1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Radek no es limita a repetir simplement alguns dels exercicis crítics oficials d’aquests darrers anys, sinó que fins i tot els simplifica, si és possible. De les seues paraules en resulta que, tant en 1905 com avui, Trotski no estableix cap diferència entre la revolució burgesa i la socialista, entre Orient i Occident. Seguint l’exemple de Stalin, Radek m’adverteix que és inadmissible saltar-se una de les etapes històriques.
Primer que res, és cosa de preguntar-se: si per a mi, en 1905, es tractava senzillament de la “revolució socialista”, per què suposava que podia començar abans en l’endarrerida Rússia que en l’avançada Europa? Per patriotisme, per orgull nacional? Siga com siga, la veritat és que en la realitat les coses han succeït així. ¿Se n’adona Radek que, si la revolució democràtica hagués pogut realitzar-se al nostre país com a etapa independent, no tindríem actualment la dictadura del proletariat? Si la conquistàrem abans que a Occident, fou necessàriament i única perquè la història combinà orgànicament (i per combinar no entenc confondre) el contingut substancial de la revolució burgesa amb la primera etapa de la revolució proletària.
Distingir la revolució burgesa de la proletària és l’abecé. Però a l’abecé segueix el lletrejar; açò és, la combinació de les lletres. La història ha efectuat precisament aquesta combinació de les lletres més importants de l’alfabet burgès amb les primeres lletres de l’alfabet socialista. Radek, de les paraules formades ja en la pràctica ens arrossega cap arrere, cap a l’abecé. És trist, però és així.
És absurd sostenir que, en general, no es puga saltar per alt una etapa. A través de les “etapes” que es deriven de la divisió teòrica del procés de desenvolupament enfocat en el seu conjunt, açò és, en la seua màxima plenitud, el procés històric viu efectua sempre salts, i exigeix el mateix de la política revolucionària en els moments crítics. Es pot dir que allò que millor distingeix el revolucionari de l’evolucionista vulgar consisteix precisament en el seu talent per a endevinar aquests moments i utilitzar-los.
La divisió marxista del desenvolupament de la indústria en artesanat, manufactura i fàbrica pertany a l’abecé de l’economia política o, millor dit, de la història de l’economia. Però el cas és que a Rússia la fàbrica aparegué sense passar per l’etapa de la manufactura i dels gremis urbans. Un procés anàleg es produí en el nostre país en les relacions de classe i en la política. Cert és que no es pot comprendre la nova història de Rússia si no es coneix l’esquema marxista de les tres etapes: artesanat, manufactura, fàbrica. Però qui no sàpia mes que açò, no sabrà res de res. La història de Rússia, diguem-ho sense ofendre Stalin, s’ha saltat diverses etapes. La diferenciació teòrica d’aqueixes etapes, no obstant, és així mateix necessària per a Rússia, perquè d’una altra manera no es pot comprendre en què consistí el salt ni quines han estat les seues conseqüències.
També cal examinar la qüestió des d’un altre punt de vista (com féu a vegades Lenin amb el problema del doble poder) i dir que a Rússia existiren aquestes tres etapes marxistes, encara que les dues primeres en un aspecte compendiat en extrem, en embrió, i que aquests “rudiments” són suficients per a confirmar la unitat genètica del procés econòmic. No obstant, la reducció quantitativa d’aquestes dues etapes és tan gran, que engendrà una qualitat completament nova en tota l’estructura social de la nació. L’expressió més eloqüent d’aquesta nova “qualitat” en política és la Revolució d’Octubre.
Allò que més insuportable es fa en aquestes qüestions és veure Stalin “teoritzant” amb dos embalums que constitueixen el seu únic bagatge teòric: la “llei del desenvolupament desigual” i el “no saltar-se per alt una etapa”. Stalin no ha arribat encara a comprendre que el desenvolupament desigual consisteix precisament en saltar-se per alt certes etapes. (O en romandre un temps excessiu en una d’elles). Stalin oposa amb una serietat inimitable a la teoria de la revolució permanent... la llei del desenvolupament desigual. No obstant, la previsió que la Rússia històricament endarrerida podia arribar a la revolució proletària abans que l’Anglaterra avançada, es trobava enterament basada en la llei del desenvolupament desigual. Per a una previsió d’aquest gènere era necessari comprendre la desigualtat del desenvolupament històric en tota la seua concreció dinàmica i no limitar-se senzillament a rumiar els texts leninistes de 1915 comprenent-los al revés i interpretant-los d’una manera absurda.
La dialèctica de les “etapes històriques” es percep d’una manera relativament fàcil en els períodes d’impuls revolucionari. Els períodes reaccionaris, per contra, esdevenen d’una manera lògica temps d’evolucionisme banal. El stalinisme, aqueixa vulgaritat ideològica concentrada, digna criatura de la reacció dins del partit, ha creat una espècie de culte del moviment per etapes com a embolcall del “seguidisme” i de la pusil·lanimitat. Aquesta ideologia reaccionària s’ha apoderat ara també de Radek.
Tals o quals etapes del procés històric poden resultar inevitables encara que teòricament no ho siguen. I al revés: etapes teòricament “inevitables” poden veure’s reduïdes a zero per la dinàmica del desenvolupament, sobretot durant la revolució, perquè no en va s’ha dit que les revolucions són les locomotores de la història.
Així per exemple, en el nostre país el proletariat se “saltà” per alt la fase del parlamentarisme democràtic, concedint a les Corts constituents unes hores de vida res més. En Xina no es pot saltar de cap mode per alt la fase contrarevolucionària, com fou impossible al nostre país saltar per alt el període de les quatre Dumes. No obstant, la fase contrarevolucionària actual, en Xina, no era històricament “inevitable” ni de bon tros, sinó un resultat directe de la política funesta de Stalin-Bukharin, que passaran a la història amb el títol d’organitzadors de derrotes. Però els fruits de l’oportunisme s’han convertit en un factor objectiu que pot contenir per un llarg període el procés revolucionari.
Tota temptativa de saltar per alt les etapes reals, açò és, objectivament condicionades en el desenvolupament de les masses, significa aventurerisme polític. Mentre la massa obrera crega en la seua majoria en els socialdemòcrates o, admetem-ho, en els elements del “Kumintang” o en els tradeunionistes, no podrem plantejar davant d’ella l’enderrocament immediat del poder burgès; per a açò cal preparar-la. Aquesta preparació pot ésser una “etapa molt llarga”. Però només un “seguidista” és capaç de suposar que hem de romandre “junt amb les masses” en el “Kumintang”, primerament en el de dreta i després en el d’esquerra, o seguir aliats l’esquirol Purcell “fins que la massa es desenganye dels caps”, als quals recolzarem mentrestant amb la nostra col·laboració.
Radek segurament no haurà oblidat que alguns “dialèctics” qualificaven la demanda de sortir del “Kumintang” i de trencar amb el Comitè Anglo-Rus de salt d’etapes, i, a més a més, de divorci amb els camperols (en Xina) i amb les masses obreres (en Anglaterra). Radek ha de recordar açò amb major motiu doncs que ell mateix pertanyia a la categoria d’aquests trists “dialèctics”. Ara no fa més que aprofundir i generalitzar els seus errors oportunistes.
A l’abril de 1919, Lenin en l’article programàtic sobre “La Tercera Internacional i el seu lloc en la història”, deia:
“Potser no ens equivoquem si afirmem que precisament aquesta contradicció entre l’endarreriment de Rússia i el seu “salt” a la forma més elevada de democràcia, a la democràcia soviètica o proletària, per damunt de la democràcia burgesa; que precisament aquesta contradicció ha sigut una de les causes (a més del pes dels costums oportunistes i dels prejudicis filisteus sobre la majoria dels caps del socialisme) que va fer particularment difícil o va retardar la comprensió del paper dels Soviets a Occident” (La Tercera Internacional i el seu lloc en la història)
Lenin diu ací senzillament que Rússia “saltà” per damunt de la “democràcia burgesa”. Naturalment, Lenin introdueix mentalment en aquesta afirmació totes les limitacions necessàries: no cal oblidar que la dialèctica no consisteix en enumerar cada vegada de nou totes les condicions concretes; l’escriptor part del principi que el lector té quelcom en el cap. No obstant, el salt per damunt de la democràcia burgesa queda en peu, i segons l’encertada observació de Lenin, dificulta molt la comprensió del paper dels soviets pels dogmàtics i esquemàtics, i, a més, no sols en “Occident”, sinó també en Orient.
Heus aquí el que es diu sobre el particular en aqueix mateix prefaci al llibre 1905 que ara, inesperadament, causa tal inquietud a Radek:
“Ja en 1905 els obrers petersburgesos donaven al seu soviet el nom de govern proletari. Aquesta denominació era aleshores força usual i entrava enterament en el programa de lluita per la conquista del poder per la classe obrera. En aquella època oposàvem al tsarisme un ampli programa de democràcia política (sufragi universal, república, milícia, etc.) No podíem obrar d’una altra manera. La democràcia política és una etapa necessària en el desenvolupament de les masses obreres, amb la reserva essencial de què en uns casos aquestes passen per aqueixa etapa en el transcurs de diverses dècades, mentre que en altres, la situació revolucionària permet a aqueixes masses obreres emancipar-se dels prejudicis de la democràcia política abans ja que les seues institucions siguen portades a la pràctica.” (L. Trotski: 1905, Prefaci, p. 7).
Aquestes paraules, que coincideixen completament amb el pensament de Lenin, reproduït més amunt, expliquen prou, al meu entendre, la necessitat d’oposar a la dictadura del “Kumintang” un “ampli programa de democràcia política”. Però precisament en aquest punt, Radek es desvia cap a l’esquerra. En l’època d’impuls revolucionari s’oposava a la sortida del Partit Comunista xinès del “Kumintang”. En l’època de dictadura contrarevolucionària, s’oposa a la mobilització dels obrers xinesos sota les consignes de la democràcia. És el mateix que si hom regalés abrics de pells a l’estiu i li deixés en pilota a l’hivern.