S'hi dóna un espai excessiu a la propaganda política de temes antics,—a les fumarades polítiques. Sense cap raó no s'hi dóna prou espai a la construcció de la nova vida,—als fets, i als fets en aquest sentit.

Per què, per comptes de 200-400 línies no s'hi parla amb 20-10 línies d'aquests fenòmens simples, clars i ben coneguts que les masses ja han assumit substancialment, com ara la mesquina traïdoria dels menxevics, lacais de la burgesia, com ara la invasió anglo-japonesa feta amb l'objectiu de restaurar els drets sagrats del capital, com claven queixalada els multimilionaris americans a Alemanya, etc., etc.? Cal que hi parlam d'això, i cal remarcar tot fet nou en aquesta àrea, però no ens cal escriure articles, no cal repetir raonaments, sinó que cal fer-ho en unes poques línies, «telegràficament» per denunciar les noves manifestacions de la vella política, ja coneguda i ja valorada.

La premsa burgesa en els «bons i antics temps burgesos» no s'ocupava del «sancta sanctòrum»—la situació interna de les fàbriques privades, de les empreses privades. Aquest costum anava en interès de la burgesia. Ens n'hi hem de lliurar radicalment. No ens n'hi hem lliurat. La mena dels nostres diaris no varia com hauria de variar en una societat que passa del capitalisme al socialisme.

Que la política ocupe menys. La política s'ha «elucidat» del tot i s'ha reduït a la lluita de dos camps: el proletariat insurrecte i el grapat de propietaris d'esclaus capitalistes (amb tota la colla fins els menxevics i els altres). D'aquesta política podem, i repetesc, hem de parlar molt breument.

Cal més economia. Però no economia en el sentit de raonaments «generals», revisions científiques, plans intel·lectuals i la resta de fems,—que , malauradament, molt sovint són fems. No, l'economia ens és necessària en el sentit d'aplegar, comprovar acuradament i estudiar els fets de la construcció vàlida de la nova vida. Que hi ha hagut a la pràctica successos en les grans fàbriques, en les comunes agrícoles, en els comitès de camperols pobres, en els consells econòmics locals per la construcció de la nova economia? Quins són aquests successos? Que s'han comprovat? Que no hi ha faules, promeses intel·lectuals buides («s'ajusta», es fa «el pla», «endegam forces», «ara garantim», «la millora és indubtable», etc., frases fraudulentes, de les quals «nosaltres» en som mestres)? Com s'han assolit els successos? Com fer per ampliar-los?

La llista negra de fàbriques endarrerides, que després de la nacionalització han sigut un exemple de desordre, desintegració, brutícia, bretolades, parasitisme, on és? No hi és enlloc. I aitals fàbriques hi són. No serem capaços de realitzar els nostres deures si no fem la guerra contra aquests «guardians de les tradicions del capitalisme». No serem comunistes sinó meduses si suportam en silenci aitals fàbriques. No som capaços de realitzar la lluita de classes en els diaris com ho feia la burgesia. Recordau com superbament perseguia des de la premsa els seus enemics de classe, els ridiculitzava i els difamava i provava d'escombrar-los. I nosaltres? Que la lluita de classe en l'època de transició del capitalisme al socialisme no és la protecció dels interessos de la classe obrera contra aquells pocs grups i estrats d'obrers que persistentment mantenen les tradicions del capitalisme i continuen a mirar l'estat soviètic com abans: per donar-«li» menys producció i ço que és pitjor per treure-«li» més diners? Que no hi ha uns pocs bastards, fins i tot entre els tipògrafs de les impremptes soviètiques, entre els obrers de Sormovo i de Putilov, etc? Quants d'ells han sigut enxampats, quants d'ells denunciats, i quants d'ells hem posat en la picota?

La premsa s'ho calla. I si n'escriu, ho fa d'una forma estatal, oficial, no com una premsa revolucionària, no com un òrgan de la dictadura de la classe, que demostre amb fets que la resistència dels capitalistes i dels paràsits que custodien les tradicions capitalistes serà trencada amb mà de ferro.

El mateix val per la guerra. Que perseguim els comandants covards o ineptes? Que hem denunciat davant tot Rússia els regiments realment inútils? Que «hem enxampat» prou elements roïns, que haurien d'ésser expulsats amb gran sorroll de l'exèrcit per incapacitat, per negligència, per lentitud, etc.? Encara no hem realitzar una guerra implacable, realment revolucionària contra els responsables concrets dels mals. No hem fet prou educació de les masses amb exemples vius i concrets de totes les esferes de la vida, i això que és la principal tasca de la premsa durant la transició del capitalisme al comunisme. No hi hem posat prou atenció en aquest aspecte quotidià de la vida de les fàbriques, dels pobles i dels regiments on tot és en construcció i on cal la més gran atenció, la més gran publicitat, una crítica pública, una persecució inusitada, una crida a estudiar els exemples.

Menys fumarades polítiques. Menys raonaments intel·lectuals. Més contacte amb la vida. Més atenció a com les masses obreres i camperoles construeixen a la pràctica quelcom nou amb la feina quotidiana. Més verificació, per saber que hi ha de comunista en això nou.