S'allunya la primera onada de la tempesta revolucionària. Ens apropam a una inexorable i inevitable segona ona. El moviment proletari s'estén, en haver arribat fins als suburbis més llunyans. L'agitació i el malcontentament afecten les capes més diverses i endarrerides de la societat. La vida comercial i industrial s'ha paralitzat, les institucions educatives han tancat, i amb l'exemple dels obrers, la lluita passa al camp. Intercalats amb els moviments de masses, hi ha hagut sovint, com sempre, actes individuals de terrorisme: atemptat contra el cap de policia d'Odessa, assassinats al Caucas, assassinat del procurador del senat a Helsingfors. El govern s'afanya per canviar la política de sang per la política de promeses. Prova d'enganyar els obrers amb la comèdia de la recepció d'una delegació obrera. Prova de distreure l'atenció del públic amb notícies militars i ordena Kuropatkin d'iniciar un atac contra Hun-ho. El 9 de gener va haver-hi una massacre a Petersburg, el 12 començà una ofensiva, inútil des del punt de mira militar, que ha acabat amb una nova i seriosa derrota dels generals imperials. Els russos han sigut vençuts amb pèrdues que, fins i tot segons el report del corresponsal de Novoje Vremja, arriben a 13 mil persones, és a dir dues vegades més que els japonesos. En el camp dels afers militars de Manxúria hi ha la mateixa descomposició i desmoralització, així com a Petersburg. En la premsa forastera els telegrames que confirmen o neguen l'enfrontament de Kuropatkin amb Grippenberg, són succeïts per telegrames que confirmen o neguen la informació segons la qual el partit del gran duc ha entès el perill de la guerra contra l'autocràcia i vol aconseguir la pau el més aviat possible.

No és gens estrany, que sota aquestes circumstàncies no deixen de parlar de revolució a Rússia ni tan sols els òrgans burgesos més sobris d'Europa. La revolució creix i madura amb una velocitat sense precedents des del 9 de gener. Que la segona onada arribé sobtadament demà o depús-demà, o en mesos, depèn bàsicament de circumstàncies que són impossibles de preveure. El problema més urgent és aplegar els resultats dels dies revolucionaris i provar de deduir-ne lliçons que ens puguen ésser útils probablement molt més aviat que no pas tendeix a pensar la gent.

Per avaluar els dies revolucionaris cal fer una ullada general a la història més recent del nostre moviment obrer. Fa gairebé 20 anys, el 1885, hi hagué les primeres grans vagues obreres a la regió industrial central, a la Morozov i d'altres. Llavors Katkov escrivia que la qüestió obrera havia aparegut a Rússia. I amb quina sorprenent velocitat es desenvolupà el proletariat, que passà de la lluita econòmica a les manifestacions polítiques, de les manifestacions a l'acció revolucionària! Recordarem les principals fites del camí fet. 1885 – àmplies vagues amb una participació insignificant i completament individual dels socialistes, no agrupats per cap organització. L'agitació pública per les vagues força Katkov, un autèntic gos de l'autocràcia a parlar dels tribunals com d'«una salva de cent-un trets en honor de la qüestió obrera, que ha aparegut a Rússia». El govern va fer concessions econòmiques. L'any 1891 – participació dels obrers de Petersburg en la comitiva funerària de S'elgunov, discursos polítics el primer de maig a Petersburg. Davant nostre hi havia una manifestació socialdemòcrata dels dirigents obrers en absència d'un moviment de masses. L'any 1896: vaga a Petersburg de diverses desenes de milers d'obrers. Amb l'inici de la propaganda als carrers, apareix un moviment de masses, ja amb la participació d'una organització socialdemòcrata sòlida. Tot i que encara petita, en comparació amb el nostre actual partit, aquesta organització gairebé exclusivament estudiantil, això sí, amb la seua intervenció conscient i sistemàticament socialdemòcrata aconsegueix que el moviment prenga espai i força en relació a les vagues de la Morozov. El govern fa de nou concessions econòmiques. Per tot Rússia es posen fortes bases pel moviment de vagues. La intel·lectualitat revolucionària, sense excepció, es fa socialdemòcrata. Es funda el partit socialdemòcrata. Any 1901. L'obrer surt en ajut de l'estudiant. Comença un moviment de manifestacions. El proletariat du al carrer la crida: Fora l'autocràcia! La intel·lectualitat radical es trenca finalment en liberals, revolucionaris burgesos i socialdemòcrates. La participació de les organitzacions de la socialdemocràcia revolucionària en manifestacions es fa més i més ampla, activa i directa. Any 1902: l'enorme vaga de Rostov es converteix en una protesta destacada. El moviment polític del proletariat ja no és un apèndix del moviment intel·lectual, estudiantil, i creix ja directament de les vagues. La participació de la socialdemocràcia revolucionària organitzada és encara més activa. El proletariat aconsegueix per ell i pels socialdemòcrates revolucionaris del comitè la llibertat de realitzar trobades massives al carrer. El proletariat per primera vegada s'oposa, com a classe, a totes les altres classes i al govern imperial. Any 1903. De nou les vagues es barregen amb les manifestacions polítiques, però amb un abast més gran. Les vagues arriben a totes les àrees, hi participen més de cent mil obrers, es repeteixen trobades polítiques massives durant les vagues en un munt de ciutats. Se sent que ens adreçam a les barricades (resposta dels socialdemòcrates locals al moviment de Kiev del 1903). Però el camí sembla força llarg, i ens acostuma a pensar que sovint les classes poderoses han d'estalviar forces durant mesos i anys, posant a prova els intel·lectuals escèptics que s'uneixen a la socialdemocràcia. I certament que l'ala intel·lectual del nostre partit, els nou-iskristes o nou-rabotxeiedelistes ja començaren a cercar llavors «formes superiors» de manifestar-se com l'acord dels obrers amb els zemstvistes per no provocar el pànic. Amb la manca d'escrúpols pròpia de tots els oportunistes, els nou-iskristes ja han aprovat la increïble i convenient tesi que en l'arena política (!!) hi ha dues forces: la burocràcia i la burgesia (mirau la segona lletra de l'editorial d'«Iskra» sobre les campanyes dels zemstvos). Els oportunistes de la nova «Iskra», per aprofitar el moment, han oblidat la força independent del proletariat! Ha arribat l'any 1905, i el nou de gener ha deixat en evidència de nou a tota aquesta intel·lectualitat. El moviment proletari en un moment s'ha aixecat fins al màxim nivell. La vaga general ha mobilitzat a tot Rússia probablement no pas menys d'un milió d'obrers. Les reivindicacions polítiques de la socialdemocràcia s'han filtrat fins i tot en les capes de la classe obrera que encara poden confiar en el tsar. El moviment ha trencat el marc del zubatovisme policial, i tota la massa de membres de la societat obrera legal fundada per lluitar contra la revolució, ha anat conjuntament amb Gapon per la via revolucionària. Les vagues i les manifestacions començaven a convertir-se en revolta davant els nostres ulls. La participació de la socialdemocràcia revolucionària organitzada era incomparablement molt més considerable que en les fases anteriors del moviment, però encara molt i molt febles en relació a la gran demanda de les masses proletàries actives d'una direcció socialdemòcrata.

En general, el moviment vaguista i manifestant, que apareix en formes i moments diversos, creix en amplitud i profunditat, es transforma en revolucionari, i s'apropa més i més a la pràctica en una revolta nacional armada de la qual parlava ja fa temps la socialdemocràcia revolucionària. Ja feiem aquesta conclusió dels fets del 9 de gener en els números 4 i 5 d'«Vperjod». Els obrers de Peterburg l'havien fet immediatament. El deu de gener ocuparen una imprempta legal, tipografiaren el pamflet que després ens trameteren els camarades de Petersburg, en feren més de deu mil còpies i les distribuïren per Peter.

És una crida que no necessita explicacions. L'actuació espontània del proletariat revolucionari s'hi expressa força bé. La crida dels obrers de Petersburg no aconseguó el que volien, però la repetiran, i nous intents per fer-la en repetiran fins i tot els errors. Però la importància d'aquesta aparició de la qüestió obrera és cabdal. La conquesta feta pel moviment revolucionari que introduí la consciència de la urgència pràctica d'aquesta qüestió per qualsevol moviment popular, és una conquesta que ja no se li pot arrabassar al proletariat.

Cal aturar-se en la història de la idea de la revolta. La nova «Iskra» ha dit d'aquesta qüestió obvietats tan vaporoses d'ençà dels cèlebres editorials del n. 62, un munt d'oportunismes ben propis del nostre vell conegut Martinov, que la reproducció exacta de l'antiga formulació de la qüestió té una importàcia especial. Més enllà de totes les obvietats i l'oportunisme de la nova «Iskra» cal que no ens la prenguen. Molt sovint és molt més adient recordar la vella «Iskra» i molt particularment desenvolupar les seues antigues consignes positives.