Apèndix
I. El socialisme en un sol país
Les tendències reaccionàries vers l’autarquia constitueixen un reflex defensiu del capitalisme senil davant aquest problema plantejat per la història: alliberar l’economia de les cadenes de la propietat privada i de l’Estat nacional, i organitzar-la sobre un pla de conjunt en tota la superfície del globus.
La ‘declaració dels drets del poble treballador i explotat’, redactada per Lenin i sotmesa pel consell de comissaris dels pobles a la sanció de l’Assemblea Constituent en les escasses hores en que aquesta visqué, definia, amb les següents paraules, “l’objectiu essencial” del nou règim: “l’establiment d’una organització socialista de la societat i la victòria del socialisme en tots els països”. Així l’internacionalisme de la revolució fon proclamat en un document essencial del nou règim. Ningú s’hauria atrevit a plantejar el problema, en aqueix moment, en d’altres paraules. En abril de 1924, tres mesos després de la mort de Lenin, Stalin escrivia en la seua compilació sobre ‘Les bases del leninisme’: “Els esforços d’un país basten per enderrocar a la burgesia; la història de la nostra revolució ho demostra. Per a la victòria definitiva del socialisme, per a l’organització de la producció socialista, els esforços d’un sol país, sobretot si és camperol com el nostre, en són insuficients: es necessiten els esforços reunits del proletariat de diversos països avançats”. Aquestes línies no necessiten de cap comentari, l’edició en què figuren, però, ha estat retirada de la circulació. Les grans derrotes del proletariat europeu i els primers èxits, malgrat tot mediocres, de l’economia soviètica, suggeriren a Stalin, durant la tardor de 1924, que la missió històrica de la burocràcia era construir el socialisme en un sol país. S’entaulà una discussió al voltant d’aquest problema que a molts esperits superficials els va semblar escolàstica i que, tanmateix, en realitat expressava el començament de la degeneració de la Tercera Internacional i preparava el naixement de la Quarta.
L’excomunista Petrov, a qui ja coneguem, actualment emigrat blanc, relata, d’acord amb els seus propis records, quan d’aspra va ser la resistència dels joves administradors front a la doctrina que feia dependre a l’URSS de la revolució internacional. “Com és ara! Que no podem fer nosaltres mateixos la felicitat del nostre país? Si Marx pensava altra cosa no importa, no som marxistes, som bolxevics de Rússia.” Al recordar les discussions de 1923-1926 Petrov afegeix: “Actualment no puc menys de pensar que la teoria del socialisme en un sol país és una ximple invenció estalinista.” Molt just! Simplement traduïa exactament el sentiment de la burocràcia que, en parlar de la victòria del socialisme, es referia a la seua pròpia victòria.
Per tal de justificar la seua ruptura amb la tradició de l’internacionalisme marxista, Stalin cometé la imprudència de sostindre que Marx i Engels havien ignorat… la llei de la desigualtat del desenvolupament del capitalisme descoberta per Lenin. Aquesta afirmació hauria d’ocupar el primer lloc en el nostre catàleg de curiositats ideològiques. La desigualtat del desenvolupament marca tota la història de la humanitat i, més particularment, la del capitalisme. El jove historiador i economista Solntsev (militant extraordinàriament dotat i d’una rara qualitat moral, mort a les presons soviètiques, perseguit per la seua adhesió a l’oposició d’esquerres) escrigué en 1926 una excel·lent nota sobre la llei de la desigualtat del desenvolupament, tal i com es troba en l’obra de Marx. Naturalment que aquest treball no pogué publicar-se en l’URSS. Raons oposades feren que es prohibís l’obra d’un socialdemócrata alemany, soterrat i oblidat fa ja temps: Vollmar, qui sostingué en 1878, que un “estat socialista aïllat” era possible (referint-se a Alemanya, no a Rússia), i invocant “la llei de la desigualtat del desenvolupament” que se’ns diu que era desconeguda fins a Lenin.
Georg H. von Vollmar escrivia:
“El socialisme suposa forçosament una economia desenvolupada; i si no fora necessària més que aquesta, seria poderós, sobretot, on el desenvolupament econòmic és més elevat. En realitat el problema es planteja d’altra forma. Anglaterra es indubtablement el país més avançat des del punt de vista econòmic i, tanmateix, el socialisme és allí molt secundari mentre que en Alemanya, país menys desenvolupat, s’ha transformat en una força tal que la vella societat ja no es sent segura…” Vollmar continuava, després d’haver indicat el poder dels factors que determinen els esdeveniments: “És evident que les reaccions recíproques de tan gran nombre de factors fan impossible, des del punt de vista del temps i la forma, una evolució semblant encara que no fos més que en dos països, per no dir en tots… El socialisme obeeix a la mateixa llei… La hipòtesi d’una victòria simultània del socialisme en tots els països civilitzats, està completament exclosa, el mateix que la de la imitació de l’exemple de l’Estat que s’haja dotat d’una organització socialista, pels altres estats civilitzats… Així arribarem a l’Estat socialista aïllat que espere haver provat que és, si no l’única possibilitat, almenys la més probable”. Aquesta obra, escrita quan Lenin tenia vuit anys, fa una interpretació de la llei de la desigualtat del desenvolupament molt més justa que les dels epígons soviètics a partir de 1924. Notem que Vollmar, teòric de segon línia, no feia més que comentar les idees d’Engels, a qui hem vist acusat d’ignorància en aquest sentit.
“L’Estat socialista aïllat” ha passat, des de fa temps, del domini de les hipòtesis al de les realitats, no en Alemanya sinó en Rússia. El fet del seu aïllament expressa, justament, el poder relatiu del capitalisme i la debilitat relativa del socialisme. Entre l’Estat “socialista” aïllat i la societat socialista, desembarassada per sempre de l’Estat, resta per franquejar una gran distància que correspon, justament, al camí de la revolució internacional.
Beatrice i Sidney Webb ens asseguren, per la seua banda, que Marx i Engels no cregueren en la possibilitat d’una societat socialista aïllada, per la simple raó que “mai imaginaren (“neither Marx nor Engels had ever dreamed”) un instrument tan poderós com el monopoli del comerç exterior.” No es pot llegir aquestes línies sense experimentar certa confusió respecte a persones d’edat tan avançada. La nacionalització dels bancs i de les societats comercials, dels ferrocarrils i de la flota mercant, és tan indispensable per la revolució social com la nacionalització dels mitjans de producció, incloent les indústries d’exportació. El monopoli del comerç exterior no fa més que concentrar en mans de l’Estat els mitjans materials de la importació i exportació. Dir que Marx i Engels mai pensaren en això, és dir que no pensaren en la revolució socialista. Per a millor adobar les dissorts, el monopoli del comerç exterior és, per a Vollmar, un dels recursos més importants de “l’Estat socialista aïllat”. Marx i Engels hagueren pogut aprendre el secret en aquest autor, si ell no l’hagués après d’ells.
La ‘teoria’ del socialisme en un sol país, que Stalin no exposa ni justifica enlloc, es redueix a la concepció, estranya a la història i més bé estèril, que les riqueses naturals permeten que l’URSS construisca el socialisme dins de les seues fronteres geogràfiques. Es podria afirmar igualment que el socialisme venceria si la població del globus fos dotze voltes menor del que és. En realitat, la nova teoria tractava d’imposar a la consciència social un sistema d’idees més concret: la revolució ha finit definitivament; les contradiccions socials hauran d’atenuar-se progressivament; la pagesia rica serà assimilada poc a poc pel socialisme, el conjunt de l’evolució, independentment dels esdeveniments exteriors, seguirà essent regular i pacífic. Bukharin, que tractà de fundar la nova teoria, proclamà, amb proves irrefutables, que “les diferències de classe al nostre país o la tècnica endarrerida no ens conduiran al fracàs; podem construir el socialisme en aquest terreny de misèria tècnica; el seu creixement serà molt lent, avançarem a pas de tortuga, però construirem el socialisme i el terminarem…” Fem a un costat la idea de “construir el socialisme sobre una base de tècnica miserable” i recordem altra vegada la genial vidència de Marx que ens ensenya que amb una base tècnica dèbil, ”sols es socialitza la necessitat, i la penúria provocarà necessàriament competències pels articles necessaris que faran que retorne l’antic caos…” En abril de 1926, l’oposició d’esquerra proposà a una assemblea plenària del comitè central la següent esmena a la teoria del pas de tortuga: “Fóra radicalment erroni creure que es pot anar cap al socialisme a una velocitat arbitràriament decidida quan s’està rodejat pel capitalisme. El progrés cap al socialisme sols estarà assegurat quan la distància que separa la nostra indústria de la indústria capitalista avançada… disminuesca evidentment i concreta, en lloc d’augmentar”. Amb molta raó, Stalin considerà aquesta esmena com un atac “emmascarat contra la teoria del socialisme en un sol país” i refusà categòricament relacionar la velocitat de l’edificació amb les condicions internacionals. La versió estenogràfica dóna la seua resposta amb les següents paraules: “Qui faça intervindre en aquest cas el factor internacional, no compren com es planteja el problema i embrolla totes les nocions, siga per incomprensió, siga per desig conscient de sembrar la confusió”. L’esmena de l’oposició fou refusada.
La il·lusió d’un socialisme que es construeix suaument (a pas de tortuga) sobre una base de misèria, rodejat per enemics poderosos, no resistí durant molt de temps als colps de la crítica. En novembre del mateix any, la XV conferència del partit reconegué, sens la menor preparació en la premsa, que era necessari “assolir, en un termini històric que representés un mínim relatiu [?] i sobrepassar de seguida el nivell dels països capitalistes avançats”. L’oposició d’esquerres fou, en qualsevol cas, “sobrepassada”. Tanmateix, encara que donaren l’ordre “d’assolir i sobrepassar” al món sencer en un “termini relatiu”, els teòrics que el vespre preconitzaven la lentitud de la tortuga, eren presoners del “factor internacional” tan temut per la burocràcia. I la primera versió de la teoria estalinista, la més clara, fou liquidada en vuit mesos.
El socialisme haurà de “sobrepassar” indubtablement al capitalisme en tots el dominis, escrivia l’oposició d’esquerra en un document repartit il·legalment en març de 1927, “en aquest moment, però, no es tracta de les relacions del socialisme amb el capitalisme en general, sinó del desenvolupament econòmic de l’URSS amb relació al d’Alemanya, d’Anglaterra, dels Estats Units. Què cal entendre per un termini històric mínim? ¿Romandrem lluny del nivell dels països capitalistes avançats durant els propers períodes quinquennals ? Si admetem que es puga fruir d’un nou període de prosperitat que dure algunes desenes d’anys, parlar del socialisme en el nostre país endarrerit serà una trista neciesa; haurem de reconèixer que ens enganyem al considerar a nostra època com la de la putrefacció del capitalisme. En aquest cas, la República dels Soviets serà la segona experiència de la dictadura del proletariat, més llarga i més fecunda que la de la Comuna de París, però al capdavall, una simple experiència…¿Tenim raons series per a revisar tan resoludament els valors de la nostra època i el sentit de la revolució internacional? No. En concloure el seu període de reconstrucció (després de la guerra), els països capitalistes tornen a trobar-se amb totes les seues antigues contradiccions interiors i internacionals, augmentades i agreujadíssimes però. Eixa és la base de la revolució proletària. Es un fet que construïm el socialisme. Però com el tot és major que la part, també és un fet, no menys cert, però major, que la revolució es prepara en Europa i en el món. La part sols podrà vèncer amb el tot… El proletariat europeu necessita un temps molt menys llarg per prendre el poder que el que nosaltres necessitem per superar, des del punt de vista tècnic, a Europa i Amèrica… Mentrestant, tenim que minorar sistemàticament la diferència entre el rendiment del treball en el nostre país i el dels altres. Com més progressem, menys estarem amenaçats per la possible intervenció dels preus baixos i, en conseqüència, per la intervenció armada… Com més millorem les condicions d’existència dels obrers i dels camperols, amb major seguretat precipitarem la revolució en Europa, més ràpidament aquesta revolució ens enriquirà amb la tècnica mundial i més segura i completa serà nostra edificació socialista, element de la d’Europa i del món”. Aquest document, com molts d’altres, resta sens resposta, a menys que s’haja considerat com a tal les exclusions del partit i els arrestos.
Després de renunciar a la lentitud de la tortuga calgué renunciar a la idea connexa de l’assimilació del kulak pel socialisme. La derrota infligida als camperols rics mitjançant mesures administratives havia de proporcionar, tanmateix, un nou aliment a la teoria del socialisme en un sol país: des del moment en que les classes estaven, ‘en el fons’, anhilades, el socialisme, ‘en el fons’, estava realitzat (1931). Era la restauració de la idea d’una societat socialista “a base de misèria”. Recordem que un periodista oficiós ens explicà en aqueix moment que la manca de llet per als xiquets es devia a la manca de vaques i no pas als efectes del sistema socialista.
No obstant, la preocupació pel rendiment del treball no permeté ressagar-se en les tranquil·litzadores fórmules de 1931, destinades a proporcionar una compensació moral als estralls de la col·lectivització total. Stalin declarà sobtadament amb motiu del moviment Stakhanov: “Creuen alguns que el socialisme pot consolidar-se amb certa igualtat en la pobresa. És fals… El socialisme sols pot vèncer, realment, sobre la base d’un rendiment del treball més elevat que al règim capitalista.” Justíssim. El nou programa de les Joventuts Comunistes, adoptat en abril de 1935 al congrés que les privà dels darrers vestigis dels seus drets polítics, defineix, però, categòricament el règim soviètic: “L’economia nacional s’ha tornat socialista.” Ningú es preocupa pas d’acordar aquests conceptes contradictoris que es llancen a la circulació segons les necessitats del moment. Ningú s’atrevirà a emetre una crítica, es diga el que es diga.
La necessitat del nou programa de les J.C. fou justificada per l’informador amb aquestes paraules: “L’antic programa conté una afirmació errònia, profundament antileninista i segons la qual ‘Rússia sols pot arribar al socialisme mitjançant la revolució mundial’. Aquest punt del programa és radicalment fals, impregnat d’idees ‘trotskistes’ [les mateixes idees que Stalin defenia encara en abril de 1924]” Resta per explicar perquè un programa escrit en 1921 per Bukharin, i revisat, atentament, pel Buró Polític amb la col·laboració de Lenin, es revelà ‘trotskista’ desprès de quinze anys i necessità una revisió en un sentit diametralment oposat. Tanmateix, els arguments lògics son impotents quan es tracta d’interessos. Desprès d’emancipar-se del proletariat del seu propi país, la burocràcia no pot reconèixer que l’URSS depèn del proletariat mundial.
La llei de la desigualtat del desenvolupament tingué com a resultat que la contradicció entre la tècnica i les relacions de propietat del capitalisme provoqués la ruptura de la cadena mundial en el seu punt més dèbil. L’endarrerit capitalisme rus fou el primer que pagà les insuficiències del capitalisme mundial. La llei del desenvolupament desigual s’uneix, a traves de la història, amb la del desenvolupament combinat. L’enderroc de la burgesia a Rússia provocà la dictadura del proletariat, és a dir, que un país endarrerit donés un bot en avant amb relació als països avançats. L’establiment de les formes socialistes de la propietat en un país endarrerit ensopegà amb una tècnica i una cultura massa dèbils. Nascuda de la contradicció entre les forces productives mundials altament desenvolupades i la propietat capitalista, la Revolució d’Octubre engendrà, al seu torn, contradiccions entre les forces productives nacionals, massa insuficients, i la propietat socialista.
Veritat és que l’aïllament de l’URSS no tingué les greus conseqüències que eren de témer: el món capitalista estava massa desorganitzat i paralitzat per a poder manifestar tot el seu poder potencial. La ‘treva’ ha estat més llarga del que l’optimisme crític feia esperar. No obstant, l’aïllament i la impossibilitat d’aprofitar els recursos del mercat mundial, inclús quan fos a sobre de les bases capitalistes (ja que el comerç exterior havia caigut a una quarta o quinta part del que era en 1913), no sols obligaven a fer enormes despeses de defensa nacional sinó que provocaven un dels més desavantatjosos repartiments de les forces productives i la lentitud del millorament de les masses. La plaga burocràtica, tanmateix, fou el producte més nefast de l’aïllament.
Les normes polítiques i jurídiques establertes per la revolució exerceixen, per una banda, una influència favorable sobre l’economia endarrerida i sofreixen, per l’altra, l’acció depriment d’un medi endarrerit. Com més llarg siga el temps que l’URSS romandrà rodejada per un medi capitalista, més profunda serà la degeneració dels teixits socials. Un aïllament indefinit provocarà, infal·liblement, la restauració del capitalisme i no pas l’establiment del comunisme nacional.
Si la burgesia no pot deixar-se assimilar pacíficament per la democràcia socialista, l’Estat socialista, per la seua banda, tampoc pot assimilar-se al sistema capitalista mundial. El desenvolupament socialista pacífic ‘d’un sol país’ no està a l’ordre del dia en la història; una llarga sèrie de trastorns mundials s’anuncia: guerres i revolucions. També en la vida interior de l’URSS s’anuncien tempestes inevitables. En la seua lluita per l’economia planificada la burocràcia ha hagut d’expropiar el kulak; en la seua lluita pel socialisme, la classe obrera haurà d’expropiar a la burocràcia sobre la tomba de la qual podrà escriure aquest epitafi: “Ací jau la teoria del socialisme en un sol país.”
Per primera volta, un poderós govern compra a l’estranger no a la premsa de dreta sinó a la d’esquerra, i inclús a la d’extrema esquerra. La simpatia de les masses per la més gran de les revolucions, es veu canalitzada hàbilment en favor de la burocràcia. La premsa ‘simpatitzant’ perd, insensiblement, el dret de publicar tot allò que pogués causar la més minsa contrarietat als dirigents de l’URSS. Els llibres desagradables al Kremlin són rebuts decididament en silenci. Apologistes sorollosos i desproveïts de qualque talent són traduïts a diversos idiomes. Hem tractat de no citar en aquest treball les obres típiques dels ‘amics’ de l’URSS, preferint necieses originals a les transcripcions estrangeres. La literatura dels ‘amics’, incloent-hi la Tercera Internacional Comunista que és la fracció més carrinclona i vulgar, presenta un volum, tanmateix, imponent i el seu paper en política no és menyspreable, de manera que cal consagrar-li algunes pàgines.
El llibre dels Webb, El comunisme soviètic, ha estat declarat com una aportació considerable al patrimoni del pensament. En compte de dir allò que s’ha fet i en quin sentit evoluciona la realitat, aquests autors usen l.500 pàgines per a exposar allò que s’ha projectat a les oficines o promulgat en les lleis. Llur conclusió és que el comunisme es realitzarà en l’URSS quan els plans, i les intencions, hagen passat al domini dels fets. Tal és el contingut d’un llibre abrusador, que transcriu els informes de les cancelleries moscovites i els articles de premsa publicats en els jubileus.
L’amistat que es té a la burocràcia soviètica no arriba pas a la revolució proletària; és més bé una prevenció contra d’ella. Els Wedd estan llests, sens dubte, per a reconèixer que el sistema soviètic s’estendrà per la resta del món algun dia. Tanmateix, “quan, o amb què modificacions; per una revolució violenta, per una penetració pacífica, per una imitació conscient, són preguntes a les que no podem respondre” (But how, when, with wath modifications, and wether through violent revolution or by peaceful penetration, or even by conscious imitation, are questions we cannot answer). Aquesta negació diplomàtica, que constitueix en realitat una resposta inequívoca, molt característica dels ‘amics’, dóna la mida de la seua amistat. Si tot el món hagués respost així al problema de la revolució, abans de 1917 per exemple, no hi hauria ara estat soviètic i aquests ‘amics’ britànics dedicarien les seus simpaties a d’altres objectes…
Els Webb parlen de la vanitat d’esperar revolucions en Europa en un pervindre pròxim, com si fos una cosa molt natural; veuen en aquest argument una prova tranquil·litzadora de com és de raonable el socialisme en un sol país. Amb tota l’autoritat de gents per a les quals la Revolució d’Octubre fou una sorpresa, molt desagradable per altra banda, ens ensenyen la necessitat de construir el socialisme dins les fronteres de l’URSS, a manca d’altres perspectives. Per cortesia s’absté hom d’alçar-se de muscles. Sols podríem discutir amb els Webb sobre la necessitat i manera de preparar una revolució a la Gran Bretanya i no pas de la construcció de fàbriques o de l’ús d’adobs minerals a l’URSS. Sobre aquest punt precís, però, els nostres savis sociòlegs es declaren incompetents i àdhuc el problema els sembla en contradicció amb la “ciència”.
Lenin detestava els burgesos conservadors que es creuen socialistes, més particularment els fabians anglesos. L’índex alfabètic d’autors citats en les seues obres mostra l’hostilitat que demostrà tota la seua vida als Webb. Per primera volta, en 1907, els tractà “d’estúpids panegiristes de la mediocritat petit burgesa britànica” que “tracten de presentar el cartisme, època revolucionària del moviment obrer anglès, com una ximple xiquillada”. Sense el cartisme, la comuna de París hagués estat impossible, i sens ambdós, la Revolució d’Octubre també ho haguera estat. Els Webb sols trobaren en l’URSS mecanismes administratius i plans burocràtics; no varen veure ni el cartisme, ni la Comuna, ni la Revolució d’Octubre. La revolució els resulta estranya, a menys que no els semble una ‘xiquillada desproveïda de sentit’.
Com es sabut, Lenin no es preocupava per la bona educació pueril en la polèmica amb els oportunistes. Els seus epítets injuriosos (“lacais de la burgesia”, “traïdors”, “ànimes servils”, etc.), però, contingueren, durant anys, un judici madur sobre els Webb, propagandistes del fabianisme, és a dir de la respectabilitat tradicional i de la submissió als fets. No pot parlar-se d’un canvi profund en el pensament dels Webb, durant el últims anys. La parella fabiana, que durant la guerra sostingué a llur burgesia i més tard acceptà de mans del rei el títol de Lord Passfield sense renunciar a res i sense desmentir-se en el més mínim, havia d’arribar al comunisme en un sol país, i a més a més, en un país estranger. Sidney Webb era ministre de les colònies, és a dir, carceller en cap de l’imperialisme anglès, al moment que s’aproximà a la burocràcia soviètica de la qual va rebre els materials per a la seua atapeïda compilació.
Des de 1923, els Webb no veien gran diferència entre el bolxevisme i el tsarisme (veure The Decay of Capitalist Civilisation, 1923). En canvi, reconeixien sense reserves la ‘democràcia’ estalinista. No tractem pas de veure en això una contradicció. Els fabians s’indignaven en veure que el poble privava de llibertat a les ‘persones instruïdes’, troben, però, molt natural que la burocràcia prive de llibertat el proletariat. ¿No ha estat, des de sempre, aquesta la funció de la burocràcia laborista? Els Webb afirmen que la crítica és completament lliure en l’URSS. Demostren amb això una manca absoluta de sentit de l’humor. Citen amb la major serietat a ‘l’autocrítica’ que s’exerceix com si fos una corretja i l’objecte i límits de la qual es poguessen determinar fàcilment d’antuvi.
Candor? Ni Engels ni Lenin consideraven a Sidney Webb com un ingenu. Més aviat respectabilitat. Els Webb parlen d’un règim establert i d’amfitrions agradables. Desaproven profundament la crítica marxista d’allò que és i, pel mateix, es senten cridats a defendre l’herència de la Revolució d’Octubre contra l’oposició d’esquerres. Indiquem, per ser més explícits, que el govern laborista al que pertanyia Lord Passfield refusà, en el seu temps, l’entrada en Anglaterra a l’autor d’aquesta obra. Mr. Sidney Webb, que en aqueixos moments treballava en el seu llibre, defenia d’eixa forma a l’URSS en el domini de la teoria i a l’imperi de Sa Majestat Britànica en el de la pràctica. I allò que l’honorà més és que romania fidel a ell mateix em ambdós casos.
Per a molts petits burgesos que no disposen d’una ploma ni d’un pinzell, ‘l’amistat’ oficialment segellada amb l’URSS és una espècie de certificat d’interessos morals superiors… l’adhesió a la francmaçoneria o als clubs pacifistes és bastant semblant a l’afiliació a les societat ‘d’Amics de l’URSS’, puix que permet dur dues existències al mateix temps, una de trivial, en el cercle dels interessos quotidians; l’altra, més elevada. Els ‘Amics’ visiten de quan en quan Moscou; prenen nota dels tractors, de les cases de bressol, de les desfilades, dels ‘pioners’, dels paracaigudistes, de tot, en una paraula, excepte de l’existència d’una nova aristocràcia. Els millors d’ells tanquen els ulls per aversió a la societat capitalista. André Gide ho confessa francament: “també influeixen, i molt, l’estupidesa i la manca d’honradesa dels atacs contra l’URSS perquè posem alguna obstinació en defensar-la”. L’estupidesa i la manca d’honradesa dels adversaris no pot justificar nostra pròpia ceguesa. Les masses, en tot cas, necessiten amics que vegin clar.
La simpatia del major nombre de burgesos radicals i radical-socialistes envers els dirigents de l’URSS té causes no desproveïdes d’importància. Malgrat les diferències de programes, els partidaris d’un ‘progrés’ adquirit o fàcil de realitzar predominen entre els polítics d’ofici. Existeixen molts més reformistes que revolucionaris en el planeta; molts més adaptats que irreductibles. Es necessiten èpoques excepcionals de la història per tal que els revolucionaris isquen de llur aïllament i per tal que els reformistes juguen el paper de peixos fora d’aigua.
No hi ha en la burocràcia soviètica actual un sol home que en abril de 1917, i inclús molt més tard, no haja considerat fantàstica la idea de la dictadura del proletariat a Rússia (eixa fantasia es nomenava aleshores… trotskisme). Els ‘amics’ estrangers de l’URSS, pertanyents a les generacions majors, durant desenes d’anys consideraren els menxevics russos com polítics ‘realistes’ partidaris del ‘front popular’ amb els liberals i que refusen la dictadura com una follia. Altra cosa és reconèixer a la dictadura del proletariat quan ja està realitzada i inclús desfigurada per la burocràcia; en aquest cas, els ‘amics’ estan justament a l’altura de les circumstàncies. Ja no es limiten a fer-li justícia a l’Estat Soviètic sinó que pretenen defensar-lo en contra dels seus enemics, no tant contra els que l’empenyen cap enrere com contra els que li preparen un pervindre. ¿Aquests ‘amics’ són patriotes actius com els reformistes anglesos, francesos, belgues i demés? Aleshores és com justificar la seua aliança amb la burgesia invocant la defensa de l’URSS. ¿O, pel contrari, són derrotistes malgrat ells mateixos, com socialpatriotes alemanys i austríacs d’ahir? En aquest cas, esperen que la coalició de França amb l’URSS els ajude a triomfar sobre els Hitler i els Schusschnig. Lleó Blum que fou l’adversari del bolxevisme en el seu període heroic i va obrir les pàgines del ‘Populaire’ a les campanyes contra l’URSS, ja no imprimeix una sola línia sobre els crims de la burocràcia soviètica. De la mateixa forma que el Moisès de la Bíblia, devorat pel desig de veure el rostre diví tan sols pogué postrar-se davant la part posterior de la divina anatomia, els reformistes, idòlatres del fet realitzat, no són capaços de conèixer i reconèixer més que el pesat remolc de la revolució.
Els caps comunistes actuals pertanyen, en realitza, al mateix tipus d’homes. Després de moltes piruetes i acrobàcies, han descobert, de sobte, els avantatges de l’oportunisme, al qual s’han convertit amb la frescor de la ignorància que els caracteritzà sempre. Llur servilisme cap els dirigents del Kremlin, no sempre desinteressat, fóra prou per a privar-los absolutament d’iniciativa revolucionària. Als arguments de la crítica sols responen amb lladrucs i mugides; en canvi, donen mostres de satisfacció front al fuet de l’amo. Aquestes persones tan poc simpàtiques, que al primer perill es dispersaran per tot arreu, ens tenen per ‘obcecats contrarevolucionaris’ Què fer? Malgrat llur severitat, la història no manca de farses.
Els més clarividents dels ‘amics’ admeten, almenys en la intimitat, que hi han taques al sol soviètic, substituint, però, la dialèctica per una anàlisi fatalista, es consolen dient que certa degeneració burocràtica era inevitable. Siga. La resistència al mal, però, no ho és menys. La necessitat té dos extrems: el de la reacció i el del progrés. La història ens ensenya que els homes i els partits que la sol·liciten en sentits contraris acaben per trobar-se a ambdós costats de la barricada.
El darrer argument dels ‘amics’ és que els reaccionaris s’apoderen de les crítiques adreçades al règim soviètic. Açò és innegable i tractaran, a més a més, d’aprofitar aquesta obra. Alguna vegada va succeir d’altra forma? El Manifest Comunista recordava desdenyosament que la reacció feudal tractà d’explotar la crítica socialista contra el liberalisme. Tanmateix, el socialisme revolucionari continuà el seu camí. Nosaltres continuarem el nostre. La premsa comunista diu, sens dubte, que nostra crítica prepara… la intervenció armada contra l’URSS. Açò vol dir, evidentment, que els governs capitalistes, en saber pels nostres treballs el que ha arribat a ésser la burocràcia, va a castigar-la per haver abandonat els principis d’Octubre. Els polemistes de la III Internacional no esgrimeixen l’espasa sinó el garrot o armes inclús menys acerades. La veritat és que la crítica marxista, en nomenar les coses pel seu nom, sols pot que consolidar el crèdit conservador de la diplomàcia soviètica als ulls de la burgesia.
No succeeix el mateix amb la classe obrera i els partidaris sincers que té entre els intel·lectuals. Allí, el nostre treball pot, en efecte, fer que nasquen dubtes i suscitar desconfiança, però no envers la revolució sinó envers els que l'estrangulen. I aquesta és la finalitat que ens hem proposat puix que el motor del progrés és la veritat i no pas la mentida.