1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
En criticar la teoria, Radek li afegeix, com hem vist, la tàctica que se’n desprèn. És un suplement força important. En aquesta qüestió, la crítica oficial del “trotsquisme” es limitava prudentment a la teoria... Però a Radek no li basta açò. Radek combat una línia tàctica determinada (bolxevic) en Xina. Aquesta línia té necessitat de comprometre-la amb la teoria de la revolució permanent, i per a això li cal demostrar, o, almenys simular-ho, que darrere d’aquesta teoria s’amagava en el passat una línia tàctica errònia. Radek, en aquest cas, indueix directament a error els lectors. És possible que no conega la història de la revolució, en la qual no tingué mai una participació directa. Però, pel que s’ha vist, no s’ha pres tampoc la molèstia de comprovar la qüestió amb ajuda de documents. No obstant, els més importants d’ells han estat reunits en el segon tom de les meues Obres: la comprovació és ara accessible a tota persona que sàpia llegir.
Que ho tinga present, doncs, Radek: quasi en totes les etapes de la primera revolució fui completament solidari de Lenin en l’apreciació de les forces de la revolució i dels seus objectius, tot i que al llarg de l’any 1905 residí clandestinament a Rússia, i el de 1906 el passí en la presó. Ací em veig obligat a limitar-me a la quantitat mínima de proves i exemples.
En un article escrit al febrer de 1905 i publicat al març del mateix any, açò és, dos o tres mesos abans del primer Congrés bolxevic (que ha passat a la Història com III Congrés del Partit), deia:
“Les etapes de la revolució que objectivament es dibuixen, són: lluita aferrissada entre el poble i el tsar, que no pot abrigar altres idees que les de la victòria; aixecament popular com a moment culminant d’aqueixa lluita; Govern provisional com a coronament revolucionari de la victòria del poble sobre l’enemic secular; desarmament de la reacció tsarista i armament del poble pel govern provisional; convocatòria de l’Assemblea Constituent sobre la base del sufragi universal, igual, directe i secret.” (Tom II, part I, p. 232).
Bastarà comparar aquestes paraules amb les resolucions del Congrés bolxevic, reunit al maig de 1905, per a reconèixer la meua completa solidaritat amb els bolxevics, en allò tocant la manera de plantejar els problemes tàctics fonamentals. És més, a Petersburg formulí unes tesis inspirades en l’esperit d’aquest article, sobre el govern provisional, redactades d’acord amb Krasin i publicades aleshores clandestinament. Krasin les defensà al Congrés bolxevic. Heus aquí com de favorablement parlava Lenin d’aqueixes tesis:
“Compartisc, en les seues línies generals, l’opinió del company Krasin. És natural que, en la meua qualitat d’escriptor, haja fixat l’atenció en la forma. La importància dels objectius de la lluita està indicada amb molt d’encert pel camarada Krasin, i em declare sencerament conforme amb ell. No és possible lluitar si no es compta per endavant amb ocupar el lloc pel qual es lluita...” (Obres, tom VI, p. 180).
Una gran part de l’extensa esmena de Krasin, a la qual remet al lector, s’incorporà a la resolució dictada pel Congrés. I una nota d’aquell, que tinc al meu poder, testifica que l’esmena procedia de mi. Kamenev i altres coneixen bé aquest episodi de la història del partit.
La qüestió dels camperols, del contacte entre aquests i els soviets obrers, de l’acord amb l’Aliança Camperola per a l’acció, absorbia cada dia més l’atenció del Soviet de Petersburg. Vull esperar que Radek no ignora que la direcció del Soviet l’assumia jo. Heus aquí una dels centenars de fórmules donades per mi respecte als objectius de la revolució:
“El proletariat crea soviets encarregats de dirigir les accions de combat de les masses urbanes i posa a l’ordre del dia la unió combativa amb l’Exèrcit i els camperols.” (Natxalo, número 4, 17-30 de novembre de 1905)
Confesse que fa feredat reproduir texts demostratius de què en les meues idees no hi havia res que s’assemblés al “salt” directe de l’autocràcia al socialisme. Heus aquí, per exemple, el que escrivia al febrer de 1906, a propòsit dels objectius de l’Assemblea Constituent, sense oposar-li, ni de bon tros, els soviets, com ara Radek s’afanya a fer, seguint Stalin, respecte a Xina, per a escombrar amb la granera ultraesquerrana les empremtes oportunistes d’ahir.
“L’Assemblea Constituent serà convocada per les forces del poble mateix alliberat. La tasca que haurà de realitzar l’Assemblea Constituent serà colossal. Aquesta haurà de transformar l’estat sobre la base democràtica, és a dir, del poder absolut del poble, haurà d’organitzar una milícia popular, realitzar una grandiosa reforma agrària, instaurar la jornada de vuit hores i l’impost progressiu sobre la renda.” (Obres, II, part 1, p.349).
Heus aquí quelcom relatiu a la instauració “immediata” del socialisme, extret d’un full popular escrit per mi en 1905:
“És concebible que es puga instaurar ara el socialisme a Rússia? No; el nostre camp és encara massa endarrerit i inconscient. Hi ha encara molt pocs socialistes vertaders entre els camperols. Abans que res, cal derrocar l’autocràcia, que manté el poble sumit en les tenebres. Cal alliberar els camperols pobres de tots els tributs, instaurar l’impost progressiu sobre la renda, la instrucció general obligatòria; és necessari, finalment, unir el proletariat i semiproletariat del camp amb el proletariat urbà en un sol exèrcit democràtic. Només un exèrcit com aquest és capaç de realitzar la magna transformació socialista.” (Obres, II, Iª , p. 228).
Resulta, doncs, que jo distingia les etapes democràtica i socialista de la revolució molt abans que Radek, seguint Stalin i Thaelmann, es dediqués a ensenyar-m’ho.
Fa vint anys, escrivia:
“Quan es formulà en la premsa socialista la idea de la revolució permanent, que lliga la liquidació de l’absolutisme i del servilisme amb la transformació socialista per mitjà d’una sèrie de pugnes socials creixents, l’aixecament de nous sectors de les masses, els atacs incessants del proletariat als privilegis econòmics i polítiques de les classes dominants, la nostra premsa “progressiva” llençà un udol unànime d’indignació.” (La nostra Revolució, 1906, p. 258).
Cride sobretot l’atenció sobre la definició que s’hi dóna de la revolució permanent: aquesta lliga la liquidació de les supervivències medievals amb el socialisme, per mitjà d’una sèrie de pugnes socials creixents. On està el salt? On la ignorància de l’etapa democràtica? ¿Que potser no fou precisament així com succeïren les coses al 1917?
No puc deixar de fer notar, de passada, que els udols de la premsa “progressiva” de 1905, amb motiu de la revolució permanent, no es poden comparar ni de lluny amb els udols res progressius dels actuals plumífers, que han intervingut en el debat amb un petit retard d’un quart de segle.
¿Quina actitud adoptà respecte a la qüestió de la revolució permanent, plantejada per mi en la premsa, el que aleshores era òrgan de la fracció bolxevic, el Nòvaia Jizn, que es publicava davall la vigilant direcció de Lenin? Convindrem que açò no té interès. A l’article del periòdic burgès “radical” Natxa Jizn, que intentava oposar a la “revolució permanent” de Trotski les concepcions més “raonables” de Lenin, la Nòvaia Jizn bolxevic (27 de novembre de 1905) contestà en els termes següents:
“Aquesta descarada comunicació, no cal ni dir-ho que és absurda. El camarada Trotski deia que la revolució proletària pot, sense detenir-se en la primera etapa, continuar el seu camí, compel·lint els explotadors, i Lenin indicava que la revolució política no era més que el primer pas. El publicista del Natxa Jizn ha volgut veure en açò una contradicció... Tot l’equívoc ha sorgit, primer, de l’espant de Natxa Jizn davant del nom mateix de la revolució social; segon, del seu desig de cercar una divergència aguda qualsevulla entre els socialdemòcrates, i, tercer, de la imatge emprada pel camarada Trotski: ‘d’un sol colp’. En el número 10 de Natxalo, el camarada Trotski ha aclarit el seu pensament d’una manera completament inequívoca: “La victòria completa de la revolució [escriu] implica el triomf del proletariat. Aquest últim, al seu torn, implica la ininterrupció ulterior de la revolució. El proletariat realitza els objectius fonamentals de la democràcia, i la lògica de la seua lluita directa per la consolidació de la dominació política li planteja, en un moment determinat, problemes purament socialistes. Entre el programa mínim i el programa màxim no estableix una continuïtat revolucionària. No s’hi tracta d’un sol ‘colp’, ni d’un dia o d’un mes, sinó de tota una època històrica. Seria absurd calcular per endavant la seua durada.”
En cert sentit, aquest sol fragment exhaureix el tema del present treball. ¿Potser es podia refutar per endavant tota la crítica futura dels epígons d’una manera més clara, precisa i indiscutible que en aquest article meu, citat amb manifesta aprovació per la Nòvaia Jizn de Lenin? El meu article explicava que en el procés de realització dels objectius democràtics, el proletariat triomfant, per la lògica de la situació, veuria plantejats inevitablement, en una etapa determinada, problemes purament socialistes. Ací rau, precisament, la continuïtat entre el programa mínim i el programa màxim, que sorgeix inevitablement de la dictadura del proletariat. No és un sol colp, no és un salt (explicava jo als crítics del camp petit burgès d’aleshores), és tota una època històrica. I la Nòvaia Jizn de Lenin s’associà plenament a aquesta perspectiva. Però entenc que és encara més important el fet que el gir real dels esdeveniments la sotmetés a una prova i la reconegués definitivament com encertada en 1917.
Eren, sobretot, menxevics, a més dels demòcrates petitburgesos de Natxa Jizn, els que parlaven en 1905 del fantàstic “salt” vers el socialisme per damunt de la democràcia. Entre els menxevics es distingien particularment en aquest aspecte Martinov i el difunt Jordanski. Tant l’un com l’altre, diguem-ho de passada, havien d’ésser més tard esforçats stalinistes.
En 1906. en un article especial que avui podria reproduir quasi íntegre contra la crítica dels epígons, feia veure als escriptors menxevics que m’atribuïen el “salt vers el socialisme”, no sols com d’errònies sinó de nècies eren les seues apreciacions. Però potser bastarà de dir que la conclusió de l’article es resumia en les paraules següents:
“Comprenc perfectament (m’atrevisc a assegurar-li-ho al meu contendent Jordanski) que saltar com a publicista per damunt d’un obstacle polític no significa eliminar-lo pràcticament.” (Obres, I part, p. 454).
Hi haurà prou amb açò? En cas negatiu, puc continuar; així els crítics no podran argüir, com fa Radek, que no “tenen a mà” allò sobre què raonen amb tanta desimboltura.
El fullet Nostra tàctica, escrit per mi en la presó en 1906 i editat per Lenin, es caracteritza per la conclusió següent:
“El proletariat sabrà recolzar-se en l’aixecament del camp, i, en les ciutats, en aqueixos centres de la vida política, sabrà portar a terme l’obra començada. En recolzar-se sobre el moviment espontani dels camperols i dirigir-lo, el proletariat no sols assestarà l’últim colp victoriós a la reacció, sinó que sabrà consolidar el triomf de la revolució.” (Obres, t. II, Iª part, p. 448).
I encara hi ha qui diu que l’autor d’aquestes línies “ignorava” els camperols! En aquest mateix fullet s’hi desenvolupa la idea següent:
“La nostra tàctica, basada en un desenvolupament irresistible de la revolució, no pot, naturalment, ignorar les fases i etapes inevitables o possibles, o encara que no siguen més que probables, del moviment revolucionari.” (Tom II, Iª part, p. 436).
S’assembla açò en quelcom al fantàstic “salt”?
En l’article “Les lliçons del primer Soviet” (1906), trace de la manera següent les perspectives del desenvolupament ulterior de la revolució, o, com resultà en la realitat, de la nova revolució:
“La història no es repeteix, i el nou Soviet no haurà de passar novament pels esdeveniments d’aqueixos cinquanta dies (octubre-desembre de 1905); però, en canvi, d’aqueix període pot treure íntegrament el seu programa d’acció. Aquest programa és completament clar. Cooperació revolucionària amb l’exèrcit, amb els camperols i els elements plebeus de la petita burgesia urbana. Abolició de l’absolutisme. Destrucció de la seua organització material; reorganització parcial i en part dissolució immediata de l’exèrcit; destrucció de l’aparell burocràtic policíac. Jornada de vuit hores. Armament de la població i, en primer lloc, del proletariat. Transformació dels soviets en òrgans d’administració local revolucionària. Creació de soviets de diputats camperols (Comitès camperols) com a òrgans locals de la revolució agrària. Organització de les eleccions a l’Assemblea Constituent i campanya electoral basada en un programa determinat de treball de la representació popular.” (Obres, t. II, IIª part, p.206).
¿S’assembla açò en quelcom a saltar per damunt de la revolució agrària o, a disminuir la importància del problema camperol en el seu conjunt? ¿Es pot dir que jo no veiés els objectius democràtics de la revolució? No. A què s’assembla en aquest cas la pintura política de Radek? A res.
Radek separa misericordiosament, però d’una manera força equívoca, la meua posició de 1905, deformada per ell, de la dels menxevics, sense adonar-se que, en els seues tres quartes parts, repeteix la crítica menxevic: si bé el mètode de Trotski era el mateix dels menxevics (diu jesuíticament), el fi era un altre. Radek, amb aquesta manera subjectiva de plantejar la qüestió, compromet definitivament la seua pròpia manera d’enfocar el problema. Lassalle sabia ja que els objectius depenien dels mètodes, i que, al capdavall, es trobaven condicionats per ells. Inclús escrigué un drama sobre aquest tema (Franz von Sikingen). ¿En què consisteix la identitat del meu mètode amb el dels menxevics? En la posició adoptada respecte als camperols, Radek addueix com prova tres línies polèmiques de l’article de Lenin en 1906, ja citat per nosaltres, reconeixent, de passada, que, en referir-se a Trotski, Lenin polemitzava amb Bukharin i amb el mateix Radek. A més d’aquesta cita de Lenin, que, com hem vist, queda refutada pel contingut de tot l’article, Radek recorre al mateix Trotski. En l’article de 1916, després de posar al descobert la buidor de la concepció menxevic, preguntava jo: Si no dirigeix el moviment la burgesia liberal, qui el dirigirà? Vosaltres, els menxevics, en tot cas, no creieu en el paper polític independent dels camperols. Per consegüent, diu Radek, Trotski estava d’“acord” amb els menxevics respecte al paper dels camperols. Els menxevics consideraven que era inadmissible “repel·lir” la burgesia liberal en gràcia a una aliança dubtosa i insegura amb els camperols. En açò consistia el seu “mètode”. El meu consistia en conquistar la direcció dels camperols revolucionaris llençant per la borda la burgesia liberal. Respecte a aquesta qüestió fonamental, no em separava cap divergència de Lenin. I quan en la lluita contra els menxevics els deia: “en tot cas, no vos inclineu a atorgar als camperols un paper directiu”, açò no significava que estigués d’acord amb el “mètode” d’aquells, com insinua Radek, sinó que era únicament una manera clara de plantejar l’alternativa: o la dictadura de la plutocràcia liberal o la del proletariat.
Aquest mateix argument emprat en 1916 contra els menxevics, completament exacte, que ara Radek intenta emprar d’una manera deslleial contra mi, l’utilitzí nou anys abans, en el Congrés de Londres (1907), quan defensí la tesi dels bolxevics sobre l’actitud envers els partits no proletaris. Reproduïsc la part fonamental del meu discurs de Londres, el qual, en els primers anys que seguiren a la Revolució d’Octubre, fou més d’una vegada reproduït en qualsevol classe de recopilacions i antologies com a expressió de l’actitud bolxevic envers les classes i els partits en la revolució. Heus aquí què deia jo en aquest discurs, que conté una exposició compendiada de la teoria de la revolució permanent:
“Als camarades menxevics se’ls antullen extraordinàriament complexes les seues pròpies idees. Més d’una vegada els he escoltat acusar els altres de tenir una idea massa simple de la marxa de la revolució russa. I, no obstant, tanmateix el seu caràcter extremadament indefinit, que es presenta com a complex (i potser gràcies precisament a aquesta circumstància), les idees dels menxevics caben en un esquema completament simple, accessible fins i tot a la comprensió del senyor Miliukov.”
“En l’epíleg al fullet Com transcorregueren les eleccions a la Segona Duma d’estat, el cap ideològic del partit ‘cadet’ diu: “Pel que es refereix als grups d’esquerra en el sentit estricte de la paraula, açò és, als socialistes i revolucionaris, serà més difícil entendre’s amb ells. Però si per a això no hi ha motius positius determinats, hi ha, per contra, molts negatius, que ens ajudaran fins a cert punt a apropar-nos. El seu objectiu consisteix en criticar-nos i desacreditar-nos; encara que no siga més que per a açò, és necessari que estiguem presents i obrem. Sabem que per als socialistes, no sols russos, sinó de tot el món, la revolució que s’està efectuant és una revolució burgesa, i no socialista, que haurà de realitzar la democràcia burgesa. A més, els socialistes no s’han preparat per a ocupar el lloc d’aquesta democràcia, i si el país els ha enviat a la Duma en gran nombre no ha sigut, naturalment, per a realitzar ara el socialisme o per a portar a terme amb les seues mans reformes ‘burgeses’ preparatòries... Per tant, els serà molt més avantatjós cedir-nos el paper de parlamentaris que comprometre’s ells mateixos amb aquest paper.””
“Miliukov, com veieu, ens porta sense subterfugis al nus de la qüestió. En l’extracte reproduït hi ha tots els elements fonamentals de la idea menxevic de la revolució i de la seua actitud respecte a la democràcia burgesa i a la socialista.
“‘La revolució que s’està efectuant és una revolució burgesa, i no socialista’; açò en primer lloc. En segon lloc, la revolució burgesa ‘ha de realitzar-la la democràcia burgesa’. En tercer lloc, la democràcia social no pot portar a terme amb les seues mans reformes burgeses; el seu paper ha d’ésser purament d’oposició. Finalment, perquè els socialistes tinguen la possibilitat d’exercir el paper d’oposició, ‘és necessari que nosaltres (açò és, la democràcia burgesa) estiguem presents i obrem’. I si ‘nosaltres’ no estem? ¿I si no hi ha una democràcia burgesa capaç de posar-se al capdavant de la revolució burgesa? Llavors, cal inventar-la. Aquesta és la conclusió a què arriba precisament el menxevisme, el qual edifica la democràcia burgesa, les seues qualitats i la seua història fent ús de la seua pròpia imaginació.
Nosaltres, com materialistes, hem de plantejar-nos primer que res la qüestió de les bases socials de la democràcia burgesa: en què sectors o classes pot recolzar-se?
No es pot parlar de la gran burgesia com d’una força revolucionària: en açò estem tots d’acord. Els industrials de Lió exerciren un paper contrarevolucionari inclús durant la gran Revolució francesa, la qual era una revolució nacional en el sentit més ampli d’aquesta paraula. Se’ns parla de la burgesia mitjana i, principalment, de la petita burgesia com a força directiva de la revolució burgesa. Però què representa en si mateixa aquesta petita burgesia?
Els jacobins es recolzaven en la democràcia urbana, que havia sorgit dels gremis artesans. Els petits artesans, i el poble urbà íntimament lligat amb ells, constituïen l’exèrcit dels sans-culottes revolucionaris, el punt de suport del partit dirigent dels montagnards. Fou precisament aquesta compacta massa de població urbana, que havia passat per la perllongada escola històrica del gremi, la que suportà tot el pes de la transformació revolucionària. El resultat objectiu de la revolució fou la creació de condicions “normals” d’explotació capitalista. Però la mecànica social del procés històric conduí a què les condicions de predomini de la burgesia fossen creades pel populatxo, per la democràcia del carrer, pels sans-culottes. La seua dictadura terrorista netejà la societat burgesa de les velles escòries, i després la burgesia pujà al poder, derrocant la dictadura de la democràcia petit burgesa.
Quina és la classe social (pregunte jo, i no és la primera vegada) que en el nostre país pot alçar sobre el seu coll la democràcia revolucionària burgesa, portar-la al poder i donar-li la possibilitat de realitzar una tasca enorme tenint el proletariat en l’oposició? És aquesta la qüestió central, que torne a plantejar als menxevics.
Tenim en el nostre país, és veritat, masses enormes de camperols revolucionaris. Però, els camarades de la minoria saben tan bé com a jo que els camperols, per revolucionaris que siguen, són incapaços d’exercir un paper polític independent, i molt menys directiu. És indiscutible que els camperols poden constituir una força enorme al servei de la revolució; però no seria digne d’un marxista creure que un partit camperol pot posar-se al capdavant de la revolució burgesa i alliberar per iniciativa pròpia les forces productives del país de les seues cadenes arcaiques. La ciutat exerceix l’hegemonia en la revolució burgesa.
¿On està, en el nostre país, la democràcia urbana capaç d’arrossegar darrere d’ella la nació? El company Martinov l’ha cercada ja més d’una vegada armat d’una lupa, i únicament ha trobat mestres de Zaratov, advocats petersburgesos i funcionaris moscovites d’estadística. Martinov, el mateix que tots els que comparteixen la seua posició, té bona cura de no advertir que en la revolució russa el proletariat industrial ocupa el mateix lloc que ocupava a finals del segle XVIII la democràcia artesana semiproletària dels sans-culottes. Cride la vostra atenció, camarades, cap aquest fet, de fonamental importància.
La nostra gran indústria no ha sorgit com a un resultat de l’evolució natural de l’artesanat. La història econòmica de les nostres ciutats ignora per complet el període dels gremis. La indústria capitalista sorgeix en el nostre país sota la pressió directa i immediata del capital europeu i s’apodera d’un terreny verge, primitiu, sense xocar amb la resistència de la cultura corporativa. El capital estranger influeix en el nostre país pels canals dels emprèstits de l’estat i les venes de la iniciativa privada i reuneix al seu voltant l’exèrcit del proletariat industrial, sense permetre que sorgisca i es desenvolupe l’artesanat. Com resultat d’aquest procés, en el moment de la revolució burgesa, la força principal de les ciutats resulta ésser un proletariat de tipus social molt elevat. És un fet que no es pot negar i sobre què hem de basar-hi les nostres conclusions revolucionàries tàctiques.
Si els camarades de la minoria creuen en el triomf de la revolució o accepten, encara que no siga més que la possibilitat de tal triomf, no poden deixar de reconèixer que, al nostre país, a excepció del proletariat, no hi ha cap pretendent històric al poder revolucionari. De la mateixa manera que la democràcia petit burgesa urbana de la gran Revolució es posà al capdavant del moviment revolucionari nacional, el proletariat, l’única democràcia revolucionària de les nostres ciutats, ha de trobar un punt de suport en les masses camperoles, i pujar al poder, si és que la revolució ha de triomfar.
“Un govern que es recolze directament en el proletariat, i a través d’ell en els camperols revolucionaris, no significa encara la dictadura socialista. No em referiré ara a les perspectives ulteriors del govern proletari. És possible que el destí del proletariat siga el de caure, com caigué la democràcia jacobina, per a deixar el lloc lliure a la dominació de la burgesia. No vull deixar assentat més que el següent: si, d’acord amb la profecia de Plekhanov, el moviment revolucionari triomfa al nostre país com a moviment obrer, el triomf de la revolució a Rússia només es concep com a triomf revolucionari del proletariat; d’una altra manera, serà impossible.
Insistisc en açò amb tota fermesa. Si es reconeix que les contradiccions socials entre el proletariat i la massa camperola no permeten al primer posar-se al capdavant d’aquesta; si el proletariat mateix no és el prou fort per a assolir la victòria, llavors no hi haurà més remei que arribar, en termes generals, a la conclusió que la nostra revolució no està cridada a triomfar. Sota aquestes condicions, el final natural de la revolució ha de ser l’acord de la burgesia liberal amb l’antic règim. És aquesta una hipòtesi la possibilitat de la qual no pot descartar-se. Però és evident que es troba en el camí de la derrota de la revolució, condicionada per la seua debilitat interna.
En essència, tota l’anàlisi dels menxevics (sobretot la seua apreciació del proletariat i de les seues possibles posicions respecte als camperols) els mena inexorablement a la senda del pessimisme revolucionari.
Però s’aparten tenaçment d’aquesta senda i desenvolupen l’optimisme revolucionari a compte... de la democràcia burgesa.
D’ací es desprèn la seua actitud envers els ‘cadets’. Per a ells, els ‘cadets’ són el símbol de la democràcia burgesa, i la democràcia burgesa l’únic pretendent del poder revolucionari...
En què baseu la vostra confiança que els ‘cadets’ puguen encara aixecar-se? En les realitats del procés polític? No; en el vostre esquema. Per a “portar la revolució fins al final” teniu necessitat de la burgesia democràtica urbana. La busqueu àvidament i no trobeu res, excepte els ‘cadets’. I a compte d’ells, desenvolupeu un optimisme sorprenent, els atribuïu qualitats que no tenen, voleu obligar-los a exercir un paper creador que no volen ni poden assumir i que no assumiran. A la meua pregunta fonamental (que he formulat moltes vegades), no se m’ha donat cap resposta. No teniu cap previsió davant de la revolució. La vostra política no té grans perspectives.
I com a resultat d’això, la vostra posició respecte als partits burgesos es formula amb paraules que el Congrés ha de guardar en la seua memòria: ‘de tant en tant, segons els casos’. Així, doncs, el proletariat no sosté una lluita sistemàtica per la influència sobre les masses populars, no controla els seus passos tàctics sota l’angle d’una idea directiva: agrupar al seu voltant tots els que treballen i patisquen i convertir-se en el seu herald i el seu cabdill.”
(V Congrés del Partit. Actes i resolucions del Congrés, p. 180-185).
Aquest discurs, que resumeix en forma força compendiada els meus articles, discursos i actuació en el transcurs de 1905-1906, fou acollit amb aprovació completa pels bolxevics, per no parlar de Rosa Luxemburg i Tischko (com a conseqüència d’aquest discurs, s’establí un contacte més estret entre ells i jo, que determinà la meua col·laboració en la seua revista polonesa). Lenin, que no perdonava la meua actitud conciliadora respecte als menxevics (i tenia raó), comentà el meu discurs en termes d’una sobrietat deliberadament subratllada. Heus aquí què digué:
“Només observaré que Trotski, en el seu fullet En defensa del partit, expressa la seua solidaritat amb Kautsky, qui ha parlat de la comunitat econòmica dels interessos del proletariat i dels camperols en la revolució actual. Trotski accepta la possibilitat i la conveniència d’un bloc d’esquerra contra la burgesia liberal. Per a mi, són suficients aquests fets per a reconèixer l’apropament de Trotski a les nostres concepcions. Independentment de la qüestió de la revolució permanent, hi ha una solidaritat en els punts fonamentals de la qüestió sobre l’actitud envers els partits burgesos.” (Lenin. Obres, VIII, p. 400).
Lenin no s’hi detenia a jutjar en termes generals la teoria de la revolució permanent, amb major motiu com que jo mateix, en el meu discurs, no desenvolupava les perspectives ulteriors de la dictadura del proletariat. És evident que Lenin no havia llegit el meu treball fonamental sobre aquesta qüestió; en cas contrari, no hauria parlat del meu “apropament” a les concepcions dels bolxevics com d’una novetat, perquè el discurs de Londres únicament fou una exposició compendiada dels meus escrits de 1905-1906. Lenin s’expressava amb una reserva extrema, perquè jo aleshores em trobava fora de la fracció bolxevic. No obstant, o millor dit, precisament per açò, les paraules de Lenin no es presten a cap falsa interpretació. Lenin registra la “solidaritat en els punts fonamentals de la qüestió” de l’actitud respecte als camperols i la burgesia liberal. Aquesta solidaritat es refereix, no als meus fins, com apareix d’una manera incoherent en Radek, sinó precisament al mètode. En allò tocant les perspectives de transformació de la revolució democràtica en socialista, Lenin fa prèviament una reserva: “Independentment de la qüestió de la revolució permanent.” Què significa aquesta reserva? No pot ésser més clara: Lenin no identificava, ni de bon tros, la revolució permanent amb el desconeixement dels camperols o el salt sobre la revolució democràtica, com volen fer-ho creure els ignorants i poc escrupolosos epígons. El pensament de Lenin és el següent: no vull referir-me a la qüestió de fins on arribarà la nostra revolució o de si el proletariat podrà fer-se amb el poder en el nostre país abans que en Europa, i de les perspectives que açò obriria al socialisme; però en la qüestió fonamental de l’actitud del proletariat envers els camperols i la burgesia liberal, hi ha la solidaritat. Més amunt hem vist en quin sentit la Nòvaia Jizn bolxevic es referia a la revolució permanent quasi alhora que aquesta esclatava, açò és, en 1905. Recordem, a més a més, com s’expressava la redacció de les Obres de Lenin respecte a aqueixa teoria després de 1917. En les notes al tom XIV, IIª part, p. 481, s’hi diu:
“Ja abans de la Revolució de 1905 preconitzà [Trotski] una teoria especialment i particular significativa ara, la teoria de la revolució permanent, en virtut de la qual afirmava que la revolució burgesa de 1905 es transformaria directament en socialista, essent la primera d’una sèrie de revolucions nacionals.”
Admet que en aquestes línies no es reconega en general que fóra encertat tot allò que he escrit sobre la revolució permanent. Però, en tot cas, es reconeix que no és el que s’ha dit per Radek sobre la mateixa idea. “La revolució burgesa es transformaria directament en socialista”: aquesta és la teoria de la transformació i no del salt; d’ací se’n desprès una tàctica realista i no aventurera. I quin sentit tenen les paraules “la teoria de la revolució permanent, particularment significativa ara”? Perquè que la Revolució d’Octubre il·luminà amb nova llum els aspectes d’aqueixa teoria, que abans els semblaven a molts foscos o senzillament “improbables”. La segona part del tom XIV de les Obres de Lenin aparegué en vida del seu autor. Milers de membres del partit llegiren la nota mencionada. Ningú, fins a 1924. la declarà falsa, i a Radek no se li ocorregué fer-ho fins a 1928.
No obstant, com que Radek parla no sols de la teoria sinó, també, de la tàctica, l’argument més important contra ell és el caràcter de la meua participació pràctica en les revolucions de 1905 i 1917. La meua actuació al Soviet petersburgès de 1905 coincidí amb l’elaboració definitiva de les meues concepcions sobre el caràcter de la revolució, contra les que els epígons obren un foc constant. ¿Com s’explica que aqueixes concepcions suposadament tan errònies no es reflectiren gens ni mica en la meua actuació política, que es desenvolupava als ulls de tothom i es registrava tots els dies a la premsa? ¿Si s’admet que una teoria tan errònia es reflectia en la meua política, per què callaven els cònsols actuals? I el que és un poc mas important, ¿per què Lenin defensà amb tota energia la línia del Soviet de Petersburg, tant en el moment d’apogeu de la revolució com després de la seua derrota?
Les mateixes qüestions, però potser amb una fórmula encara mes accentuada, es refereixen a la Revolució de 1917. Des de Nova York jutgí en una sèrie d’articles la Revolució de Febrer amb el punt de vista de la teoria de la revolució permanent. Tots aquests articles han estat reproduïts. Les meues conclusions tàctiques coincidien per complet amb les que Lenin deduïa simultàniament des de Ginebra, i, per tant, es trobaven en la mateixa contradicció irreconciliable amb les conclusions de Kamenev, Stalin i altres epígons.
Quan arribí a Petrograd, ningú em preguntà si renunciava als “errors” de la revolució permanent. I no hi havia per què. Stalin s’amagava púdicament pels racons, no desitjant més que una cosa: que el partit oblidés el més aviat possible la política sostinguda per ell abans de l’arribada de Lenin. Iaroslavski no era encara l’inspirador de la Comissió de control, sinó que estava publicant en Iakutsk, en unió dels menxevics, d’Ordzonikidze i altres, un vulgaríssim periòdic semiliberal. Kamenev acusava Lenin de “trotsquisme”, i en trobar-se amb mi, em digué: “Ara si que està vostè d’enhorabona.”
En vespres de la Revolució d’Octubre escriguí sobre la perspectiva de la revolució permanent en l’òrgan central dels bolxevics. A ningú se li ocorregué fer-me cap objecció. La meua solidaritat amb Lenin resultava completa i incondicional. Què volen dir els meus crítics, Radek entre ells? ¿Que jo mateix no comprenia gens ni mica la teoria que defensava, i que en els períodes històrics més responsables obrí contra ella i amb complet encert? ¿No serà més senzill suposar que els meus crítics no han comprés la teoria de la revolució permanent, com moltes altres coses? Perquè si hom admet que aquests crítics retardats s’orienten tan bé, no sols pel que es refereix a les seues idees, sinó també a les d’altres, ¿com s’explica el fet que tots sense excepció ocuparen una posició tan lamentable en 1917 i es cobriren per sempre d’oprobi en la revolució xinesa?
***
Però què em diu vostè (preguntarà, potser, algun lector) de la seua consigna tàctica principal: “A baix el tsar i visca el govern obrer”? En certes esferes, aquest argument és considerat com a decisiu. Al·lusions a aquesta abominable “consigna” de Trotski les trobareu en tots els escrits dels crítics de la revolució permanent, en uns com a últim i decisiu argument, en d’altres com a port de refugi per al pensament cansat.
La profunditat major d’aquesta crítica l’assoleix, naturalment, el “mestre” de la ignorància i de la deslleialtat, quan en les seues incomparables Qüestions del leninisme diu:
“No ens estendrem [d’això és del que es tracta! L.T.] en la posició del camarada Trotski en 1905, quan “s’oblidà” senzillament dels camperols com a força revolucionària, preconitzant la consigna “A baix el tsar i visca el govern obrer”, açò és, la consigna de la revolució sense els camperols.” (I. Stalin: Les qüestions del leninisme, p. 174-175).
Malgrat la meua situació quasi desesperada davant d’aquesta crítica indiscutible sobre la que no cal “estendre’s”, intentaré indicar algunes circumstàncies atenuants. Aquestes circumstàncies existeixen. Sol·licite una mica d’atenció.
Inclús en el cas en què un article qualsevol de 1905 hagués formulat una consigna ambigua o desencertada, susceptible de donar motiu a l’equívoc, ara, després de vint-i-tres anys, aqueixa consigna hauria d’ésser presa no d’una manera aïllada, sinó en connexió amb altres treballs meus sobre el mateix tema, i, sobretot, amb la meua participació activa en els esdeveniments. No és admissible que hom indique al lector el títol concís d’una obra que no coneix (com no la coneixen els crítics), i després s’introduïsca en tal títol un contingut que es troba en completa contradicció amb tot allò que he escrit i fet.
Però potser no serà superflu afegir (oh, crítics!) que mai, ni arreu balbucegí, pronuncií o proposí semblant consigna: “A baix el tsar i visca el govern obrer!” Aquest argument clau dels meus jutges està basat, entre altres coses, en un groller error de fet. La proclama titulada “A baix el tsar i visca el govern obrer!”, l’escrigué i publicà Parvus a l’estiu de 1905, en l’estranger. En aleshores feia temps que jo vivia clandestinament a Petersburg, i no tinguí absolutament res a veure, ni de fet ni d’intenció, amb aqueixa proclama. Me n’assabentí força més tard pels articles polèmics. Mai tinguí ocasió ni motiu per a pronunciar-me sobre el mencionat document. Mai el viu ni el llesquí (com no el veié ni el llegí, dit siga de passada, cap dels meus crítics).
Tals són els fets, en allò que fa a aquesta notable qüestió. Lamente molt tenir que privar tots els Thaelmann i Sémard de l’argument més còmode, portàtil i convincent. Però els fets són més forts que els meus sentiments humanitaris.
És més. La casualitat es mostrà tan previsora, que, alhora que Parvus publicava a l’estranger aquella proclama titulada “A baix el tsar i visca el govern obrer!”, que jo desconeixia en absolut, apareixia a Petersburg una proclama il·legal, escrita per mi, amb el títol “Ni el tsar ni els elements dels zemstvos, sinó el poble.” Aquest títol, repetit diverses vegades al text en qualitat de consigna destinada a agrupar els obrers i camperols, sembla concebut exprofés per a refutar de forma popular les afirmacions ulteriors relatives al salt per damunt de la fase democràtica de la revolució. Aquest manifest està reproduït en les meues Obres (tom II, part Iª, p. 256). Hi estan reproduïdes així mateix les proclames del Comitè Central bolxevic, escrites per mi, dirigides a aqueixos mateixos camperols que, segons la genial expressió de Stalin, “senzillament oblidí”.
Però tampoc és això tot. Recentment, el famós Rafes, un dels teòrics i directors de la Revolució xinesa, en un article publicat a l’òrgan teòric del Comitè Central del Partit Comunista parlava novament d’aqueixa abominable consigna, llençada per Trotski, en 1917. No en 1905, sinó en 1917! Cal dir, no obstant, que el menxevic Rafes té una justificació: fins gairebé 1920 fou un dels “ministres” de Petliura, i, aclaparat com estava per les preocupacions governamentals suscitades per la lluita constant contra els bolxevics, ¿com podia assabentar-se del que passava en al camp de la Revolució d’Octubre? Però i la redacció de l’òrgan del Comitè Central? Bah! Un absurd més o menys no té importància...
Però, com! (tornarà a exclamar algun lector de bona fe, educat en la literatura d’aquests darrers anys). En centenars o milers d’articles se’ns ha ensenyat que...
Sí, se vos ha ensenyat; però no tindreu més remei, amics meus, que refer la vostra educació. Són els revessos del període reaccionari. Cal resignar-se. La història no segueix una línia recta. A vegades llisca pels tortuosos carrerons stalinistes.