1929
versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de. La revolución permanente, Ruedo Ibérico Editions, París, 1972.
Potser allò de més inquietant, en un sentit simptomàtic, de l’article de Radek, siga un passatge que segons sembla es troba al marge del tema central que ens interessa, però que en rigor està lligat amb ell pel pas que dóna l’autor cap als actuals teòrics del centrisme. Es tracta de les concessions fetes, en forma lleugerament dissimulada, a la teoria del socialisme en un sol país. És necessari detenir-nos-hi, perquè aquesta línia “accessòria” dels errors de Radek pot, en el seu desenvolupament ulterior, passar per damunt de totes les altres divergències, posant de manifest que la quantitat de les mateixes s’ha convertit definitivament en qualitat.
Es tracta dels perills que amenacen la Revolució des de l’exterior. Radek diu que Lenin “s’adonava que amb el nivell de desenvolupament econòmic de la Rússia de 1905 aqueixa dictadura (la proletària) només podria mantenir-se cas que vingués en el seu auxili el proletariat de l’Europa occidental.” (La cursiva és meua. L.T.).
Error sobre error, i, abans que res, groller trencament de les perspectives històriques. En realitat, Lenin digué, i no sols una vegada, que la dictadura democràtica (i no proletària) no podria mantenir-se a Rússia sense la revolució socialista a Europa. Aquesta idea la trobem desenvolupada en tots els seus articles i discursos de l’època del Congrés d’Estocolm de 1906. (Polèmica amb Plekhanov, problemes de la nacionalització, etc).. En aquell període, Lenin no plantejava en general la qüestió de la dictadura proletària a Rússia anticipant-se a la revolució socialista en l’Europa occidental. Però ara allò que és més important no és açò. ¿Què significa “amb el nivell de desenvolupament econòmic de la Rússia de 1905”? I què dir respecte al nivell de 1917? La teoria del socialisme en un sol país es basa en aquesta diferència de nivell. El programa de la Internacional Comunista divideix tot el globus terraqüi en zones “suficients” i “insuficients” per a l’edificació independent del socialisme, creant d’aquesta manera una sèrie de carrerons sense sortida per a l’estratègia revolucionària.
La diferència de nivell econòmic pot tenir indubtablement una importància decisiva per a la força política de la classe obrera. En 1905, no arribàrem a la dictadura del proletariat, com no arribàrem tampoc, dit siga de passada, a la dictadura democràtica. En 1917 implantàrem la dictadura del proletariat amb absorció de la dictadura democràtica. Però, amb el desenvolupament econòmic de 1917, al igual que amb el de 1905, la dictadura només pot mantenir-se i esdevenir en socialisme en el cas que acudisca oportunament en el seu auxili el proletariat occidental. No cal ni dir-ho, aquesta “oportunitat” no està subjecta a un càlcul establert a priori, sinó que queda determinada en el transcurs del desenvolupament de la lluita. Respecte a aquesta qüestió fonamental, determinada per la correlació mundial de forces, a la qual pertany la paraula última i decisiva, la diferència de nivell de Rússia entre 1905 i 1917, per important que siga en si, és un factor de segon ordre.
Però Radek no es limita a aquesta al·lusió equívoca a la diferència de nivell. Després d’indicar que Lenin sabé comprendre el nexe existent entre els problemes interns de la revolució i els mundials (i tant que ho sabé comprendre!), Radek afegeix:
“L’única cosa que hi ha és que Lenin no exagerava la idea d’aquest nexe entre la conservació de la dictadura socialista a Rússia i l’ajuda del proletariat de l’Europa occidental, idea excessivament exagerada en la fórmula de Trotski, segons la qual, l’ajuda ha de partir de l’Estat, és a dir, del proletariat occidental ja victoriós.” (La cursiva és meua. L.T.)
He de confessar que en llegir aquestes línies no donava crèdit als meus ulls. ¿Quina necessitat tenia Radek d’emprar aqueixa arma inútil treta de l’arsenal dels epígons? ¿No veu que aquesta és únicament una repetició tímida de les vulgaritats stalinistes, de les quals havíem rist sempre? Entre altres coses, el fragment citat demostra que Radek es representa molt malament els jalons fonamentals del camí seguit per Lenin. Aquest no sols no oposà mai, a la manera stalinista, la pressió del proletariat europeu sobre el poder burgès a la conquista del poder pel proletariat, sinó que, al revés, plantejava d’una manera encara més punyent que jo la qüestió de l’ajuda revolucionària de l’exterior.
En l’època de la primera Revolució repetia incansablement que no mantindríem la democràcia (ni tan sols la democràcia!) sense la revolució socialista a Europa. En 1917-1918, i en els anys següents, Lenin no enfocava mai els destins de la nostra Revolució més que relacionant-los amb la revolució socialista iniciada ja a Europa. Deia, per exemple, sense més, que “sense la victòria de la Revolució a Alemanya, la nostra caiguda era inevitable”. Açò ho afirmava en 1918, i no amb el “nivell econòmic” de 1905, i amb això no es referia precisament a les dècades futures, sinó a terminis molt pròxims, de pocs anys, per no dir mesos.
Lenin explicà dotzenes de vegades que si havíem pogut resistir “era únicament perquè una sèrie de condicions especials ens havien preservat per un breu termini [per un breu termini! L.T.] de l’imperialisme internacional”. I més avant:
“L’imperialisme mundial... en cap cas ni sota cap circumstància podria viure al costat de la República soviètica... Ací, el conflicte apareix inevitable.” I la conclusió? ¿L’esperança pacifista en la “pressió” del proletariat i la “neutralització” de la burgesia? No; la conclusió és la següent: “Ací resideix la major dificultat de la Revolució russa.... la necessitat de provocar la revolució mundial.” (Obres, XV, p.126).
Quan deia açò? No era en 1905, quan Nicolau II es posava d’acord amb Guillem II per a aixafar la Revolució i jo preconitzava la meua “exagerada fórmula”, sinó en 1918, en 1919 i en els anys següents.
Heus aquí el que Lenin deia al III Congrés de la Internacional Comunista, detenint-se a llençar una ullada retrospectiva:
“Per a nosaltres, era clar que sense el suport de la revolució mundial la victòria de la revolució proletària [al nostre país, L.T.] era impossible. Ja abans de la Revolució, així com després de la mateixa, pensàvem: immediatament o, almenys, força aviat, esclatarà la Revolució als altres països més desenvolupats des del punt de vista capitalista o en cas contrari haurem de perir. Tanmateix aquest convenciment, ho férem tot per a conservar sota totes les circumstàncies i a tota costa el sistema soviètic, perquè sabíem que treballàvem no sols per a nosaltres, sinó també per a la revolució internacional. Açò ho sabíem, i expressàrem repetidament aquest convenciment abans de la Revolució d’Octubre, el mateix que immediatament després de triomfar aquesta i durant les negociacions de la pau de Brest-Litovsk. I açò era, en general, exacte. Però en la realitat, el moviment no es desenvolupà en una línia tan recta com esperàvem.” (Actes del Tercer Congrés de la Internacional Comunista, pàgina 354, edició russa).
A partir de 1921, el moviment no seguí una línia tan recta com havíem cregut amb Lenin en 1917-1919 (i no sols en 1905). Però així i tot, es desenvolupar en el sentit de les contradiccions irreconciliables entre l’Estat obrer i el món burgès. Un dels dos ha de perir. Només el desenvolupament victoriós de la revolució proletària a Occident pot preservar l’Estat obrer dels perills mortals, no sols militars, sinó econòmics, que l’amenacen. Intentar descobrir dues posicions en aquesta qüestió, la meua i la de Lenin, és una incoherència teòrica. Rellegiu almenys Lenin, no el calumnieu, no vullgueu alimentar-nos amb els embotits insubstancials de Stalin.
Però la relliscada no es deté ací. Després d’inventar que Lenin havia reconegut com suficient el “simple” suport (en essència reformista, a l’estil Purcell) del proletariat internacional, mentre que Trotski exigia l’ajuda des de l’Estat, és a dir, revolucionària, Radek prossegueix:
“L’experiència ha demostrat que, en aquest punt, Lenin tenia també raó. El proletariat europeu no ha pogut encara conquistar el poder, però ha estat ja prou fort per tal d’impedir que la burgesia mundial llencés contra nosaltres forces considerables durant la intervenció. Amb açò ens ha ajudat a mantenir el règim soviètic. La por al moviment obrer, junt amb les contradiccions del món capitalista, ha estat la força principal que ens ha assegurat la pau en el transcurs dels vuit anys que han seguit a la fi de la intervenció.”
Aquest passatge, si bé no brilla per la seua originalitat entre els exercicis dels escriptors d’ofici dels nostres dies, és notable per l’acumulació d’anacronismes històrics, confusió política i errors grollers de principi que conté.
De les paraules de Radek se’n desprèn que Lenin en 1905, en el seu fullet Dues tàctiques (Radek es refereix només a aquest treball), hi havia previst que després de 1917, la correlació de forces entre els estats i entre les classes seria tal, que exclouria per molt de temps la possibilitat d’una forta intervenció militar contra nosaltres. Al contrari, Trotski no preveia en 1905 la situació que hauria de crear-se després de la guerra imperialista, i prenia en compte les realitats d’aleshores, com ara la força dels exèrcits dels Hohenzollern i dels Habsburg, el poder de la Borsa francesa,, etc. ¿Que no veu Radek que açò és un anacronisme monstruós, complicat, a més, per contradiccions internes risibles? Segons ell, el meu error fonamental. consistia en el fet que presentava les perspectives de la dictadura del proletariat “ja amb el nivell de 1905”. Ara es posa de manifest un segon “error”: el de no haver col·locat les perspectives de la dictadura del proletariat, propugnada per mi en vigílies de la Revolució de 1905, en la situació internacional creada després de 1917. Quan aquests arguments habituals parteixen de Stalin, no ens causen cap estranyesa, perquè coneixem prou bé el seu “nivell de desenvolupament”, tant en 1917 com en 1928. ¿Però com un Radek ha pogut anar a donar en tal companyia?
No obstant, no és açò el pitjor. El pitjor és que Radek s’ha saltat per alt la barrera que separa el marxisme de l’oportunisme, la posició revolucionària de la pacifista. Es tracta, ni més ni menys, que de la lluita contra la guerra, açò és, dels procediments i mètodes amb què es pot evitar, o contenir, la guerra: per mitjà de la pressió del proletariat sobre la burgesia o la guerra civil per a l’enderrocament de la burgesia. Radek, sense adonar-se’n, introdueix en la nostra discussió aquest problema fonamental de la política proletària.
¿No voldrà dir Radek que, en general, “ignore” no sols als camperols sinó, també, la pressió del proletariat sobre la burgesia, i prenc en consideració únicament la revolució proletària? És dubtós, no obstant, que sostinga un absurd tal, digne d’un Thaelmann, d’un Sémard o d’un Monmousseau. En el III Congrés de la Internacional Comunista, els ultraesquerrans d’aleshores (Zinoviev, Thalheimer, Thaelmann, Sémard, Bela Kun i altres) defensaren la tàctica de provocar temptatives i revoltes en els països occidentals com a camí de salvació per a la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Junt amb Lenin, els expliquí, del mode més popular possible, que la millor ajuda que ens podien prestar consistia en reforçar d’una manera sistemàtica les seues posicions i en preparar-se per a la conquista del poder, i no en improvisar aventures revolucionàries per a nosaltres. Aleshores, Radek, malauradament, es trobava no al costat de Lenin ni de Trotski, sinó de Zinoviev i Bukharin. Supose que ho recordarà (i si ell no ho recorda, ho recorden les actes del Tercer Congrés) que l’essència de l’argumentació de Lenin i meua consistia en la lluita contra la fórmula “irracionalment exagerada” dels elements de l’extrema esquerra. No obstant, alhora que els explicàvem que l’enfortiment del partit i la pressió creixent del proletariat era un factor de gran pes en les relacions internes i internacionals, nosaltres, marxistes, afegíem que la “pressió” no era més que una funció de la lluita revolucionària pel poder, i depenia plenament del desenvolupament d’aquesta última. Heus aquí per què en el transcurs d’aquest III Congrés, Lenin, en una gran reunió privada de delegats, pronuncià un discurs contra les tendències de passivitat i d’expectativa, discurs que pot resumir-se, si fa o no fa, en la moralitat següent: no volem que vos llenceu a les aventures, però no obstant, benvolguts amics, doneu-vos pressa, perquè no és possible sostenir-se durant llarg temps únicament per mitjà de la “pressió”.
Radek indica que el proletariat europeu no pogué prendre el poder després de la guerra, però impedí que la burgesia ens aixafés. Nosaltres mateixos hem tingut ocasió de parlar d’açò més d’una vegada. El proletariat europeu assolí impedir que se’ns destruís, perquè la seua pressió s’ajuntà a les greus conseqüències objectives de la guerra imperialista i als antagonismes internacionals exacerbats per la mateixa. No es pot contestar (ni es pot, a més, plantejar la qüestió així) quin d’aquests elements, la lluita en el camp imperialista, l’enfonsament econòmic o la pressió del proletariat, tingué una influència decisiva. Però que la pressió internacional per si sola no basta, ho demostrà amb excessiva claredat la guerra imperialista, la qual es desencadenar malgrat totes les “pressions”. Finalment, i açò és el principal, si la pressió del proletariat en els primers i més crítics anys de la República Soviètica resultà eficaç, fou únicament perquè es tractava aleshores, per als obrers d’Europa, no de pressió, sinó de lluita pel poder, lluita que a més prengué més d’una vegada la forma de guerra civil.
En 1905 no hi havia a Europa guerra, ni hi havia enfonsament econòmic; el capitalisme i el militarisme es distingien per una magnífica vitalitat. I la pressió de la socialdemocràcia d’aleshores fou absolutament impotent per tal d’impedir que Guillem i Francesc-Josep portaren les seues tropes al regne polonès i acudiren en auxili del tsar. És més, inclús 1918 la pressió del proletariat alemany no impedí que el Hohenzollern ocupés els països bàltics i Ucraïna; i si no arribà fins a Moscou fou únicament perquè no disposava de forces militars suficients. Si no és així, per què ni per a què hauríem signat la pau de Brest?
Amb quina facilitat s’oblida la gent de l’ahir! Lenin, que no es limitava a confiar en l’eficàcia de les “pressions” del proletariat, digué més d’una vegada que sense la revolució alemanya la nostra caiguda era segura. I açò, en substància, ha resultat cert encara que els terminis s’hagen prolongat. No cal fer-se il·lusions: obtinguérem una moratòria sense termini fix. Continuem vivint, com abans, sota les condicions creades per una situació de “respir”.
Una situació tal, caracteritzada pel fet que el proletariat no pot encara prendre el poder, però impedeix ja a la burgesia utilitzar-lo per a la guerra, és la situació d’equilibri inestable de classe en la seua forma suprema d’expressió. L’equilibri inestable s’anomena precisament així perquè no pot persistir durant llarg temps, i ha de resoldre’s necessàriament en un sentit o un altre. O el proletariat arriba al poder, o la burgesia, per mitjà d’una sèrie de repressions conseqüents, afebleix la pressió revolucionària en la mesura necessària per a recobrar la seua llibertat d’acció, sobretot en la qüestió de la guerra i la pau.
Només un reformista es pot representar la pressió del proletariat sobre l’estat burgès com un factor ascensional constant i com a garantia contra la intervenció. D’aquesta idea fou precisament d’on nasqué la teoria de l’edificació del socialisme en un país amb la neutralització de la burgesia mundial (Stalin). De la mateixa manera que els mussols fan la seua aparició a boqueta de nit, la teoria stalinista de la neutralització de la burgesia per mitjà de la pressió del proletariat hagué d’esperar, per a sorgir, que desaparegueren les condicions que l’engendraren.
Mentre que l’experiència, erròniament interpretada, del període de la postguerra conduïa a la falsa esperança de poder prescindir de la revolució del proletariat europeu, substituint-la pel seu “suport”, la situació internacional patia modificacions radicals. Les derrotes del proletariat obrien el camí a l’estabilització capitalista. El capitalisme superava l’enfonsament econòmic que seguí a la guerra. Aparegueren noves generacions que no havien viscut els horrors de la matança imperialista. I el resultat de tot açò ha estat que actualment la burgesia pot disposar de la seua màquina militar molt més lliurement que cinc o vuit anys arrere.
L’evolució de les masses obreres cap a l’esquerra reforçarà novament, indubtablement, en el seu desenvolupament ulterior, la seua pressió sobre l’estat burgès. Però aquesta és una arma de dos talls. Precisament el perill creixent que representen les masses obreres pot impulsar la burgesia, en una de les etapes properes, a donar passos decisius a fi de demostrar que mana en sa casa i intentar destruir el focus principal d’infecció, la República Soviètica. La lluita contra la guerra no es resol amb la pressió sobre el govern, sinó únicament amb la lluita revolucionària pel poder. L’acció “pacifista” de la lluita de classes del proletariat, al igual que la seua acció reformista, només representa un producte accessori de la lluita revolucionària pel poder; té una força relativa i pot fàcilment convertir-se en el seu extrem oposat, és a dir, impulsar la burgesia cap a la guerra.
La por de la burgesia davant del moviment obrer, a què es refereix Radek d’una manera tan unilateral, és l’esperança fonamental de tots els socialpacifistes. Però la “por” a la revolució per si sola no resol res; el factor decisiu és la revolució. Heus aquí per què Lenin deia en 1905 que l’única garantia contra la restauració monàrquica, i en 1918 contra la restauració del capitalisme, era, no la pressió del proletariat, sinó la seua victòria revolucionària en tota Europa. És l’única manera justa de plantejar la qüestió. Tanmateix el perllongat caràcter del “respir”, la posició de Lenin continua servant avui en dia tota la seua força. Jo no em separava d’ell en res, en el plantejament de la qüestió. En els meus Resultats i perspectives escrivia jo en 1906:
“És precisament la por davant de l’aixecament en armes del proletariat el que obliga els partits burgesos, que voten sumes fabuloses per a les despeses de la pau, de la creació de cambres internacionals d’arbitratge i àdhuc de l’organització dels Estats Units d’Europa, declamació buida que no pot, naturalment, suprimir ni l’antagonisme dels estats ni les pugnes armades.” (La nostra revolució, Resultats i perspectives, p. 283).
L’error radical del VI Congrés de la Internacional Comunista consisteix en el fet que, per a salvar la perspectiva pacifista i nacional-reformista de Stalin i Bukharin, s’ha consagrat a formular receptes tecnicorevolucionàries contra el perill de guerra, desglossant la lluita contra aquesta última de la lluita pel poder.
Els inspiradors del VI Congrés, que no són, en rigor, més que uns pacifistes plens de por, uns constructors alarmats del socialisme en un sol país, realitzaren una temptativa per a eternitzar la “neutralització” de la burgesia amb ajuda de l’aplicació intensa dels mètodes de “pressió”. I com no poden deixar de reconèixer que la seua direcció anterior conduí a la derrota de la Revolució en una sèrie de països i féu donar un gran pas arrere a l’avantguarda internacional del proletariat, la primera cosa que feren fou afanyar-se en acabar d’un colp amb la “fórmula exagerada” del marxisme que uneix indissolublement el problema de la guerra al problema de la revolució, i d’aquesta manera convertiren la lluita contra la guerra en un fi en si. Perquè els partits nacionals no deixaren passar l’hora decisiva, proclamaren permanent, inajornable, immediat, el perill de guerra. Tot el que es fa en el món es fa per a la guerra. Com resultat d’això, la lluita de la Internacional Comunista contra la guerra es converteix en un sistema de fórmules rituals que es repeteixen automàticament amb qualsevol motiu i es desnaten, fent-les perdre la seua força activa. El socialnacional stalinista tendeix a convertir la Internacional Comunista en un instrument auxiliar de “pressió” sobre la burgesia.
És precisament a aquesta tendència, i no al marxisme, que Radek serveix amb la seua crítica precipitada, poc meditada i incoherent. Després de perdre la brúixola, ha anat a parar a un corrent que pot arrossegar-lo a riberes completament insospitades.