Sinn Fein, socialisme i la nació |
“Sinn Fein, Socialisme and the Nation” d'Irish Nation, 23 de gener de 1909. D'acord amb la transcripció de The James Connolly Society in 1997.
En un número recent de The Peasant, un corresponsal, ‘Cairbre’, en mig d'un article ben intel·ligent i raonable sobre Sinn Fein i socialisme, diu: “Un apropament entre el sinnfeinisme i el socialisme és altament desitjable”. A això desig afegir un fervent “Amen”, i continuar la meua pregària amb una suggerència que pot ajudar a realitzar aquesta desitjable consumació. Sempre presuposant que l'apropament es desitja entre els sinnfeinians que simpatitzen amb el socialisme i no merament amb els qui no veuen més enllà de “la Constitució del 82”, d'una banda, i els socialistes que s'adonen que un moviment socialista ha de basar-se i treure inspiració de les condicions històriques i presents del país on funciona i no merament perdre's en un 'internacionalisme' abstracte (que no té cap relació amb l'internacionalisme real del moviment socialista), de l'altra.
Però, primer, caldria referir algunes de les dificultats en el camí per tal que puguem dissenyar una trajectòria que les evite.
El Sinn Fein té dues cares – la seua doctrina econòmica i la seua filosofia d'autosuficiència. Amb la seua doctrina econòmica, com l'exposada pel meu amic, el senyor Arthur Griffith, en la seua adopció de les doctrines de Frederick List, els socialistes no tenen cap simpatia, ja que atrau únicament als qui mesuren la prosperitat d'una nació pel volum de riquesa produït en un país, per comptes de la distribució de la riquesa entre els habitants. Segons aquesta definició, Irlanda el 1847 era un país pròsper perquè exportava aliment, mentre que Dinamarca era relativament poc pròspera perquè n'exportava poc. Però amb la part del Sinn Fein que ensenya que Irlanda ha de confiar en ella mateixa, respectar les pròpies tradicions, conèixer la pròpia història, preservar la pròpia llengua i literatura sense prejudici, o negació, envers la vàlua de la llengua o literatura d'altres pobles, d'alçar-se en la pròpia vàlua i exigir que se la considere pel propi valor intrínsec, i no com a part de les rodes i els eixos del sistema imperial d'un altre poble – amb aquesta cara del Sinn Fein els socialisme podem simpatitzar; i, de fet, fredament, aquestes doctrines foren predicades a Dublin pel Partit Republicà Socialista Irlandès del 1896 en endavant, abans que es fundàs el moviment del Sinn Fein.
La primera cara del Sinn Fein exclou necessàriament els socialistes; la segona no. La primera recolza en una concepció capitalista del progrés; la segona és una via per la qual Irlanda pot entrar en el domini intel·lectual que el socialisme s'ha fet propi per la seua afinitat espiritual amb les forces mundials que malden per la llibertat social.
Els socialistes són també, certament, dividits en les idees quant a quin hauria d'ésser el camí adient en un país com Irlanda. Un sector, en observar els qui parlen més fort d'‘Irlanda, una Nació’ són sovint els abrassadors més implacables dels rostres dels pobres, fugen cap al límit extrem d'hostilitat envers el nacionalisme i, si bé oposats a l'opressió en tot moment, s'oposen també a la revolta nacional per la independència nacional.
Un altre, principalment reclutat entre els treballadors de les ciutats de l'Ulster nord-oriental han estat deslletats per les idees socialistes i les disputes industrials de la direcció dels terratinents i capitalistes tories i orangistes; però mentre se'ls ofereixen mesures pràctiques d'alleujament de l'opressió capitalista des del Partit Laborista Independent anglès, i no se'ls ofereix res més que una bandera verda des del nacionalisme irlandès, van naturalment allà on imaginen que els vindrà l'ajut. Així els llur descontentament social es perd per a la causa irlandesa. Aquests homes veuen que els treballadors abatuts l'hivern passat a Belfast no foren abatuts en els interessos de la Unió Legislativa; foren abatuts en els interessos dels capitalistes irlandesos. Per això que, quan un sinnfeinià es creix eloquentment sobre la restauració de la Constitució del 82, però resta callat quant al despotisme industrial creixent del capitalista; quan el sinnfeinià parla a homes que lluiten contra baixos salaris i els diu que l'òrgan del Sinn Fein ha promès un munt de treball irlandès a baixos salaris a qualsevol capitalista foraster que vulga establir-se a Irlanda, què té d'estrany que creguen que un canvi dels tories al sinnfeinisme seria simplement un canvi del mal conegut pel mal desconegut!
L'altra sector dels socialistes d'Irlanda són els que escriuen en les pancartes la consigna de ‘República Socialista Irlandesa’, els qui ensenyen que socialisme suposarà a Irlanda la propietat comuna pel poble irlandès de la terra i de tot allò més necessari per alimentar-se, vestir-se, allotjar-se i mantindre la vida a Irlanda i que per tant el socialisme en la seua aplicació a Irlanda suposa i requereix la més plena confiança del poble irlandès com a àrbitres dels propis destins en conformitat amb les lleis del progrés i de la humanitat.
Aquest sector de socialistes eren tan irlandesos que organitzaren i dirigiren la gran manifestació contra el jubileu de 1897 a Dublín, que destruí completament tots els preparatius britànics, atentament previstos, per representar els irlandesos com a lleials; i, amb tot, la llur posició era tan correcta des del llur punt de mira que en el Congrés Internacional de 1900 a París se'ls concedí, en el nom d'Irlanda, una representació separada d'Anglaterra i que fou tractada i hi actuà com a nació separada.
Ara bé, el problema és troba una base d'unió en la qual tots aquests sectors que s'adhereixen a una o altra concepció poden unir-se en el socialisme. La meua posició és que aquesta unió, o aproximació, no es pot assolir amb la discussió de les nostres diferències. Més aviat hauríem d'esbrinar les coses en les que som d'acord i unir-nos-hi damunt. Una vegada ens apropam, trobarem que les nostres diferències no són tan insuperables com semblen mentre restam separats. Ço que cal és una plataforma simple al voltant de la qual aplegar-nos, amb l'entesa que en la mesura que siga possible es deixarà que les condicions futures dicten i que tant poc com siga possible es resoldrà ara amb normes o teories. Com que cada sector té una confiança completa en les pròpies doctrines, que mostren la llur confiança en entrar en una organització amb els qui difereixen d'ells en mètodes, i que depenguen del desenvolupament dels esdeveniments per demostrar la correcció de la pròpia posició. Cadascú ha de tindre completa llibertat de paraula en conformitat amb l'objectiu comú; la plataforma de ponència ha de ser comuna, i cada ponència ha de generar qüestions i discussió. Amb la tolerància mútua des de totes dues bandes, els treballadors protestat pot aprendre que la cooperació amb el catòlic que treball, pateix, vota i lluita al costat seu li és més immediatament vital per la seua causa i victòria quotidiana que la cooperació dels treballadors de l'altra banda del Canal; i que els socialistes de fora d'Irlanda són tots a favor de la independència nacional que ell refusa pel bé d'un grapat de vots inútils.
I els sinnfeinians catòlics poden aprendre que l'amor de la llibertat batega fortament en els pits dels camperols i treballadors protestants que, degut a què s'hi han adreçat des d'un punt de mira històric diferent, consideren la concepció nacionalista amb suspicàcia o fins i tot hostilitat.