LA NOVA TURQUIA
1908
___________________________________________________________
Text originalment publicat per Kievskaja M'sl (n. 3, 3.1.1908)
Versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] – des de: “La nouvelle Turquie” en, Marxists Internet Arxive
Document disponible en format .doc
Els "joves turcs" han assolit el zenit de la seua influència. Disposen de la majoria en el parlament presidit per un dels seus. El sultà no para d’abraçar als antics amotinats que la diplomàcia europea desitjaria ofegar a besades...
Molts anys han passat des que Ahmed Riza, un emigrant que vivia a París, redactor d'un full clandestí, convocà la primera conferència internacional en Haia per tal de defendre el poble turc contra la tirania desencadenada per Constantinoble. El emigrat turc va ser expulsat sense contemplacions. Ni una sola orella diplomàtica es dignà escoltar-lo. El govern holandès amenaçà d'expulsar-lo del país com estranger provocador d'altercats. En va intentà dirigir-se als parlamentaris influents, aquests van refusar rebre'l. El socialista Van Kol fou l'únic que el recolzà organitzant una reunió sota la seua presidència on Ahmed Riza exhortà els participants a la solidaritat.
Avui en dia, per contra, els representants semioficials dels governs europeus s’apressen a expressar al nou president de Turquia que pot comptar legítimament amb la bona voluntat de tots els governs d'Europa.
Bülow no dubta en declarar davant del Reichstag que té en alta estima als oficials turcs, herois del colp d'Estat revolucionari ("ens recordarem del que ha dit, senyor Canceller del Reich", escriuria Parvas, comentant aquest discurs).
La victòria és el més poderós argument i l'èxit constitueix la recomanació més eficaç. Però, quin és el secret de la victòria i com explicar aquest sorprenent èxit? Respecte d’això, el diari Rech, escriu, criticant a l'esquerra, que a Turquia totes les classes de la societat havien actuat juntes en la lluita preservant la seua jerarquia en la vida econòmica del país. Com les classes econòmiques dominants conservaren durant la revolució la seua hegemonia sobre les masses es va poder aconseguir la victòria.
I Novoye Vremya, per la seua banda, en un to d'hipòcrita moralina, es dirigeix als Cadets per a subratllar que els "joves turcs", al contrari que els liberals doctrinaris de Rússia, enarboraren fermament la bandera del nacionalisme patriòtic i no s’apartaren ni per un instant de les creences monàrquiques i religioses del poble i que, per això, van fer-se amb el poder. En el domini polític i en la vida privada no hi ha res més barat que la moral, res de més barat però també de més inútil. No obstant molts es senten atrets per ella ja que els estalvia detenir-se a examinar el mecanisme objectiu dels esdeveniments.
Com s'explica el clamorós triomf dels "joves turcs", la seua victòria arrabassada sense a penes sacrifici ni esforç?
En la seua significació objectiva, una revolució és una lluita pel poder de l’Estat, que resideix directament en l'exèrcit. Per això totes les revolucions en la història han plantejat bruscament la qüestió: de quin costat es troba l'exèrcit? I s'ha respost, d'una manera o una altra, a aquesta qüestió. En el cas de la revolució en Turquia (i això és el que li confereix la seua particular fisonomia) ha estat el mateix exèrcit que s'ha posat al capdavant de la idees alliberadores. Per això una nova classe social no ha hagut de superar la resistència armada de l’antic règim sinó que, pel contrari, ha pogut dedicar-se a exercir de cor a favor dels oficials revolucionaris que llançaren als seus homes contra el govern del Sultà.
Pel seu origen i tradició històrica, Turquia és un Estat militar. Actualment és la primera d’entre les nacions europees havent compte de la grandària relativa del seu exèrcit. Un gran exèrcit exigeix un considerable nombre d'oficials, alguns ascendits per antiguitat. Però el Yildiz (el Palau del Sultà), malgrat la seua bàrbara resistència a les exigències del desenvolupament històric, es veié obligat a modernitzar en certa mesura el seu exèrcit i obrir-lo als homes cultivats del país. Aquests no han esperat per a aprofitar-ne l'ocasió. La insignificança de la indústria i el subdesenvolupament de la cultura urbana a no deixaven gairebé altres opcions a la intel·lectualitat turca sinó la carrera militar o l’administració. Per tant, l'Estat va organitzar en el seu si a l'avantguarda de la nació burgesa en formació: la intel·lectualitat crítica i malcontenta. Durant els últims anys l'exèrcit turc havia conegut una successió ininterrompuda de desordres deguts al no pagament de nòmines o als retards en les promocions. Les tropes s’apoderaren d'una estació telegràfica i entaularen negociacions directes amb Palau. La camarilla del Sultà es va veure obligada a cedir i així, regiment rere de regiment, l'exèrcit s’instruí en l'escola de la rebel·lió.
Després de l'èxit de la revolta, molts polítics i periodistes europeus van parlar, amb un aire d'iniciats, sobre la brillant organització dels "joves turcs" que, es deia, havien estès els seus tentacles per totes bandes. Aquesta concepció infantil no feia més que reflectir la superstició de caràcter fetitxista que provoca l'èxit.
De fet, els vincles revolucionaris entre oficials, especialment en les guarnicions de Constantinoble i Adrianòpolis, eren notòriament insuficients. Com els mateixos Niazy Bey i Enver Bey van admetre, la revolta esclatà quan els "joves turcs" estaven "àmpliament no preparats" per a assumir-la. El descontentament espontani d'uns soldats famolencs i coberts de parracs els menà a recolzar de forma natural als oficials que s'oposaven políticament al govern. D'aquesta manera, la disciplina mecànica de l'exèrcit es transformà espontàniament en disciplina interna de la revolució.
L'esfondrament de la màquina burocràtica es va combinar amb la revolta en l’exèrcit. En un petit llibre escrit per l'antic ministre serbi Vladan Georgievic, trobem informació segons la qual al principi de la revolta, els Kaimakams i els Mutesarifs (administradors i administradors adjunts de les províncies turques) de les tres províncies macedònies invitaren als habitants a enviar telegrames al Palau del Sultà reclamant la reinstauració de la Constitució de 1876. En aquestes condicions, a Abdul Hamid no tenia res a fer més que proposar-se com a president honorari dels comitès Shura I Umet (comitès unió i progrés).
Per les tasques que ha d’acomplir (independència econòmica, unitat de la nació i l'Estat, llibertats polítiques), la revolució turca es correspon amb l’autodeterminació de la nació burgesa i en aquest sentit es troba en la tradició de les revolucions de 1789 i 1848. Però l'exèrcit, dirigit pels seus oficials, funciona com a òrgan executiu de la nació i això confereix als esdeveniments el caràcter planificat de maniobres militars. Seria, no obstant, pura estupidesa (i molts cometen aquest pecat) no veure en els esdeveniments de juliol passat a Turquia més que un simple pronunciamento i tractar-los com semblants a qualsevol colp d'Estat militarodinàstic en Sèrbia. La força dels oficials turcs i el secret del seu èxit no consisteixen en un pla brillantment organitzat o en el seu talent conspiratiu diabòlicament hàbil, sinó en la simpatia activa que els han manifestat les classes més avançades de la societat: els comerciants, els artesans, els obrers, sectors de l’administració i del clergat i, finalment, les masses del camp encarnades en les masses camperoles.
Però totes aquestes classes emmenen amb d’elles no sols la seua simpatia sinó també els seus interessos, les seues reivindicacions i les seues esperances. Les seues aspiracions socials, durant molt de temps reprimides, es manifesten obertament ara que un Parlament els proporciona un centre on presentar-les. Amargues desil·lusions esperen als que pensen que la revolució turca està ja acabada. Entre els que sofriran la decepció no es trobarà només Abdul Hamid sinó també, sembla, el Partit dels "joves turcs".
En primer pla i abans que res figura la qüestió nacional. El caràcter barrejat de la composició de la població turca, pel que fa a nacionalitats i religions, condueix a la manifestació de potents tendències centrífugues. L'antic règim esperava poder superar-les per mitjà del pes mecànic de l'exèrcit, exclusivament format per musulmans. I de fet és això el que ha provocat la desintegració de l'Estat. Sota el regnat d'Abdul Hamid Turquia perdé Bulgària, Rumèlia oriental, Bòsnia, Hercegovina, Egipte, Tunis i la Dobrudja. El Àsia menor s'ha convertit en presa impotent de la dictadura econòmica i política d'Alemanya. En vespres de la revolució, Àustria estava a punt de construir una línia de ferrocarril que travessant el Sanjak (districte) de Novi bazar li proporcionaria una via estratègica cap a Macedònia.
D'altra banda, Anglaterra, oposada a Àustria, recolzava obertament un projecte d’autonomia macedònia... No es podia veure el fi del desmembrament de Turquia. Tanmateix la condició indispensable per al desenvolupament econòmic és un territori extens unificat econòmicament. Això s'aplica no sols a Turquia sinó a la Península balcànica en la seua totalitat. No és la seua diversitat nacional sinó el fet que es trobe esquarterada en nombrosos estats allò que pesa sobre d’ella com una maledicció. Les fronteres duaneres la divideixen artificialment en fragments separats. Les maquinacions de les potències capitalistes s’uneixen a les sagnoses intrigues de les dinasties balcàniques. Si aquestes condicions es perpetuen, la península dels Balcans seguirà sent una caixa de Pandora. Només un Estat únic de totes les nacionalitats balcàniques, sobre una base democràtica i federal a semblança de Suïssa o els Estats Units, podrà portar la pau interior als Balcans i assegurar les condicions d'un ampli desenvolupament de les forces productives.
Els "joves turcs" , per la seua banda, han rebutjat definitivament aquest camí. Com representen a la nacionalitat dominant i posseeixen el seu propi exèrcit nacional, tendeixen a ser i romandre nacional centralistes. L'ala dreta s'oposa constantment a l'autogovern, inclús en el pla provincial. La lluita contra les potents tendències centrífugues ha convertit als "joves turcs" en partidaris d'una sòlida autoritat central i l'espenta a un acord amb el sultà "quand même" (en francès en el text). I açò significa que quan comence a desfer-se en el Parlament el nus de les contradiccions nacionals, l'ala dreta dels "joves turcs" es col·locarà obertament de part de la contrarevolució.
Després de la qüestió nacional ve la qüestió social. En primer lloc està el camperolat que arrossega la pesada càrrega del militarisme i està sotmès a un règim de semiservatge. Com la quinta part no posseeix terres, el camperolat té una bona factura que presentar al nou règim. No obstant això, només una organització en Macedònia i Adrianòpolis (el grup búlgar de Sandanski) i les organitzacions revolucionàries armènies (els Dashnaks i els Henchaks) han presentat un programa agrari més o menys radical. En el que concerneix al partit dirigent Joves Turcs, en el que dominen els beys propietaris de terres, la seua ceguesa nacionalliberal els fa negar que mai haja existit una qüestió agrària. Evidentment, els "joves turcs" esperen que una remoció de l'administració, unida a les formes i procediments del parlamentarisme, bastarà per a contenir els llauradors. S'equivoquen completament. El descontentament del camp amb el nou ordre de coses es reflectirà ineluctablement en l'exèrcit, que està compost per camperols. La consciència dels soldats ha hagut de créixer considerablement en els últims mesos. I si un partit basat en els oficials, després de no haver donat res als llauradors, intenta reafirmar la disciplina en l'exèrcit, potser els soldats s’aixequen una altra vegada però ara contra els seus oficials, com aquests anteriorment s'havien aixecat contra Abdul Hamid.
Al costat de la qüestió agrària està la qüestió obrera. Ja hem dit que la indústria turca és molt dèbil. El règim del Sultà no sols va minar els fonaments econòmics del país, sinó que deliberadament hi obstaculitzà la construcció de fàbriques mogut per un saludable temor al proletariat. No obstant, preservar completament al règim contra aquest perill es feu impossible. Les primeres setmanes de la revolució turca estigueren marcades per vagues en els forns, les impremtes, el tèxtil, els transports públics, la manufactura del tabac, els obrers portuaris i els ferroviaris. El boicot a les mercaderies austríaques hauria mobilitzat i inspirat encara més al jove proletariat de Turquia (especialment els estibadors) que va jugar un paper decisiu en aquesta campanya. Però ¿com ha respost el nou règim al naixement polític de la classe obrera? Amb una llei que imposa treballs forçats als vaguistes. El programa dels "joves turcs" no diu ni una paraula sobre mesures precises per tal d’ajudar els treballadors. I no obstant, tractar al proletariat turc com una "quantité négligeable" (en francès en el text) significa córrer el risc de serioses sorpreses. La importància d'una classe no pot ser avaluada simplement pel seu nombre. La força del proletariat contemporani, encara que siga numèricament petit, resideix en el fet que concentra en les seues mans el poder productiu del país i el control dels més importants mitjans de comunicació.
Contra aquest fet elemental de l'economia política capitalista, el partit de els "joves turcs" ensopegarà durament amb la realitat.
D’aquest caire són les contradiccions socials profundes, àdhuc que estiguen velades, en el context de les quals ha de funcionar el Parlament turc. Dels 240 diputats, els "joves turcs" compten amb el suport d'uns 140. Al voltant de 80 diputats, essencialment àrabs i grecs, formen el bloc dels "descentralitzadors". El príncep Saba-ed-Din cerca una base d'influència política per mitjà d'una aliança amb ells, és difícil de dir avui en dia si es tracta d’un diletant somiador desproveït de seny o d’un intrigant que encara no ha ensenyat les seues cartes. En l'extrema esquerra es troben els revolucionaris armenis i búlgars que compten entre les seues files amb alguns socialdemòcrates.
Aquesta és la fisonomia externa de l'assemblea representativa de Turquia. Però els "joves turcs" i els "descentralitzadors" constitueixen encara unes nebuloses polítiques els contorns de les quals es definiran en relació amb els problemes socials. No obstant, són encara més importants per a la sort del parlamentarisme turc les forces que operen fora del Parlament, a saber, els estrangers, el camperolat, els treballadors, la massa dels soldats. Cadascun d’aquests grups vol obtenir per a d’ell el lloc més ampli possible davall el sostre de la nova Turquia. Cada un té els seus propis interessos i segueix la seua pròpia corba en la revolució. Determinar prèviament la resultant de totes aquestes forces en el Parlament turc per pura especulació, és a dir per càlculs efectuats des d'una oficina o una biblioteca, és tasca que únicament té sentit per als doctrinaris utopistes del liberalisme. La història mai funciona així.
Ella fa enfrontar-se cruament les forces vives del país i les obliga a produir una "resultant" de la lluita. Per això mantinc que la revolta militar de Macedònia de juliol passat, que menà a la convocatòria d'un Parlament, no va ser més que el pròleg de la revolució: el drama es representa encara davant de nosaltres.
Què passarà a Turquia en un futur immediat? Seria frívol intentar endevinar-ho. Una cosa està clara, que la victòria de la revolució significarà la victòria de la democràcia a Turquia, que una Turquia democràtica serviria de fonament a una federació balcànica i que aquesta federació balcànica netejaria d'una vegada per sempre el "vesper" del Pròxim Orient d'intrigues capitalistes i dinàstiques que amenacen com una tempestat no sols aquesta desgraciada península sinó Europa sencera.
La restauració del Sultà i el seu despotisme significaria la fi de Turquia i deixaria a l'Estat turc a mercè dels que volen desmembrar-lo. La victòria de la democràcia turca, per contra, significaria la pau. La partida no s’ha acabat! I mentre que darrere dels amplis somriures dels diplomàtics a la vista del Parlament turc es perfilen les mandíbules dels predadors capitalistes, prestos a aprofitar-se a la primera ocasió de les dificultats internes de Turquia per a esquarterar-la, la democràcia europea recolza amb totes les seues forces, la seua simpatia i el seu sosteniment a la “nova” Turquia, la Turquia que encara no existeix, que només està a punt de nàixer.
Kievskaya Mysl, Nº 3, 3 de gener de 1909