En el nostre editorial del mes passa ens ocupàrem de la qüestió del sindicalisme industrial, i assenyalàvem que aquest mètode d'organització de la classe obrera constituïa l'única feina constructiva realment eficient amb la qual el conflicte diari i continu entre el capitalista i l'obrer es podia emprar per generar la corrent necessària per fer avançar la revolució social, així com per aportar les formes d'administració de la nova república industrial. En aquesta edició ens proposam de dir uns pocs mots de l'estructura i les funcions dels partits polítics socialistes, com a tals. I com que no hem vist enlloc una anàlisi reposada de les diferents concepció de l'acció revolucionària política, com la que provam de presentar, esperam que els nostres lectors ens adrecen en aquest cas la paciència i la cortesia pròpies entre els homes i les dones que dediquen la vida al treball de l'emancipació.

Els diversos partits socialista, l'esforç amb el que es defensen i ataquen entre ells és ben sovint una font de joia pel filisteu capitalista, ja que tot i que posseeixen un ideal comú, i un objectiu concret comú pel qual treballar no sempre posseeixen una convicció comuna en els mitjans amb els quals un partit polític assoleix el llur objectiu. En aquesta desavinença d'idees en la qüestió de com construir un partit polític revolucionari cal trobar la raó real de les lluites entre les organitzacions polítiques socialistes més que no pas en cap divergències d'idees en els aspectes fonamentals. És clar que com a norma cap grup admetrà això; cadascú, amb tot l'esforç partisà adscriurà l'existència d'un altre partit als designis torts dels seus oponents; si no a maquinacions de la classe capitalista. Però afirmacions tan salvatgement imprudents poden ésser agranades amb seguretat. Pels elements poc néts o compromesos que poden entrar en un moviment una vegada es fa popular, és correcte assumir que els partits socialistes es troben a les beceroles i no és probable que atreguen ningú llevat del revolucionari idealista o genuí.

Hi ha dues idees diferenciades i oposades quant a com construir millor un partit polític per fer la feina política del socialisme, i una comprensió d'aquestes dues idees ens servirà per permetre el lector de copsar la situació política més que no pas sentir cap debat escalfat de la qüestió entre els partidaris de qualsevol de les dues. Aquestes dues idees es poden resumir breument així:

I. Que la tasca de la revolució social tan sols la poden acomplir homes i dones amb una clara comprensió de l'economia del capitalisme, i que per tant primer que tot és essencial un programa clar i definit del partit, i que en interès de mantindre aquest programa del partit és imperatiu d'expulsar del dit partit tots els oradors, escriptors, o militants de base que no es troben en estricta harmonia amb els seus principis «nítids», i

II. Que la tasca de la revolució social depén en darrera anàlisi del creixement de la consciència de classe entre la classe obrera, que per tant la tasca principal d'un partit polític socialista és educar i dirigir aquesta consciència de classe en les línies correctes, que per tal de fer-ho cal assumir la natura gradual del seu desenvolupament, i a través d'estadis, que per tant cal fer possible per tothom qui ha acceptat els principis central de la propietat comuna d'esdevindre membres del partit independentment del llur coneixement o de la llur manca de coneixement d'economia, i que el desenvolupament de la lluita política del moviment socialista ha de dependre de l'aclariment de les ments dels militants més que no pas d'un procés de neteja.

Creiem que l'encertam en el resum d'aquestes dues concepcions del procés de construcció d'un partit polític pel que fa a les idees fonamentals i implícites que a la pràctica han produït en el passat baralles de partits socialistes quan la classe obrera cercava i demanava l'harmonia. El lector profund i sense prejudicis percebrà que ací hi ha una font més fonamental i alhora més creïble de desunió que la que es pot trobar en les habituals al·legacions de ‘arbitratge i despotisme’ d'una banda, o de ‘compromís i confusió’, al·legada frívolament de l'altra. D'altra banda cal assenyalar que, de forma gairebé inevitable donada la natura humana, cadascun d'aquests partits tendia a desenvolupar trets que semblaven confirmar les acusacions dels llurs oponents.

L'arbitratge i el despotisme, en interferir amb les opinions dels militants en simples matèries d'administració del partit molt aviat continuà amb intents del primer partit de purificar els seus rengles amb l'expulsió, i de compromís de cara a aconseguir vots que de vegades genera una onada de tolerància i d'amplada de ments envers els nous reclutaments.

A Europa la solució d'aquest problema d'unificar el partits polítics socialista s'ha cercat en una unió que inclou totes dues escoles de pensament i alhora sense amagar la llur diferència darrera en la premsa i les plataformes com a mitjà de discussió, pels militants, de les coses que els divideixen, i insisteix que tots han de reconèixer la veu de la majoria del partit com a suprema. A qualcuns això pot semblar com una rendició virtual de la seua posició per part del primer partit, ja que abandona la seua insistència en el deure d'un partit socialista d'expulsar tots aquells qui no tenen ‘clara’ la tàctica, o que no són ortodoxos.

Així el SLP quan els seus quadres es declaraven partidaris de la unitat, a la pràctica es declarava favorable de sotmetre totes les diferències entre socialistes a un vot majoritari, i admetien que ja no hi havia cap raó per la seua existència com a partit.

En un sentit això és cert. No hi ha pas dubte que és una vindicació de la política de tolerància defensada pel segon partit. Però això també es pot atribuir a d'altres causes. És atribuïble al fet que en els darrers anys ha crescut en el moviment socialista un canvi d'opinió en relació a les funcions del partit polític. Aquest canvi era defensat en el nostre editorial de juny. Entre molts dels partidaris d'una política nítida ha guanyat base la convicció que el partit polític que existeix per la contesa electoral és principalment i essencialment una força agitativa i destructiva, i que la feina constructiva real de la revolució social ha de vindre una organització econòmica industrial. A partir d'aquesta convicció s'han desenvolupat dues corrents de pensament. Una que, com que l'organització econòmica és la constructiva, l'acció política és innecessària; una altra, que com el partit polític no realitza la revolució sinó que tan sols dirigeix l'atac contra la ciutadella política del capitalisme, ja no existeix el mateix perill en la manca de claredat de la seua militància, ni cap necessitat d'insistir-hi en la seua purificació. En altres mots, que el socialisme a les urnes és l'uniforme de desfilada de l'exèrcit del treball, que el sindicalisme industrial és el mateix exèrcit amb l'uniforme de servei, disposat a la feina.

De tot això és la nostra convicció que evolucionaran, si és que no s'hi han desenvolupat ja com a principi, com a exèrcit combatent dels treballadors d'aquest país:

Un partit socialista que incloga totes les tendència i concepcions del pensament polític socialista.

Una organització socialista industrial que guie la classe obrera per la missió suprema de la llur classe—l'establiment de la República Obrera.

Entre aquestes dues organitzacions—l'avantguarda i el gruix de l'exèrcit del treball—no hi hauria d'haver cap guerra, ni cap interferència. Com a viatgers cap a un objectiu comú no s'hi haurien de barallar, i la valuosa experiència del passat ens ha ensenyat que quan les organitzacions polítiques passen al pla econòmic, tàcticament, o de qualsevol altre forma, sempre paguen un alt preu per la llur acció, de la mateixa forma que les organitzacions econòmiques que passen al pla polític, sempre han de pagar amb l'ànima i amb la integritat.

Finalment, donam com la nostra opinió que fins que l'organització econòmica dels obrers no haja assolit un poder en el control del taller i per tant de la nació, igual a l'assolit per la classe capitalista abans que elevàs l'estandard revolucionari a Anglaterra, Amèrica i França, la política obrera no serà més que batusses preliminars, i que per tant el partit polític socialista més ampli i més tolerant serà útil com a mestre sempre que es mantinga diferenciat de l'organització industrial i per tant incapaç d'obstaculitzar els moviments d'aquest quan, com a exèrcit regular del treball organitzat, constituesca la línia de batalla en l'ofensiva final.