Naturalment, aquesta és la primera qüestió que se'ns presenta quan es fa qualsevol intent d'examen marxista de què coneixem com a autodeterminació. Què hi hem d'entendre per aquest concepte? Hem de cercar la resposta en definicions legals deduïdes de “conceptes generals” de dret? O més aviat en un estudi històric i econòmic dels moviments nacionals?
No és cap sorpresa que els Semkovskij, els Liebman i els Iurkevic no hi hagen pensat en aquesta qüestió, i s'hagen llençat contra la “foscor” del programa marxista, aparentment inconscients, en la llur simplicitat, que l'autodeterminació de les nacions no l'ha tractada tan sols el Programa Rus del 1903, sinó també la resolució del Congrés Internacional de Londres de 1896 (del qual m'ocuparé amb detall en el lloc adequat). Molt més sorprenent és el fet que Rosa Luxemburg, que denuncia la natura abstracta i metafísica del punt en qüestió, caigués en el pecat de l'abstracció i de la metafísica. És Rosa Luxemburg la que contínuament cau en generalitats sobre l'autodeterminació (fins al punt de filosofar alegrement sobre la qüestió de com esbrinar la voluntat d'una nació), sense demanar-se clarament i precisa si el nus de la qüestió rau en definicions legals o en l'experiència dels moviments nacional de tot el món.
Una formulació precisa d'aquesta qüestió, que cap marxista pot evitar, destruïria d'un sol cop les nou desenes part dels arguments de Rosa Luxemburg. No és la primera vegada que els moviments nacionals sorgeixen a Rússia, ni són peculiars d'aquest país únicament. Per tot el món, el període de la victòria final del capitalisme sobre el feudalisme ha anat lligat als moviments nacionals. Per a la victòria completa de la producció de les mercaderies, la burgesia ha de capturar el mercat local, i hi han d'haver territoris units políticament amb una població que parle una sola llengua, i amb l'eliminació de tots els obstacles pel desenvolupament d'aquella llengua i per la seua consolidació literària. Vet ací el fonament econòmic els moviments nacionals. La llengua és el mitjà més important de relació entre els humans. La unitat i el desenvolupament lliure de la llengua són les condicions més important pel comerç genuïnament lliure i extens a l'escala adequada pel capitalisme modern, per una agrupació lliure i extensa de la població amb totes les seves diverses classes i, finalment, per l'establiment d'una connexió estreta entre el mercat i cadascun dels propietaris, grans o petits, i entre els venedors i els compradors.
Per tant, la tendència de tot moviment nacional és cap a la formació d'estats nacionals, on aquests requeriments del capitalisme modern són satisfets de la millor forma. Els factors econòmics més profunds porten cap a aquest objectiu i, per tant, per tota l'Europa occidental, o millor enara, per tot el món civilitzat, l'estat nacional és típic i normal en el període capitalista.
Conseqüentment, si volem esbrinar el significat d'autodeterminació de les nacions, sense jugar amb definicions legals, i sense “inventar” definicions abstractes, sinó amb l'examinació de les condicions històriques i econòmiques dels moviments nacionals, hem d'arribar inevitablement a la conclusió que l'autodeterminació de les nacions implica la separació política d'aquestes nacions d'òrgans nacionals aliens, i la formació d'un estat nacional independent.
Posteriorment veurem encara unes altres raons de l'error que suposa intepretar el dret d'autodeterminació com quelcom de diferent al dret d'existència com a estat separat. Ara ens hem d'ocupar dels esforços de Rosa Luxemburg d'“amagar” la conclusió ineludible que hi ha factors econòmics profunds sota la reclamació d'un estat nacional.
Rosa Luxemburg està força familiarizada amb el pamflet de Kautsky Nacionalitat i internacionalitat. (suplement de Die Neue Zeit, n. 1, 1907-08; traducció russa al diari Naucnaja Mijsl, Riga, 1908). És conscients que, després d'analitzar curosament la qüestió de l'estat nacional al paràgraf 4 d'aquell pamflet, Kautsky arribava a la conclusió que Otto Bauer “subestima la força de la reclamació d'un estat nacional” (p. 23 del pamflet). La pròpia Rosa Luxemburg cita les següents paraules de Kautsky: “L'estat nacional és la forma més adequada a les condicions actuals, [és a dir, les condicions capitalistes, civilitzades, econòmica progressistes, per oposició a les mitjavals, precapitalistes, etc.]; és la forma amb la que l'estat pot realitzar millor les seves tasques" (és a dir, la tasca d'assegurar el desenvolupament més lliure, ample i ràpida al capitalisme). A això hem d'afegir que de forma encara més precisa Kautsky remarca que els estats de composició nacional mixta (coneguts com a estats plurinacionals, per oposició als estat nacionals) són “sempre els que tenen una constitució interna que per qualsevol raó romanen anormals o subdesenvolupats” (endarrerits). No cal dir que Kautsky parla d'anormalitat exclusivament en el sentit de manca de conformitat amb allò que millor s'adapta a les exigències del capitalisme en desenvolupament.
La qüestió ara és: Com tractà Rosa Luxemburg aquestes conclusions històriques i econòmiques de Kautsky? Són correctes o incorrectes? És Kautsky en el cert en la seua teoria històrica o econòmica, o ho és Bauer, la teoria del qual és bàsicament psicològica? Quina és la connexió entre l'indubtable “oportunisme nacional” de Bauer, la seva defensa de l'autonomia cultural i nacional, la seva insistència nacionalista (“un èmfasi ocasional en l'aspecte nacional”, com assenyala Kautsky), la seva “enorme exageració de l'aspecte nacional i l'oblit complet de l'aspecte internacional” (Kautsky) — i la seua subestimació de la força de la reclamació d'un estat nacional?
Rosa Luxemburg ni tan sols ha posat aquesta qüestió. No s'ha adonat de la connexió. No ha considerada la suma total de les idees teòriques de Bauer. Ni tan sols ha posada una línia entre les teories històriques i econòmiques i les teories psicològiques de la qüestió nacional. Es limita a les següents crítiques a Kautsky:
“El seu 'millor' estat nacional és tan sols una abstracció, que fàcilment pot desenvolupar-se i defendre's teòricament, però que no es correspon a la realitat”. (Przeglad Socjaldemokratyczny, 1908, n. 6, p. 499.)
I com a confirmació d'aquesta afirmació emfàtica hi segueixen arguments per tal de demostrar que el “dret d'autodeterminació” de les nacions petites es fa impossible pel desenvolupament de les grans potències capitalistes i per l'imperialisme. “Ningú no pot parlar seriosament”, s'exclama Rosa Luxemburg, “de 'l'autodeterminació' dels formalment independents montenegrins, búlgars, romanesos, serbis, grecs, fins i tot en part els suïssos, la independència dels quals és de fet el resultat de la lluita política i del joc diplomàtic en el 'concert d'Europa'?!” (p. 500). L'estat que millor s'adapta a aquestes condicions “no és un estat nacional, com creu Kautsky, sinó un estat depredador”. Cita una dotzena de xifres en relació amb el tamany de les possessions colonials britàniques, franceses i d'altres.
Després de llegir aquests arguments, hom no pot deixar de meravellar-se de la capacitat de l'autora de malinterpretar el com i el per què de les coses. Explicar-li a Kautsky, amb posat seriós, que els petits estats són econòmicament dependents dels grans, que hi ha una lluita entre els estats burgesos per la repressió depredadora de les altres nacionals, i que existeixen l'imperialisme i les colònies — tot plegat és un intent ridícul i pueril de semblar més llesta, ja que cap d'aquests té ni la menor idea del tema. No tan sols els petits estats, sinó fins i tot Rússia, per exemple, depèn econòmicament del tot del poder del capital financer imperialista dels països burgesos “rics”. No tan sols els petits estats balcànics, sinó fins i tot l'Amèrica decimonònica era, econòmicament, una colònia d'Europa, com Marx assenyalava a El capital. Kautsky, com tot marxista, n'és òbviament conscient, però això no té res a veure amb la qüestió dels moviments nacionals i de l'estat nacional.
La qüestió de l'autodeterminació política de les nacions i llur independència com a estats en la societat burgesa, Rosa Luxemburg l'ha substituïda per la qüestió de la llur independència econòmica. Això és tan intel·ligent com si qualcú, en discutir la demanda programàtica per la supremacia del parlament, és a dir, l'assemblea dels representants del poble en un estat burgès, exposés el fet perfectament correcte que el gran capital domina en un país burgès, siga quin siga el règim que hi haja.
No hi ha pas dubte que la major part d'Àsia, el continent més densament poblat, consisteix bé en colònies de les “grans potències” o en estats que són extremadament dependents i oprimits com a nacions. Però aquesta circumstància tan coneguda afecta d'alguna forma el fet indubtable que a la pròpia Àsia les condicions pel desenvolupament més complet de la producció de mercaderies i el creixement més lliure, ampli i ràpid del capitalisme s'han creades tan sols al Japó, és a dir, tan sols en un estat nacional independent? Aquest és un estat burgès, i per aquesta raó ha començat a oprimir altres nacions i a sotmetre colònies. No podem dir si Àsia tindrà temps de desenvolupar-se en un sistema d'estats nacionals independents com Europa, abans del col·lapse del capitalisme, però roman com un fet indiscutible que el capitalisme, en desvetllar-se a Àsia, ha conduït a moviments nacional arreu del continent, també; que la tendència d'aquests moviments és cap a la creació d'estats nacionals a Àsia; que aquests estats asseguren les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme. L'exemple d'Àsia parla en favor de Kautsky i contra Rosa Luxemburg.
L'exemple dels estats balcànics la contradiu de forma similar, ja que tothom pot veure que les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme als Balcans s'han creades precisament amb la creació d'estats nacionals independents en aquella península.
Per tant, tot i Rosa Luxemburg, l'exemple de tota la humanitat progressiva i civilitzada, l'exemple dels Balcans i el d'Àsia proven que la proposició de Kautsky és del tot correcte: l'estat nacional és la regla i la “norma” del capitalisme; l'estat plurinacional representa l'endarreriment, o n'és una excepció. Des del punt de vista de les relacions nacionals, les millors condicions pel desenvolupament del capitalisme les dóna indubtablement l'estat nacional. Això no vol dir, és clar, que aquest estat, que es basa en les relacions burgesa puga eliminar l'explotació i l'opressió nacionals. Tan sols vol dir que els marxistes no poden deixar de veure els poderosos factors econòmics que donen lloc a la reclamació d'estats nacionals. Vol dir que “l'autodeterminació de les nacions” del programa marxista no pot, des d'un punt de vista històric i econòmic, tindre cap altre significat que l'autodeterminació política, la independència de l'estat, i la formació d'un estat nacional.
Les condicions sota les que la demanda burgesa i democràtica per un “estat nacional” ha de rebre suport des d'un punt de vista marxista, és a dir, de classe proletària, es detallaran després. De moment, hem de limitar-nos a la definició del concepte d'“autodeterminació”, i tan sols assenyalar que Rosa Luxemburg sabia que volia dir aquest concepte (“estat nacional”), mentre els seus correligionaris oportunistes, els Liebman, els Semkovskij i el Iurkevic, ni tan sols això saben!
Capítol segon: Exposició concreta i històrica de la qüestió.