The
Exclusion of Ulster, Forward, 11 April 1914.
Transcrit
per The James Connolly
Society el 1997.
Els socialistes i els laboristes de Gran Bretanya en general tenen una bona raó per lamentar l'existència de la qüestió irlandesa i per adonar-se'n de com de desastrós ha sigut per l'èxit dels llurs candidats el fet de l'existència a les circumscripcions de grans masses de votants organitzats que duen a terme davant els electors unes activitats polítiques que no es veuen influïdes únicament ni tan sols majoritàriament per les qüestions interiors. Els nostres camarades britàniques tenen una llarga i penosa experiència de conteses on tots els arguments i tot el sentiment local és amb el candidat socialista o laborista, i amb tot aquest candidat local era ignomíniosament derrotat degut a què en la circumscripció hi havia un gran vot irlandès—una gran massa de votants que donaven suport als liberals, no perquè s'hi oposassen al laborisme, sinó perquè volien que Irlanda tingués autonomia.
Els nostres camarades britànics han après que l'existència d'aquest vot irlandès i el coneixement que seria pel candidat oficial de l'autonomisme, fos quina fos la seua atitud o posició davant els afers laborals, provocava que centenars de milers que altrament haurien votat laborista votassen liberal sota la por que la derrota irlandesa «deixaria passar els conservadors». D'ençà d'una generació el moviment laborista de Gran Bretanya ha restat paralitzat políticament per aquesta por; i tothom ha esperat amb delit el moment que la concessió de l'autonomia eliminàs aquesta por i permetés la lliure expressió de totes les forces que contribueixen en el moviment laborista polític d'aquest país. Fins i tot moltes de les accions i vots del Partit Laborista a la Cambra dels Comuns s'han presentat incansablement com a justificació de la necessitat de mantindre en el poder el govern que eliminàs aquest obstacle. Ara, davant d'aquesta experiència del moviment socialista de Gran Bretanya, no podem veure certament amb cap complaença una proposta que mantindrà la qüestió en l'aire durant les eleccions britàniques per sis anys més o més aviat per un període del tot indefinit. Sabem que aquest «període de sis anys» amb el qual s'omplen la boca els polítics no té cap fonament real que justifique la convicció que el terme es puga considerar com quelcom més que una figura retòrica.
En el Daily News i el Leader del 6 d'abril, el senyor H. W. Massingham, en escriure del límit de l'Ulster diu, i la citació és valuosa com a indicador de la tendència de pensament liberal:
«Hauríem, per tant, de fer una aturada absoluta en la marca dels sis anys? Tots dos partit admeten implícitament que és impossible, ja que un parlament no pot lligar un altre».
I la setmana anterior el procurador general liberal declarà en el Parlament que si en el període de sis anys
«l'altra part introdueix un decret per excloure l'Ulster, tindria una processió reial i triomfant cap als peus del tron».
Així hem previst clarament que no hi ha res semblant a un límit de sis anys que puga imposar-se a futurs parlaments i que per tant la qüestió de l'autonomia pels comtats de l'Ulster serà una qüestió clau en les futures eleccions de Gran Bretanya, i que hi jugarà aleshores el mateix paper desastrós pel moviment laborista com ho fa ara la qüestió de l'autonomia. L'organització política del Partit Autonomista restarà intacta en tota circumscripció industrial sota el pretext de treballar per una «Irlanda unida», i de la mateixa forma el Partit Unionista mantindrà les seues organitzacions especials, les Llotges d'Orange, etc., per tal de mantindre viva la crida sectària als votants d'Irlanda als qui se'ls demanarà de «votar contra dur l'Ulster sota els peus del Parlament papista de Dublín». Els laboristes de dins i fora d'Irlanda han declarat sovint que si es volia per res l'autonomia, era per tal de permetre la consolidació del vot laborista a Gran Bretanya, i per rescatar els vots irlandesos d'aquell país de les mans liberals. Potser no s'allunya gaire de la veritat assumir que els responsables del Partit Liberal ho han vist tant clarament com nosaltres, i que han resolt calladament que no poden desfer-se del tot d'un arma tant bona com el sentiment del Partit Nacionalista. El lector veurà també que amb una subtilesa perfectament mefistofèlica no se suggereix que la qüestió de l'exclusió es vote en cap àrea prou gran com perquè les oportunitats del sí i del no siguen més o menys iguals, on l'exclusió seria derrotada com passaria si tot l'Ulster fos l'àmbit de la votació, i tot l'Ulster hagués de quedar-se dins o fora com a resultat del veredicte de les urnes. No, els comtats on es votarà la qüestió són els comtats on els unionistes tenen una majoria aclaparadora, i on per tant el vot és una simple farsa—un subterfugi per amagar la traïció grollera als electors autonomistes. Llavors, després, cada comtat o país entrarà o romandrà a fora d'acord amb el seu propi vot, i amb independència del vot dels seus veïns de l'Ulster. Així la qüestió de l'autonomia pel que fa a l'Ulster podrà restar perllongada indefinidament i mantinguda viva com a qüestió per dividir i trencar el vot laborista a Gran Bretanya.
L'efecte d'aquesta exclusió damunt el laborisme d'Irlanda serà igualment desastrosa, i probablement més. Totes les esperances d'unir els obrers, independentment de religió o d'antics crits de batalla seran sacsades, i de nord a sud la qüestió de l'autonomia s'emprarà encara per amagar les injustícies de les classes capitalista i terratinent. No parl sense coneixement de causa dels sentiments del moviment laborista organitzat d'Irlanda quan dic que preferiríem veure derrotat el decret d'autonomia que veure'l aprovat amb l'Ulster o cap part de l'Ulster fora.
Mentrestant, com a estudi de disparitat política, guaitau les maniobres del Partit Autonomista en aquesta qüestió. L'acord ja s'ha dissenyat, crec, però quan es faça la votació als comtats de Down, Antrim, Derry i Armagh i a les ciutats de Belfast i Derry, els senyors Redmond, Devlin i companyia faran una gira per aquests comtats i ciutats per lliurar-hi onades d'oratòria per demanar el vot contra l'exclusió i amagar així als obrers el crim autèntic, és a dir, consentir que es faça de la unitat de la nació irlandesa una qüestió decidida pels vots dels reaccionaris més tronats i encegats d'aquests quatre comtats on aquests reaccionaris són majoria. La traïció ja s'ha decicit, repetesc, el vot és tan sols un subterfugi per amagar la grolleria de la traïció.
Encara queda per veure si l'agitació de la classe obrera no podrà aconseguir d'atemorir aquests vampirs en la festa que es prometen damunt el cos de la Irlanda esquarterada.