^{ELS SINDICATS DAVANT L'ENVESTIDA ECONÒMICA DE LA CONTRAREVOLUCIÓ}

^{Declaració dels representants de l'Oposició d'Esquerra (bolxevics leninistes) al Congrés contra el Feixisme1}

Lev Trotski

30 de març de 1933

versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de: “Los sindicatos ante la embestida económica de la contrarrevolución”, en, Escritos, Tomo IV, volumen 2, Editorial Pluma, Bogotá, 1976, pp. 251-255.

Tota la història moderna testifica que el proletariat no és res sense les seues organitzacions de classe.

Al mateix temps, l’experiència demostra que les organitzacions obreres poden convertir-se en un obstacle per a la lluita revolucionària. Més d’una vegada el moviment proletari ha resultat aixafat per aquesta contradicció. L’exemple més tràgic és la catàstrofe d’Alemanya, en la que les organitzacions dirigents, cadascuna a la seua manera, han paralitzat el proletariat des de dalt i l’han lliurat inerme al feixisme.

El Partit Comunista s’imposa com a fi conduir el proletariat al poder, només pot realitzar la seua missió revolucionària guanyant la majoria del proletariat i, per consegüent, les seues organitzacions de masses, principalment els sindicats.

El partit ha de menar la seua lluita per guanyar influència en els sindicats de tal manera que no frene les tasques immediates de l’organització de masses, que no les trenque, ni produïsca en els obrers la impressió que els comunistes desorganitzen el moviment de la classe. Els principis rectors d’aquesta lluita apareixen esbossats en el Manifest Comunista, es desenvoluparen en la teoria i en la pràctica del moviment obrer i trobaren la seua expressió més elevada en l’obra del bolxevisme.

El partit és la flor i nata de la classe, la seua élite revolucionària. El sindicat comprèn àmplies masses obreres, de distints nivells. Com més àmplies són les masses que comprèn, més s’apropa el sindicat al compliment dels seus objectius. Però en la mesura en què l’organització gana en amplitud, perd en profunditat. Les tendències oportunistes, nacionalistes i religioses que s’estenen en els sindicats i en les seues direccions mostren que aquestos no sols reuneixen l’avantguarda sinó, també, una pesada reraguarda. Així, les debilitats dels sindicats sorgeixen d’allò que els fa forts. La lluita contra l’oportunisme en les organitzacions sindicals significa, fonamentalment, treballar persistentment i pacient per tal d’unir aqueixa reraguarda amb l’avantguarda.

Aquells que separen els obrers revolucionaris dels sindicats, aquells que construeixen, paral·lelament a les organitzacions de masses, sindicats revolucionaris, “purs” (segons el terme irònic empleat per Lenin) però petits i, per tant, dèbils, no resolen la tasca històrica sinó que renuncien a solucionaria; pitjor inclús, obstaculitzen la lluita per guanyar influència en la classe obrera.

Els organitzadors d’aquest congrés integren la Internacional Sindical Roja, d’oposició. La història d’aquestes organitzacions és la de la violació criminal dels principis del marxisme en el terreny sindical. La Internacional Sindical Roja no és sinó un partit comunista, o part d’un partit comunista, amb un altre nom. Aquesta organització no vincula el partit als sindicats sinó que, per contra, el separa d’ells. La seua debilitat numèrica no li permet reemplaçar els sindicats en el terreny de la mobilització de masses, i tampoc pot influir-los des de fora, ja que apareix com a organització hostil i oposada als sindicats.

Per tal de justificar la política de la Internacional Sindical Roja, així com la del socialfeixisme, la burocràcia stalinista apel·la al fet que la direcció dels sindicats alemanys s’ha demostrat disposada a actuar de lacai de Hitler, com en el passat ho fou dels Hohenzollern. Assenyalant el paper abjecte de Leipart i Cia., els stalinistes francesos s’oposen a la fusió de les dues organitzacions sindicals de França. Accepten la unitat amb una sola condició: la direcció dels sindicats conjunts ha d’estar a mans de combatents revolucionaris, no de traïdors.

Amb això els stalinistes demostren una vegada més que, igual que els Borbó francesos, no han après res ni res han oblidat. Exigeixen que se’ls lliuren organitzacions de masses amb direccions revolucionàries prefabricades, i condescendeixen a participar en aqueixos sindicats. Amb d’altres paraules, esperen que els altres realitzen la tasca històrica que hauria de constituir l’objectiu fonamental del seu propi treball.

Els dirigents dels sindicats alemanys, com els dels sindicats anglesos i nord-americans i els dels sindicats reformistes francesos, són (com digué Rosa Luxemburg fa molts anys) “els canalles més grans del món”. La tasca més important de la Comintern ha estat, des de la seua fundació, expulsar dels sindicats els canalles. Però, quan es tractà de complir aquesta tasca, la burocràcia stalinista demostrà la seua fallida total.

El fet que l’Organització Sindical Roja no s’haja passat al bàndol de Hitler constitueix un mèrit purament negatiu del que, en general, no correspon jactar-se en els rengles revolucionaris. Però la seua impotència, la impotència del PC Alemany, la impotència de la Comintern, resideix precisament en què els canalles com Leipart i Cia. segueixen al capdavant dels sindicats de masses. Quant a l’Organització Sindical Roja, abans que es produïren els grans esdeveniments havia demostrat ja ser un castell de naips.

El lloc dels comunistes està en els sindicats. Han d’ingressar-hi amb les banderes plegades o al vent, per a actuar al cobert o al descobert, segons les condicions polítiques i policíaques imperants en el país. Però han d’actuar, no creuar-se de braços.

Respecte de la seua participació en el moviment sindical, generalment els comunistes no poden exigir condicions a la classe obrera o a la burocràcia reformista. Si la classe obrera comprengués de bell antuvi els avantatges de la política comunista no toleraria la presència de traïdors reformistes al capdavant de les seues organitzacions. Per la seua banda, la burocràcia reformista persegueix  conseqüentment  l’objectiu de mantenir els comunistes fora dels sindicats i, per això mateix, rebutja tota condició que podria facilitar tan sols mínimament el treball d’aquells. El revolucionari proletari no inventa ultimàtums arrogants, però absurds, per a justificar la seua deserció del sindicat; hi penetra salvant totes les barreres i obstacles. El comunista no pretén que els buròcrates sindicals creen les condicions favorables per al seu treball; les crea ell gradualment, en la mesura que adquireix influència dins del sindicat.

El fet que aquest congrés, que crida a preparar la resistència davant de l’envestida del capital i el feixisme, haja estat convocat per organitzacions que són sectàries per principi (les organitzacions alemanya, polonesa i italiana afiliades a la ISR) ens obliga a elevar amb redoblada força la nostra crida a tots els comunistes autèntics, a lluitar contra els mètodes fatals de la burocràcia stalinista, que aïllen l’avantguarda proletària i li tanquen el camí a la victòria.

Camarades comunistes, obrers conscients! Implanteu en el terreny del sindicalisme la plena vigència dels principis del marxisme, tal com els formularen els quatre primers congressos de la Comintern! Netegeu la pols stalinista de les vostres sabates! Torneu al camí de Marx i Lenin! Només aquest camí porta cap avant!