I

«Les classes educades de l'Índia poden sentir-se agreujades per la seva manca de plens drets polítics... Però fou per la força com es guanyà la Índia, i és per la força com ha de ser governada», Times de Londres, 1 de febrer del 1886.

L'aparició al Congrés Socialista Internacional de Stuttgart d'un delegat indi, que proclamava les aspiracions de llibertat del poble de l'Índia, i les notícies que contínuament apareixen a la premsa capitalista d'actes esporàdics de revoltat en aquell país—presagis de la revolta més gran que ara es cou arreu d'aquell gran imperi—ens justifiquen per exposar davant els nostres lectors el següent breu resum de les condicions d'aquell país per tal de que els hi sigui més fàcil seguir amb enteniment els esdeveniments a mesura que es desenvolupin.

El domini britànic a l'Índia, com el domini britànic a Irlanda, és un sistema social i polític establert i mantingut pels conqueridors sobre els interessos del conquerit. Així ho diu la llegenda. Però hi ha homes i dones indesitjables que, de forma prou estranya, mantenen que el domini britànica, ja sigui a l'Índia o a Irlanda, és una de les plagues més feixugues que mai hagin caigut sobre un poble malaurat; que els seus fruits són la fam, l'opressió i les epidèmies, i del qual no s'ha trobat mai cap principi motor que no sigui aquest: extreure el tribut més alt possible del treball dels seus malaurats membres. Pel que fa aquest aspecte del domini britànic que és peculiar d'Irlanda, tots estem en una posició que ens el fa força familiar, però hi ha, desafortunadament, moltes raons per les quals és impossible una familiaritat semblant amb la història i els fets del domini britànic a l'Índia per a la gran majoria dels nostres compatriotes. Per tant l'autor, que ha tingut durant un temps unes oportunitats excepcionals per copsar la situació real dels fets d'aquell país, sent que fa un servei a la causa de la llibertat i de la humanitat quan exposa davant els lectors del Harp un breu esquema de les causes que conduïren a la fam devastador que actualment pateix i a la rebel·lió incipient que amenaça la Península Índia. El primer punt que cal assenyalar és que el lector ha de deixar de banda quan discuteix sobre els afers indis totes les idees extravagants sobre la «salut de l'Índia» amb les quals s'ha familiaritzat a través dels textes d'ignorants novel·listes anglesos, d'avariciosos aventurers anglesos o d'aprofitats estadistes anglesos. L'Índia és, en realitat, un dels països més pobres, si no el més pobre, de tot el món. La seva immensa població viu generació rera generació en un estadi de misèria crònica tan forta que la mort per l'actual fam no provoca cap comentari llevat de quan, com passa ara, les xifres arriben a un nivell que fa témer que el pacient Indus pugui refusar de suportar-les. Així quan llegim que els impostos extrets de l'Índia pel govern imperial pel pagament de les càrregues sobre vivenda, les pensions als oficials retirats, les remeses, les contribucions al gast imperial, etc., arriba a un total anual de 20 a 27 milions de lliures esterlindes, la suma, si bé gran per si mateixa, no sembla a primer cop d'ull tan exorbitant quan s'extreu d'una població de dos-cents milions. És sols quan som conscients dels ingressos diaris mitjans de les persones sobre el treball de les quals s'extreuen aquests impostos que comencem a entendre com aquests «beneficis inestimables del domini britànic» (?) han sigut un factor prou potent per assolir la destrucció d'aquest poble pel qual la pèrdua d'una simple collita basta per portar-los tots els horrors de la fam.

Els salaris del treballadors agrícoles de la Índia—on el 70% de la població aconsegueix la simple subsistència directament del cultiu de la terra—no són de la mena dels que indueixen a un estil de vida extravagant o que encendrien la imaginació d'un glotó. A Bihar, a les provícindies nord-occidentals, a la major part del Deccan i Oudh, la remuneració mitjana dels treballadors és certament inferior a un anna, sis peces, o un penic i mig (tres cèntims) per dia. En alguns llocs de la Bengala Oriental el salari de vegades puja fins a tres penics (sis cèntim) diaris—una remuneració gairebé de prínceps. S'ha de recordar també que tota la població nativa resta exclosa de qualsevol part en el govern del seu país, llevat dels càrrecs més servils, i que d'altra banda el Servei Civil Indi és dirigit íntegrament per anglesos, el salari dels quals és el més alt del món per la prestació d'aitals servicis. Així la gent més pobra sota el sol han de mantenir amb els seus impostos la classe d'oficials mér rica (i més insolent). Seria interessant, per tal de presentar l'assumpte de forma més viva al lector, donar uns pocs exemples de la disparitats de mitjans de vida entre un oficial anglès a l'Índia i la malaurada gent entre la qual es troba aquarterat. El finat professor Fawcett, en un article sobre una proposta de préstec a l'Índia, cridà l'atenció sobre un grapat d'apartats que il·lustraven el gast extravagant dels anglo-indics quan el cost d'aital extravagància s'obtenia del poble indi. Dos d'aquests apartats, és a dir, les 1.200 lliures pel manteniment i el passatge d'un membre del Consell del Governador General, i les 2.450 lliures pel manteniment i el passatge dels bisbes de Calcuta i de Bombai, presenten la seva lliçó tan bé que cap paraula meva podria afegir-hi més eloqüència. El govern imperial s'ha gastat deu milions de lliures en aixecar per a les seves guarnicions militars quarters de regiments equipats de forma tan luxosa que un escriptor anglo-indi, el general Strachey, declarà entusiasmat «els barracons dels nostre soldats són ara fora de l'abast de la comparació amb el més elegant del món», mentre Florence Nightingale, un testimoni força imparcial, escrigué: «No ens preocupem del poble de l'Índia; la imatge més trista d'Orient, no, probablement del món, és el camperol del nostre imperi indi». «Suposem», diu un jove escriptor indi, «que és inseparable d'un domini estranger que la vida d'un soldat anglès siga d'una importància tan cabdal». I de nou, «deu milions de lliures arrencades dels penosos guanys d'habitants famolencs de cabanes de fang per aixecar barracons 'palatins'. De ben segur que ens hauríem d'aturar abans de felicitar-nos d'això». Els escriptors anglo-indis ens reporten constantment que els anglesos a l'Índia han estat desitjats instruments de la Divina Providència per arrencar la terra de l'anarquia i de l'opressió, portant-la dins l'àrea de la civilització i l'ordre; i, finalment, per introduir la seva gent cap a tots els beneficis inestimables de la civilització moderna.

Nosaltres els irlandesos estem, com és obvi, molt ben familiaritzats amb les formes amb les quals els oficials anglesos són capaços d'afavorir fins a cert punt els reports de colors lluents sobre el progrés que emanen d'aquestes fonts, que constitueixen l'únic mitjà pel qual les notícies de l'Índia arriben filtrades al públic lector. Però, amb tot, seria un error suposar que l'escriptor que us parla nega que s'ha progressat a l'Índia sota el domini britànic. L'únic dubte és, fins a quin grau aquest progrés és degut al domini britànic, i fins a quin grau aquest progrés, sota qualssevol altres circumstàncies, s'hauria produït per un poble savi amb una activitat literària i filosòfica continuada que ens retrau a fa més de dos mil anys? Se'ns diu que els governants anglesos de l'Índia foren els primers a abolir el menyspreable ús de la sutti, pel qual la vídua hindú era forçada a sacrificar-se en la pira funerària del seu difunt marit.

Però un hindú educat, Ram Mohun Roy, molt venerat pels seus compatriotes, havia començat una croada contra aquest ús deu anys abans que es formulés l'edicte del 1829. És més que probable que els esforços d'aquest patriota indi haguessin estat més exitosos sense la intervenció angleses, que com a molt accelerà la desitjada supressió.

Sovint s'aludeix a les grans obres de regadius establerts arreu de l'Índia com a exemples de l'avenç de la civilització a Orient, en gran mesura productes dels esforços paternals del govern anglès pel bé dels seus súbdits indis.

Aquí de nou el lector pot extreure conclusions errònies i imaginar-se que el govern d'Anglaterra instruí laboriosament els ignorants nadius indis en les funcions i usos, la teoria i la pràctica dels regadius. Però l'implacable mà de la història desfà sense miraments tota creença en la veracitat d'una imatge com aquesta. Fins ara, totes les obres de regadiu que han estat producte del geni o la iniciativa anglesa són, de fet, tan sols febles i vacil·lants imitacions de les magnífiques obres públiques dels antics governants mahometans als quals suplantaren els anglesos. El doctor Spry, escrivia el 1837 a la seva Modern India:

És en el territori dels caps i prínceps nadius independents on es troben i es mantenen les grans i útils obres.

En els nostres territoris els canals, els ponts, els dipòsits, els pous, les arbredes, etc., les obres dels nostres predecessors que les feren per cobrir aquelles necessitats, entren ràpidament en decadència.

Paga la pena recordar també que mentre els antics governants de l'Índia ni esperaven ni acceptaven que se'ls retornés els diners que voluntàriament esmerçaren en les seves obres de regadiu i en altres obres públiques, l'única forma d'aconseguir que el govern anglès s'embarqués en aquestes iniciatives era a través de la promesa de rapinyar-hi enormes beneficis- primeses que mai s'han realitat. Lord Lawrence en una carta a lord Cranborne afirmava que l'opinió general defensava que aquestes obres donessin un benefici mitjà del 25, del 50 o fins i tot del 100 per cent. Per a una mortificació gens menyspreable de les classes dirigents de l'Índia aquestes grans expectatives s'ensorraren fins al disgust, la mesura total del qual la revelen les paraules de lord Salisbury, valuoses com a tribut involuntari i sens dubte valuós a la incompetència oficial britànica i al superior geni constructor dels seus predecessors.

«Les obres de regadiu que s'han realitzat», deia, «si tenien com a base els treballs anteriors dels governants nadius, han tingut en molts casos un èxit financer. Però... quan hem començat els nostres propis projectes de regadiu no hem tingut, segons crec, en cap cas el resultat desitjat d'una fulla de balanç neta».

Si us plau, lector, contrasteu aquesta confessió d'incompetència grollera, unida a l'avarícia per obtenir dividends, amb la conducta de Runjit Singh, el «Lleó del Punjab», que sempre ha estat desqualificat pels anglesos com a bàrbar i tirà, però del qual Marshman ens diu que «sempre avançava diners lliures d'interessos a la seua pagesia pel que feia als regadius». Que no era l'excepció de la regla es dedueix clarament d'aquesta significativa citació de Dalhousie d'Arnold: «els governants musulmans foren enginyers capdavanters pel que fa a això; no sols cobriren l'Índia de carreteres acurades, flanquejades d'arbres en llocs que són ara pas de tigres, sinó que recordaren el proverbi àrab que diu 'l'aigua és la riquesa de la terra'. Els treballs de regadius rebien una atenció tan benevolent que els drets sobre els pous i els dipòsits sempre es deduïen del producte de cada localitat abans de pagar el reclamat pel govern». [1] En gairebé tots els aspectes de l'administració índia cal explicar la mateixa història.

II

Els governants forasters de l'Índia la veuen com una enorme granja de bestiar humà que es fa anar únicament en l'interès de la classe dominant d'una altra nació. Faça el que es faça pel desenvolupament dels seus enormes recursos interns no es fa en benefici de poble indià sinó principalment amb vistes als dividends que les classes inversores d'Anglaterra poden treure d'aitals iniciatives. L'impost de la sal, un impost sobre un bé de primera necessitat, és deu vegades més alta avui que no pas s'ha conegut mai sota els governants musulmans d'Índia. Més d'un governador anglès humà ha confessat els seus escrúpols davant un augment d'aquest impost sobre una pagesia indefensa, i amb tot és avui tan alt com un 1.000 o 1.200%. Com a Irlanda durant els anys de la fam, el govern taxava districtes catigats per la fam en ajut dels llurs propis pobres, i així enfonsà en la misèria els qui havien aconseguit de sobreviure a la pèrdua de la collita de patata; així a Índia, sempre que el govern estèn l'ajut financer a una població castigada per la fam cerca de recuperar-se de la pèrdua amb un augment de l'impost de la sal. En altres mots, ajuda amb una mà i amb l'altra augmenta els impostos sobre els aliments de gent famolenca. En la gran fam de fa trenta anys al sud d'Índia, quan s'estimà en no pas menys de sis milions de persones els qui moriren de gana, l'impost de la sal augmentà en un quaranta-cinc per cent. Els governants benevolents d'India també han prohibit, per tal d'assegurar-se aquesta font d'ingressos pel llur tresor, sota fortes penes tota manufactura nadiua de sal, i quan la gent indefensa, incapaç de comprar sal per assaonar els aliments, malda per arrencar el condiment dels dipòsits deixats per l'oceà en retrocés entre les roques i les pedres de les platges, són perseguits com a defraudadors d'impostos. Aquesta devoció dels governadors d'Índia a la lletra de la llei en aquest sentit contrasta marcadament a la llur actuació en un altre, és a dir, en esquilmar en inútils expedicions frontereres el Fons d'Assistència contra la Fam que, com el seu nom indica, fou pensat per emergències com l'actual.

Durant el segle XIX Índia perdé no pas menys de setze milions (16.000.000) de persones per inanició. Durant tot aquest temps ha gaudit de la influència milloradora de la civilització segons el model imperial britànic, i en la plena felicitat que comporta aquest gaudiment els seus fills ha mort com ramats, mentre els apologetes de lloguer de les classes governants angleses s'han superat amb lloances unctuoses de ‘la nostra missió civilitzadora’, i el nostre ‘domini benigne’.

Amb tot, malgrat tota la llur ansietat per suprimir la veritat sobre Índia, la classe funcionarial en interès de la qual es practica aquesta distorsió sistemàtica dels fets no pot excloure ni tan sols dels llurs propis òrgans de premsa la memòria paorosa dels resultats dels llur domini. Ací per exemple va un extacte d'Indian Pioneer, un òrgan de l'oficialitat anglo-indiana, del 7 de febrer del 1880, que explica el seu propi relat:

El treballador contractat sempre es troba al llindar de la inanició. Dels 109.000.000 de persones de l'Índia britànica, els treballadors s'estimen en 30.000.000. L'any passat després de les fortes pluges hi hagué una mortalitat espantosa per febres, d'acord amb un report sanitari recent, que suposà un augment de 900.000 persones en la taxa mitjana de mortalitat. Sembla tindre un bon punt de veritat l'opinió d'un oficial, que comunicava que la malaltia s'agreuja per la manca d'aliments, que domina sempre entre les classes més baixes.

Amb tot aqueix gran autonomista, el senyor Alfred Webb, que no fa gaire informava els lectors del Freeman’s Journal que «els indians saben quin és el llur deute envers el llur sobirà i són lleials». A què?

Però, si més no, se'ns pot dir, s'ha beneficiat Índia intel·lectualment de la seua dependència; no impulsa l'educació el govern imperial? Sí; gasta en educació a Índia una cinquena part dels seus ingressos nets, mentre que a Anglaterra i a Escòcia tan sols gasta sota el mateix encapçalament una vint-i-quatrena part dels ingressos del Regne Unit. De nou, com recorden els nacionalistes irlandesos que fou tota la por engendrada en les classes governants angleses per la conspiració feniana, la que dugué a l'anulació dels privilegis de l'Església Irlandesa, també és probable que els indians reflexius no obliden que l'any que veieren l'establiment de les universitats de Mumbai, Calicut i Madràs també havia vist el fum i el foc del motí indià.

Però que no s'ha beneficiat la religió de la conquesta britànica d'Índia? Bé, per cada església cristiana mantinguda a Índia amb les contribucions voluntàries dels cristians de la metròpoli el govern estableix burdells per ús dels seus soldats, sovint un a la vista de l'altra. Per cada cristià que ha fet l'exemple de la guarnició britànica de Tommy Atkins cap a munt, se n'han fet cent bevedors. Exager? Sentiu els mots d'aquest anglès, el senyor Alfred S. Dyer, que escrivia fa uns anys d'Allahabad per la Christian Commonwealth:

Si la gent de Gran Bretanya, i especialment els cristians de Gran Bretanya, no interferissin per aturar la carrera embogida del grapat de polítics fomentadors del pecat que són ara el poder a Índia, no hi ha pas dubte que aquesta carrera s'aturaria amb uns altres mitjans...

Mentre em trobava en mig de les escenes del motí de Kawnpur, i el de després de Lucknow, i el posterior de Delhi, m'adonava de com fàcilment el judici nacional pot seguir el pecat nacional, de la mateixa forma que l'efecte segueix la causa. Me'n vaig adonar de nou fa unes setmanes a Peshawar, la ciutat fronterera d'Índia i Afganistan, quan mirava cap a l'entrada del Pas de Khiber, de dolorosa memòria, i recordava el relat de la primera campanya afgano-britànica. La història empra el mot convenient de lamentable per cobrir el caràcter de l'incident que dugué a la conclusió fatal d'aquesta empresa injustificable. La veritat sembla ésser que la indignació dels afganesos pel tractament rebut per les dones, principalment per part dels oficials, dugué a l'aixecament que es girà contra els anglesos llicenciosos, i dugué a la retirada cap a Jellalabad, on tot l'exèrcit finà amb l'excepció d'un home.

Un altre ‘fet lamentable’ similar pot tindre lloc entre la raça endurida de la regió septentrional d'Índia en qualsevol moment. El pecat llicenciós brolla a ple a Peshawar i a les altres ciutats i regions properes. A Peshawar, des de la porta de la cambra, les dones poden veure els homes, a la luxúria dels quals són lliurades, disposades al ‘servei diví’. La gent parla d'aquestes coses. La corrupció dels oficials, així com de la tropa, esquitxa el rostre dels missiones, com dos de Peshawar m'ho digueren.

La religió, de fet, a Índia, com a tot arreu, es perd quan se la identifica amb les forces d'un govern tirànic.

L'antiga Companyia Anglesa de l'Índia Oriental, quan prohibia totalment l'ensenyament del cristianisme als nadius sota el seu control, no feia tant per evitar-ne l'adopció pels indians, com fan els governadors actuals quan presenten ostentosament la llur religió de diumenge davant d'una gent que ha presenciat la immoralitat de les llurs vides de cada dia. Fins i tot l'administració ordinària de justícia d'Índia en les èpoques més pacífica se satura d'un barbarisme desconegut enlloc més, i tan sols parcialment emulat pel despotisme rus moribund en la seua lluita actual contra la llibertat. Per exemple: d'acord amb sir Henry Cotton, M.P., K.C.S.I., les fuetades s'apliquen públicament contra condemnats adults, homes i dones, i per petits robatoris i delictes similars. El darrer any del qual se'n disposen xifres, el 1902, s'aplicaren no pas menys de 25.186 fuetades judicials. Es duen a terme en públic. «Els triangles», escriu, «són un tret desagradable situat a fora de cada tribunal d'Índia. He sentit de fuetades tan severes que les víctimes han mort en els triangles on se'ls havia lligades».

Anglaterra, per dir-ho breument, té tan sols un ús per Índia. Hi ha vist un indret revelat per una providència omniscient amb el propòsit específic de fornir de càrrecs confortables i salaris i pensions grassos pels fadristerns i parents pobres de les classes adinerades angleses. Per tant, com que qualsevol iniciativa per confiar el govern d'Índia als fills de la terra desplaçaria necessàriament aquests sinecuristes de càrrecs i salaris, tot suggeriment que assenyale aquesta direcció ha de condemnar-se com una heretgia vil, si no com un incendiarisme polític. A Java, sota el domini dels neerlandesos, els nadius comparteixen el govern del país. En mots de sir David Wedderburn, “les races asiàtiques són subordinades als llurs propis caps reconeguts, i aquests són responsables davant el govern del manteniment de l'ordre”. Així els càrrecs oficials més importants són oberts als nadius. En els estats nadius independents d'Índia, abans de la conquesta, tots els càrrecs, d'acord amb l'escriptor anglo-indià, Marshman, eren oberts a la competència universal. Quin, doncs ha sigut el resultat net del domini britànic d'Índia? “El principal mal del nostre domini”, deia sir T. Munro, governador de Madràs el 1819, “és l'estat de degradació on mantenim el nadiu”, i com a corol·lari a aquesta afirmació un dels nostres escriptors contemporanis, sir James Caird, ens informa d'una investigació personal que «en els estats nadius la gent és més pròspera que sota el nostre domini, i no han caigut en les mans maliges dels sawkars (prestamistes) com els nostres riats (camperols) ho han fet». Fa uns mesos la fam amb tots els seus horrors devastava una vegada més el país, i una vegada més els estats nadius se salvaren de la calamitat. Els funcionaris del govern anglès negaren durant mesos la fidelitat dels reports que, malgrat la vigilància, es filtraren fins a Europa, i llavors, quan la paorosa veritat ja no es podia amagar, ells, com l'antic Pilat, convocaren el cel i la terra per donar testimoni de la innocència en la mort d'aquesta gent. I una vegada més cridaren a la caritat per contribuir a l'ajut dels necessitats, mentre preparaven montures, aliments i artilleria, per assegurar-se que ni un penic del tribut, l'exacció del qual ha creat la necessitat, s'escape del Tresor Britànic, o es dedique a la gent que han enfonsat. El poble d'Índia demana justícia, però és exactament la justícia la que no han d'esperar. La justícia és prosaica, cega i sense sentiments, i no es pot anunciar en els Mansion House Funds, o demanar per part de dignitats reials i aristocràtiques. La caritat, però, tot i completament inútil per tal de fer front al flagell de la fam entre una població de trenta-sis milions que hi moren, encara compleix l'objectiu dels qui desitgen sentir so de trompetes i veure el nom anunciat al costat de l'elit de la societat i en companyia de la reialesa. Per damunt de tot, no interfereix amb el flux incessant del tribut indià als cofres dels conqueridors. Per tant no Índia no ha d'esperar justícia, sinó que tindrà caritat (D.V.). «Guaitau bé el fons d'aquest bonic quadre, i veureu les tíbies pudents i els cranis grocs sense mandíbula d'Skibberin, i els fantasmes dels hindús morts d'inanició a milions».

1. Sir Edwin Arnold, The Marquis of Dalhousie, Administration of British India (Saunders, Otley & Co., London, 1862).

.