I. Què s'ha obtingut
Els principals índexs del desenvolupament industrial
Apreciacions comparatives dels resultats
els principals índexs del desenvolupament industrial
La insignificança de la burgesia russa va fer que els objectius democràtics de la Rússia endarrerida (com ara: els de la liquidació de la monarquia i d’una opressió dels camperols resultant, fins a cert punt, de la servitud) únicament pogueren assolir-se mitjançant la dictadura del proletariat. Però quan el proletariat va fer-se amb el poder, al capdavant de les masses camperoles, no pogué limitar-se a les realitzacions democràtiques. La revolució burgesa es va confondre, d’immediat, amb la primera fase de la revolució socialista; i això no es degué a raons fortuïtes. La història de les últimes dècades testimonia, amb particular força, que en les condicions de decadència del capitalisme, els països endarrerits, no poden aconseguir el nivell de les velles metròpolis del capital. Els civilitzadors, col·locats en un cul de sac, tanquen el camí als que es civilitzen. Rússia entrà en el camí de la revolució proletària no perquè llur economia fora la més madura per a la transformació socialista sinó perquè aquesta economia ja no podia desenvolupar-se sobre bases capitalistes. La socialització dels mitjans de producció havia arribat a ser la primera condició necessària per a traure el país de la barbàrie: tal és la llei del desenvolupament combinat dels països endarrerits. Arribat a la revolució com “l’esglaó més dèbil de la cadena capitalista” (Lenin), l’antic imperi dels tsars encara avui, dinou anys després, ha “d’assolir i sobrepassar” (el que vol dir assolir abans que res) a Europa i Amèrica; en d’altres paraules: ha de resoldre els problemes de la producció i de la tècnica que el capitalisme avançat ha resolt des de fa ja temps.
Podria ser d’altra forma? La subversió de les velles classes dominants, lluny de resoldre el problema, el que va fer va ser plantejar-lo: elevar-se de la barbàrie a la cultura. Concentrant alhora la propietat i els mitjans de producció en mans de l’Estat, la Revolució permeté d’aplicar nous mètodes econòmics d’una enorme eficàcia. Sols gràcies a la direcció fundada sobre un pla únic es pogué reconstruir en poc de temps tot el que havia estat destruït en la guerra imperialista i en la guerra civil, i crear noves empreses grandioses, noves indústries, branques senceres d’indústria.
L’extremada lentitud de la revolució mundial, revolució amb què comptaven els dirigents bolxevics, no solament va suscitar enormes dificultats a l’URSS, també hi posà de relleu els seus recursos interiors i les seues possibilitats excepcionalment amplies. No obstant això, sols a escala internacional és possible fer una justa apreciació dels resultats obtinguts (de la seua magnitud així com de la seua insuficiència). El mètode que emprarem serà el de la interpretació històrica i sociològica i no el de l’acumulació de les il·lustracions estadístiques. No obstant, partirem d’algunes de les xifres més importants.
L’amplitud de la industrialització de l‘URSS, enmig de l’estancament i decadència de gairebé tot l’univers capitalista, es desprèn dels índexs globals que presente tot seguit. La producció industrial d’Alemanya sols recupera el seu nivell gràcies a la febre dels armaments. Durant el mateix lapse, la producció de la Gran Bretanya sols augmentà, ajudada pel proteccionisme, de 3 a 4 %. La producció industrial dels Estats Units baixà prop d’un 25%; la de França més del 30%. El Japó, en llur frenesí d’armaments i de bandidatge, es col·loca en el primer lloc dels països capitalistes: la seua producció augmentà prop d’un 40%. Aquest índex excepcional, però, empal·lideix també front a la dinàmica del desenvolupament de l‘URSS, la producció industrial de la qual augmentà, en el mateix lapse, 3,5 voltes, el que significa un augment del 250%. En els deu darrers anys (1925-1935), la indústria pesant soviètica ha multiplicat la seua producció per més de deu. Al primer any del Pla Quinquennal, les inversions de capitals s’elevaren a 5.400 milions de rubles; en 1936, estaran al voltant dels 32.000 milions.
Si abandonem les estimacions financeres, donada la inestabilitat del ruble, se’ns imposen d’altres més indiscutibles. En desembre de 1913, la conca del Doneck produí 2.275 tones d’hulla; en desembre de 1935, 7.125 tones. Durant els tres darrers anys, la producció metal·lúrgica augmentà dues vegades, la de l’acer i la dels acers laminats, prop de 2,5 vegades. L’extracció de gasolines, hulla i minerals de ferro augmentà 3 o 3,5 voltes en comparació amb la preguerra. En 1920, quan es decretà el primer pla d’electrificació, el país tenia estacions locals d’una potència total de 253.000 quilovats. En 1935 ja n’hi havien 95 estacions locals amb una potència total de 4. 345.000 quilovats. En 1925 l‘URSS ocupava l’onzè lloc al món des del punt de vista de la producció d’energia elèctrica; en 1935, sols era inferior a Alemanya i als Estats Units. En l’extracció d’hulla, l‘URSS passà del desè lloc al quart. Quant a la producció d’acer, passà del sisè al tercer. En la producció de tractors ocupa el primer lloc del món. El mateix succeeix amb la producció de sucre.
Els immensos resultats obtinguts per la indústria, el prometedor començament d’un floriment de l’agricultura, el creixement extraordinari de les velles ciutats industrials, la creació d’altres noves, el ràpid augment del nombre d’obrers, l’elevació del nivell cultural i de les necessitats, són els resultats indiscutibles de la Revolució d’Octubre en la que els profetes del vell món cregueren veure la tomba de la civilització. Ja no cal discutir amb els senyor economistes burgesos: el socialisme ha demostrat el seu dret a la victòria, no en les pàgines d’ El Capital sinó en una arena econòmica que constitueix la sexta part de la superfície del globus; no en el llenguatge de la dialèctica, sinó en el del ferro, ciment i electricitat. Encara en el cas que l’URSS sucumbia, per culpa de llurs dirigents, als colps de l’exterior (cosa que confiem fermament no haver de veure) quedaria, com a penyora del pervindre, el fet indestructible que la revolució proletària fon l’única que va permetre a un país endarrerit obtindre en menys de vint anys resultats sense precedents en la història.
Així es tanca, en el moviment obrer, el debat amb els reformistes. ¿Es pot comparar, tant sols un moment, llur agitació de rates, amb l’obra titànica d’un poble que sorgí a la nova vida per la revolució? Si en 1918 la socialdemocràcia alemanya hagués aprofitat el poder que els obrers li imposaven per a fer la revolució social i no per a salvar el capitalisme, no és difícil de concebre, fundant-se en l’exemple rus, quina invencible potència econòmica no hauria estat actualment la del bloc socialista de l’Europa central i oriental i d’una part considerable d’Àsia. Els pobles del món hauran de pagar amb noves guerres i noves revolucions els crims històrics del reformisme.
apreciacions comparatives dels resultats
Els coeficients dinàmics de la indústria soviètica no tenen precedents. No bastaran, però, per a resoldre el problema ni hui ni demà. L‘URSS puja partint d’un nivell espantosament baix, mentre que els països capitalistes, pel contrari, descendeixen des d’un nivell molt alt. La relació de les forces actuals no està determinada per la dinàmica del creixement, sinó per l’oposició de la potència total dels dos adversaris, tal com s’expressa per les reserves materials, la tècnica, la cultura, i primer que res pel rendiment del treball humà. Tan prompte com abordem el problema des d’aquest angle estàtic, la situació canvia amb gran desavantatge per a l’URSS.
El problema plantejat per Lenin (‘qui triomfarà ? ‘) és el de la relació de les forces entre l‘URSS i el proletariat revolucionari del món, per una banda, i les forces interiors hostils i el capitalisme mundial per l’altra. Els èxits econòmics de l’URSS li permeten fer-se ferma, progressar, armar-se i, si fos necessari, batre’s en retirada, esperar i resistir. Però en si mateixa, la pregunta ¿qui triomfarà ?, i no sols en el sentit econòmic, se li planteja a l’URSS a escala mundial. La intervenció armada és perillosa. La intervenció de mercaderies a baix preu, venint rere els exèrcits capitalistes, seria infinitament més perillosa. La victòria del proletariat en un país d’occident conduiria, clar està, a un canvi radical de la relació de les forces. Però en tant que l’URSS romanga aïllada (pitjor encara: en tant que el proletariat europeu va de derrota en derrota i retrocedeix) la força del règim s’amida, en definitiva, pel rendiment del treball que, en la producció de mercaderies, s’expressa pel preu de cost i venda. La diferència entre els preus interiors i els del mercat mundial constitueixen un dels índexs més importants de la relació de forces (però a l’estadística soviètica li està prohibit tocar, ni tan sols lleument, aquest problema), açò és conseqüència de que, malgrat el seu marasme i prostració, el capitalisme posseeix encara una enorme superioritat en la tècnica, l’organització i la cultura del treball.
Es coneix de sobres l’estat tradicionalment endarrerit de l’agricultura soviètica. En cap de les seues branques s’han assolit èxits que puguen comparar-se, ni de lluny, als obtinguts en la indústria. “Estem encara molt al darrera [deplorava Molotov cap a finals de 1935] dels països capitalistes quant al rendiment dels nostres cultius de remolatxes”. En 1934 s’obtingueren en l‘URSS 82 quintars per hectàrea del producte abans citat; en 1935, Ucraïna, en una collita excepcional, n’obtingué 131 quintars. En Txecoslovàquia i en Alemanya, l’hectàrea produeix prop de 250 quintars; a França, més de 300. Els laments de Molotov poden estendre’s, sense exageració, a totes les branques de l’agricultura, es tracte de cultius tècnics o de cereals o, amb més raó encara, de la cria de diversos animals. Cultius alternats, ben planificats, selecció de llavors, ús d’adobs, tractors, un utillatge agrícola perfeccionat, la cria de ramaderia de raça, són coses que preparen, és veritat, una immensa revolució en l’agricultura. Però justament en aquest domini, que és un dels més conservadors, és on la Revolució necessita més temps. Pel moment, l’objectiu és, malgrat la col·lectivització, aproximar-se als models superiors de l’Occident capitalista (amb llurs petites granges individuals).
La lluita per augmentar el rendiment del treball en la indústria es porta a terme mitjançant l’assimilació de la tècnica avançada i la millor utilització de la mà d’obra. La possibilitat de construir en pocs anys vastes fàbriques del tipus més modern estava assegurada, per una banda, per l’alta tècnica de l’Occident capitalista, per l’altra, pel règim del pla. En aquest domini assistim a l’assimilació de les conquestes alienes. El fet que la indústria soviètica, i l’equip de l’Exèrcit Roig, hagen millorat amb un ritme accelerat, implica enormes avantatges potencials. L’economia es veu obligada a arrossegar rere d’ella un utillatge antiquat, com en el cas de França o Anglaterra; l’exèrcit no està obligat a usar els vells armaments. Però aquest creixement febril té aspectes negatius: els diversos elements de l’economia no s’harmonitzen; els homes estan més endarrerits que la tècnica, la direcció no està a l’altura de la seua tasca. Tot açò s’expressa actualment pels preus de cost elevadíssims en una producció de baixa qualitat.
“Els nostres pous [escriu el dirigent de la indústria de les gasolines] disposen del mateix utillatge que els pous americans, l’organització de la perforació, però, està endarrerida, els quadres estan insuficientment qualificats… El gran nombre d’accidents s’explica per la negligència, la incapacitat i la insuficiència de la vigilància tècnica.” Molotov es queixa de que: “Estem molt endarrerits en l’organització dels tallers de construcció. En ells domina freqüentment la rutina, i l’utillatge i les màquines es tracten d’una forma escandalosa.” Trobem aquestes confessions en tota la premsa soviètica. La tècnica moderna està molt lluny de donar a l‘URSS els mateixos resultats que en llur pàtria capitalista.
Els èxits globals de la indústria pesant constitueixen una conquesta inapreciable: sols sobre aquests fonaments es pot construir però una economia moderna dóna proves de la seua eficàcia en la construcció de detalls mes fins. En aquest aspecte l’URSS està, encara, molt endarrerida.
Els resultats més seriosos, no solament quantitatius sinó qualitatius, s’han obtingut amb tota seguretat en la indústria militar; l’exèrcit i la flota són la clientela de major influència i la més exigent. No obstant, els dirigents dels serveis de l’exèrcit, comprenent a Vorosilov, no deixen de deplorar en els seus discursos publicats “que no sempre estem plenament satisfets de la qualitat de la producció que doneu a l’Exèrcit Roig”. S’endevina sense molt de treball la inquietud que s’amaga darrere d’aquestes prudents paraules.
La construcció de màquines (ens diu el cap de la indústria pesant en un informe oficial) “ha de ser de bona qualitat, el que dissortadament no succeeix...” I més lluny: “La màquina es cara en l’URSS.” Com de costum, l’informant s’absté de proporcionar dades comparatives precises en relació a la producció mundial.
El tractor és l’orgull de la indústria soviètica. Però el coeficient d’ús d’aquestos implements és molt baix. Durant el darrer exercici econòmic, el 81% dels tractors s’hagué de sotmetre a reparacions importants i moltes d’aquestes màquines s’inutilitzaren durant els treballs del camp. Segons certs càlculs, les Estacions de Màquines i de Tractors sols varen cobrir les seues despeses amb collites de 20 a 22 quintars de grans per hectàrea. Ara que el rendiment mitjà per hectàrea no arriba a la meitat d’eixa xifra l’Estat ha de cobrir dèficits que s’eleven a milers de milions.
La situació dels transports automòbils és encara pitjor. Un camió recorre en Amèrica 60.000, 80.000 i fins 100.000 quilòmetres per any; a l‘URSS tan sols recorre 20.000, és a dir, tres o quatre vegades menys. De cada cent camions, cinquanta-cinc es troben a les carreteres, els restants estan en reparació o en espera de reparacions. El cost de les reparacions sobrepassa en dos voltes el cost total de la producció de nous camions. No és, doncs, estrany que, segons l’opinió de la Comissió Governamental de Control, “el transport automòbil, pel preu de cost de la seua producció, siga una càrrega excepcionalment pesant.”
L’augment de capacitat de transport de les vies fèrries va acompanyat, segons el President del Consell de Comissaris del Poble, “de gran nombre d’accidents i de descarrilaments”. La causa essencial no varia; és la mediocre cultura del treball heretada del passat. La lluita per l’adient manteniment de les vies fèrries es transforma en una mena d’empresa heroica que fa que els guardaagulles recompensats llisquen els seus informes al Kremlin davant dels més alts representants del poder. Malgrat l’avanç dels darrers anys, els transports marítims estan molt per de sota dels transports per ferrocarril. Es troben periòdicament a la premsa paràgrafs sobre el “treball deplorable dels transports marítims”, la qualitat “inversemblantment baixa de les reparacions en la flota”. Etc.
A les branques de la indústria lleugera, la situació es, encara, menys favorable que a les de la indústria pesant. Podem formular per a la indústria soviètica una llei prou particular: en general els productes són pitjors com més prop estan del consumidor. En la indústria tèxtil, si hem de creure al ‘Pravda’, “el percentatge de productes deficients és deshonrós, el rendiment, dèbil”, i “les baixes qualitats són les que prevalen”. Les queixes referents a la mala qualitat dels articles de primera necessitat es deixen llegir periòdicament en la premsa soviètica: “la llauneria es treballa torbament”; “els mobles son lletjos, mal ajustats, mal acabats”; “no és possible trobar botons acceptables”; “els establiments d’alimentació pública treballen d’una forma absolutament lamentable”; etc., etc.
Garantir l’èxit de la industrialització mitjançant únicament els índexs quantitatius es gairebé el mateix que voler definir l’anatomia d’un home mitjançant únicament la seua estatura, sense indicar el diàmetre del pit. Una estimació més justa de la dinàmica de la economia soviètica exigeix que, a més a més del correctiu de qualitat, recordem sempre que els ràpids èxits assolits en un domini van acompanyats pels retardaments en d’altres. La creació de vastes fàbriques d’automòbils es paga amb la insuficiència i l’abandó de la xarxa de carreteres. “L’abandó de nostres carreteres és extraordinari [testifiquen els ‘izvestia’] no és possible anar a més de deu quilòmetres per hora en una calçada tan important com la de Moscou-Iàroslavl.” El President de la Comissió del Pla afirma que el país conserva encara les tradicions dels “segles sense carreteres”.
L’economia municipal es troba en un estat anàleg. En poc de temps es creen noves ciutats industrials, mentre que desenes de les antigues cauen en l’abandó més complet. Les capitals i les ciutats industrials creixen i s’embelleixen; sorgeixen ara ací i ara aquí teatres i clubs costosos, la crisi de l’habitatge, però, és intolerable; és ja costum que ningú se n’ocupe. “Construïm mal i car, el conjunt d’habitacions es deteriora i fem poques i roïns reparacions.” (Izvestia).
Aquestes desproporcions existeixen en tota l’economia i són, d’alguna forma, inevitables, puix que ha estat, i és, necessari començar pels sectors més importants. Cal tenir em compte, a més a més, que l’estat endarrerit de determinats sectors disminueix, en molt, l’eficàcia del treball d’altres. Si ens imaginem una economia dirigida ideal, en la qual no s’assegure la rapidesa del ritme de determinades branques sinó els majors resultats per al conjunt de l’economia, el coeficient estadístic de creixement serà menor durant el primer període, però l’economia en conjunt, i el consumidor, guanyaran amb això, així d’aquí endavant, la dinàmica general de l’economia guanyarà també.
En l’estadística oficial, la producció i la reparació d’automòbils es suma per a formar un total de producció industrial; des del punt de vista de l’eficàcia econòmica fóra millor, però, procedir per subtracció que no pas per addició. Aquesta observació es fereix també a d’altres indústries. Es per això que totes les avaluacions globals en rubles no tenen sinó un valor relatiu; hom no sap si s’hi amaga la fabricació o la descompostura d’una màquina. Si la producció global de la indústria pesant, avaluada en rubles ‘estables’, s’ha multiplicat per sis amb relació al que era abans de la guerra, l’extracció de petroli i d’hulla, així com també la producció de les foses de ferro expressades en tones, sols han augmentat tres voltes i mitja. La principal causa d’aquesta discordança és que la indústria soviètica ha creat noves branques, desconegudes en els temps dels tsars. No obstant, cal cercar una causa complementària en la manipulació tendenciosa de les estadístiques. Ja sabem que tota burocràcia té la necessitat orgànica de maquillar la realitat.
El rendiment individual mitjà del treball encara és molt baix a l’URSS. En la millor fàbrica metal·lúrgica, la producció de ferro colat i d’acer per obrer és tres cops inferior a la mitjana dels Estat Units. La comparança de les mitjanes entre els dos països donaria, probablement, una relació d’u a cinc o més baixa. En aquestes condicions, l’afirmació que els alts forns de l’URSS són millor utilitzats que no pas els dels països capitalistes està, pel moment, desproveïda de sentit ja que la tècnica no té més objecte que economitzar el treball de l’home. En la indústria forestal i en la de la construcció l’estat de les coses encara és més desconsolador que a la metal·lúrgica. La producció d’un obrer és de 5.000 tones, és a dir, deu cops menys, a l‘URSS. Una diferència tant notable s’explica més per la mala organització del treball que no pas per la insuficient formació professional dels obrers. La burocràcia agullona amb tota la seua força els obrers però no sap traure bon profit de la mà d’obra. L’agricultura, no cal dir-ho, és la pitjor tractada al respecte. Al dèbil rendiment del treball li correspon una dèbil renda nacional i, per tant, un baix nivell d’existència de les masses populars.
Quan se’ns diu que l‘URSS assolirà en 1936 el primer lloc en la producció industrial d’Europa (èxit en ell mateix enorme) no sols s’oblida hom de la qualitat i el preu de cost sinó, a més a més, de la xifra de població. El nivell de desenvolupament general del país, i més particularment, la condició material de les masses no poden determinar-se, ni a grans trets, més que dividint la producció entre el nombre de consumidors. Tractem d’efectuar aquesta simple operació aritmètica.
El paper de les vies fèrries en l’economia, en la vida cultural, en la guerra, no necessita ser demostrat. L‘URSS disposa de 83.000 quilòmetres de vies, contra 58.000 en Alemanya, 63.000 en França, 417.000 als Estat Units. Açò significa que a Alemanya hi han, per cada 10.000 habitants, 8,5 quilòmetres; a França 15,2 quilòmetres; als Estat Units, 33,1 quilòmetres; a l’URSS, 5 quilòmetres. Quant a les vies fèrries, l‘URSS continua ocupant un dels últims llocs al món civilitzat. La flota mercant, que s’ha triplicat durant els darrers cinc anys, està actualment quasi a la mateixa altura que les d’Espanya i Dinamarca. Afegim a això la maca de carreteres. En 1935, l’URSS produí 0,6 automòbils per cada 1.000 habitants; en 1934 la Gran Bretanya en produí prop de 8 pel mateix nombre d’habitants; França, 4,5; els Estats Units, 23 (per 36,5 en 1928).
I l’URSS, malgrat l’estat extremadament endarrerit dels seus ferrocarrils, transports fluvials i automòbils, no supera ni a França ni als Estats Units quant a la proporció de cavalls (1 cavall per 10-11 habitants), estant, ben al contrari, molt inferior la qualitat de llurs bèsties.
A despit d’haver estat en la indústria pesant on s’hi han assolit els èxits més notables, els índexs comparatius són desfavorables. L’extracció d’hulla va ser, en 1935, de prop 0,7 tones per habitant; a la Gran Bretanya s’ha elevat a quasi cinc tones; als Estat Units a prop de 3 tones (contra 5,4 en 1913); a Alemanya a prop de 2. Acer: URSS prop de 67 per habitant; Estats Units, prop de 250. Les proporcions són anàlogues en fosa i en els acers laminats. Energia elèctrica, 153 quilovats-hora per cap, en l’URSS, en 1935; en la Gran Bretanya, 443 (1934); en França, 363; En Alemanya, 472.
Per regla general els mateixos índexs són més baixos encara en la indústria lleugera. En 1935 es fabricaren menys de cinquanta centímetres de teixit de llana per cap; vuit o deu menys que als Estat Units o que a la Gran Bretanya. El drap sols és accessible als ciutadans soviètics privilegiats. Les masses s’han d’acontentar amb indianes fabricades a raó de 16 metres per cap i usades, com a l’antic règim, fins i tot a l’hivern. La sabateria proporciona actualment, 0,5 parells de calçat per any i per habitant (a Alemanya, més d’un parell; a França 1,5 parells; als Estat Units, prop de 3 parells; i no fem compte de l’índex de qualitat que empitjoraria la diferència). Es pot admetre amb tota seguretat que el percentatge de les persones que posseeixen diversos parells de sabates és sensiblement superior als països capitalistes que a l’URSS; per desgràcia l’URSS ocupa encara un dels primers llocs quant al percentatge de descalçats.
Les proporcions són les mateixes i parcialment més desavantatjoses en allò que es refereix als productes alimentaris, malgrat els innegables èxits assolits als darrers anys: les conserves, l’elaboració d’embotits, el formatge, per no parlar de pastissos i de dolços, són, pel moment, inaccessibles a la gran majoria de la població. La situació és igualment dolenta respecte als productes lactis. A França i als Estats Units hi ha, si fa o no fa, una vaca per cada cinc habitats; a Alemanya, per cada sis; a l’URSS per cada vuit; i dos vaques soviètiques compten per una des del punt de vista de la producció de llet. Sols en allò que es refereix a la producció de cereals, sègol sobretot, i també creïlles, l’URSS, si es fa compte del rendiment per cap, sobrepassa sensiblement a la major part dels països d’Europa i als Estats Units. El pa de sègol i la creïlla, considerats com els principals aliments de la població, constitueixen, però, l’índex clàssic de la indigència!
El consum de paper és un dels índexs culturals més importants. En 1935 es fabricaren a l’URSS menys de quatre quilos de paper per habitant; als Estats Units més de 34 quilos (contra 48 en 1928); a Alemanya, més de 47 quilos. Si als Estats Units hi ha per cada habitant dotze llapis a l’any, a l’URSS hi han prop de quatre, i de qualitat tan dolenta que el seu treball útil no és superior al d’un sol, al de dos com a molt.
Els periòdics es queixen contínuament que la manca d’alfabets, paper i llapis paralitza el treball escolar. Res té de sorprenent que la liquidació de l’analfabetisme, calculat per al desè aniversari de la Revolució d’Octubre, estiga encara lluny de complir-se.
Es pot comprendre aquest problema inspirant-se en consideracions més generals. La renda nacional per habitant és sensiblement inferior a la dels països occidentals; i com que les inversions en la producció absorbeixen quasi el 25-30 %, és a dir, una fracció incomparablement major que a cap altra banda, el fons de consum de les masses populars ha de ser molt inferior al dels països capitalistes avançats.
És cert que no hi han a l’URSS classes posseïdores la prodigalitat de les quals haja de ser contrabalançada pel subconsum de les masses populars. El pes d’aquesta observació és, no obstant, molt menor del que sembla a primer colp d’ull. La tasca essencial del sistema capitalista no consisteix pas en la prodigalitat de les classes posseïdores, per repugnant que siga en ella mateixa, sinó en que, per tal de garantir el seu dret al malbaratament, la burgesia mantinga la propietat privada dels mitjans de producció i condemne així a l’economia a l’anarquia i la disgregació. La burgesia reté evidentment el monopoli del consum dels articles de luxe. Les masses laborioses, però, la superen amb força en el consum dels articles de primera necessitat. També, si bé no hi han classes a l‘URSS en el sentit propi a la paraula, sí que hi ha una capa dirigent privilegiadíssima, que s’apropia de la part del lleó en el consum. I si l‘URSS produeix menys articles de primera necessitat per habitant que els països capitalistes avançats, això significa que la condició material de les masses està a un nivell encara inferior que als països capitalistes.
La responsabilitat d’aquest estat de les coses incumbeix, naturalment, al passat ombrívol de l’URSS, a tot allò que ens va llegar de misèria i d’ignorància. No hi havia una altra eixida vers el progrés que la subversió del capitalisme. Per convèncer-se’n és prou llençar un mirada als països bàltics i a Polònia, que foren antigament les parts més desenvolupades de l’imperi i que no ixen del marasme. El mèrit imperible del règim dels Soviets està en la lluita tan ruda, i generalment eficaç, contra una barbàrie secular. No obstant tot això, la justa apreciació dels resultats és la primera condició de tot progrés futur.
El règim soviètic travessa actualment una fase preparatòria en la que importa, assimila i s’apodera de les conquestes tècniques i culturals de l’Occident. Els coeficients relatius de la producció i del consum testifiquen que aquesta fase preparatòria està lluny de cloure’s: admetent fins i tot la hipòtesi poc probable d’un marasme complet del capitalisme, aquesta fase durarà encara tot un període històric. Eixa és la primera conclusió d’extremada importància a què arribem i sobre la qual insistirem al curs d’aquest estudi.
II. El desenvolupament econòmic i les ziga-zaga de la direcció