres publicacions i dels nostres orador com es prepara inadvertidament el terreny per les mateixes confusió i castració. Faré el que siga de part meua per atacar qualsevol tendència tant fortament com lluit per evitar que el moviment s'identifique, fins i tot implícitament, amb els objectius de l'esglèsia catòlica, o la protestant, o la shinto, o la jueva.

El S.L.P. és un partit polític i econòmic, que cerca la conquesta del poder polític per tal d'aclarir el camí per la revolució social. Mantenim-lo en això. És una proposta prou gran.

Però he dit prou per provocar una discussió, i reservaré les següents crítiques per un altre moment. Defenso que la meva és la doctrina correcta per l'S.L.P. Ara bé, voldrà algú trepitjar-me la cua de l'abric?

JAMES CONNOLLY.
Troy, N.Y., 23 de març.