^{DECLARACIÓ DAVANT DEL CONGRÉS CONTRA EL FEIXISME}

^{DELS DELEGATS DE L'OPOSICIÓ D'ESQUERRA INTERNACIONAL (BOLXEVICS LENINISTES)1}

Lev Trotski

abril de 1933

versió catalana feta per Alejo Martínez – [email protected] - des de: “Declaración ante el Congreso Contra el Fascismo”, en, Escritos, Tomo IV, volumen 2, Editorial Pluma, Bogotá, 1976, pp. 256-271.

La victòria de Hitler en Alemanya demostra que el capitalisme no pot viure en condicions democràtiques, que ni tan sols pot vestir els parracs de la democràcia. Dictadura del proletariat o dictadura oberta del capital financer! Soviets obrers o bandes armades del populatxo petitburgès desesperat!

El feixisme no té, ni pot tenir, cap programa per a solucionar la crisi de la societat capitalista. Però això no significa que automàticament caurà víctima de les seues pròpies contradiccions. No; mantindrà l’explotació capitalista arruïnant el país, degradant la civilització capitalista i introduint en grau creixent la barbàrie en la cultura. El triomf del feixisme és el resultat de la incapacitat del proletariat per a prendre en les seues mans els destins de la societat. El feixisme viurà mentre el proletariat no s’aixeque.

La socialdemocràcia lliurà a la burgesia la Revolució de 1918, salvant així una vegada més el capitalisme decadent; és exclusiva responsabilitat seua que la burgesia haja pogut recolzar-se en el bandidatge feixista en l’etapa següent. Descendint cada vegada més en la seua busca del “mal menor”, la socialdemocràcia votà finalment el reaccionari mariscal Hindenburg, el qual al seu torn col·locà Hitler en el poder. En desmoralitzar-lo amb il·lusions democràtiques al mig de la decadència del capitalisme, la socialdemocràcia li llevà al proletariat tot el seu poder de resistència.

Els intents de llençar aquesta responsabilitat històrica fonamental sobre el coll del comunisme són absurds i deshonestos. De no existir el comunisme, fa molt de temps que l’ala esquerra del proletariat hauria pres la senda de l’anarquisme, del terrorisme o, simplement, hauria passat a engrossir les tropes combatents del feixisme. L’exemple d’Àustria demostra amb tota claredat que allí on el comunisme és summament dèbil i la socialdemocràcia és l’amo suprem de la classe obrera dins de l’estat democràtic que creà, la seua política prepara, pas a pas, el triomf del feixisme.

Els dirigents de la socialdemocràcia alemanya tracten ara d’adaptar-se al règim de Hitler per a no perdre els retalls de legalitat que els queden i els beneficis corresponents. És en va! El feixisme ha comportat una plaga de llagostes famèliques i àvides que monopolitzaran tots els llocs i funcions. L’enderrocament de la burocràcia reformista, subproducte de la derrota de les organitzacions proletàries, és el preu que ha de pagar la socialdemocràcia per la cadena ininterrompuda de traïcions que s’inicia el 4 d’agost de 1914. Els dirigents d’altres partits socialdemòcrates tracten de separar-se dels seus germans d’armes alemanys. No obstant, seria una irresponsabilitat inconcebible creure en les paraules dels crítics “esquerrans” de la internacional reformista, les seccions de les quals es troben totes en distintes etapes del mateix procés. Com en l’època de la guerra imperialista, en el procés de la caiguda de la democràcia burgesa cada secció de la Segona Internacional està disposada a reconstruir la seua reputació sobre les esquenes d’un altre partit nacional. Però, en les qüestions fonamentals, totes fan el mateix treball. Leon Blum recolza el govern francès militarista-imperialista. Pel que sabem, Vandervelde, president de la Segona Internacional, no ha retirat la seua signatura del mateix Tractat de Versalles que li ha permès al feixisme alemany arribar a les seues dimensions actuals.

Totes les tesis principistes fonamentals dels quatre primers congressos de la Internacional Comunista (sobre el caràcter decadent del capitalisme imperialista, la inevitabilitat de la descomposició de la democràcia burgesa, l’atzucac del reformisme, la necessitat de la lluita revolucionària per la dictadura del proletariat) han estat confirmades sense atenuants per Alemanya. Però la seua justesa ha estat demostrada “per l’absurd”, no pel triomf sinó per la catàstrofe. Si malgrat els quasi quinze anys d’existència de la Comintern la socialdemocràcia ha pogut portar la política del “mal menor” fins a les seues últimes conseqüències, és a dir, fins al pitjor mal que pot concebre’s en la història moderna, hem de buscar les causes en el fet que el comunisme dels epígons s’ha mostrat incapaç de complir la seua missió històrica.

Fins a 1923 la Comintern avançà en tots els països quasi sense detenir-se, debilitant i expulsant la socialdemocràcia. En els últims deu anys no sols no ha assolit nous avanços quantitatius sinó que ha patit una profunda degeneració qualitativa. El naufragi del Partit Comunista oficial en Alemanya és la culminació fatal de la “línia general” que ha propiciat les aventures d’Estònia i Bulgària, la capitulació davant el Kumintang, la no menys infame capitulació davant la burocràcia sindical britànica, l’aventura de Canton, les convulsions del “tercer període”, la ruptura amb els sindicats de masses, la teoria i pràctica del “socialfeixisme”, la política de l’“alliberament nacional” i la “revolució popular”, el repudi del front únic, l’exili i persecució a l’Oposició d’Esquerra i, finalment, l’emmordassament total de la independència de l’avantguarda proletària per mitjà de la substitució del centralisme democràtic per un aparell imbècil i sense principis.

L’essència del burocratisme resideix en la seua desconfiança envers les masses i la seua tendència a reemplaçar l’activitat revolucionària conscient d’aquestes per maniobres per dalt o ordres inapel·lables. Tant en Alemanya com en altres països, la burocràcia stalinista contínuament ha presentat ultimàtums a la classe obrera. La direcció decretava arbitràriament les dates per a llençar vagues, “prendre els carrers”, les “jornades roges” o els “mesos rojos”; ha ordenat a la classe obrera acceptar sense critica les seues consignes i zig-zags; ha exigit que es reconegués per endavant i sense qüestionar-la la seua hegemonia en el front únic. Sobre la base d’aquest ultimatisme monstruós entaulà la seua lluita, falsa des del principi fins a la fi i impotent, enfront del feixisme.

En la lluita del proletariat són inevitables els errors. Els partits aprenen, seleccionen els seus quadres i eduquen les seues direccions a través dels seus propis errors. Però en aquesta Comintern no hi ha errors sinó un sistema erroni que impossibilita l’elaboració d’una política correcta. Els agents socials d’aquest sistema conformen un gran estrat burocràtic, armat d’immensos recursos materials i tècnics, independent de les masses i embarcat en una pugna furiosa per la seua supervivència, el preu de la qual és la desorganització de l’avantguarda proletària i el seu debilitament enfront de l’enemic de classe. Tal és l’essència del stalinisme en el moviment obrer mundial.

Durant els darrers anys, l’Oposició d’Esquerra ha analitzat a la vista de tot el món, la marea feixista en totes les seues etapes i ha elaborat una política d’autèntic realisme revolucionari. Ja en la tardor de 1929, és a dir, fa tres anys i mig en el començament mateix de la crisi mundial, l’Oposició d’Esquerra escrivia:

“Així com més d’una vegada el conflicte entre el liberalisme i la monarquia ha provocat situacions revolucionàries que han superat ambdós antagonistes, també del xoc entre la socialdemocràcia i el feixisme (elements antagònics de la burgesia) pot resultar una situació revolucionària que superarà a ambdós.”

“Per a un revolucionari proletari de l’època de la revolució burgesa seria indigne no saber apreciar justament el conflicte entre els liberals i la monarquia i posar ambdós oponents en una mateixa bossa. No val un coure el comunista que, davant dels xocs entre el feixisme i la socialdemocràcia dilueix aquest fet agitant la fórmula buida del socialfeixisme, fórmula que no té contingut.”

Calia haver elaborat la política del front únic basant-se en aquesta estratègia general. En el transcurs dels tres últims anys l’Oposició d’Esquerra ha seguit pas a pas el desenvolupament de la crisi política en Alemanya. Ha analitzat en els seus periòdics i en una sèrie de fullets totes les etapes de la lluita; ha desemmascarat el caràcter ultimatista de la fórmula “només des de baix”; quan ha pogut ha pres la iniciativa de crear comitès unitaris de defensa, ha fomentat l’activitat dels obrers en aqueix sentit i ha exigit incessantment que s’estengués aqueixa iniciativa a tot el país. Si el PC Alemany hagués pres resoludament aquest camí, la burocràcia reformista hauria demostrat la seua impotència per a frenar la pressió obrera a favor del front únic. A cada pas el feixisme s’hauria estavellat contra un nou obstacle, mostrant així totes les seues ferides. Els comitès de defensa locals haurien crescut en forma irresistible, fins i tot s’haurien transformat en consells obrers. Per aquest camí, el proletariat alemany hauria assestat el colp decisiu al feixisme i escombrat tota l’oligarquia dominant, perquè la situació brindava les possibilitats per al triomf revolucionari del proletariat alemany.

En canvi, la burocràcia alemanya prengué el camí del sabotatge a la revolució, inconscient però real. Prohibí als comunistes fer acords amb les organitzacions socialdemòcrates, liquidà els organismes conjunts de defensa creats pels obrers i a tots els seus militants que seguien una política correcta  els acusà  de  “contrarevolucionaris” expulsant-los. Podria dir-se que l’objectiu d’aqueixa línia de conducta consistia en aïllar els comunistes, consolidar els vincles entre els obrers socialdemòcrates i els seus dirigents, sembrar la confusió i la desintegració en els rengles del proletariat i preparar el lliure accés dels feixistes al poder. Els resultats estan a la vista!

El 5 de març, quan el destí del proletariat ja estava segellat, el Comitè Executiu de la Comintern es declarà disposat a formar el front únic des de dalt (si bé a escala nacional, no internacional) i, així mateix, per a satisfer a la burocràcia reformista, acceptà renunciar a la critica recíproca mentre durés el front únic. Un salt des de la més increïble estupidesa i l’arrogància més ultimatista cap a les concessions sense sentit! La burocràcia stalinista, que ha ofegat la crítica dins del seu propi partit, evidentment ha perdut la noció del que significa en la lluita política. La crítica revolucionària determina l’actitud de l’avantguarda proletària, el partit més crític de la societat contemporània, cap a totes les classes, partits i agrupacions. Que un partit comunista autèntic renuncie a la critica tan sols per un sol dia és el mateix que si un organisme vivent s’abstingués de respirar. De totes les maneres, la política del front únic no exclou la crítica; al contrari, l’exigeix. Suspendre la crítica només pot interessar a dos aparells burocràtics (un d’ells carregat de traïcions i l’altre d’una sèrie d’errors fatals) que transformen així el front únic en una conspiració de silenci a esquenes de les masses, amb el sol objectiu d’assegurar la seua supervivència. Els bolxevics leninistes afirmem que mai, en cap situació, ens unirem a semblant conspiració, sinó que, la denunciarem implacablement davant dels obrers.

Alhora que accepta renunciar a la crítica, la burocràcia stalinista utilitza l’actitud repugnant de Wels, Leipart i Cia., que li llepen les botes a Hitler, per a revitalitzar la teoria del socialfeixisme. En realitat aquesta teoria continua sent tan falsa com ahir. Els que fins fa poc eren els amos d’Alemanya, caiguts ara sota la bota del feixisme, llepen aqueixa bota per a guanyar la indulgència dels feixistes; açò és inherent a la miserable naturalesa de la burocràcia reformista. Però de cap manera significa que els reformistes no fan diferències entre la democràcia i la bota feixista i que les masses socialdemòcrates són incapaces de lluitar contra el feixisme quan el camí de la lluita els presenta una sortida.

La política feixista es recolza en la demagògia, la mentida i la calúmnia. La política revolucionària no pot construir-se sobre una altra base que la veritat. Per això ens veiem obligats a denunciar enèrgicament al Buró Organitzatiu per la forma en què ha convocat aquest congrés. En mencionar en la convocatòria el poderós avanç del feixisme, traça un quadro falsament optimista de la situació alemanya. La realitat del moment ens mostra als obrers alemanys retirant-se sense lluitar i en complet desordre. Tal és l’amarga veritat que no es pot ocultar amb paraules. Per tal d’aixecar-se, reagrupar-se, unir les seues forces, el proletariat alemany, representat per la seua avantguarda, ha de comprendre què ha ocorregut. A baix les falses il·lusions! Precisament elles han conduït a la catàstrofe. Hem de dir la veritat tal qual es presenta, clarament, honesta i oberta.

La situació alemanya és summament tràgica. El carnisser ara mateix ha començat la seua obra. Milers de víctimes se sumaran als centenars i milers d’obrers del PC que ja estan a les presons. Severes proves esperen als que romanguen fidels a la seua bandera. Els treballadors honestos de tot el món simpatitzen plenament amb les víctimes del carnisser feixista. Però seria el súmmum de la hipocresia callar davant de la funesta política stalinista perquè els seus representants alemanys són ara les seues víctimes. Els grans problemes històrics no se solucionen amb sentimentalismes. La llei suprema de la lluita és que aquesta apunte a l’objectiu final buscat. Només l’explicació marxista d’allò que ha succeït pot donar-li confiança en si mateixa a l’avantguarda. No basta amb què aquesta expresse la seua simpatia per la sort de les víctimes; ha d’enfortir-se per tal de derrocar i estrangular el carnisser.

El feixisme alemany segueix obstinadament l’exemple italià. No obstant, això no significa que Hitler tinga per davant diversos anys de poder, com ha ocorregut amb Mussolini. L’Alemanya feixista inicia la seua existència sota circumstàncies en què la desintegració del capitalisme es troba molt avançada, la misèria de les masses ha assolit nivells sense precedents en la història moderna i les relacions internacionals són molt tenses. El desenllaç pot estar molt més pròxim del que pensen els amos del moment. No obstant, no vindrà sol. És necessari produir un xoc revolucionari.

La premsa socialdemòcrata col·loca les seues esperances en les esquerdes que es puguen produir en el bloc governamental alemany. Pravda de Moscou, que fins ahir negava l’existència d’antagonismes entre el feixisme i la socialdemocràcia, avui segueix essencialment la mateixa senda que aquesta il·lusionant-se amb les diferències entre Hitler i Hugenberg. És innegable que hi han contradiccions en el bàndol que exerceix el poder. Però aquestes, per si mateixes, no poden detenir l’avanç victoriós de la dictadura feixista, que depèn de la situació de conjunt del capitalisme alemany. No hem d’esperar miracles. Només el proletariat posarà fi al feixisme. Perquè els obrers avancen pel camí que els assenyala la història, s’ha de produir un viratge decisiu en la direcció revolucionària. Cal tornar a la política de Marx i Lenin.

Els bolxevics leninistes no venim al congrés a fomentar il·lusions ni a salvar reputacions falses. El nostre objectiu és aplanar el camí per al futur. Naturalment, no ens cap dubte que aquest congrés representarà a desenes, potser a centenars de milers d’obrers realment preparats per a la lluita. Així mateix no dubtem que la majoria dels delegats estaran seriosament disposats a fer tot el que es puga per tal d’aixafar el feixisme. No obstant, estem profundament convençuts que el congrés, per la forma en què se l’ha concebut i convocat, no tindrà un profund caràcter revolucionari. El feixisme és un enemic tremend. Per a combatre’l necessitem masses compactes de milions i desenes de milions d’obrers ben dirigits i organitzats. Necessitem una base ferma en els tallers i sindicats. Necessitem que les masses posen la seua confiança en una direcció provada en la lluita. Aquest problema no es resol amb reunions solemnes ni amb discursos espectaculars. Aquest congrés, improvisat en molt breu temps, representa a grups aïllats i desvinculats, que després del congrés estaran tan allunyats com abans de les masses proletàries.

Els individus “aïllats” provinents dels cercles intel·lectuals burgesos donaran el seu toc de color al Congrés Contra el Feixisme, el mateix que el donaren al Congrés [antibèl·lic] d’Amsterdam No és un color molt durador. És cert que els obrers avançats agraeixen enormement la simpatia que els demostren els millors representants de la ciència, la literatura i l’art. Però això de cap manera significa que els científics o artistes d’esquerra siguen capaços de reemplaçar les organitzacions de masses ni de dirigir el proletariat. I, no obstant, aquest congrés pretén dirigir! Els representants de la intel·lectualitat burgesa que realment desitgen participar en la lluita revolucionària han de partir d’una clara definició programàtica i lligar-se a l’organització obrera. Amb d’altres paraules, per a tenir dret al vot en un congrés del proletariat combatent, els “aïllats” han de deixar de ser-ho.

Ni el treball antibèl·lic ni la marxa contra el feixisme requereixen cap art especial que siga superior a la lluita general del proletariat. L’organització que resulte incapaç d’analitzar la situació amb precisió, de dirigir les batalles ofensives i defensives quotidianes, d’agrupar al seu voltant a les més àmplies masses, d’aconseguir la unitat en l’acció defensiva amb els obrers reformistes, alliberant-los al mateix temps dels seus prejudicis reformistes, naufragarà davant del feixisme igual que davant de la guerra.

El Congrés d’Amsterdam ja demostrà la seua incoherència quan l’ofensiva dels bandits japonesos contra Xina. Ni tan sols en el terreny de l’agitació assolí resultats importants l’aliança de la burocràcia stalinista amb els pacifistes aïllats. Cal dir-ho obertament: el Congrés Contra el Feixisme, la composició internacional del qual el revela com una reunió un tant fortuïta, té com a objectiu crear la impressió que hi ha acció justament en el moment en què allò que ha faltat ha estat l’acció. Si aquest congrés, d’acord amb el projecte dels seus organitzadors, llença una crida estèril i es contenta amb això, corre el risc de convertir-se, en el curs de la lluita contra el feixisme, no en una nul·litat sinó en un factor negatiu, perquè en les circumstàncies imperants no hi ha crim més greu que enganyar els obrers respecte del vertader estat de les seues forces i dels autèntics mètodes de lluita.

El Congrés de Lluita Contra el Feixisme podria exercir un paper progressista, malgrat que modest, amb una sola condició: que s’espolse la hipnosi induïda pels empresaris burocràtics  que esperen darrere de les bambolines, i elabore un temari per a la lliure discussió dels punts següents: les causes de la victòria del feixisme alemany; la responsabilitat de les organitzacions dirigents del proletariat, i un autèntic programa de lluita revolucionària. El congrés esdevindrà un factor de reanimació revolucionari si, i només si, pren aquesta orientació.

El programa de l’Oposició d’Esquerra Internacional planteja les úniques directives correctes per a la lluita contra el feixisme. Entre les mesures més immediates i urgents, els bolxevics leninistes proposem les següents:

1.- Acceptar immediatament les propostes de la Segona internacional de concertar un acord a escala internacional (cosa que no exclou, sinó exigeix, la concreció de consignes i mètodes per a cada país en particular).

2.- Rebutjar per principi la fórmula del front únic “només per baix”, que equival a rebutjar el front únic en general.

3.- Rebutjar i repudiar la teoria del socialfeixisme.

4.- En cap cas ni ocasió renunciar al dret de criticar els aliats circumstancials.

5.- Restablir la llibertat al si del Partit Comunista, de les organitzacions que controla i de les que integren el congrés.

6.- Renunciar a la política de les organitzacions sindicals comunistes independents; participar activament en els sindicats de masses.

7.- Renunciar a la infame competència amb el feixisme per mitjà de les consignes d’“alliberament nacional” i “revolució popular”.

8.- Renunciar a la teoria del socialisme en un sol país, que nodreix les tendències nacionalistes petitburgeses i debilita la classe obrera en la lluita contra el feixisme.

9.- Mobilitzar el proletariat europeu contra el xovinisme pro i antiversalles, aixecant la bandera dels Estats Units Soviètics d’Europa.

10.- Realitzar una discussió oberta i franca i convocar un congrés d’emergència en cada secció de la Comintern en un termini d’un mes, amb l’objectiu d’estudiar l’experiència de la lluita contra la contrarevolució i elaborar un programa d’acció per al futur.

11.- Convocar un congrés de la Comintern democràticament preparat en un termini de dos mesos.

12.- Permetre el reingrés de l’Oposició d’Esquerra als rengles de la Comintern, de les seues seccions i de totes les organitzacions que controla.

La Segona i la Tercera internacional han d’iniciar la discussió, col·locant el problema d’Àustria en el primer punt del temari. No tot està perdut en aqueix país. El proletariat austríac, si inicia immediatament la defensa activa, podria, amb ajuda del proletariat de tots els països d’Europa i per mitjà d’una ofensiva conseqüent i valerosa, arrencar el poder de mans de l’enemic; la relació de forces interna garanteix la victòria. Una Àustria roja es convertirà immediatament en una font d’energia per als obrers alemanys. La situació en el seu conjunt farà un gir favorable a la revolució. El proletariat europeu se sentirà posseïdor d’una força invencible. I aquesta consciència és l'única cosa que necessita per a liquidar els seus enemics.

A l’URSS li cal ocupar el lloc central en el combat per liquidar la contrarevolució mundial. En aquest terreny, menys que en cap altre, els bolxevics leninistes acceptem l’optimista política oficial. Per a la burocràcia, tot està bé cinc minuts abans de la catàstrofe. Tal ha estat el cas d’Alemanya. Aplica el mateix mètode en la Unió Soviètica, però la situació del primer estat obrer està més tensa que mai. La política, falsa fins als fonaments, de la burocràcia incontrolada ha provocat en el país privacions intolerables, el conflicte entre els camperols i el proletariat, ha sembrat el descontentament entre les masses treballadores, ha lligat el partit de peus i mans, ha debilitat tots els pilars i puntals de la dictadura. La Revolució d’Octubre no necessita “amics” que entonen falsos himnes i coregen cada frase de la burocràcia dominant. La Revolució d’Octubre necessita militants que diguen la veritat, per amarga que siga, però que al mateix temps mantinguen una lleialtat incommovible en l’hora del perill.

Fem sonar l’alarma davant del proletariat mundial: la pàtria soviètica corre perill! Només la reforma radical de tota la seua política la salvarà.  El programa d’aqueixa reforma és el de l’Oposició d’Esquerra de l’URSS. Milers dels seus millors combatents, amb Cristià Rakovski al capdavant, omplen les presons i llocs de desterrament de la Unió Soviètica. Des de la tribuna d’aquest congrés enviem un salutació fraternal als nostres valents camarades d’armes. El seu nombre creix. Les persecucions, per intenses que siguen, no disminuiran el seu coratge. En les jornades difícils que s’apropen, la dictadura proletària tindrà en ells no sols savis consellers sinó, també, soldats abnegats.

El desenvolupament del moviment obrer internacional, sobretot l’europeu, ha arribat a un punt decisiu. El Partit Comunista Alemany ha estat aixafat. Creure que és possible reconstruir-lo sobre els vells fonaments i amb l’antiga direcció és una utopia insostenible. Hi ha errors imperdonables. Ara, el Partit Comunista Alemany es construirà sobre bases noves. Dels elements del vell partit, només aquells que s’hagen alliberat de l’herència del stalinisme es trobaran entre els constructors. ¿Es repetirà aquesta successió organitzativa en les altres seccions de la Comintern? La història no ha respost definitivament encara. Hi ha un fet cert: queda molt poc de temps per a corregir els errors monstruosos. Si es perd aquest temps, la Internacional Comunista passarà a la història amb el seu gloriós començament leninista i la seua infame fi stalinista.

Els bolxevics leninistes proposem que l’experiència de l’enfonsament del comunisme alemany siga el punt de partida per al renaixement de les altres seccions. Estem disposats a concentrar les nostres forces amb aqueix fi. En nom d’aquesta tasca, tendim la mà als nostres enemics més feroços d’ahir. No cal ni dir que en la lluita contra el feixisme, tant en l’ofensiva com en la defensiva, els bolxevics leninistes ocuparan el seu lloc en els rengles comuns, com ho han fet sempre i en totes bandes.

Sota la bandera de Marx i Lenin, avant, fins a la revolució proletària mundial!