IGP, núm. 702, 1 de desembre de 1917. L’article publicat inicialment a l’edició milanesa de l’Avanti!El dia 24 de novembre de 1917, XXI, núm. 321. Es va intentar reproduir en el núm. 697 d’IGPd’1 de desembre però fou totalment censurat per la fèrria censura torinesa. Fou publicat a l’edició romana de l’Avanti!el 22 de desembre i reprès a l'edició milanesa de 24 de desembre. Finalment fou publicat de nou al núm. 702 d’IGP de 5 de gener de 1918, signat A.G., amb l’entradeta següent: «Fa uns dies, la censura torinesa ha censurat totalment aquest article a Il Grido. El reproduïm ara de l'Avanti!, un cop superat el sedàs de les censures de Milà i Roma». Cada oficina de censura operava amb criteris diferents, però si una oficina local permetia publicar un article aquest podia ser reproduït a tot el país. L’article va poder ser publicat finalment a Il Gridode Torí en la versió que s’ofereix aquí, seguint el circuit esmentat.
La revolució dels bolxevics s’ha empeltat definitivament en la revolució general del poble rus. Els maximalistes, que havien sigut fins fa dos mesos el ferment necessari perquè els esdeveniments no s’estanquessin, perquè la marxa cap al futur no s’aturés, donant lloc a una forma definitiva d’ajust —que hauria sigut l’ajust burgès—, han pres el poder, han establert la seva dictadura i estan elaborant les formes socialistes en les quals la revolució haurà d’acomodar-se finalment per seguir desenvolupant-se, sense gaires grans xocs, partint de les grans conquestes ja realitzades.
La revolució dels bolxevics està feta més per la ideologia que per fets. (Per això, en el fons, importa poc saber més del que sabem). És la revolució contra El Capital de Karl Marx. El Capital de Marx era, a Rússia, el llibre dels burgesos, més que dels proletaris. Era la demostració crítica de la necessitat fatal que a Rússia es formés una burgesia, s’iniciés una era capitalista, s’instaurés una civilització de tipus occidental abans que el proletariat pogués pensar ni tan sols en la seva emancipació, en les seves reivindicacions de classe, en la seva revolució. Els fets han superat les ideologies. Els fets han fet esclatar els esquemes crítics segons els quals la història de Rússia hauria hagut de desenvolupar-se segons els cànons del materialisme històric. Els bolxevics reneguen de Karl Marx; afirmen, amb el testimoni de l’acció exercitada, de les conquestes assolides, que els cànons del materialisme històric no són tan ferris com es podria pensar i com s’ha pensat.[2]
Tot i això, hi ha també una fatalitat en aquests esdeveniments, i si els bolxevics reneguen d’algunes afirmacions d’El Capital, no reneguen del seu pensament immanent, vivificador. No són «marxistes», simplement; no han omplert amb les obres del Mestre una doctrina exterior, d’afirmacions dogmàtiques i indiscutibles. Viuen el pensament marxista, el que no mor mai, que és la continuació del pensament idealista italià i alemany,[3] i que en Marx s’havia contaminat amb incrustacions positivistes i naturalistes. I aquest pensament posa sempre com a màxim factor de la història, no els fets econòmics, en brut, sinó l’home, la societat dels homes, dels homes que es reuneixen entre si, s’entenen entre si, desenvolupen a través d’aquests contactes (civilització) una voluntat social, col·lectiva, i comprenen els fets econòmics i els jutgen i els adeqüen a la seva voluntat, fins que es converteix en el motor de l’economia, la plasmadora de la realitat objectiva, que viu i es mou, i adopta caràcter de matèria tel·lúrica en ebullició, que pot ser canalitzada allà on la voluntat vulgui, i com la voluntat ho vulgui.
Marx ha previst allò que era previsible. No va poder preveure la guerra europea o, millor, no va poder preveure que aquesta guerra tindria la duració i els efectes que ha tingut. No ha pogut preveure que aquesta guerra, en tres anys de patiments indicibles, de misèries indicibles, suscitaria a Rússia allò que la voluntat col·lectiva popular ha suscitat. Una voluntat tal necessita per formar-se, normalment, un llarg procés d’infiltracions capil·lars; una àmplia sèrie d’experiències de classe. Els homes són mandrosos, necessiten organitzar-se, primer exteriorment, en corporacions, en lligues, després íntimament, en el pensament, en les voluntats amb una incessant continuïtat i multiplicitat d’estímuls exteriors.
Heus aquí per què, normalment, els cànons de crítica històrica del marxisme capten la realitat, l’atrapen i la fan evident i distingible. Normalment, és a través de la lluita de classes, cada vegada més intensificada, que les dues classes del món capitalista creen la història. El proletariat sent la seva misèria actual, està contínuament en estat de malestar, i pressiona contra la burgesia per millorar les seves pròpies condicions. Lluita, obliga la burgesia a millorar la tècnica de producció, a fer més útil la producció, perquè sigui possible la satisfacció de les seves necessitats més urgents. És una cursa afanyosa cap al que és millor, que accelera el ritme de la producció, que comporta un increment continu a la suma dels béns que serviran la col·lectivitat. I en aquesta cursa molts cauen i tornen més urgent el desig dels que han quedat, i la massa s’estremeix permanentment, i de caos-poble esdevé cada vegada més ordre en el pensament, es torna cada vegada més conscient de la seva pròpia potència, de la seva pròpia capacitat per assumir la responsabilitat social, per arribar a ser l’àrbitre dels seus propis destins.[4]
Això, normalment. Quan els fets es repeteixen amb un cert ritme. Quan la història es desenvolupa per moments cada vegada més complexos i rics de sentit i valor, però similars. Però a Rússia la guerra ha servit per despertar les voluntats. Aquestes, a través dels patiments acumulats en tres anys, s’han trobat molt ràpidament a l’uníson. La carestia era imminent, la gana, la mort per gana, podia arribar a tothom, esclafar de cop desenes de milers d’homes. Les voluntats s’han posat a l’uníson; primer mecànicament i, després de la primera revolució, activament i espiritual.[5]
La prèdica socialista ha posat el poble rus en contacte amb les experiències dels altres proletariats. La prèdica socialista fa viure dramàticament en un instant la història del proletariat, les seves lluites contra el capitalisme, la llarga sèrie dels esforços que ha de fer per emancipar-se idealment dels vincles del servilisme que el van tornar objecte, per convertir-se en consciència nova, testimoni actual d’un món per venir. La prèdica socialista ha creat la voluntat social del poble rus.[6] Per què hauria d’esperar que la història d’Anglaterra es repeteixi a Rússia, que a Rússia es formi una burgesia, que se susciti la lluita de classes, perquè neixi la consciència de classe i succeeixi per fi la catàstrofe del món capitalista? El poble rus ha passat per aquestes experiències amb el pensament, i fins i tot amb el pensament d’una minoria. Ha superat aquestes experiències. Li serveixen per afirmar-se ara, com li serviran les experiències capitalistes occidentals per situar-se aviat al nivell de producció del món occidental. Amèrica del Nord és, com país capitalista, més avançat que Anglaterra, perquè a Amèrica del Nord els anglosaxons van començar de cop des de l’estat al qual Anglaterra havia arribat després d’una llarga evolució. El proletariat rus, educat de manera socialista, començarà la seva història des de l’estadi màxim de producció al qual ha arribat l’Anglaterra d’avui, perquè, havent de començar, començarà des d’allò ja fet en una altra part, i des d’aquí rebrà l’impuls per assolir aquella maduresa econòmica que, segons Marx, és condició necessària per al col·lectivisme. Els revolucionaris crearan ells mateixos les condicions necessàries per a la realització completa i plena del seu ideal. Les crearan en menys temps del que ho hauria fet el capitalisme. Les crítiques que els socialistes han fet al sistema burgès, per posar en evidència les imperfeccions, els malbarataments de riquesa, serviran als revolucionaris per fer-ho millor, per evitar aquells malbarataments, per no caure en aquelles deficiències. Però les mateixes condicions de misèria i patiment serien heretades per un règim burgès. El capitalisme no podria fer immediatament a Rússia més del que podrà fer el col·lectivisme. Avui faria molt menys, perquè tindria immediatament en contra un proletariat descontent, frenètic, ja incapaç de suportar els dolors i les amargures que el malestar econòmic portaria. També des d’un punt de vista absolut, humà, el socialisme immediat té a Rússia la seva justificació. El patiment que tindrà després de la pau, podrà ser només suportat si els proletaris senten que és en la seva voluntat, en la seva tenacitat en la feina, suprimir-lo en el menor temps possible.[7]
Es té la impressió que els maximalistes han sigut en aquest moment l’expressió espontània, biològicament necessària, perquè la humanitat russa no caigués en la ruïna més terrible, perquè la seva pròpia regeneració pogués sentir menys els estímuls del llop famolenc, i Rússia no es converteixi en un escorxador enorme de feres que s’esbocinen entre si.[8]
Notes:
[3] Evident al·lusió a Hegel i a Vico. L’hegelianisme estarà present en el marxisme de Gramsci, no només en els seus escrits juvenils, sinó en el conjunt dels Quaderns. Cfr. Joaquin Miras: «Gramsci para estos tiempos»
[5] La primera revolució, és a dir, la revolució de febrer.
[6] Hegelianament, la idea es transforma en força material imparable.