Els nostres amics socialistes del nord d'Irlanda estan aprenent la lliçó. Com a lectors de The Harp sou conscients de què a Belfast i rodalies hi ha un fort moviment socialista, nascut de les avançades condicions industrials que prevalen en aquell districte. Però, com potser seria natural sota les circumstàncies històriques, aquest moviment socialista es manté al marge de la vida de la resta d'Irlanda. Les seves associacions estan amb les d'Anglaterra, els seus principals conferenciants vénen d'Anglaterra, i els seus mètodes són clarament els del Partit Laborista Anglès. De fet, és part del moviment anglès conegut com a Partit Laborista Independent. Com a resultat, mai ha presentat un candidat socialista que tingui de forma clar i primordial uns objectius i finalitats revolucionaris, a diferència del moviment socialista dublinès, que ha participat en quatre o cinc ocasions en les eleccions municipals com un partit socialista separat i diferencial de tota la resta. La diferència en la tàctica emprada és característica del pensament religiós dominant en aquella part del país. El protestantisme és essencialment un compromís entre l'esperit de l'autoritat i l'esperit de la lliure investigació, i quan un protestant trenca qualsevol tradició ho fa prudentment, tornant sempre al seu punt de partida, i com que repudia donar obediència a cap ídol, té por de crear-ne un de nou. D'altra banda, el catolicisme és positiu i dogmàtic, i quan talla les amarres que l'uneixen a una posició, menysprea tots estadis intermedis entre aquella posició i el seu pol oposat. A banda d'aquesta curiosa anomalia tenim el fet que mentre els socialistes de Belfast proclamaven que els catòlics irlandesos depenien massa dels cures per ser socialistes, aquests mateixos catòlics irlandesos hissaven amb orgull els colors socialistes que els seus germans del nord amagaven furtivament en arribar les eleccions. I aquest no és l'aspecte més estrany i desconcertant de la situació. Els socialistes de Belfast estan, com ja s'ha dit, afiliats al Partit Laborista Independent de Gran Bretanya, i mentre tenen la vista girada cap aquell país s'han mantingut tothora sense contacte amb els esforçats de la resta d'Irlanda, sense fer mai cap esforç per entendre el seu punt de vista. Aquesta actitud seva ha estat destructiva per l'esperança en un veritable moviment obrer revolucionari a Irlanda; de fet, la gent del nord no ha entès, aparentment, que el moviment soicialista és un moviment obrer revolucionari. El seu punt de vista sempre ha estat esbiaixat cap a l'oportunisme fabià d'Anglaterra, mentre que als socialistes irlandesos de formació catòlica els ha atret més la socialdemocràcia revolucionària del continent europeu. Aquest problema no sorgeix de cap distinció de raça; de fet, malgrat l'opinió prevalent dels nostres adversaris, els protestants irlandesos del nord són tant purament cèltics com els catòlics de qualsevol regió d'Irlanda. Les regions d'Escòcia d'on els seus avantpassats reemigraren cap a Irlanda eren i són tan cèltiques en la composició de la seva població com qualsevol zona de Munster, i força més que unes quantes zones de Leinster. Però fos quina fos la seva causa, aquesta actitud de la gent del nord ha frustrat les esperances dels que esperen un Partit Socialista d'Irlanda de visió i actuació nacionals. En un partit socialista que englobés tots els esforçats d'Irlanda, sota unes condicions irlandeses, i modelat per a reflectir les necessitats irlandeses, els robustos homes de la capital del nord serien una força de valor incalculable, però fins avui han resultat particularment cecs per realitzar la seva oportunitat. No han aconseguit veure, el que un moment de reflexió els hauria mostrat, que ells serien la columna vertebral i l'element dominant en un Partit Socialista Irlandès, alhora que ells no podrien ser res més que una cua insignificant del Partit Socialista d'Anglaterra. I diem això sense cap sentiment d'hostilitat cap als socialistes d'Anglaterra. Estem segurs que els darrers no tindrien cap objecció per a que les seccions de Belfast formessin amb la resta d'Irlanda en un partit diferenciat, si el resultat d'aquesta acció fos la construcció d'un Partit Socialista d'Irlanda prou fort com per competir amb els autonomistes. Perquè el Partit Laborista d'Anglaterra és, després de tot, primordialment un partit electoralista. Reconeix que el vot irlandès és un important factor a les ciutats angleses, i vol conciliar-se amb el Partit Autonomista com a pas essencial cap a obtenir un representant irlandès al seu costat quan demani aquell vot irlandès en unes eleccions. Tard o d'hora tindria un representant d'un fort moviment obrer i socialista irlandès a la seva plataforma per tal d'atreure els obrers irlandesos de les ciutats angleses. Però aital representant obrer irlandès no té cap valor per a ells si es presenta com a militant irlandès d'un partit anglès. Així provaran d'aconseguir l'ajuda dels autonomistes, tot i les protestes dels socialistes irlandesos. Si els socialistes de Belfast marxessin en bloc del Partit Laborista Independent i treballessin amb l'organització dels socialistes irlandesos formada recentment a Dublín, la seva acció seria un servei incalculable no només a la causa del socialisme a Irlanda, sinó també als Partits Laborista i Socialista d'Anglaterra. Ajudaria a salvar els darrers dels perills d'una aliança amb el Home Rule posant de manifesta l'actitud i política reaccionàries dels Home Rulers que s'oposen al moviment socialista de la classe treballadora irlandesa. Creiem que aquest pas seria benvingut pels més astuts i avisats del Partit Laborista, ja que els permetria demanar el vot als irlandesos de la Gran Bretanya sobre la base dels interessos de classe i alhora del seu sentiment nacional. Però si fins i tot això no és ben rebut pels dirigents laboristes anglesos, caldria fer-ho. Durant molt de temps hem dipositat grans esperances en fer que els anglesos entenguessin el caràcter irlandès. Els socialistes anglesos no han aconseguit descobrir el caràcter capitalista dels autonomistes d'Irlanda. El seu fracàs s'origina de la seva incapacitat d'entendre la diferència entre un discurs “rebel” i un objectiu seriosament revolucionari. Els autonomistes són adeptes dels discurs “rebel”, però estan absolutament mancats d'un objectiu seriosament revolucionari, fins i tot en un sentit nacionalista. Aconseguiren fàcilment enredar la que es considera dura closca del treballador anglès, però mai aconseguiren enredar els socialistes d'Irlanda. Aquests darrers coneixem massa bé els seus homes; sabem en quin infern de reacció han aconseguit mantenir els afers interns d'Irlanda, com l'educació i la vivenda i higiene muncipals, i cada cop es veuen més en coalició amb els explotadors del treball més despietats de l'illa.

Així les masses catòliques veuen els dirigents catòlics (?) de l'autonomisme amb una malfiança malaltissa. I si els treballadors protestant abandonessin la seva malfiança insensata cap als seus companys catòlics, s'adonarien que els interessos de classe són més forts en la lluita política que les diferències religioses, i en adonar-se'n, s'unirien amb els seus companys treballadors catòlics de la resta d'Irlanda sobre la base d'aquells interessos de classe, trobarien com els darrers no només ho desitjen, sinó que estan bojament ansiosos de rebre'ls.

Ens ha animat a fer aquests comentaris haver llegit al Labour Leader, de Londres, Anglaterra, dos articles, o més aviat dues cartes, sobre l'actitud del Partit Laborista d'Anglaterra vers la qüestió agrària d'Irlanda. El primer estava escrit per Mr. Walker, de Belfast, un militant socialista de la secció de Belfast del Partit Laborista Independent, i dues vegades candidat laborista per l'escó parlamentari de Belfast. Mr. Walker es queixa de què el Partit Laborista està aparentment influït pels autonomistes, i de què votessin amb ells el recent Decret Agrari que, segons diu, i és cert, tendeix a fer la classe pagesa més conservadora i antisocialista. Cita el cas d'una circumscripció, en la que els pagesos protestants sempre havien estat liberals, però ara per primer cop han votat en unes eleccions recents als conservadors. Llavors comença a dir un seguit de coses severes sobre la gent de l'autonomisme del Parlament. La segona carta era la d'un dirigent laborista anglès, un Mr. Clynes, i ell, òbviament, diu a Mr. Walker que no té cap sentit parlar en el Parlament sobre la nacionalització de la terra, perquè un decret en aquesta direcció no seria aprovat en l'actualitat. Així deixa caure l'axioma de què una minoria parlamentària no pot parlar d'una mesura en el Parlament a menys que tingui una oportunitat immediata d'aprovar-se; una concepció força nova de l'activitat parlamentària! Llavors comença a renyar Mr. Walker per dir coses gruixudes sobre els Home Rulers – els seus estimats amics del laborisme – i en general és serenament indiferent a les protestes de l'home de Belfast. És una vella història. Fa uns anys, quan s'editava el Workers’ Republic a Dublín, també protestàrem contra l'estúpida crida als dirigents del Home Rule que van fer els socialistes anglesos en una època en la que aquesta mateixa gentota capitalista lluitava fortament contra els candidats laboristes dels sindicats irlandesos en les eleccions als governs locals del 1899. Nosaltres, sota la direcció del Partit Republicà Socialista Irlandès, vam fer un article sobre el cas, que contenia citacions específiques del registre antilaborista a Irlanda dels polítics capitalistes irlandesos, i informàrem els nostres camarades anglesos de què la seva insensata crida al Home Rule Party a Anglaterra, s'utilitzava a Irlanda contra els candidats laboristes que s'enfrontaven als capitalistes Home Rulers. Però els dirigents del Partit Laborista Independent d'Anglaterra no escoltaren les nostres propostes, i continuaren joiosament subministrant munició als nostres enemics, malgrat que un article de tant lluny com Vorwaerts, de Berlín, Alemanya, l'òrgan del Partit Socialdemòcrata d'Alemanya, citaren el nostre manifest i expressaren la seva aprovació de la nostra posició.

Ara és el torn dels homes de Belfast! Esperem que els nostres camarades dublinesos els enviin una còpia d'aquell manifest anterior, i aprendran la lliçó de tots dos incidents i s'afegiren a on pertanyen – al moviment militant irlandès del treball.