7. Capítol. Temps de recanvi i nombre de recanvis | Índex | 9. Capítol. El recanvi global del capital avançat. Cicles de recanvi

VUITÈ CAPÍTOL
Capital fix i capital circulant

1. Les distincions de forma

Hom ha vist en el Llibre I, Cap. VII: Una part del capital constant reté la forma concreta d’ús en la qual entra en el procés de producció respecte els productes a la creació dels quals contribueix. Realitza pper tant durant un període més breu o més llarg en un procés laboral sempre repetit funcions sempre idèntiques. És el cas, per exemple, dels centres de treball, màquines, etc., en breu tot allò que s’aplega sota la denominació de mitjans de treball. Aquesta part del capital constant dóna valor al producte en relació amb la pèrdua del seu propi valor d’ús i del seu propi valor d’intercanvi. Aquest traspàs de valor o la transferència de valor d’un d’aquests mitjans de producció al producte, en la constitució del qual col·labora, la determina una comptabilitat mitjana; es mesura mitjançant la durada mitjana de la seua funció des de l’instant que el mitjà de producció entra en el procés de producció, i fins l’instant on, completament, utilitzat, pereix, i cal substituir-lo o reproduir-lo per un nou exemplar de la mateixa mena.

La propietat d’aquesta part del capital constant – els mitjans de treball pròpiament dit – és per tant aquesta:

Una part del capital s’ha avançat en la forma de capital constant, és a dir de mitjans de producció, que funcionen ara com a factors del procés laboral, en la mesura que hi perdura la forma independent d’ús amb la qual hi entren. El producte acabat, i per tant també els constituïdors del producte, es transformen en la producció en la mesura que són expel·lits del procés de producció i passen com a mercaderia des de l’esfera de la producció a l’esfera de circulació. Els mitjans de treball, contràriament, no abandonen l’esfera de la producció una vegada hi han entrat. La llur funció els hi reté. Una part del valor avançat de capital es fixa en aquesta forma mitjançant la funció dels mitjans de treball en el procés. Amb la funció i per tant el desgast dels mitjans de treball passa una part del seu valor al producte, i una altra resta fixada en els mitjans de treball i per tant en el procés de producció. El valor així fixat disminueix constantment fins que el mitjà de treball s’esgota i per tant també el seu valor s’ha repartit en un període més llarg o més breu entre una quantitat de productes, originats a partir d’una sèrie de processos laborals contínuament repetits. Però mentre encara són actius com a mitjans de treball, i per tant no cal substituir-los amb un nou exemplar de la mateixa mena, resta sempre en ells fixat el valor de capital constant, mentre que una altra part del valor originària fixat s’hi traspassa i per tant circula com a component de l’estoc de mercaderies. Com més llargament perdura el mitjà de treball, més lentament s’exhaureix, i per tant es resta fixat per més temps el valor de capital constant en aquesta forma d’ús. Però qualsevol que siga el grau de la seua durabilitat, la proporció amb la qual lliura valor es troba sempre en relació inversa al seu temps global de funcionament. Si de dues màquines d’igual valor una es desgasta en cinc anys, i l’altre en deu, la primera dóna en el mateix espai de temps el doble de valor que la segona.

Aquesta part del valor de capital fixada en els mitjans de treball circula tant com qualsevol altra. Hem vist en general que tot el valor de capital es troba en circulació constant i en aquest sentit, doncs, tot capital és capital circulant. Però la circulació del valor ací considerat de capital és particular. Primer, no circula en la seua forma d’ús, sinó que tan sols circula el seu valor, i de fet progressivament, a trossos, en la mesura que s’hi traspassa al producte que circulació com a mercaderia. Durant tota la seua durada de funcionament una part del seu valor hi resta sempre fixada, independent respecte de la mercaderia que ajuda a produir. Per aquesta propietat aquesta part del capital constant rep la forma de capital fix. Tots els altres components materials del capital avançat en el procés de producció constitueixen contràriament, en oposició, el capital circulant o fluid.

Una part dels mitjans de producció – particularment aquells materials auxiliars que consumeixen els propis mitjans de treball durant el llur funcionament, com el carbó de la màquina de vapor; o que tan sols sostenen el procés, com el gas d’il·luminació, etc. - no passa materialment al producte. Tan sols el seu valor constitueix una part del valor de producte. En la seua pròpia circulació el producte en circula el valor. Això ho tenen en comú amb el capital fix. Però en cada procés laboral en el qual entren, es consumeixen completament i s’han de reposar, doncs, completament per a cada nou procés laboral mitjançant nous exemplars de la mateixa mena. No preserven la llur forma independent d’ús durant el funcionament. Així doncs, no resta fixat durant el llur funcionament cap part del valor de capital en l’antiga forma d’ús, en la forma natural. La circumstància que aquesta part dels materials auxiliars no entre materialment en el producte sinó que tan sols ho faça el seu valor segons una part del valor de producte, i, en relació a això, que la funció d’aquests materials es limite a l’interior de l’esfera de la producció, ha malmenat economistes com Ramsay (en el qual hi ha la confusió simultània de capital fix i constant) a emprar-hi la categoria de capital fix.

La part dels mitjans de producció que entren materialment en el producte, com ara matèries primeres, etc., reben per això, en part, formen amb les quals poden entrar més tard com a mitjans de gaudi en el consum individual. Els mitjans de treball pròpiament dits, els portadors materials del capital fix, es consumeixen tan sols productivament i no poden entrar en el consum individual, perquè no entren en el producte o en el valor d’ús que ajuden a constituir, i més aviat hi preserven la llur forma independent fins al complet desgast. Una excepció la constitueixen els mitjans de transport. L’efecte útil que provoquen durant la llur funció productiva, i per tant la durant l’estada en l’esfera de la producció, el canvi de lloc, entra simultàniament en el consum individual, és a dir dels viatgers. Paga llavors per l’ús, com paga l’ús d’altres mitjans de consum. Hom ha vist, per exemple, en la fabricació química que matèries primeres i materials auxiliars es barregen. També ho fan mitjans de treball i materials auxiliars i matèries primeres. Així passa en l’agricultura, per exemple, on materials afegits en la millora del sòl passen en part com a constituents de producte en el producte vegetal. D’altra banda, el seu efecte es reparteix per un període més llarg, per exemple 4-5 anys. Una part passa doncs materialment al producte i traspassa així alhora el seu valor al producte, mentre que una altra fixa també el seu valor en l’antiga forma d’us. Perdura com a mitjà de producció i rep, doncs, la forma de capital fix. De la mateixa forma que, com a bèstia de càrrega, un bou és capital fix. Si se’l mengen, ja no funciona ni com a mitjà de treball, ni tampoc com a capital fix.

La determinació que dóna el caràcter de capital fix a una part del valor de capital invertit en els mitjans de producció, rau exclusivament en la manera peculiar amb la qual circula aquest valor. Aquesta pròpia manera de la circulació sorgeix de la pròpia manera amb la qual els mitjans de treball cedeixen el seu valor al producte, o amb la qual es comporta com a constituïdor de valor durant el procés de producció. I aquesta mateixa sorgeix alhora de la mena particular de funció dels mitjans de treball en el procés laboral.

Hom sap que el mateix valor d’ús que sorgeix com a producte des d’un procés laboral, entra com a mitjà de producció en un altre. Tan sols el funcionament d’un producte com a mitjà de treball en el procés de producció el fa capital fix. En la mesura, contràriament, que sorgeix d’un procés, no és de cap manera capital fix. Per exemple, una màquina, com a producte o mercaderia del fabricant de maquinària, pertany al seu capital-mercaderia. No esdevé capital fix fins que no és en la mà del seu comprador, el capitalista, que l’empra productivament.

Suposades constants totes les altres circumstàncies, el grau de fixitat creix amb la durabilitat dels mitjans de treball. D’aquesta durabilitat depèn particularment la grandària de la diferència entre el valor de capital fixat en els mitjans de treball i la part d’aquesta grandària de valor que se cedeix al producte en els repetits processos laborals. Com més lentament s’efectue aquesta cessió de valor – i el valor el cedeix el mitjà de treball en cada repetició del mateix procés laboral – més gran serà el capital fixat, i més gran la diferència entre el capital esmerçat en el procés de producció i el que hi és consumit. Tan aviat com s’esvaeix aquesta diferència el mitjà de treball pereix i perd amb el seu valor d’ús el seu valor. Ha deixat d’ésser portador de valor. Com que el mitjà de treball, com qualsevol altre portador material de capital constant, tan sols cedeix valor al producte en la mesura que perd valor amb el seu valor d’ús, és clar que com més lentament es vaja perdent el seu valor d’ús, més llargament durarà en el procés de producció, i més llarg serà el període durant el qual el valor de capital constant hi restarà fixat.

Si un mitjà de producció, que no és cap mitjà de treball en sentit estricte, com ara material auxiliar, matèries primeres, productes parcialment acabats, etc., es comporta en relació amb la cessió de valor, i per tant amb la manera de circular del seu valor, com els mitjans de treball, és en tot cas portador material, forma d’existència de capital fix. Aquest és el cas dels components químics afegits al sòl en la ja esmentada millora del sòl, l’efecte dels quals abasta diversos períodes de producció o anys. Hi persisteix encara una part del valor al costat del producte en la seua forma independent o en la forma de capital fix, mentre que una altra part de valor se cedeix al producte i, així doncs, hi circula. En aquest cas no passa tan sols una part de valor del capital fix al producte, sinó també el valor d’ús, la substància, en la qual existeix aquesta part de valor.

A banda de l’error fonamental – la barreja de categories: capital fix i circulant, amb les categories: capital constant i variable -, la confusió en els economistes fins ara en la conceptualització es basa primerament en els següents punts:

Hom fa de determinades propietats que deriven materialment dels mitjans de treball, propietats immediates del capital fix, com ara la immobilitat física, com ara una casa. És llavors sempre fàcil de demostrar que d’altres mitjans de treball, que són com a tals també capital fix, tenen la propietat contraposada, és a dir la mobilitat física, com ara un vaixell.

O hom barreja la determinació formal econòmica que sorgeix de la circulació del valor amb una propietat objectiva; com si els objectes, que en si no són en general capital, sinó que tan sols ho esdevenen en certes relacions socials, poguessen ésser en si i per la pròpia natura ja capital en una forma determinada, fixa o circulant. Vèiem en el Llibre I., Cap. VI, que els mitjans de producció de cada procés laboral, amb independència de quines condicions socials, es divideixen en mitjans de treball i objectes de treball. Però no és fins dins del sistema de producció capitalista que tots dos esdevenen capital, i de fet «capital productiu», com ho mostrava la secció precedent. Per tant es reflecteix en la natura del procés laboral la diferència fonamental entre mitjans de treball i objectes de treball en la nova forma de diferència entre capital fix i capital circulant. No és fins llavors que un objecte que funciona com a mitjà de treball esdevé capaital fix. Si per les seues propietats materials pot servir també en altres funcions com a mitjà de treball, és o no és capital fix segons la diferenciació de la seua funció. El bestiar com a bestiar de càrrega és capital fix; com a bestiar de carn és matèria primera, que finalment entra com a producte en la circulació, i per tant no és capital fix, sinó circulant.

La mera fixació duradora d’un mitjà de producció en procés laborals repetits que, però, connecten continuadament, i per tant constitueixen un període de producció – és a dir el temps global de producció que cal per confeccionar el producte – condiciona completament, com a capital fix esmerçat per un temps més llarg o més breu, un avançament per part del capitalista, però això no fa que el seu capital siga capital fix. Les llavors, per exemple, no són cap capital fix, sinó tan sols matèria primera, que es fixa durant aproximadament un any en el procés de producció. Tot capital, en la mesura que funciona com a capital productiu, es fixa en el procés de producció, i per tant també tots els elements del capital productiu, amb independència de l’aspecte material, de la funció i de la manera de circular del llur valor. Que, segons la mena de procés de producció o l’efecte útil desitjat, aquesta fixació dure més o menys, no afecta la diferència entre capital fix i circulant.(20)

Una part dels mitjans de treball, que inclouen les condicions generals de treball, o bé són localment fixes tan aviat entren com a mitjans de treball en el procés de producció, o s’enllesteixen per a la funció productiva, com ara les màquines. O bé s’hi produeixen de forma vinculada a aquest lloc com, per exemple, la millora del sòl, els edificis fabrils, els alts forns, els canals, els ferrocarrils, etc. La vinculació continuada dels mitjans de treball al procés de producció en el qual han de funcionar la condiciona alhora una forma d’existència sensible. D’altra banda, un mitjà de treball pot canviar físicament de lloc constantment, moure’s i, tot i així, trobar-se constantment en el procés de producció, com una locomotora, un vaixell, un animal de càrrega, etc. Ni, en un cas, la immobilitat li dóna el caràcter de capital fix, ni tampoc, en l’altre, la mobilitat li lleva aquest caràcter. La circumstància, però, que els mitjans de treball es fixen localment, consolidat per les llurs arrels al sòl, investeix aquesta part de capital fix d’un paper propi en l’economia de les nacions. No se’ls pot trametre a l’exterior, ni circular com a mercaderies en el mercat mundial. El títol de propietat d’aquest capital fix pot canviar, es pot comprar i vendre i circular en aquest sentit idealment. Aquests títols de propietat poden ja circular en els mercats exteriors, per exemple en la forma d’accions. Però mitjançant el canvi de persones, degut a la propietat d’aquesta mena de capital fix, no canvia la relació de la part sèssil, materialment fixada, de la riquesa d’un país respecte de la part mòbil.(21)

La circulació peculiar del capital fixa origina un recanvi peculiar. La part de valor que perd en la seua forma natural pel desgast circula com a part de valor del producte. El producte es transforma mitjançant la seua circulació de mercaderia en diners; i per tant també ho fa la part de valor dels mitjans de treball que circula en el producte, i de fet el seu valor cau des del procés de circulació com a diners en la mateixa proporció que els mitjans de treball deixen d’ésser portadors de valor en el procés de producció. El seu valor rep, així doncs, una existència doble. Una part resta lligada a la forma d’ús o natural que pertany al procés de producció, i una altra s’hi perd com a diners. En el decurs de la seua funció disminueix constantment la part de valor que existeix en la forma natural dels mitjans de treball, mentre que augmenta constantment la part de valor substituïda en forma monetària, fins que finalment preix i el seu valor global, separat del seu cos, s’ha transformat en diners. Ací es mostra la peculiaritat del recanvi d’aquest element del capital productiu. La conversió del seu valor en diners va al mateix pas amb el bombeig de diners de la mercaderia que n’és portadora de valor. Però la seua reconversió de la forma monetària a la forma d’ús es lliga a la reconversió de la mercaderia en els altres elements de producció i més aviat la determina el seu propi període de reproducció, és a dir mitjançant el temps durant el qual els mitjans de treball han perit i cal substituir-los per uns altres exemplars de la mateixa mena. Si la durada de funcionament d’una màquina de, posam, un valor de 10.000 lliures esterlines, comporten, per exemple, 10 anys, llavors el temps de recanvi del valor originàriament avançat comporta 10 anys. Abans de l’expiració d’aquest temps no s’ha de renovar, sinó que actua en la seua forma natural. El seu valor circula mentrestant paulatinament com a part de valor de les mercaderies en la producció continuada de les quals serveix, i se substitueix progressivament en diners, fins que a la conclusió dels 10 anys s’ha convertit completament en diners i es reconverteixen de diners en una màquina, i per tant es completa el seu recanvi. Fins a l’entrada d’aquest temps de reproducció el seu valor s’acumula progressivament primer en la forma d’un fons de reserva monetari.

Els elements restants del capital productiu consisteixen en part en els elements de capital constant que existeixen en els materials auxiliars i les matèries primeres, i en part en el variable que s’inverteix en força de treball.

L’anàlisi dels processos de treball i d’ampliació de valor (Llibre I, Cap. V) mostra que aquests components diferents es relacionen com a constituents de producte i constituents de valor. El valor de la part de capital constant que consisteix en materials auxiliars i matèries primeres – exactament com el valor de la part que consisteix en mitjans de treball – reapareix en el valor del producte com a únicament valor transferit, mentre que la força de treball afegeix al producte mitjançant el procés laboral un equivalent del seu valor o en reprodueix realment el valor. A més: una part dels materials auxiliars, carbó de calefacció, gas d’il·luminació, etc., es consumeixen en el procés laboral, sense entrar materialment en el producte, mentre que una altra part entra físicament en el producte i constitueix el material de la seua substància. Totes aquestes diferenciacions són, amb tot, indiferents per a la circulació i, així doncs, per a la manera del recanvi. En la mesura que les matèries auxiliars i primeres es consumeixen completament en la constitució del llur producte, transfereixen tot el seu valor al producte. Així doncs, circulen completament mitjançant el producte, es converteixen en diners i de diners als elements de producció de la mercaderia. El seu recanvi no s’interromp, com el del capital fix, sinó que passa contínuament per tot el cicle de les seues formes, de tal manera que aquests elements del capital productiu es renoven constantment in natura.

Pel que fa al component variable del capital productiu, invertit en la força de treball: la força de treball es compra per un termini determinat de temps. Tan aviat com el capitalista la compra i la incorpora al procés de producció, constitueix un component del seu capital, i de fet n’és el component variable. Actua diàriament durant un espai de temps, en el qual no tan sols afegeix al producte tot el seu valor diari sinó encara una plus-vàlua addicional, que d’entrada deixarem de banda. Si la força de treball s’ha comprat i exercit durant una setmana, per exemple, cal renovar la compra en els terminis habituals. L’equivalent del seu valor, que la força de treball afegeix al producte durant el seu funcionament i que amb la circulació del producte es converteix en diners, cal reconvertir-la constantment des de diners a força de treball o constantment s’ha de descriure el cicle complet de les seues formes, és a dir, recanviar-la, si el cicle de la producció continuada no s’ha d’interrompre.

La part de valor del capital productiu avançada en la força de treball passa, doncs, completament, al producte (hi deixam de banda contínuament la plus-vàlua), descriu amb ell les dues metamorfosis que pertanyen a l’esfera de la circulació i resta incorporat sempre al procés de producció mitjançant aquesta renovació continuada. Tant se val com siga de diferent la força de treball, en relació a la constitució de valor, respecte als components constituents del capital constant que no són fixos, aquesta mena de recanvi del seu valor la tenen en comú, en contraposició al capital fix. Aquests components del capital productiu – les parts de valor esmerçades en la força de treball i en els mitjans de producció que no constitueixen capital fix – es presenten per aquest caràcter comú de recanvi com a capital circulant o fluid en distinció del capital fix.

Com ho ha vist anteriorment, els diners que el capitalista paga al treballador per l’ús de la força de treball són de fet tan sols la forma general equivalent dels mitjans de vida necessaris del treballador. En aquest sentit el capital variable consisteix materialment en mitjans de vida. Però ací, en la consideració del recanvi, es tracta de la forma. Ço que compra el capitalista no són els mitjans de vida del treballador sinó la seua pròpia força de treball. Ço que constitueix la part variable del seu capital no són els mitjans de vida del treballador sinó la seua força de treball activa. Ço que capitalista consum productivament en el procés laboral és la pròpia força de treball i no els mitjans de vida del treballador. És el mateix treballador qui substitueix els diners rebuts per la seua força de treball en mitjans de vida, i qui els reconverteix en força de treball en mantindre’s en vida, exactament com, per exemple, el capitalista ven per diners una part de la plus-vàlua de la mercaderia, i els substitueix en mitjans de vida per ell mateix, sense que hom per això diga que el comprador de la seua mercaderia el paga en mitjans de vida. Fins i tot quan al treballador se li paga una part del seu salari en mitjans de vida, in natura, això avui dia és una segona transacció. Ven la seua força de treball per un determinat preu, i en això s’acorda que una part d’aquest preu el rep en mitjans de vida. Això altera únicament la forma del pagament, però no el fet que realment ven la seua força de treball. És una segona transacció, que ja no és entre treballador i capitalista, sinó entre el treballador com a comprador de mercaderies i el capitalista com a venedor de mercaderies; mentre ne la primera transacció el treballador és venedor de mercaderia (la seua força de treball) i el capitalista n’és comprador. Exactament el mateix és quan el capitalista ven la seua mercaderia per mercaderia, per exemple ven la màquina a una ferreria i permet de substituir-la per ferro. No són per tant els mitjans de vida del treballador els qui reben la determinació de capital fluid en oposició al capital fix. Tampoc no ho és la seua força de treball, sinó la part de valor del capital productiu que s’hi inverteix i que, mitjançant la forma del seu recanvi, rep aquest caràcter comú amb uns components, en contradistinció amb altres, de la part constant del capital.

El valor del capital fluid – en força de treball i mitjans de producció – s’avança tan sols pel temps durant el qual el producte es confecciona, segons l’escala de la producció donada amb l’abast del capital fix. Aquest valor passa completament al producte i retorna, doncs, mitjançant la venda del producte des de la circulació i s’hi avança de nou. La força de treball i els mitjans de producció, en els quals existeix el component fluid del capital, es retiren de la circulació segons l’abast necessari per a la creació i la venda del producte acabat, però cal substituir-los i renovar-los mitjançant la recompra, mitjançant la reconversió des de la forma monetària als elements de producció. Es retiren cada vegada del mercat en quantitats menors com a element del capital fix, però cal retirar-los tan sovint com cal renovar l’avançament en breus períodes del capital invertit. Aquesta renovació constant s’efectua mitjançant la substitució continuada del producte, que circula el valor global. Descriu finalment de forma continuada tot el cicle de les metamorfosis, no tan sols segons el valor, sinó també en la forma material; es reconverteix constantment de mercaderies en els elements de producció de les mateixes mercaderies.

Amb el seu propi valor la força de treball afegeix constantment al producte una plus-vàlua, encarnació del treball impagat. Aquesta circula constantment en el producte acabat i es converteix en diners, com la resta d’elements del valor. Amb tot, ací es tracta primerament del recanvi del valor del capital, no de la plus-vàlua que s’hi recanvia simultàniament, que deixam a banda del darrer.

De l’anterior es conclou el següent:

1. La determinació formal del capital fix i fluid sorgeix tan sols dels recanvis diferents del valor de capital o capital productiu en funcionament en el procés de producció. Aquesta diferenciació del recanvi sorgeix per la seua banda de la manera diferent amb la qual els diferents components del capital productiu transfereixen el llur valor al producte, però no de la diferent participació en la producció del valor de producte o de les llurs relacions característiques en el procés d’ampliació de valor. La diferenciació de la cessió de valor al producte finalment – i per tant també les maneres diferents amb les quals circula aquest valor mitjançant el producte i es renova en la forma natural originària mitjançant les seues metamorfosis – s’origina de la diferenciació dels aspectes materials en els quals existeix el capital productiu, amb una part completament consumida durant la creació del producte individual, i una altra tan sols utilitzada progressivament. És per tant tan sols el capital productiu el que es pot dividir en capital fix i fluid. Contràriament, no existeix aquesta oposició per les altres dues presències del capital industrial, ni pel capital-mercaderia, ni tampoc pel capital-monetari, ni tampoc com a oposició de totes dues envers el capital productiu. Existeix tan sols per al capital productiu i dins ell. El capital monetari i el capital-mercaderia bé poden funcionar força com a capital i bé poden circular fluidament, però no poden esdevindre capital circulant en contraposició al fix fins que no es converteixen en el component fluid del capital productiu. Perquè, però, aquestes dues formes de capital s’allotgen en l’esfera de la circulació, l’economia d’A. Smith ençà, com hem vist, s’ha deixat malmenar en barrejar-les amb la part fluida del capital productiu sota la categoria de capital circulant. Són de fet capital en circulació en contraposició al productiu, però no són capital circulant en contraposició al fix.

2. El recanvi del component fix del capital, i per tant també el temps de recanvi necessari, inclou diversos recanvis dels components fluids del capital. En el mateix temps en el qual es recanvia una vegada el capital fix, el capital fluid es renova diverses vegades. Un component de valor del capital productiu rep la determinació formal de capital fix tan sols en la mesura que els mitjans de producció en els quals existeix no s’esgoten en l’espai temporal en el qual es confecciona el producte i se l’expulsa del procés de producció com a mercaderia. Una part del seu valor ha de restar vinculada a l’antiga forma d’ús perduradora, mentre que una altra circula en el producte acabat, i aquesta circulació circula contràriament alhora el valor global del component fluid del capital.

3. La part de valor del capital productiu invertida en el capital fix s’avança tota d’una vegada per tota la durada de funcionament de la part dels mitjans de producció en la qual consisteix el capital fix. Aquest valor els capitalistes el llencen a la circulació d’una vegada; es retira de nou, però, de la circulació tan sols segmentadament i progressiva mitjançant la realització de la part de valor que el capital fix afegeix segmentadament a la mercaderia. D’altra banda els propis mitjans de producció, en els quals es fixa un component del capital productiu, es retiren d’una vegada de la circulació, i s’incorporen al procés de producció durant tota la durada de funcionament, però no requereixen per aquest mateix temps cap substitució per part de nous exemplars de la mateixa mena, cap reproducció. Continuen durant més o menys temps contribuint a la creació de mercaderies llençades a la circulació sense que ells mateixos retiren de la circulació els elements de la pròpia renovació. Durant aquest temps no requereixen doncs tampoc per la llur banda cap renovació de l’avançament per part del capitalista. Finalment, el valor de capital invertit en el capital fix passa pel cicle de les seues formes durant la durada de funcionament dels mitjans de producció en els quals existeix, no materialment, sinó tan sols pel seu valor, i de fet ho fa tan sols parcialment i progressiva. És a dir, que una part del seu valor circula contínuament com a part de valor de la mercaderia i es converteix en diners, sense reconvertir-se des dels diners a la seua forma natural originària. Aquesta reconversió de diners en la forma natural dels mitjans de producció no es troba fins a la conclusió del seu període de funcionament, quan els mitjans de producció s’han consumit completament.

4. Els elements del capital fluid que constantment són en el procés de producció – si se l’ha de continuar – es fixen com els elements del capital fix. Però els elements així fixats es renoven constantment in natura (els mitjans de producció mitjançant nous exemplars de la mateixa mena, la força de treball mitjançant la compra sempre renovada); mentre en els elements del capital fix durant la llur durada ni es renoven ells mateixos, ni tampoc se’n renova la compra. Es troben constantment matèries primeres i auxiliars en el procés de producció, però sempre nous exemplars de la mateixa mena, a mesura que els antics es consumeixen en la creació de productes acabats. Es troba així en tot cas constantment força de treball en el procés de producció, però tan sols mitjançant la renovació constant de la seua compra, i sovint amb canvis de personal. Contràriament, perduren en funcionament els mateixos edificis, màquines, etc., durant renovacions repetides del capital fluid en els processos de producció igualment repetits.

II. Components, substitució, reparació i acumulació de capital fix

En una mateixa inversió de capital els elements individuals del capital fix tenen un temps de vida diferent, i per tant també uns temps de recanvi diferents. En un ferrocarril, per exemple, els riells, les travesses, les obres de terra, els edificis de les estacions, els ponts, els túnels, les locomotores i els vagons tenen durades de funcionament i temps de reproducció diferents, i per tant també el capital que s’hi ha avançat té diferents temps de recanvi. Durant una llarga sèrie d’anys els edificis, els perrons, els tancs d’aigua, els viaductes, els túnels, les rases de terra i els dics, en breu, tot allò que en el sistema ferroviari anglès es denomina works of art, no requereix cap renovació. Els objectes principals del desgast són les vies i el material de transport (rolling stock).

Originàriament, en l’erecció dels ferrocarrils moderns era opinió dominant, nodrida pels enginyers pràctics de més renom, que la durada d’un ferrocarril seria secular i que el desgast dels riells seria tan profundament imperceptible que per a tots els objectius financers i pràctics quedava fora de qüestió; es considerava que 100-150 anys seria el temps de vida d’uns bons riells. Resultà, però, aviat, que la durada vital d’un riell, que depèn naturalment de la velocitat de les locomotores, del pes i del nombre de trens, del propi gruix dels riells i d’una quantitat d’altres circumstàncies, no depassa de mitjana els 20 anys. En estacions individuals, centres de gran trànsit, els riells es desgasten fins i tot cada any. Vers el 1867 hom començà a introduir els riells d’acer, que costaven vora del doble que els riells de ferro, però que duren més del doble de temps. La durada vital de les travesses de fusta consistia de 12 a 15 anys. Pel que fa al material de tracció resultava un desgast considerablement superior en els vagons de mercaderies respecte dels vagons de passatgers. La durada vital d’una locomotora s’avaluava el 1867 en 10-12 anys.

El desgast es realitza principalment pel propi ús. En general, els riells es desgasten en proporció al nombre de trebs (R.C., Nr. 17645)(22). Amb una velocitat engrandida creix el desgast en una proporció superior al quadrat de la velocitat: és a dir, amb el doble de velocitat el tren produeix més del quàdruple de desgast. (R.C., Nr. 17046.)

Un desgast addicional apareix mitjançant l’efecte de les forces naturals. Així, les travesses pateixen no tan sols del desgast real, sinó també de la descomposició.

«Els costos de manteniment de les vies no depenen tant del desgast del trànsit que suporten com de la qualitat de la fusta, del ferro i de l’obra que queda exposada a l’atmosfera. Un únic mes d’hivern fort fa més mal a la via que tot un any de trànsit ferroviari.» (R. P. Williams, «On the Maintenance of Permanent Way. Editada per l’Institute of Civil Engineers», tardor de 1867.

Finalment, com a tot arreu en la gran indústria, el desgast moral també hi juga un paper: després del decurs de deu anys hom pot comprar habitualment la mateixa quantitat de vagons i locomotores per 30.000 lliures esterlines que abans en costaven 40.000. Hom ha de comptar igualment pel material una depreciació del 25% del preu de mercat, fins i tot quan no s’hi troba cap depreciació del valor d’ús. (Lardner, «Railway Economy».)

«Els ponts cilíndrics no es renovarien en la forma present».

(Perquè ara hom té formes millors per aquests ponts.)

«Les reparacions són habitualment graduals, i la substitució d’una peça no és practicable». (W. B. Adams, «Roads and Rails», London 1862.)

Els mitjans de treball es transformen constantment en gran mesura mitjançant l’avenç de la indústria. No se substitueixen per això en la forma originària, sinó en la forma revolucionada. D’una banda la quantitat de capital fix invertida en una determinada forma natural i que ha de perdurar-hi durant un determinat temps de vida mitjana, constitueix una raó de la introducció únicament gradual de noves màquines, etc., i per tant és un obstacle contra la introducció ràpida i general de mitjans de treball millorats. D’altra banda, la competència, particularment en transformacions decisives, obliga a substituir els mitjans de treball vells abans de la fi de la vida natural per uns de nous. Són principalment catàstrofes, crisis, les que forcen aquestes renovacions prematures d’equipament d’una escala social superior.

El desgast (a banda del moral) és la part de valor que el capital fix cedeix progressivament mitjançant el seu ús al producte, en proporció mitjana a la pèrdua de valor d’ús.

En part aquest desgast es deu al fet que el capital fix posseeix un cert temps vital de mitjana; s’hi avança completament; després de l’acabament cal substituir-lo de nou completament. Per als mitjans de treball vius, com per exemple un cavall, el temps de reproducció el prescriu la pròpia natura. El llur temps vital mitjà com a mitjans de treball el determinen les lleis naturals. Tan aviat com es compleix aquest termini cal substituir de nou els exemplars esgotats per uns de nous. Un cavall no es pot substituir a trossos, sinó tan sols amb un altre cavall.

Uns altres elements de capital fix permeten renovacions periòdiques o parcials. Ací s’ha de diferenciar la substitució parcial o periòdica de l’ampliació progressiva de l’empresa.

El capital fix consisteix en part en components homogenis que, però, no duren el mateix, sinó que es renoven progressivament en diferents espais temporals. És el cas dels riells de les estacions que sovint cal substituir més sovint que la resta de vies. També de les travesses que en els anys 50 es renovaven anualment en els ferrocarrils belgues, segons Lardner, en un 8%, de forma que en el decurs de 12 anys ho eren totes les travesses. La relació hi és per tant aquesta: s’avança una suma, per exemple, per deu anys en una determinada mena de capital fix. Aquesta inversió es fa una vegada. Però una part determinada d’aquest capital fix entra en el valor de producte i s’hi substitueix per diners, i es reposa cada any in natura, mentre que l’altra part persisteix en la seua natura originària. És la inversió d’una vegada i tan sols la reproducció progressiva en la forma natural, la que diferencia el capital com a fix del capital fluid.

Uns altres fragments del capital fix consisteixen en components heterogenis, que es desgasten i que cal substituir en espais de temps heterogenis. Això es troba particularment en les màquines. Ço que abans hem remarcat en relació als diferents temps vitals dels diferents components d’un capital fix, val en relació al temps vital dels diferents components d’una mateixa màquina, que figura com a peça d’aquest capital fix.

En relació a l’extensió progressiva del negoci en el decurs de les renovacions parcials remarcam el següent. Per bé que, com hem vist, el capital fix continua a actuar in natura en el procés de producció, una part del seu valor ha circulat, d’acord amb el desgast mitjà, amb el producte, i s’ha convertit en diners, per constituir-se en element del fons de reserva monetari per a la substitució del capital d’acord amb els terminis de la seua reproducció in natura. Aquesta part convertida en diners del valor de capital fix pot servir per estendre el negoci o per introduir millores en la maquinària, que n’augmenten l’efectivitat. La reproducció es realitza en temps més breus o més llargs, i de fet – considerat des del punt de mira de la societat – és una reproducció a escala ampliada; extensivament, quan s’amplia el camp de producció; intensivament, quan els mitjans de producció es fan més eficients. Aquesta reproducció a escala ampliada no sorgeix de l’acumulació – transformació de plus-vàlua en capital - , sinó de la reconversió del valor que s’ha desprès, dissolt en forma monetària, des del cos del capital fix, per donar lloc a un capital fix de la mateixa mena, nou, i més ample o més efectiu. Depèn naturalment en part de la natura específica de l’empresa, de fins a quin punt i en quin abans és capaç d’un creixement gradual, i també en quin abast cal aplegar un fons de reserva per poder-lo reinvertir d’aquesta manera, i de quin espai temporal pot requerir. Fins a quin punt, d’altra banda, es poden aplicar millores detallades en la maquinària disponible, depèn naturalment de la natura de les millores i de la construcció de la pròpia màquina. Com ja es tenia present força aquest punt d’entrada, per exemple, en les inversions ferroviàries, ho demostra Adams:

«Tota la construcció s’hauria de regir d’acord amb el principi que domina el rusc – Capacitat d’extensió il·limitada. Tota estructura simètrica fixa i decidida s’ha de menysprear pel mal que ocasionaria en cas d’ampliació». (p. 123.)

Això depèn en gran part de l’espai disponible. En certs edificis hom pot afegir pisos a alçada, en d’altres cal una extensió lateral, i per tant més terreny. Dins de la producció capitalista es malbaraten d’una banda molts mitjans, mentre que de l’altra hi ha molts annexos laterals d’aquesta mena fets a contracor (en part en perjudici de la força de treball) en l’extensió gradual del negoci, que no segueixen un pla social, sinó que depenen d’inacabablement diferents circumstàncies, mitjans, etc., que actuen damunt del capitalista individual. D’això sorgeix un gran balafiament de forces productives.

Aquesta reinversió parcial del fons de reserva (és a dir de la part del capital fix reconvertida en diners) és molt més fàcil en l’agricultura. Un camp de producció d’un àrea determinada hi és capaç de l’absorció gradual més gran de capital. El mateix val quan es tracta de reproducció natural, com en la ramaderia.

El capital fix causa costos particulars de manteniment. Una part del manteniment l’efectua el propi procés laboral; el capital fix es fa malbé quan no funciona en el procés laboral. (Vegeu Llibre I, Cap. VI, p.196 i Cap. XIII, p. 423: desgast de la maquinària que s’origina per la manca d’ús). La llei anglesa considera per tant explícitament com a malbaratament (waste), quan no es cultiven les parcel·les d’acord amb l’ús del país. (W. A. Holdsworth, Barrister at law, «The Law of Landlord and Tenant», London 1857, p. 96.) Aquest manteniment, que deriva de l’ús en el procés laboral, és un esmerçament gratuït del treball viu. I de fet la força mantenidora del treball és d’una mena doble. D’una banda manté el valor dels materials de treball, que transfereix al producte, i de l’altra banda manté el valor dels mitjans de treball, sense transferir-lo al producte, mitjançant el manteniment del llur valor d’ús, a través de la seua acció en el procés de producció.

El capital fix requereix, però, també un esmerçament positiu de treball per a la seua gestió. La maquinària s’ha de netejar de tant en tant. S’hi tracta de treball afegit sense el qual no seria d’utilitat; de mera guàrdia contra influència elementals perjudicis, inseparables del procés de producció, i per tant d’un manteniment de les condicions funcionals en el sentit literal. El temps de vida normal del capital fix es compta comprensiblement amb l’assumpció que s’acompleixen les condicions sota les quals pot funcionar normalment durant aquest temps, de la mateixa forma que quan hom supoda que una persona viu de mitjana 30 anys, també es rentarà. No s’hi tracta tampoc de la substitució del treball contingut en la màquina, sinó d’un treball constantment afegit, que el seu ús fa necessari. No s’hi tracta de treball fet per la màquina, sinó que s’hi fa, de la qual no és agent productiu, sinó matèria primera. El capital invertit en aquest treball, per bé que no entra en el procés laboral pròpiament dit al qual el producte agraeix el seu origen, pertany al capital fluid. Aquest treball s’ha d’esmerçar constantment en la producció, i el seu valor el substitueix, doncs, també constantment, el valor del producte. El capital que s’hi inverteix pertany a la part del capital fluid que ha de cobrir els anticostos generals i es reparteix segons un còmput mitjà anual en el valor del producte. Hem vist que en la indústria pròpiament dita aquest treball de neteja el fa el treballador gratis en les pauses de repòs i fins i tot sovint durant el propi procés de producció, on esdevé la font de la majoria d’accidents. Aquest treball no es paga en el preu del producte. El consumidor el rep en aquest sentit gratis. D’altra banda el capitalista es lliura dels costos de manteniment de la seua màquina. El treballador el paga en pròpia persona, i això constitueix un dels misteris de l’automanteniment del capital, que de fet constitueix un dret jurídic del treballador a la maquinària i fins al punt que segons la perspectiva jurídica burgesa el fa co-propietari. En diferents branques de la producció, però, on la maquinària s’ha de retirar del procés de producció per a la seua neteja, i la neteja no s’hi pot fer mentre, com, per exemple, en les locomotores, aquest treball de manteniment es paga com a costos corrents, i per tant com a element del capital fluid. Una locomotora ha d’estar-se sota cobert després d’un màxim de tres dies de treball i netejar-se; cal refredar primer la caldera per poder rentar-la sense perill. (R.C., Nr. 17823.)

Les reparacions pròpiament dites o pedaços requereixen esmerçaments de capital i treball que no es contenen en el capital originàriament avançat, i que per tant tampoc no es poden substituir i cobrir, o no sempre, per la substitució gradual del valor del capital fix. Si, per exemple, el valor del capital fix = 10.000 lliures esterlines i el seu temps vital global és de 10 anys, de forma que aquestes 10.000 lliures esterlines, convertides completament després de deu anys en diners, substitueixen tan sols el valor del capital invertit originari, però no el capital, o treball, novament afegit en les reparacions. Aquest és un component addicional de valor que no s’avança d’una vegada sinó segons les necessitats, i els diferents temps d’avançament són accidentals per la natura de la qüestió. Aquests esmerçaments posteriors i dosificats de capital afegit en mitjans de treball i força de treball són requerits per tot capital fix.

Els perjudicis patits per parts individuals de la maquinària, etc., són accidentals per la natura de la qüestió, i per això ho són també les reparacions que fan necessàries. Amb tot, se separen d’aquesta massa dues varietats de treballs de reparació, que tenen un caràcter més o menys sòlid i recauen en diferents períodes del temps vital del capital fix – els patiments de la infantesa i els molt més nombrosos patiments de l’edat que depassa el temps mitjà de vida. Una màquina, per exemple, pot entrar encara amb una construcció ben perfecta en el procés de producció; en l’ús real se’n mostraran mancances, que cal corregir mitjançant un treball subsegüent. D’altra banda, com més traspassa el temps mitjà de vida, més s’ha acumulat el desgast normal, i el material en el qual consisteix, es deteriora i envelleix, més nombrosos i importants seran els treballs de reparació necessaris per tal de mantindre la màquina en acció fins a la fi del període mitjà de vida; del tot com amb un home vell que, per no morir prematurament, requereix més despesa mèdica que un en la força de la joventut. Malgrat el seu caràcter accidental els treballs de reparació es divideixen en quantitats desiguals en els diferents períodes vitals del capital fix.

Tant per això, com pel caràcter altrament accidental del treballadors de reparació en les màquines se segueix:

D’una banda l’esmerçament real en força de treball i mitjans de treball per a treballs de reparació és accidental, com les mateixes circumstàncies que fan necessàries aquestes reparacions; l’abast de les reparacions necessàries es divideix diferentment en els diferents períodes vitals del capital fix. D’altra banda se suposa en l’avaluació del període mitjà de vida del capital fix, que es mantindrà constantment en una situació funcional, en part mitjançant la neteja (a la qual pertany també el manteniment de la netedat del local), en part mitjançant la reparació, tan sovint com se’n requeresca. La transferència de valor mitjançant el desgast del capital fix es compta pel període vital mitjà, però aquest període vital mitjà compta ell mateixa amb l’avançament continu del capital addicional requerit per al manteniment.

D’altra banda és del tot clar que el valor afegit mitjançant aquesta despesa addicional de capital i treball no pot entrar en el preu de les mercaderia simultàniament amb la despesa real. Un filador, per exemple, no pot vendre aquesta setmana el seu fil més car que la setmana anterior perquè aquesta setmana se li haja trencat una roda o esquinçat una corretja. Els costos generals del filador no s’han alterat de cap manera per aquest accident en una fàbrica individual. Ací, com en tota determinació de valor, determina la mitjana. L’experiència mostra l’abast mitjà d’aquests accidents i els treballs necessaris de manteniment i reparació durant el període vital mitjà d’un capital fix invertit en una branca determinada de l’economia. Aquesta despesa mitjana es divideix en el període vital mitjà i s’afegeix en les corresponents parts alíquotes al preu del producte i per tant es realitzen a través de la venda.

El capital addicional que s’hi afegeix pertany al capital fluid, per bé que és d’una mena d’inversió irregular. Com que és de la més alta importància guarir tot patiment de la maquinària, es troba en cada gran fàbrica un personal agregat als treballadors fabrils pròpiament dits, enginyers, cridaners, mecànics, manyacs, etc. El llur salari constitueix part del capital variable, i el valor del llur treball es reparteix en el producte. D’altra banda, les despeses requerides en mitjans de producció es calculen d’acord amb la mitjana abans esmentada, segons la qual formen contínuament una part del valor del producte, encara que s’avancen de fet en períodes irregulars i per tant entren en períodes irregulars en el producte, o capital fix. Aquest capital invertit en les reparacions pròpiament dites constitueix en molts sentits un capital de mena pròpia, que no es pot arrenglerar sota el capital fluid o el fix, per bé que pertany més aviat al primer, ja que compta en la despesa corrent.

La mena de comptabilitat no altera naturalment la connexió real de les coses que es condueixen en el llibre. Però és important remarcar que en moltes branques de l’economia és habitual que els costos de reparació es compten plegadament amb el desgast real del capital fix de la manera següent. Si el capital fix avançat és de 10.000 lliures, i el seu període vital és de 15 anys; el desgast anual és llavors de 666²/3 lliures esterlines. Ara bé, si es compta, però, el desgast a tan sols deu anys, s’afegeixen anualment 1.000 lliures esterlines anualment al preu de les mercaderies produïdes pel desgast del capital fix, per comptes de 666²/3 lliures esterlines; és a dir, es reserven 333¹/3 lliures per al treball de reparació. (Les xifres 10 i 15 es prenen tan sols a tall d’exemple). Aquesta quantitat s’esmerça doncs de mitjana en reparació, mentre que el capital fix dura 15 anys. Aquest compte no impedeix naturalment que el capital fix i el capital afegit invertit en les reparació constituesquen categories diferents. Per raó d’aquesta forma de comptar s’assum per exemple que l’estimació inferior de cost per al manteniment i la substitució de vaixells de vapor siga del 15% anual, i per tant el temps de reproducció = 6¹/2 anys. En els anys 60 el govern anglès indemnitzà la Peninsular and Oriental Co. per això amb un 16% anual, i per tant sota un temps de reproducció de 6¹/4 anys. En els ferrocarrils la durada vital mitjana d’una locomotora és de 10 anys, però, comptades les reparacions, el desgast s’assum en 12¹/2%, la qual cosa redueix la durada vital a 8 anys. En els vagons de passatgers i mercaderies es compta en un 9%, i s’assum doncs un temps vital de 11¹/9 anys.

La legislació ha reconegut a tot arreu la diferència en els contractes de lloguer de cases i d’altres coses, que són per als llurs propietaris capital fix i que es lloguen com a tal, entre el deteriorament normal, provocat pel temps, la influència dels elements, i el desgast normal pròpiament dit, d’una banda, i les reparacions ocasionals que requereix temporalment el manteniment al llarg de la durada vital normal de la casa i de la seua utilització normal. Com a norma, els primers recauen en el propietari, i els segons en l’inquilí. Les reparacions es diferencien a més en habituals i substancials. Les darreres són parcialment renovacions del capital fix en la seua forma natural i recauen sempre en el propietari, allà on no diu el contracte explícitament el contraril. Així, per exemple, segons el dret anglès:

«Un inquilí d’any per any és tan sols obligat a mantindre l’edificació a cura de vent i d’aigua, sempre que això es puga fer sense reparacions substancials; i en general se’l requereix únicament a fer reparacions de les que es poden denominar com a habituals. I fins i tot respecte a les parts de l’edifici subjectes a reparacions ordinàries, cal considerar-ne l’edat i l’estat general i la situació en la qual es trobaven quan en prengué possessió, car no és obligat de reposar materials vells i gastats amb uns de nous, ni a pal·liar la inevitable depreciació que resulta del temps i del deteriorament ordinari». («Holdsworth, Law of Landlord and Tenant», p .90, 91.)

Completament diferent tant de la compensació del deteriorament com dels treballs de manteniment i reparació és l’assegurança, que es vincula a la destrucció per fenòmens naturals extraordinaris, incendis, inundacions, etc. Això cal fornir-ho a partir de la plus-vàlua i en constitueix una deducció. O, des del punt de mira de la societat considerada en la totalitat: cal una superproducció constant, és a dir una producció a una escala més gran de la necessària per a la substitució simple i la reproducció de la riquesa disponible – del tot a banda de l’augment de la població -, per tindre els mitjans de producció requerits per a esmorteir les destruccions extraordinàries generades per accidents i forces naturals.

De fet tan sols la part més petita del capital necessari per a la substitució consisteix en fons monetaris de reserva. La part més important consisteix en l’ampliació del mateix nivell de producció, que en part és expansió real, i en part pertany a l’abast normal de la branca de producció que produeix el capital fix. Així, per exemple, una fàbrica de maquinària ha de preparar-se pel fet que anualment s’ampliaran les fàbriques de la seua clientela i que també una part requerirà constantment una reproducció total o parcial.

En la determinació tant del desgast com dels costos de reparació, segons la mitjana social, es genera necessàriament una gran desigualtat, fins i tot per a inversions de capital d’igual grandària i que es troben sota circumstàncies idèntiques en la mateixa branca de la producció. En la pràctica dura per a un capitalista la màquina, etc., més enllà del període mitjà, i per a un altre no tant. Els costos de reparació d’un són superiors a la mitjana, els de l’altre inferiors, etc. L’addició determinada de preus de les mercaderies tant pel desgast com pels costos de reparació és, però, la mateixa i se la determina per la mitjana. Un rep per tant amb aquest afegit al preu més d’allò que hi posà realment, i l’altre menys. Això, com totes les altres circumstàncies que fan diferents els guanys de diferents capitalistes, sota una mateixa explotació de la força de treball i en la mateixa branca econòmica, comporta una complicació a la idea de la veritable natura de la plus-vàlua.

La delimitació entre les reparacions pròpiament dites i la substitució, entre els costos de reparació i els costos de renovació, és més o menys flexible. D’ací l’eterna disputa, en els ferrocarrils, per exemple, de si certes despeses són reparacions o substitucions, de si s’han de bestretar de la despesa corrent o del capital de base. Una transferència de despeses de reparació al compte de capital, per comptes d’anar al compte d’ingressos, és el mitjà conegut amb el qual les direccions ferroviàries collen creativament els llurs dividends cap amunt. Amb tot, l’experiència hi ha lliurat també els punts de suport essencials. Els treballs subsegüents durant el primer període vital del ferrocarril, per exemple, no són

«cap reparació, sinó que s’han de veure com a components essencials de la construcció ferroviària, i cal carregar-les doncs al compte de capital, i no pas atribuir-les al desgast o a l’acció normal del trànsit, sinó a la imperfecció originària i irremeiable de la construcció ferroviària». (Lardner, l.c.p. 40.)

«Contràriament, l’únic mètode correcte és carregar als ingressos de cada any amb la desvalorització que es produeix necessàriament per poder servir-se d’aquests ingressos, tant si la suma s’esmerça realment com si no». (Captain Fitzmaurice, «Committee of Inquiry on Caledonian Railway», imprès a «Money Market Review», 1868.)

Pràcticament impossible i inútil esdevé la separació entre la substitució i el manteniment del capital fix en l’agricultura, si més no quan no es treballa amb vapor.

«Allà on hi ha un subministrament complet, encara que no siga excessiu, d’implements» (en referència a implements agrícoles i d’altres menes, laborals i econòmics) «hom té el costum d’estimar el desgast i el manteniment anuals dels implements d’acord amb les diferents condicions d’existència, en una mitjana general del 15-25% de l’estoc originari». (Kirchhof, «Handbuch der landwirthschaftlichen Betriebslehre», Dessau 1852, p. 137.)

En el material de tracció d’un ferrocarril reparacions i substitucions no se separen.

«Mantenim el nostre material de tracció assenyalat a un nombre. El nombre de locomotores que tenim, també el mantenim. Si a una la destrueix l’edat, i és millor construir-ne una de nova, la construïm a expenses dels ingressos, és clar, prenent com a crèdit els materials de la vella tal com vinguen... hi resta un munt, hi ha les rodes, els eixos, les calderes, i de fet bona part de l’antic motor es conserva» (T. Gooch, Chairman of Great Western Railway Co., R.C. Nr. 17327, 17329.) - «Reparar vol dir renovar; no crec en el mot reposar...; una vegada una companyia ferroviària ha comprat un vehicle o un motor, caldria reparar-lo, i d’aquesta forma admetria de continuar-hi per sempre». (17784). «Els motors es mantenen per sempre a uns 8 1/2 penics. Reconstruïm els nostres motors. Si comprau un motor completament seria gastar més diners dels necessaris... amb tot, sempre hi ha un parell de rodes o un eix o qualque porció del motor que hi entra, i així s’abarateix el cost de produir un motor pràctica nou». (17790.) «En aquest moment produesc un motor nou cada setmana, o pràcticament un nou motor, ja que té una caldera nova, un cilindre o un xasis». (17823. Archibald Sturrock, Locomotive Superintendent of Great Northern Railway, in R. C., 1867)

Igualment amb els vagons:

«En el curs del temps l’estoc de motors i vehicles es repara contínuament. Una vegada es posen rodes noves, i un xasis nou en una altra. Les diferents parts mòbils més subjectes al desgast es renoven gradualment; i els motors i els vehicles es poden concebre com a subjectes d’aital successió de reparacions, que en molts d’ells no hi resta ni un sol vestigi dels materials originaris... Fins i tot en aquest cas, però, els materials vells de vagons i vehicles es reciclen més o menys en altres vehicles o motors, i mai no desapareixen del tot de la via. El capital mòbil es pot considerar en un estadi de reproducció contínua; i això, en el cas de les vies permanents, ha de tindre lloc juntament en una època futura quan tota la via s’haja disposat de nou, mentre el material de tracció se substitueix gradualment d’any en any. La seua existència és perenne, i es troba en un estat constant de rejuveniment.» (Lardner, p. 115, 116.)

Aquest procés que Lardner refereix en el ferrocarril, no s’adiu a la fàbrica individual, però potser serveix com a imatge de la reproducció contínua i parcial del capital fix barrejada amb les reparacions dins tota una branca industrial, o en general dins de la producció global, considerada a una escala social.

Ací hi ha una demostració que fins a quins límits arriben les direccions en la manipulació dels conceptes de reparació i substitució per tal d’extreure’n dividends. Segons la comunicació abans citada de R. P. Williams, diverses companyies ferroviàries angleses deduïren les sumes següents del compte d’ingressos, com a mitjana, durant una sèrie d’anys, per a reparacions i manteniments d’edificis i de vida (per milles angleses de via anuals):

Aquestes diferències sorgeixen tan sols en una part ínfima de la diferenciació d’inversions reals; es deuen gairebé exclusivament de diferents sistemes de comptabilitat, segons si es carreguen les despeses a compte de capital o a compte d’ingressos. Williams hi diu:

«La càrrega inferior es notifica perquè és necessària per a un bon dividend, i la gran càrrega es fa perquè es disposa d’uns ingressos més forts que els que es poden suportar».

En certs casos el desgast, i per tant també la seua reposició, és una quantitat pràcticament menyspreable, de forma que en la comptabilitat tan sols entren els costos de reparació. Ço que Lardner diu en els següents mots quant als works of art en els ferrocarrils, val en general per les obres duradores, canals, dics, ponts de ferro i de pedra, etc. -

«El desgast que, degut a la lenta acció del temps damunt de les estructures més sòlides, produeix un efecte del tot imperceptible quan se l’observa en períodes breus, però que, després d’un interval llarg de temps, com, per exemple, segles, ha de requerir la reconstrucció de part o àdhuc de totes les estructures més sòlides. Aquests canvis poden assimilar-se sense impropietat a les desigualtats periòdiques i seculars que tenen lloc en els moviments dels grans cossos de l’univers. L’acció del temps damunt de les obres d’enginyeria més massives del ferrocarril, com els ponts, els túnels, els viaductes, etc., forneixen exemples d’allò que es pot denominar el desgast secular. El deteriorament més ràpid i visible, que s’encara amb reparacions o reconstruccions efectuades en intervals més breus, és anàloga a les desigualtats periòdiques. En les reparacions anuals s’inclou el dany casual que l’exterior de les obres més sòlides i duradores poden patir de temps en temps; però, independentment d’aquestes reparacions, l’edat produeix efectes fins i tot en aquestes estructures, i ha d’arribar una època, per remota que siga, on es reduiran a un estat que en requerirà la reconstrucció. En un sentit financer i econòmic aquesta època és potser massa remota com per fer necessari un càlcul pràctic, i per tant tan sols cal ací assenyalar-la de passada». (Lardner, l.c.p. 38, 39.)

Això val per totes aquelles obres de durada secular on el capital avançat no es reposa gradualment en correspondència amb el desgast, sinó que tan sols es transfereixen els costos anuals mitjans de manteniment i de reparació al preu del producte.

Per bé que, com hem vist, una gran part dels diners que es redestinen a la compensació del desgast del capital fix es reconvereix anualment, o fins i tot en espais temporals més breus, a la seua forma natural, amb tot per cada capitalista individual és necessari un fons d’amortització per a la part del capital fix a la qual correspon una reproducció plurianual, ja que serà llavors que se la substituirà completament. Un component important del capital fix exclou per les seues particularitats la reproducció parcial. A més, allà on la reproducció es fa d’una manera parcial, de forma que en breus intervals s’afegeix un nou component al desvaloritzat, cal una acumulació prèvia de diners d’una quantitat més o menys gran, segons el caràcter específic de la branca industrial, abans de la substitució. Tampoc no n’hi haurà prou amb qualsevol suma monetària, sinó que es requereix un abast determinat.

Si ho consideram merament sota la suposició d’una circulació monetària simple, sense cap consideració al sistema de crèdit que es desenvoluparà després, el mecanisme del moviment és aquest: en el primer llibre (Cap. III, 3a.) es mostrava que, si una part dels diners disponibles d’una societat s’atura sempre com a tresor, mentre una altra funciona com a mitjà de circulació, o com a fons immediat de reserva dels diners circulants, varia contínuament la proporció amb la qual la massa global de diners es reparteix entre el tresor i els mitjans de circulació. Ara bé, en el nostre cas els diners, que cal amuntegar en un gran abast com a tresor en les mans d’uns grans capitalistes, es retiren d’una vegada de la circulació amb la compra de capital fix. Es reparteixen de nou en la societat com a mitjans de circulació i com a tresor. Mitjançant els fons d’amortització, en els quals el valor del capital fix retorna al seu punt de partida segons la mesura del desgast, una part dels diners circulants constitueixen de nou tresor – per més o menys temps – en les mans dels mateixos capitalistes, que converteixen aquest tresor en mitjans de circulació amb la compra del capital fix i se l’alienen. Hi ha un repartiment constantment canviant en el tresor existent en la societat, que funciona alternativament com a mitjà de circulació, i després de nou com a tresor a partir de la massa de diners circulants. Amb el desenvolupament del sistema de crèdit, que corre necessàriament en paral·lel amb el desenvolupament de la gran indústria i de la producció capitalista, els diners ja no funcionen com a tresor, sinó com a capital però en les mans no del seu propietari, sinó d’altres capitalistes, a la disposició dels quals es posa.

Notes

(20) Degut a la dificultat de determinar què fa el capital fix i circulant, el senyor Lorenz Stein opina que aquesta diferenciació obeeix tan sols una facilitat de comprensió. <=

(21) Fins ací el manuscrit IV. - Des d’ací el manuscrit II. <=

(22) Les citacions marcades amb R. C. Són de «Royal Commission on Railways. Minutes of Evidence taken before the Commissioners. Presented to both Houses of Parliament», London 1867. - Les qüestions i respostes van numerades i se les introdueix per aquest nombre. <=